divendres, 31 de maig del 2019

Leyenda El Conde Estruch

"Las leyendas catalanas, hablan de un viejo noble, el conde Estruch, de nombre Guifred o Arnald, que fue enviado por el rey Alfonso II de Aragón (llamado Alfonso el Casto) y por su tutor y regente Guillem de Torroja, en calidad de defensor de la cristiandad, al Alt Empordà a combatir el paganismo, que al parecer, aún se perpetuaba en la zona. El castillo de Llers –destruido igual que otros muchos monumentos durante la Guerra Civil– le sirvió de cuartel desde el que organizar su lucha.
El castillo de Llers reconstruido despues de ser dinamitado en la Guerra Civil, fuente:wikipedia
Se tiene por cierto que murió en el 1173, parece ser que fue asesinado según algunos de los testimonios que se conservan. De su vuelta a la vida existen varias versiones. Hay quienes sostienen que debido a su vida poco cristiana, retornó al mundo de los vivos convertido en un ser maligno, mientras que otras fuentes nos hablan de que fue maldito tras su muerte por las gentes paganas a las que combatía en nombre de dios. Sea como fuere, el conde regresó como un joven apuesto que se alimentaba de sangre humana. También gustaba de seducir a las doncellas de las aldeas próximas a su castillo, a las que preñaba. De estas impías uniones nacían horribles y deformes criaturas que morían poco después del alumbramiento.
Novela de Salvador Sáinz, font:http://condeestruch.blogspot.com
Durante algún tiempo, el conde aterrorizó a toda la comarca, hasta que una vieja monja, reunió el valor necesario para ir a la tumba del endemoniado y clavarle una estaca en el corazón, liberando su alma y permitiéndole descansar en paz. Otras versiones de la leyenda, proponen que el terrible vampiro, fue vencido por un viejo ermitaño de origen judío, conocedor de los arcanos de la cábala.
El Árbol de la vida, cada círculo representa a una de las diez sefirot que explica la Cábala, fuente:wikipedia
En cualquier caso, la leyenda sobrevivió y muchas generaciones de niños catalanes, se portaron bien y obedecieron a sus madres, temerosos de que estas invocasen al malvado conde. También se perpetuó el mito de este vampiro en la habla popular: «tenir malastruc» o «dolenta astrugancia» es un dicho que se suele emplear para referirse a alguien de poca fortuna.

Historia
Se ha especulado mucho sobre el origen de la leyenda. Una de las teorías que parecen tener más fundamento, están relacionadas con la etimología del nombre del señor feudal. Se ha propuesto que Estruch es un apellido derivado de otro de origen occitano, Astruc. En la Occitania de la época, la herejía cátara estaba fuertemente arraigada. Tanto la iglesia romana como la dinastía de los Capeto, estaban seriamente preocupados por la difusión que este credo estaba alcanzado en los prósperos señoríos de Languedoc e hicieron correr todo tipo de rumores sobre las supuestas prácticas demoniacas que los cátaros practicaban. Muchos de ellos, aún antes de que se desencadenasen las sangrientas Cruzadas Albigenses (1209-1255), buscaron refugio al otro lado de los Pirineos, en lugares como el Alt Empordà. Tal vez se pretendiera establecer alguna relación entre estos exiliados y el conde-vampiro.
Representación de la cruzada Albigense contra los cátaros
Otras versiones, también apoyadas en la etimología, señalan la similitud de una de las variantes del apellido –Estruga–, con el término griego estirge, que hace referencia a un ser volador que se alimentaba de sangre para sobrevivir de la mitología grecolatina."
Estirge. Imagen de Tony DiTerlizzi, fuente:seresmitologicos.net

En 1989 el periodista especializado en fenómenos esotericos y paranormales Sebastià d'arbó explicó la leyenda en su programa Catalunya Misteriosa. En el año 1991 el escritor Salvador Sáinz publicó la novela fantástica Estruch y varios cuentos cortos sobre el tema.
Sebastià d'Arbó en el programa Catalunya Misteriosa, fuente:youtube
Ver información https://lapiedradesisifo.com
Más información  https://es.wikipedia.org/wiki/Conde_Estruch
 
Llers, pueblo de brujas
La tradición dice que Llers es pueblo de brujas. Carles Fages de Climent (Figueres, 1902/1968) publicó en 1924 el libro de poemas 'Las brujas de Llers', ilustrado por un joven Salvador Dalí. Los poemas agrandaron las mil y una leyendas que circulaban sobre los acopios sabáticos con rituales tenebrosos y desenfrenos enloquecidos protagonizados por las brujas en Les Garrigues, la zona pedregosa y mágica entre Llers y Avinyonet de Puigventós.
Cartell de la fiesta de las brujas 2019 en Llers
Más información https://www.revistacrae.cat/la-fes-te-bruixa-de-llers-recupera-el-comte-estruch.html
Más información https://www.firabruixallers.cat/
Veure més LLEGENDES CATALANES 


Escultura Mistral

"L'avinguda Mistral va ser una de les creacions urbanístiques vinculades a les obres de l'Exposició Internacional de 1929. El 1996 s'hi va posar una obra de Lawrence Weiner, formada per tres grans paral·lelepípedes de formigó, amb aparença de sarcòfags (o de peanyes caigudes, segons com es miri), repartits al llarg de l'avinguda. Tots porten uns versos, escrits el 1845, quan tenia 15 anys, pel premi Nobel Frederic Mistral (Malhana, 1830-1914), en provençal en una de les cares, i el formigó va ser acolorit, un en vermell, un altre en groc i un tercer en blau -aquest últim ha desaparegut i només queda el gris del ciment. Una inscripció diferent a cada sarcòfag evoca, en quatre idiomes -català, castellà, anglès i occità- la poesia de Mistral: quelcom forjat, quelcom donat al mar i quelcom teixit.
L'autor del monument, Lawrence Weiner, és un artista conceptual novaiorquès nascut el 1942. Va fer la seva primera exposició el 1960, i el 1969 la primera fora dels Estats Units, a Alemanya. D'ençà d'aleshores, ha exposat a Anglaterra, Irlanda, Bèlgica, Itàlia, França, Polònia, Grècia, Holanda, Austràlia i Japó. Té obres en museus de tot el món.
L'any 1995, la Fundació Espai Poble Nou inaugurà, amb la presència de l'artista, la seva primera exposició a l'Estat espanyol. Coincidint amb l'exposició, l'Ajuntament va encarregar a Weiner l'homenatge a Frederic Mistral, per emplaçar-la a l'avinguda que aleshores s'estava reurbanitzant."
Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:pedra artificial acolorida amb lletres d'acer inoxidable






& something forged / & quelcom forjat / & quaquarèn de farga / & algo forjado


En prouvençau ço qúe l'on pènso / vèn sus li bounco eisadament: / o douço lengo de prouvenço / vaqui perqúe toujou t'amen! / e lòu parla de nosti maire / voulès que nautre l'oubliden? Frédéric Mistral 1845 


& something woven / & quelcom teixit / & quaquarèn de teissa / & algo tejido


& something given to the sea / & quelcom donat a la mar / & quaquarèn baia à la mar / & algo dado a la mar




Més informació Wikipedia Frederic Mistral
font:wikipedia
 Més informació Wikipedia Lawrence Weiner
font:interviewmagazine.com

Veure més Art Públic Eixample

dijous, 30 de maig del 2019

Font de la Pagesa o Pubilla

"L'escultura de la font, passada a bronze pel fonedor italià Romolo Staccioli, establert a Barcelona durant els primers anys del segle XX, correspon a l'original que realitzà Eduard B. Alentorn, nascut a Falset (Priorat), que es formà a Barcelona, al taller dels germans Agapit i Venanci Vallmitjana i al d'Andreu Aleu. Una faceta de la seva activitat, la que correspon a l'escultura monumental, pot admirar-se a Barcelona, a les figures de la façana del Museu Martorell, al parc de la Ciutadella, i en algunes de les que estan integrades al monument a Cristòfor Colom. Un altre caràcter havien de tenir les escultures que li foren encarregades per l'Ajuntament de Barcelona el desembre de 1912 i que quedaren enllestides el 1915.
Una és la que dóna nom a la Font de la Pagesa, la qual incorpora a la iconografia monumental urbana una figura femenina, dempeus i aïllada, que deu correspondre a la que protagonitza la coneguda faula de La lletera, freqüent en les diverses recopilacions de faules que es feren en els segles XVIII i XIX i que foren àmpliament popularitzades. L'escultor la transcriví donant-li el tipus d'una pagesa catalana benestant, freqüent protagonista a la nostra literatura i al teatre d'aquella època. Els pots que té tombats als peus, a més de facilitar la identificació del tema, permeten donar més amplitud a la base de sustentació de la figura. Cal destacar l'acurada transcripció que l'artista féu dels detalls de la indumentària, que l'espectador sols pot apreciar amb una observació atenta.
La policromia que permetria adonar-se dels detalls seria un bon complement d'aquesta escultura, que il·lustra els criteris de respecte a la realitat que prevalien aquells anys, i també de l'atenció posada en les dimensions i la forma del basament, que es limita a resoldre la necessària funció de suport de l'escultura, amb què es facilita la contemplació i s'atén la finalitat de servei pròpia d'una font."
Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:bronze sobre base de pedra









Més informació Wikipedia Eduard Alentorn
font:wikipedia

Escultura Full blau

"D’abril a setembre de 2005, amb motiu de l’Any del Llibre, l’escultora Àngels Freixanet va exposar sis llibres-escultura de gran format als jardins del Palau Robert de Barcelona. Un d’ells, el titulat Full blau, s’hi va quedar definitivament, al costat de la porta d’entrada pel carrer de Còrsega, normalment tancada. El seu títol descriu perfectament l’obra: un full blau dintre dels altres plecs d’un llibre, tot amb el ferro retallat i doblegat que utilitza normalment. El llibre i el paper han estat temes recurrents en l’obra d’Àngels Freixanet, com la sèrie Llibres viscuts, o la seva obra monumental L’esperit del paper, situada al davant de la nau on funcionen les rotatives del Grupo Z a Parets del Vallès.
D’entre el què s’ha escrit sobre l’escultora manresana –han parlat d’ella Manuel Vázquez Montalbán, Rafael Santos Torroella, Arnau Puig o Jorge Edwards– destaquen les paraules de l’excel·lent crític de cinema José Luís Guarner: “Al contrario de tantos artistas que convierten el arte en chatarra, Àngels Freixanet trata de convertir la chatarra en arte. Justamente lo que buscaba la alquimia. Justamente lo que buscan escritores como Juan Marsé, que consigue crear literatura con materiales de derribo. Moderna alquimista, Àngels Freixanet hace de los materiales más humildes –el desecho industrial– la materia prima de sus esculturas. Para ella, cualquier fogón es atanor, un soplete posee vocación de cincel.” Una crítica encertada i amable que, rellegida entre línies, potser inclou, també, una curiosa paradoxa."
Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:ferro








Més informació Wikipedia Àngels Freixenet i Picanyol
Més informació http://www.angelsfreixanet.com
font:angelsfreixanet.com

Art poètica i poema visual

"El col·legi que l’orde religiosa de les missioneres de la Immaculada Concepció tenen al carrer de València, entre Balmes i Rambla Catalunya, va ser inaugurat el gener del 1879, però l’edifici actual, de planta i cinc pisos, és molt posterior. De l’edifici original es conserva només la capella, la porta exterior de la qual roman normalment tancada i el centre escolar utilitza un accés interior. En fer-se el nou edifici, es va conservar l’alineació de la capella, amb una mica més de retranqueix frontal respecte als altres edificis d’aquest tros de carrer, per tal de deixar una vorera més ample en les entrades i sortides dels alumnes. Això va fer que quedés una mitgera a cada costat.
Aquestes mitgeres van estar a la vista, fins que el 2007 l’Institut Municipal de Millora del Paisatge Urbà les va decorar amb dos cal·ligrames, una “Art poètica” de Josep Maria Junoy en la del número 248 i un “Poema visual” de Joan Brossa en la del número 252. En quedar encarades sembla com si es produís un diàleg entre elles, el que ve accentuat pel fet que el contingut literal és idèntic en tots dos cal·ligrames, una A i una Z majúscules. Només els diferencia el fet que en el de Junoy la Z és a dalt de tot i la A abaix de tot mentre que en el de Brossa és a l’inrevés, i els símbols que uneixen les dues lletres, que en el de Junoy són 33 punts i en el de Brossa 11 petjades. Junoy va escriure el seu poema el 1916 i Brossa el 1997.
El disseny va ser realitzat per Manel Clavillé, Cristina Trius i Isaac Hita i la direcció d’obra, realitzada per Estudi Tècnic de Restauració Arc S.L., va estar a càrrec d’Anna Rosat. "
Veure més informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:pintura i acer corten



Poema visual / Joan Brossa / 1997 / Institut del Paisatge Urbà / i la Qualitat de Vida



Art poètica / Josep Maria Junoy / 1916 / Institut del Paisatge Urbà / i la Qualitat de Vida


Més informació Wikipedia Josep Maria Junoy i Muns
Més informació http://www.civtat.cat/junoy_josep_ma.html
font:civtat.cat
 Més informació Wikipedia Joan Brossa i Cuervo
font:wikipedia