dissabte, 30 d’abril del 2022

Casa Ametller

 

"La xocolata Amatller va ser durant tot el segle XIX i fins a mitjans segle passat una marca tremendament popular, gràcies a la fabricació de taules de xocolata a la pedra que, ratllades, servien per preparar la xocolata desfeta, per prendre calenta, indispensable a la majoria de taules per berenar o per esmorzar, tant entre famílies burgeses com entre les classes populars. Fundada l'empresa el 1797 per Gabriel Amatller al barri de Ribera, una modernització del procés de producció, en una nova fàbrica a Sant Martí de Provençals, i una innovadora política de reclams publicitaris va permetre al seu nét Antoni Amatller Costa (Barcelona, 1851-1910), ja avançat el segle XIX, crear un imperi del que pràcticament només queda la marca, ara ja limitada a un mercat molt reduït. Els cartells d'artistes reconeguts com Ramon Casas, Apel·les Mestres, o Alphonse Mucha i, sobretot, els cromos que anaven amb l'embolcall de cada taula de xocolata, van adquirir una popularitat molt gran, i també els recipients que regalaven, amb la marca de la casa, per preparar la xocolata calenta.

El 1898, Antoni Amatller va fer el que calia esperar d'un industrial ric de Barcelona: fer-se construir una casa a l'Eixample. Va comprar un edifici de pisos anodí dels que ja hi havia al passeig de Gràcia i va encarregar Josep Puig i Cadafalch que el transformés adaptant-lo a la nova sumptuositat modernista. Com era habitual, es va reservar com habitatge propi el pis principal i va posar els altres a lloguer. També com era habitual, al pis principal s'hi accedia per una escala pròpia des del pati interior creat per Puig i Cadafalch. La Casa Amatller va ser el primer edifici modernista que es va fer a la coneguda com la mansana de la discòrdia. Li van seguir a la mateixa primera dècada de segle la Casa Lleó Morera, de Domènech i Montaner, a la cantonada amb el carrer del Consell de Cent; la Casa Batlló, de Gaudí, al costat muntanya de la Casa Amatller; la Casa Bonet de Marcel·lí Coquillat, la menys destacada, al costat mar de la Casa Amatller, i la Casa Mulleras d'Enric Sagnier.

L'activitat industrial d'Amatller va inspirar Puig i Cadafalch per a la modificació de la façana, coronant-la amb un esglaonat que podia inspirar-se en la forma de les preses de xocolata i a la vegada en el gòtic dels palauets urbans dels Països Baixos. L'actuació de Puig va afectar moltes altres parts de l'edifici, tal com han relatat extensament en diversos articles Santiago Alcolea i altres autors, però sobretot les portes d'accés des del carrer, el vestíbul, l'escala, el pis principal i les golfes, apart, és clar, de la façana. Com era habitual en edificis modernistes de categoria, van intervenir artesans de primera fila per a la realització de complements decoratius: paviments, serralleria, vidrieria, bronzes, guixos, passamaneria, ceràmica, marbres, esgrafiats, paper pintat, mobiliari...

Puig va encomanar la part escultòrica a Eusebi Arnau, com va fer en altres obres seves. La realització en pedra dels modelatges en guix d'Arnau va ser feta al taller d'Alfons Juyol al carrer de Muntaner, amb qui treballaven habitualment Puig i Arnau. Una altra de les col·laboracions més destacades entre els tres és el palau del baró de Quadras a l’avinguda Diagonal. En les seves obres a vegades és difícil distingir la mà de cadascun d'ells (i possiblement també d'algun dels dos germans d'Alfons Juyol), ja que Puig dibuixava projectes escultòrics i donava idees, Arnau modelava i Juyol realitzava, incorporant-hi cadascun la seva pròpia personalitat.

Especialment en la última dècada de la seva vida, Antoni Amatller, que va morir jove, als 59 anys, va dedicar-se a les seves dues grans passions, el col·leccionisme i la fotografia. Va reunir una extraordinària col·lecció de peces de vidre, antigues i modernes, aconseguida mitjançant una successió contínua de viatges a països exòtics, i també de pintures, fotografies i tota mena d'objectes. Va instal·lar el seu laboratori de fotografia a les golfes de la casa Amatller.

A la seva mort el 1910, la casa i les col·leccions d'objectes i fotografies van ser heretats per la seva única filla, Teresa (1867-1960), nascuda del matrimoni amb Càndida Cros Girona. Teresa va mantenir-se soltera i va viure cinquanta anys més a la casa, fins a la mort. Poc abans de la guerra civil va portar a terme algunes reformes al pis principal per adaptar-lo a l'exposició dels objectes col·leccionats pel seu pare. Però es va conservar essencialment tota la decoració escultòrica i la major part del mobiliari, el que ha fet que el pis principal sigui un dels pocs de Barcelona que encara conserven quasi íntegrament la riquesa ornamental i l'atmosfera de les cases burgeses de l'Eixample.

Teresa Amatller, assessorada pel historiador de l'art Josep Gudiol Ricart (1904-1985), quan aquest va tornar de l'exili el 1941, va crear la fundació Institut Amatller d'Art Hispànic amb l'objectiu de que les col·leccions reunides pel seu pare es poguessin conservar quan ella morís. Això es va produir el 1960 i des d'aleshores la fundació, amb seu al pis principal de la mateixa Casa Amatller durant gairebé cinquanta anys, ha valoritzat l'exhibició i difusió de la col·lecció. L'explosió del turisme de masses atret pel modernisme a partir dels Jocs Olímpics de 1992 ha convertit l'edifici en lloc de visita obligada. Davant seu hi ha permanentment una massa compacta de visitants.

L'Institut Amatller d'Art Hispànic és obert a la consulta d'un arxiu fotogràfic amb 350.000 negatius i a una biblioteca amb més de 26.000 títols. La col·lecció de negatius, que Amatller va començar tot just acabada la construcció de la casa, està formada sobretot per plaques de vidre, nitrats i acetats i està centrada quasi exclusivament en edificis i obres d'art. Hi ha milers de mostres d'arqueologia, arquitectura, escultura, orfebreria, metal·lúrgia, vidre, ceràmica, tèxtil, pintura, dibuix, il·lustracions de llibres, estampes, classificades cronològicament i territorialment. La major part ja ha estat digitalitzada..."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

 

"La Casa Amatller és una remodelació de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch entre l’any 1898 i el 1900. La casa ja existia, era un edifici construït el 1875 pel mestre d’obres Antoni Robert i conegut com a Casa Martorell. Un edifici de tres pisos, d’estil neoclàssic propi del Pla Cerdà. Antoni Amatller compra l’edifici el 1898 i li encarrega a Puig que li faci una remodelació. Puig i Cadafalch va intervenir específicament en la reforma de la façana, planta noble, el vestíbul, els espais comuns (escala de veïns i celobert), i l’estudi fotogràfic al capcer de la casa. Puig i Cadafalch inicià el seu projecte amb diversos esbossos de la façana. La forta personalitat del propietari i interessos propis es veuen reflectits en el treball de l’arquitecte.

Puig i Cadafalch afirmava que “la seva arquitectura era l’expressió plàstica dels ideals de la Renaixença”. Moviment cultural nascut amb la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles d’imposició del castellà. En aquesta recuperació del passat gloriós de Catalunya, hi ha un retrobament en el passat medieval, quan els catalans eren amos del Mediterrani. A la Casa Amatller Puig s’inspira en el gòtic català amb una clara influència de l’edat mitjana. També recuperarà a través de les escultures d’animals aquell bestiari medieval que era un recull de bèsties i monstres d’inspiració medieval que tenien una finalitat pedagògica, és a dir, d’enumerar les virtuts i els defectes seguint la tradició de la faula.

Els arquitectes de tombants de segle també eren dissenyadors o interioristes, és a dir, s’ocupaven de tots els detalls de l’obra. Puig no va ser una excepció, i va dissenyar les ceràmiques de la façana o el mobiliari interior de la residència dels Amatller. Però òbviament Puig i Cadafalch no va poder fer tota l’obra sol, i es va envoltar de més de 50 artistes, artesans i industrials que van col·laborar per fer-ho possible i sense els quals el Modernisme no hagués estat possible. Les factures de tota l’obra es conserven a la Casa, per tant, podem posar nom i cognom a aquests personatges, com per exemple Francisco Riera que va ser l’empresa constructora.

Puig trencarà l’homogeneïtat suggerida pel Pla Cerdà d’Eixample de Barcelona amb la seva proposta per a la façana principal de l’edifici, no només perquè l’edifici excedia l’alçada permesa per l’Ajuntament de Barcelona, sinó per la utilització de diferents materials que van donar color a la façana: ceràmica, ferro, esgrafiat, vitrall... Tot i l’aparença asimètrica i fins i tot desordenada que mostra la façana, Puig va seguir un cànon que es repeteix a la façana i que està marcat pels ferros que sostenen el balcó principal. Per tant, la desorganització de la façana no és real sinó aparent. El cos central de la façana està embellit amb esgrafiat obra de Joan Paradís, i el capcer amb una combinació de ceràmica policromada i ceràmica vidriada dissenyada per Puig i produïda per Pujol i Bausis. La ceràmica central del capcer apareix la flor de l’ametller amb dues A d’Antoni Amatller (els dibuixos d’aquestes ceràmiques es conserven a l’ANC). També trobem de manera abundant a la façana el ferro, element utilitzat habitualment durant aquests anys, i on destaquen el puja-mobles de la casa que representen dracs. La forja és obra de Manuel Ballarín.

L’arquitecte va dissenyar dues portes d’accés a l’edifici, una més ample pels cotxes i carruatges, i una altre més petita com a porta de veïns. A l’altre banda de la façana, on ara hi ha l’actual porta d’accés a un comerç, originalment era una finestra. El local ja estava pensat per ser un comerç i no un habitatge, però l’accés al local es feia a través del vestíbul i no de la façana. A les portes d’entrada a l’edifici ens apareixen representades les arts: la pintura, l’escultura, l’arquitectura i la música. Als capitells dels marcs de les portes apareixen també diferents escenes com un zíngar amb un os o una bella dama lluitant amb una bèstia. Al centre es representa el patró de Catalunya, sant Jordi matant al drac, amb la princesa amb llarga cabellera observant-lo des del pis principal. També trobem un escut sostingut per dos lleons on s’escriu en números romans “Any 1900”, que va ser l’any en què es va acabar l’obra. Els responsables de l’escultura van ser Eusebi Arnau i Alfons Juyol.

La porta principal està coronada amb una parella de catalans que van vestits amb la indumentària pròpia, i representen l’hereu i la pubilla, i van acompanyats d’uns animals que estan tocant instruments. Ambdós ens estan donant la benvinguda a casa de dos catalans. Al centre de la porta hi ha la representació d’una carlina (flor del cardo) que feia la funció de mirilla. La carlina es posava a les cases de pagès per espantar les turmentes i el mal temps, de fet és com un amulet que protegeix la casa.

Al pis principal, la finestra del dormitori d’Antoni Amatller està ornamentada amb una escultura d’una dona gran que s’estreny les mans que podria ser una “celestina” que està vigilant a la princesa, i a l’altre banda apareix un home que sosté una càmera de fotografies de caixa i que fa referència a l’afició d’Amatller a la fotografia.

La tribuna, ubicada al dormitori de Teresa Amatller, se’ns presenta una gran A majúscula en al·lusió al cognom de la família i a l’interior petites A majúscules i la flor de l’ametller. En els desaigües s’escriu un poema en lletra gòtica i català no normalitzat, de Dolors Monserdà que diu: L’atmetller floreix / lo bon temps s’acosta / ab sos nius d’ausells / y sos poms de roses.

I al balcó del pis principal es poden veure les tres al·legories al·lusives a les activitats que definien a Antoni Amatller. Sobre les llindes de cadascuna de les tres obertures es van esculpir els símbols, respectivament, de la indústria, de les arts i el col·leccionisme. A les cartel·les d’on arrenquen els trencaaigües, un grup d’animals que duen a terme activitats humanes concreten el significat de cadascuna de les al·legories. Al balcó de l’esquerre trobem un escut amb un compàs, un ganivet, un martell i un peu de rei o nònius, juntament amb uns conills que fonen ferro i unes mones que el forgen a l’enclusa. Al mig hi podem veure un llibre obert i una càmera d’acordió com a atributs a les arts, que es complementen amb uns ases escriptors amb indumentària que recorda Miguel de Cervantes i ulleres i uns gossos fotògrafs. Finalment a la dreta hi ha un tercer escut amb diversos objectes de vidre i ceràmica flanquejats per unes granotes que bufen vidre i uns garrins ceramistes. D’aquesta manera, Antoni Amatller es presenta com un exemple d’aquella burgesia il·lustrada catalana sorgia de la Renaixença, que entre altres coses van fer possible el Modernisme gràcies al seu mecenatge.

Puig va haver de pensar una solució per encabir l’afició a la fotografia del seu client. El capcer esglaonat de la Casa Amatller, una solució tan pròpia d’Alemanya i dels Països Baixos com singular a Catalunya, va ser una conseqüència directa. Era la solució de façana que millor combinava amb la cobertura a dos vessants necessària per a una bona il·luminació de l’estudi fotogràfic d’Antoni Amatller. Únicament gràcies al permís extraordinari que es concedia als fotògrafs per instal·lar els seus estudis als terrats dels edificis en una època que la llum natural era indispensable, Puig va poder dur a terme un projecte que excedia les normes urbanístiques municipals de l’època."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Santiago Alcolea Blanch

Materials:Pedra, vidre, fusta i ferro


















Més informació:Viquipèdia Casa Amatller

Casa Amatller, font:Viquipèdia
Autor

Escultor:Eusebi Arnau, Alfons Juyol Bach

Més informació:Viquipèdia Eusebi Arnau

Eusebi Arnau, font:Diderot.info
 

Més informació:Viquipèdia Alfons Juyol i Bach

Alfons Juyol, font:Viquipèdia
 

Esgrafiats:Joan Paradís i Figueras

Joan Paradís i Figueres. Ben poques dades es tenen d’aquest estucador i esgrafiador de qui se sap estava actiu a Barcelona durant el període modernista, època en la que hi tenia una de les empreses més importants del ram com la Casas o la Romeu i Casadevall.

Es te constància que va treballar en edificis de la importància de la Casa Antoni Amatller al passeig de Gràcia, la Casa Manuel Macaya al passeig de Sant Joan, i la Casa Manuel Felip al carrer d’Ausiàs March, les dues primeres obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch i la darrera de l’arquitecte Telm Fernàndez i Janot. Curiosament, tots tres edificis acabats amb poc temps de diferència, la Casa Amatller l’any 1900 i les cases Macaya i Felip l’any 1901.

Mosaics:Mario Mariaglano

Mario Maragliano (Gènova, 1864 – Barcelona, 1944). Va deixar els seus estudis a l’Escola Musical de Gènova per dedicar-se a la ceràmica, interessant-se per l’estudi de diverses tècniques dels mosaics, i especialment en el seu tractament a Ravenna i a la regió del Vènet en general. Als vint anys es va instal·lar a Barcelona on la seva innovadora obra va tenir una ràpida acceptació que aviat s’estengué per arreu, fent que Maragliano obrís un taller a Madrid.

Va treballar en alguns dels edificis més representatius del Modernisme cridat pels grans arquitectes del moment. Així, hi ha decoració en mosaic seva a la cripta de la Sagrada Família de Gaudí; a l’església de les Saleses de Joan Martorell; a la Casa Amatller de Josep Puig i Cadafalch, destacant, però, les seves col·laboracions amb Lluís Domènech i Montaner al Palau de la Música Catalana i l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau a Barcelona, al Rosari Monumental de Montserrat i al Seminari de Comillas.

Pavimento:Pujol i Bausis

Més informació:Viquipèdia Fàbrica Pujol i Bausis

Antiga fàbrica de ceràmica Pujol i Bausis a Esplugues de Llobregat, coneguda popularment com "la Rajoleta", font:Viquipèdia

Serralleria:Manuel Ballarín Lancuentra

Més informació:Viquipèdia Manuel Ballarín Lancuentra

Manuel Ballarín, font:Viquipèdia
 

Mobiliari:Gaspar Homar

Més informació:Viquipèdia Gaspar Homar i Mezquida

Gaspar Homar, font:Viquipèdia
 

Arquitecte:Josep Puig i Calafall

Més informació:Viquipèdia Josep Puig i Cadafall

Josep Puig i Cadafall, font:Viquipèdia
 

  Veure més Art Públic Eixample


divendres, 29 d’abril del 2022

Escultures edifici ICS

 

"A la cantonada de la gran via de les Corts Catalanes amb el carrer de Balmes s’aixeca l’actual seu de l’Institut Català de la Salut que va substituir, en obtenir Catalunya l’autonomia i els traspassos de la sanitat pública, els organismes que gestionaven la Seguretat Social durant el franquisme i la transició. Aquest edifici va ser construït els últims anys de la dècada dels quaranta segons un projecte del 1946 de l’arquitecte Lluís Bonet Garí. L’estil de l’edifici, de cinc plantes, s’ajusta al monumentalisme imperant a l’època de la construcció, durant el primer franquisme.

Una de les característiques ineludibles d’aquesta mena d’edificis era la col·locació d’estàtues al·legòriques en fornícules situades als dos costats de la porta principal d’entrada (Gran via-Balmes). En aquest cas, les estàtues fan referència al treball agrícola i la maternitat. Van ser realitzades en el taller dels germans Oslé, i van signades per un d’ells, Miquel, que tenia aleshores setanta anys. El seu germà Llucià va morir poc després d’inaugurar-se l’edifici. La de l’esquerra, porta el títol Sembrador, escrit a la peanya i la de la dreta, Maternidad. A més, hi ha uns relleus situats en l’atri d’entrada, abans del vestíbul principal, un a cada costat, que no estan signats però que van sortir igualment del taller dels Oslé, aprofitant obres seves de joventut. El de l’esquerra representa un segador amb la falç a la mà i una segadora que amb la mà toca un ocell, i el de la dreta un pescador dintre d’una barca que des de la proa posa peixos en una cistella aguantada per una dona situada a fora de la barca.

Finalment, els Oslé, responent a l’encàrrec fet per l’arquitecte, van proporcionar dos altres relleus seus, també sense signatura, que queden situats sobre la porta d’entrada per Gran Via 599. El de l’esquerra representa cinc angelots jugant amb un peix i el de la dreta una parella jove situats davant d’un vell assegut amb un mall a la falda. El noi jove està agenollat amb les mans esteses i ella de peu al darrere. Les sis obres responen sense desviacions creatives el que n’esperava l’organisme oficial que els va pagar. Al·legories romàntiques del treball, en l’estil academicista i realista que volia l’estètica franquista de l’època: la pesca, l’agricultura, la indústria i el paper secundari de la dona. Els germans Oslé, juntament amb Frederic Marès, van ser els que van treballar més intensament a Barcelona aquells anys amb encàrrecs oficials.

L’arquitecte va preveure en el projecte un nombre més gran d’escultures per decorar l’exterior de l’edifici. En concret havien d’anar també tres relleus sobre la porta del carrer de Balmes, on hi hagué inicialment ambulatoris d’atenció sanitària, així com vuit figures en la balustrada de la primera terrassa i quatre voltant la base del templet octogonal coronat per obeliscs que a manera d’àtic hi ha a la part més alta de l’edifici. Però a l’hora de la veritat, el pressupost del Ministerio de Trabajo no ho va permetre i l’arquitecte Lluís Bonet Garí va derivar l’encàrrec que havia fet a diversos escultors cap al proper gratacels del Banco Vitalicio (al xamfrà del passeig de Gràcia amb la gran via de les Corts Catalanes), l’entitat promotora del qual va poder finançar sense problemes el cost de les figures que omplen les terrasses de l’edifici, previstes inicialment per al de l’INP. Cal recordar que Bonet Garí va dirigir alhora les obres de construcció dels dos edificis, d’estil monumentalista força semblant, i inaugurats amb pocs mesos de diferència. El del Banco Vitalicio va obrir al públic el gener de 1950, i el de l’INP l’any següent. Per cert que ho va fer de manera molt discreta, sense pompa inaugural, cosa poc habitual en el franquisme. Es volia que la seu central de l’INP a Madrid i la delegació barcelonina, construïdes simultàniament, estiguessin acabades alhora i s’inauguressin amb les sessions del I Congreso Iberoamericano de Seguridad Social, una de les primeres reunions internacionals fetes a Espanya durant aquells anys de bloqueig diplomàtic. Les sessions es van portar a terme del 23 de maig al 3 de juny del 1951. La sessió inaugural va servir d’inauguració de la nova seu de l’INP al carrer d’Alcalà, de Madrid, amb presència de Franco, cinc ministres del govern espanyol i representants de diversos països (Colòmbia, Perú, Xile, Bolívia, Argentina, República Dominicana, Brasil, Filipines i Irlanda). La cloenda s’havia de fer a la nova seu de l’INP a Barcelona, però l’estat de les obres no ho van permetre i es va haver de fer al Saló de Cent de l’Ajuntament, amb funcionaris de segona fila.

Quan Franco va venir a Barcelona del 28 de maig al 20 de juny del 1952, per assistir als actes del Congrés Eucarístic Internacional, no es va considerar convenient incloure en el seu programa d’activitats la inauguració d’aquest edifici, que ja era en servei, potser pel mal record que per als barcelonins tenia aquell indret. En el solar hi havia existit un edifici que va resultar destruït durant la guerra a causa d’una bomba de l’aviació franquista que va caure el 17 de març de 1938 sobre un camió de trilita que, circulava en aquell moment per la gran via, causant un gran nombre de víctimes mai quantificades amb precisió però que sumades als bombardeigs que va haver-hi el dia abans i el posterior, els pitjors de la guerra, van deixar un rastre de prop d’un miler de morts i molts més ferits.

Després d’aquestes dues obres, Lluís Bonet Garí, que havia treballat ja en altres encàrrecs oficials de la postguerra i en la reconstrucció de temples, va dedicar-se sobretot a la continuació de les obres de la Sagrada Família de les que, a la seva mort, es va fer càrrec el seu fill Jordi Bonet Armengol.

El primer organisme que va ocupar l’edifici fou l’Instituto Nacional de Previsión. Aquest organisme, creat el 1908 pel barceloní Josep Maluquer, esdevingué ja amb la monarquia i la República la primera institució encarregada de la seguretat social espanyola, que va anar evolucionant fins a prendre cos en el Seguro Obligatorio de Enfermedad implantat pel règim franquista el setembre de 1944 i la Seguridad Social, que el va substituir el 1964. Per a gestionar la recaptació de les contribucions al Seguro Obligatorio de Enfermedad i altres prestacions de l’Instituto Nacional de Previsión, i el pagament de les prestacions, es van anar construint a totes les capitals de província grans edificis como seus centrals de l’INP durant la segona meitat dels anys quaranta i la primera dels cinquanta.

Durant la crisi econòmica dels anys finals del franquisme i primers de la transició es formaven a la porta de l’edifici llargues cues d’aturats que hi anaven a segellar les targes del subsidi, ja que encara no existia l’INEM. En més d’una ocasió la policia va intervenir de manera contundent per dissoldre manifestacions sindicals de protesta. En passar de l’INP a l’INSS, l’edifici va ser sotmès a importants obres de rehabilitació. L’INP va quedar extingit el novembre de 1978 com una de les conseqüències dels Pactos de la Moncloa i va ser substituït per l’Instituto Nacional de Salud (INSALUD), pel que fa a les prestacions mèdiques; l’Instituto Nacional de la Seguridad Social (INSS), per a les prestacions econòmiques, i l’Instituto Nacional de Servicios Sociales (INSERSO), per a la gestió de serveis socials. Tots ells van quedar després absorbits pels organismes autonòmics que ara tenen la seu en aquest edifici. A més de la planta semisoterrani, l’edifici compta amb un refugi antiaeri, ja que un decret de novembre del 1944 obligava a fer-ne en tots els grans edificis oficials de nova construcció a la mateixa època que es construïa una gran xarxa de fortins al Pirineu. Eren uns anys que el franquisme temia un eventual atac dels països aliats contra el nazifeixisme en la Segona Guerra Mundial. El refugi no es pot visitar, per raons de seguretat."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Pedra







 

Autor

Escultors:Llucià Oslé i Miquel Oslé

Arquitecte:Lluís Bonet Garí

Més informació:Viquipèdia Llucià Oslé i Saenz de Medrano

Llucià Oslé, font:Viquipèdia
 

Més informació:Viquipèdia Miquel Oslé i Saenz de Medrano

Miquel Oslé, font:ddd.uab.cat

Més informació:Viquipèdia Lluís Bonet i Garí

Lluís Bonet, font:

 

 Veure més Art Públic Eixample

 

Medallons Casa Juncadella

 

"Rodolf Juncadella Oliva formava part d’una família de comerciants i financers en la que van tenir també un paper destacat els seus germans Antoni i Emili, amb els que, entre altres activitats, va fundar el 1881 la Compañía Catalana de Vapores Transatlánticos, de curta vida, ja que va ser liquidada el 1887. Els Juncadella van estar lligats amb els negocis d’Antoni López, Eusebi Güell i Manuel Girona. Amb aquest últim i altres socis fundà Emili el Banc de Barcelona.

Els germans Emili i Rodolf van decidir fer cadascun un edifici a la rambla de Catalunya cantonada Diputació, quasi un davant de l’altre, i els van encarregar alhora a l’arquitecte Enric Sagnier. Els dos van concórrer al concurs anual que l’ajuntament convocava per a destacar els valors arquitectònics de determinats edificis.

Emili Juncadella, al costat dret, pujant, en el número 26, es va fer construir una gran torre senyorial de planta i dos pisos, més una torratxa a la cantonada, amb una part de terreny destinada a jardí. L’obra es va acabar l’any 1901 i va ser un dels edificis premiats l’any següent. Va durar només el primer terç de segle i en el solar s’hi va fer el Teatre Calderón, escenari als anys quaranta de mítings polítics franquistes, i representacions de folklore caspós i autos sagramentals. Va tancar als seixanta i el seu nom va servir per batejar el nou Teatro Nacional que es va inaugurar el 1968 a la ronda de Sant Antoni. Als setanta el vell Calderón va desaparèixer per deixar pas a l’actual hotel que porta el seu nom.

L’edifici promogut per Rodolf Juncadella, al costat esquerre, en el número 33, era més prosaic, ja que no solament es plantejava com a residència del propietari en el pis principal sinó que per treure’n un rendiment econòmic els pisos superiors es destinarien a habitatges de lloguer, com era habitual a l’Eixample. Va quedar acabat el 1903, i només va merèixer una menció honorífica en un any que el concurs d’edificis de l’ajuntament va ser declarat desert. Però en canvi s’ha conservat fins a l’actualitat. El projecte de Sagnier procedia en aquest cas d’una dotzena d’anys abans, només que havia trigat a construir-se, segurament a causa de la crisi que va seguir la Febre d’Or.

Per al de Rodolf, Sagnier va encarregar a l’escultor Pere Carbonell uns medallons amb figures en relleu per posar entre les finestres de l’últim pis. Carbonell era, en el moment de projectar-se l’edifici, un escultor molt de moda, ja que havia treballat en algunes figures del monument a Colom i l’Arc de Triomf, en el context de l’Exposició Universal de 1888. Carbonell va realitzar, segurament seguint instruccions de Juncadella, els quatre medallons amb figures al·legòriques de la música (una noia tocant l’arpa), la indústria (una filadora), l’arquitectura (una noia asseguda sobre d’un capitell) i el comerç (el déu Mercuri), vinculades a les activitats i aficions del promotor de l’obra. Com que Mercuri és en un extrem i encarat a les tres noies, els fanàtics de l’hermetisme volen creuer que ell està inspirant el seu treball, per bé que els quatre medallons tenen un tractament en realitat absolutament igualitari pel que fa a mides i ornaments.

El 1918 l’últim pis en l’exterior del qual es troba l’ornamentació feta per Pere Carbonell va ser sotmès a reformes per convertir-lo de golfes en espai habitable, però els medallons van ser respectats. La reforma va ser promoguda pel nou propietari de l’edifici, Pelegrí Vidal, i portada a terme per l’arquitecte autor de l’edifici original, Enric Sagnier."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Pedra






Més informació:Viquipèdia Casa Juncadella

Casa Juncadella, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Pere Carbonell

Arquitecte:Enric Sagnier i Villavecchia

Més informació:Viquipèdia Pere Carbonell i Huguet

Més informació:Dbe.rah.es/biografias/Pedro Carbonell Huguet

Pere Carbonell, font:dbe.rah.es

Més informació:Viquipèdia Enric Sagnier i Villavecchia

Més informació:Dbe.rah.es/biografias/Enric Sagnier i Villavecchia

Més informació:Enricsagnier.com

Enric Sagnier, font:Viquipèdia

 Veure més Art Públic Eixample


Escultura Les Ballarines

 

"L’onze de març del 1925 va obrir les seves portes a Barcelona un nou establiment destinat exclusivament al lleure de les “bones famílies” de Barcelona, les que no faltaven a les estrenes del Liceu, les que sortien als “Ecos de sociedad” de la premsa. Un establiment del que un cronista deia, arran de la inauguració, que “respondía a una creciente necesidad para la vida fastuosa moderna” i que estava destinat “a un público si se quiere reducido pero prestigioso”, en el que es podia veure “el brillante mariposeo de nuestras mujeres elegantes”. Un establiment al que les senyores anaven a lluir els últims models de vestuari i les joies mentre prenien el té i els homes a tancar negocis. El rei Alfons XIII hi va dinar durant la seva visita del mes de juny de 1925, tres mesos després de la inauguració del local. I el mes de desembre s’hi va oferir un sopar d’homenatge a Carlos Gardel i Miguel Fleta. S’hi anava a ballar a la sortida del Liceu, a veure dansar en sessions privades ballarins russos que havien actuat al Liceu, a escoltar jazz, al “té dansant” o a festejar el “reveillon” de cap d’any, amb sopar servit en safates de plata i amb xampany abundant, en “el único restaurante realmente distinguido donde afluye la elegante sociedad barcelonesa”.

L’edifici es trobava sobre el solar on hi havia hagut els primers anys de segle el Metropolitan Cinemaway, un original cinema amb forma de vagó de tren que fou substituït el 1911 per un nou edifici, obra de l’arquitecte Josep Plantada que va servir per al cinema Ideal fins que Guillem Llibre va adquirir-lo. L’entrada al nou establiment que hi va obrir amb sumptuosa decoració era pels números 605 i 607 de la gran via de les Corts Catalanes, aleshores calle de Cortes, entre passeig de Gràcia i rambla de Catalunya, just davant dels jardinets públics que s’acabaven d’urbanitzar i als que es va posar el nom de Reina Victoria. Una ampliació va fer possible al mes d’octubre del 1925 que hi hagués un altre accés per la rambla de Catalunya, 20.

La decoració del local estava en consonància amb les seves pretensions. Hi havia una secció de pastisseria “de estilo Luis XVI, con muebles y ornamentación de tonos grises, estando paredes y techos decorados con vasos de Sevres y lámparas “apliqués” y con espléndidos medallones reproducción de escenas pastoriles de Watteau y Mengs”. En la secció on venien bombons la decoració era “de estilo Luis XIV, con la magnificiencia de relieves y dorados que exige”. Un altre saló era per a la venda d’orfebreria i objectes de tocador, decorat “en un severo estilo Adams” i el destinat a la venda d’objectes d’art era “de una magnificencia fastuosa por los detalles decorativos de frisos y techo”. “Los muebles son copias de los pertenecientes a Napoleon I, con cariátides de bronce dorado y mármoles jaspeados”. Com una dependència apart hi funcionava el Restaurant Ribas, amb terrassa d’estiu i salons per a banquets i casaments, amb entrada per rambla de Catalunya, 20.

Cal no confondre el restaurant-saló de festes-saló de té de Guillem Llibre amb la confiteria de Pere Llibre, a la cantonada de la Rambla amb el carrer de Ferran, ni amb la pastisseria Llibre & Serra, creada per Lluís Llibre, a la ronda de Sant Pere tocant el passeig de Gràcia, existents a la mateixa època.

L’èxit del local de Guillem Llibre es va mantenir mentre va durar la disbauxa dels anys vint, posterior als enriquiments ràpids amb negocis de la Primera Guerra Mundial, és a dir, mentre va durar la dictadura de Primo de Rivera, i va decaure en arribar la República. El 1931 va ser adquirit per Josep Gaspart Bulbena, creador d’una nissaga hotelera que acabava de crear la cadena HUSA. Molt afectat per les circumstàncies de la guerra, l’edifici fou aterrat i en el seu lloc es va aixecar l’actual Hotel Avenida Palace, inaugurat el 15 de maig de 1952. La obertura es va fer amb el nou hotel encara no del tot acabat a causa de les urgents necessitats d’allotjament ocasionades pel Congrés Eucarístic Internacional que era a punt de començar.

L’edifici, d’onze plantes, és obra de l’arquitecte Josep Maria Sagnier, qui va decidir deixar unes fornícules a la façana, als dos extrems del primer pis, en les que s’hi van posar unes escultures de ballarines procedents de l’establiment de Guillem Llibre. Són, de fet, dues figures idèntiques però en posicions simètricament invertides. Una alça els braços cap a la dreta i l’altra cap a l’esquerra. No se’n coneix l’autoria, però probablement es tracti de còpies seriades, adquirides a un taller –potser francès o italià– d’escultura decorativa aplicada a l’arquitectura."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Bronze








Més informació:Avenidapalace.com Historia-y-tradición

Casa Llibre, font:Avenidapalace.com

Hotel Avenida Palace, font:agoda.com
 

Autor

Escultor:Desconegut

Arquitecte:Josep Maria Sagnier

Més informació:Viquipèdia Josep Maria Sagnier i Vidal


 
Veure més Art Públic Eixample