L'Alzina de Mossèn Cinto

 

 

Arbres de Memòria

"La Veu de Catalunya va publicar, el 10 de juny de 1903, un article de mossèn Jacint Verdaguer, L’alzina del passeig de Gràcia, escrit cap al 1900 i publicat un any després de la mort del poeta. Aquest lloava la presència de l’alzina enmig dels plàtans del carrer, i feia com un cant romàntic a aquella “filla de les muntanyes”, afirmant: “Aquí sempre seràs una forastera, una estranya, un arbre de res, mirat de regull per tots els partidaris de la simetria i de l’uniformisme”.

Segons Alberto del Castillo en el seu esplèndid llibre De la Puerta del Ángel a la plaza de Lesseps, hi havia dues alzines al passeig, una situada al tram dret entre Diputació i Gran Via, i una altra al carrer de Rosselló. La primera va ser substituïda per una de més petita, que és la que encara subsisteix, una mica esquifida, i la segona va ser treta el 1908, segons mostra una fotografia de l’època. Era una alzina vella, centenària, de quan l’Eixample eren només camps..."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Quan l'any 1860 es posava en marxa el pla d'eixample de Barcelona s'estava endegant un procés fins aleshores desconegut de creixement de la ciutat en una expansió que arribaria fins als pobles que, a manera de corona, l'encerclaven en el pla. Per bé que aquest creixement es va anar produint de manera continuada i que trigaria gairebé una centúria en construir-se tot el sòl edificable, el cert és que a la darrera dècada del segle XIX la zona central de l'Eixample es trobava edificada tenint com a eix central el passeig de Gràcia.

Nascut com a camí natural entre Barcelona i Gràcia i amb sortida de la muralla per l'antiga porta de l'Àngel, el passeig de Gràcia propiciava agradables passejades fins al convent franciscà de Jesús, amb una font on combatre la set. El 1821 les autoritats militars de Barcelona van iniciar el projecte d'urbanització del passeig, finalitzada sota el mandat de José Bernaldo de Quirós, marquès de Camposagrado, el mateix que va fer arribar a Barcelona les aigües de Montcada per a ús públic pel que la ciutat agraïda li dedicaria una font monument. El nou passeig es va inaugurar el 1827. Amb una amplada de més de 40 metres, disposava d'arbres que procuraven ombra en dies calorosos i que configuraven un paisatge apreciat pels barcelonins, al que s’afegirien els Jardins del Criadero. Aviat la iniciativa privada va començar a promoure zones d'esbarjo i lleure, entre ells els Jardins de la Nimfa, Tívoli, Euterpe, o El Prado Catalán i els Camps Elisis. Al començar la construcció de l'Eixample no és d’estranyar, doncs, que entre aquell paisatge afloressin els primers palauets, residències unifamiliars, de la nova burgesia i aristocràcia de Barcelona. Però pels volts de 1890 alguns d'aquests palauets ja eren substituïts per edificis plurifamiliars i l'ornamentació vegetal del passeig de Gràcia la formaven plàtans, arbres de fàcil creixement, que presentaven un fort contrast amb la poca vegetació que encara subsistia, de la que l'alzina n'era bona mostra, vivint arrelada davant del palauet de la família Robert. Mossèn Jacint Verdaguer, en plena etapa literària, va cantar a l'alzina un bell text, lloant-la al temps que dolent-se del futur que li esperava. Cal preguntar-se què tenia aquella alzina d'especial, i justament la feia diferent la seva pròpia espècie, el seu hàbitat tradicional i la seva presència única. En aquest punt, Verdaguer era molt clar quan es preguntava, adreçant-se a l'alzina, “Mes, no t'enyores aquí tota sola? (...) No enyores aquelles immenses ramades d'ovelles... No enyores aquells pastors...? (...) com t'avindràs tu a la tirànica moda ciutadana?”. Les paraules destinades pel poeta a l'alzina mostren soledat i enyorança davant de les transformacions de Barcelona, immersa en un procés de canvis econòmics, socials, urbans..., en definitiva, un canvi de mentalitat, de costums i tradicions. A les darreries del segle XIX, en el vial barceloní més cosmopolita, el passeig de Gràcia, l'alzina s'aixecava com a símbol d'un passat rural que Verdaguer veia desaparèixer, com també estaven desapareixent el debilitat imperi i les riqueses antillanes que havien fet cosmopolita el passeig. El canvi de segle comportaria el destí final de l'alzina. El 1908, seca, morta, s'arrencava l'alzina, però el seu esperit presencial d'un passat perdut continuaria en la memòria de la ciutat gràcies a la plantació d'una nova alzina i al text d'un poeta."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Carme Grandas

Materials:Alzina

"Almogàver indòmit, ja sabràs posar-te de / filera amb aqueixa tropa de plàtanos, /novella, polida, endiumenjada / i fatxandera?

L'Alzina talada l'any 1908, font:historiadebarcelona.org - La Esquella de la Torratxa

Més informació:Viquipèdia Jacint Verdaguer i Santaló

Jacint Verdaguer, font:escriptors.cat

 

 

 Veure més Art Públic Eixample