TRESORS a BARCELONA: Casa Ametller

"La xocolata Amatller va ser durant tot el segle XIX i fins a mitjans segle passat una marca tremendament popular, gràcies a la fabricació de taules de xocolata a la pedra que, ratllades, servien per preparar la xocolata desfeta, per prendre calenta, indispensable a la majoria de taules per berenar o per esmorzar, tant entre famílies burgeses com entre les classes populars. Fundada l'empresa el 1797 per Gabriel Amatller al barri de Ribera, una modernització del procés de producció, en una nova fàbrica a Sant Martí de Provençals, i una innovadora política de reclams publicitaris va permetre al seu nét Antoni Amatller Costa (Barcelona, 1851-1910), ja avançat el segle XIX, crear un imperi del que pràcticament només queda la marca, ara ja limitada a un mercat molt reduït. Els cartells d'artistes reconeguts com Ramon Casas, Apel·les Mestres, o Alphonse Mucha i, sobretot, els cromos que anaven amb l'embolcall de cada taula de xocolata, van adquirir una popularitat molt gran, i també els recipients que regalaven, amb la marca de la casa, per preparar la xocolata calenta.

El 1898, Antoni Amatller va fer el que calia esperar d'un industrial ric de Barcelona: fer-se construir una casa a l'Eixample. Va comprar un edifici de pisos anodí dels que ja hi havia al passeig de Gràcia i va encarregar Josep Puig i Cadafalch que el transformés adaptant-lo a la nova sumptuositat modernista. Com era habitual, es va reservar com habitatge propi el pis principal i va posar els altres a lloguer. També com era habitual, al pis principal s'hi accedia per una escala pròpia des del pati interior creat per Puig i Cadafalch. La Casa Amatller va ser el primer edifici modernista que es va fer a la coneguda com la mansana de la discòrdia. Li van seguir a la mateixa primera dècada de segle la Casa Lleó Morera, de Domènech i Montaner, a la cantonada amb el carrer del Consell de Cent; la Casa Batlló, de Gaudí, al costat muntanya de la Casa Amatller; la Casa Bonet de Marcel·lí Coquillat, la menys destacada, al costat mar de la Casa Amatller, i la Casa Mulleras d'Enric Sagnier.

L'activitat industrial d'Amatller va inspirar Puig i Cadafalch per a la modificació de la façana, coronant-la amb un esglaonat que podia inspirar-se en la forma de les preses de xocolata i a la vegada en el gòtic dels palauets urbans dels Països Baixos. L'actuació de Puig va afectar moltes altres parts de l'edifici, tal com han relatat extensament en diversos articles Santiago Alcolea i altres autors, però sobretot les portes d'accés des del carrer, el vestíbul, l'escala, el pis principal i les golfes, apart, és clar, de la façana. Com era habitual en edificis modernistes de categoria, van intervenir artesans de primera fila per a la realització de complements decoratius: paviments, serralleria, vidrieria, bronzes, guixos, passamaneria, ceràmica, marbres, esgrafiats, paper pintat, mobiliari...

Puig va encomanar la part escultòrica a Eusebi Arnau, com va fer en altres obres seves. La realització en pedra dels modelatges en guix d'Arnau va ser feta al taller d'Alfons Juyol al carrer de Muntaner, amb qui treballaven habitualment Puig i Arnau. Una altra de les col·laboracions més destacades entre els tres és el palau del baró de Quadras a l’avinguda Diagonal. En les seves obres a vegades és difícil distingir la mà de cadascun d'ells (i possiblement també d'algun dels dos germans d'Alfons Juyol), ja que Puig dibuixava projectes escultòrics i donava idees, Arnau modelava i Juyol realitzava, incorporant-hi cadascun la seva pròpia personalitat.

Especialment en la última dècada de la seva vida, Antoni Amatller, que va morir jove, als 59 anys, va dedicar-se a les seves dues grans passions, el col·leccionisme i la fotografia. Va reunir una extraordinària col·lecció de peces de vidre, antigues i modernes, aconseguida mitjançant una successió contínua de viatges a països exòtics, i també de pintures, fotografies i tota mena d'objectes. Va instal·lar el seu laboratori de fotografia a les golfes de la casa Amatller.

A la seva mort el 1910, la casa i les col·leccions d'objectes i fotografies van ser heretats per la seva única filla, Teresa (1867-1960), nascuda del matrimoni amb Càndida Cros Girona. Teresa va mantenir-se soltera i va viure cinquanta anys més a la casa, fins a la mort. Poc abans de la guerra civil va portar a terme algunes reformes al pis principal per adaptar-lo a l'exposició dels objectes col·leccionats pel seu pare. Però es va conservar essencialment tota la decoració escultòrica i la major part del mobiliari, el que ha fet que el pis principal sigui un dels pocs de Barcelona que encara conserven quasi íntegrament la riquesa ornamental i l'atmosfera de les cases burgeses de l'Eixample.

Teresa Amatller, assessorada pel historiador de l'art Josep Gudiol Ricart (1904-1985), quan aquest va tornar de l'exili el 1941, va crear la fundació Institut Amatller d'Art Hispànic amb l'objectiu de que les col·leccions reunides pel seu pare es poguessin conservar quan ella morís. Això es va produir el 1960 i des d'aleshores la fundació, amb seu al pis principal de la mateixa Casa Amatller durant gairebé cinquanta anys, ha valoritzat l'exhibició i difusió de la col·lecció. L'explosió del turisme de masses atret pel modernisme a partir dels Jocs Olímpics de 1992 ha convertit l'edifici en lloc de visita obligada. Davant seu hi ha permanentment una massa compacta de visitants.

L'Institut Amatller d'Art Hispànic és obert a la consulta d'un arxiu fotogràfic amb 350.000 negatius i a una biblioteca amb més de 26.000 títols. La col·lecció de negatius, que Amatller va començar tot just acabada la construcció de la casa, està formada sobretot per plaques de vidre, nitrats i acetats i està centrada quasi exclusivament en edificis i obres d'art. Hi ha milers de mostres d'arqueologia, arquitectura, escultura, orfebreria, metal·lúrgia, vidre, ceràmica, tèxtil, pintura, dibuix, il·lustracions de llibres, estampes, classificades cronològicament i territorialment. La major part ja ha estat digitalitzada..."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

"La Casa Amatller és una remodelació de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch entre l’any 1898 i el 1900. La casa ja existia, era un edifici construït el 1875 pel mestre d’obres Antoni Robert i conegut com a Casa Martorell. Un edifici de tres pisos, d’estil neoclàssic propi del Pla Cerdà. Antoni Amatller compra l’edifici el 1898 i li encarrega a Puig que li faci una remodelació. Puig i Cadafalch va intervenir específicament en la reforma de la façana, planta noble, el vestíbul, els espais comuns (escala de veïns i celobert), i l’estudi fotogràfic al capcer de la casa. Puig i Cadafalch inicià el seu projecte amb diversos esbossos de la façana. La forta personalitat del propietari i interessos propis es veuen reflectits en el treball de l’arquitecte.

Puig i Cadafalch afirmava que “la seva arquitectura era l’expressió plàstica dels ideals de la Renaixença”. Moviment cultural nascut amb la voluntat de fer renéixer el català com a llengua literària i de cultura després de segles d’imposició del castellà. En aquesta recuperació del passat gloriós de Catalunya, hi ha un retrobament en el passat medieval, quan els catalans eren amos del Mediterrani. A la Casa Amatller Puig s’inspira en el gòtic català amb una clara influència de l’edat mitjana. També recuperarà a través de les escultures d’animals aquell bestiari medieval que era un recull de bèsties i monstres d’inspiració medieval que tenien una finalitat pedagògica, és a dir, d’enumerar les virtuts i els defectes seguint la tradició de la faula.

Els arquitectes de tombants de segle també eren dissenyadors o interioristes, és a dir, s’ocupaven de tots els detalls de l’obra. Puig no va ser una excepció, i va dissenyar les ceràmiques de la façana o el mobiliari interior de la residència dels Amatller. Però òbviament Puig i Cadafalch no va poder fer tota l’obra sol, i es va envoltar de més de 50 artistes, artesans i industrials que van col·laborar per fer-ho possible i sense els quals el Modernisme no hagués estat possible. Les factures de tota l’obra es conserven a la Casa, per tant, podem posar nom i cognom a aquests personatges, com per exemple Francisco Riera que va ser l’empresa constructora.

Puig trencarà l’homogeneïtat suggerida pel Pla Cerdà d’Eixample de Barcelona amb la seva proposta per a la façana principal de l’edifici, no només perquè l’edifici excedia l’alçada permesa per l’Ajuntament de Barcelona, sinó per la utilització de diferents materials que van donar color a la façana: ceràmica, ferro, esgrafiat, vitrall... Tot i l’aparença asimètrica i fins i tot desordenada que mostra la façana, Puig va seguir un cànon que es repeteix a la façana i que està marcat pels ferros que sostenen el balcó principal. Per tant, la desorganització de la façana no és real sinó aparent. El cos central de la façana està embellit amb esgrafiat obra de Joan Paradís, i el capcer amb una combinació de ceràmica policromada i ceràmica vidriada dissenyada per Puig i produïda per Pujol i Bausis. La ceràmica central del capcer apareix la flor de l’ametller amb dues A d’Antoni Amatller (els dibuixos d’aquestes ceràmiques es conserven a l’ANC). També trobem de manera abundant a la façana el ferro, element utilitzat habitualment durant aquests anys, i on destaquen el puja-mobles de la casa que representen dracs. La forja és obra de Manuel Ballarín.

L’arquitecte va dissenyar dues portes d’accés a l’edifici, una més ample pels cotxes i carruatges, i una altre més petita com a porta de veïns. A l’altre banda de la façana, on ara hi ha l’actual porta d’accés a un comerç, originalment era una finestra. El local ja estava pensat per ser un comerç i no un habitatge, però l’accés al local es feia a través del vestíbul i no de la façana. A les portes d’entrada a l’edifici ens apareixen representades les arts: la pintura, l’escultura, l’arquitectura i la música. Als capitells dels marcs de les portes apareixen també diferents escenes com un zíngar amb un os o una bella dama lluitant amb una bèstia. Al centre es representa el patró de Catalunya, sant Jordi matant al drac, amb la princesa amb llarga cabellera observant-lo des del pis principal. També trobem un escut sostingut per dos lleons on s’escriu en números romans “Any 1900”, que va ser l’any en què es va acabar l’obra. Els responsables de l’escultura van ser Eusebi Arnau i Alfons Juyol.

La porta principal està coronada amb una parella de catalans que van vestits amb la indumentària pròpia, i representen l’hereu i la pubilla, i van acompanyats d’uns animals que estan tocant instruments. Ambdós ens estan donant la benvinguda a casa de dos catalans. Al centre de la porta hi ha la representació d’una carlina (flor del cardo) que feia la funció de mirilla. La carlina es posava a les cases de pagès per espantar les turmentes i el mal temps, de fet és com un amulet que protegeix la casa.

Al pis principal, la finestra del dormitori d’Antoni Amatller està ornamentada amb una escultura d’una dona gran que s’estreny les mans que podria ser una “celestina” que està vigilant a la princesa, i a l’altre banda apareix un home que sosté una càmera de fotografies de caixa i que fa referència a l’afició d’Amatller a la fotografia.

La tribuna, ubicada al dormitori de Teresa Amatller, se’ns presenta una gran A majúscula en al·lusió al cognom de la família i a l’interior petites A majúscules i la flor de l’ametller. En els desaigües s’escriu un poema en lletra gòtica i català no normalitzat, de Dolors Monserdà que diu: L’atmetller floreix / lo bon temps s’acosta / ab sos nius d’ausells / y sos poms de roses.

I al balcó del pis principal es poden veure les tres al·legories al·lusives a les activitats que definien a Antoni Amatller. Sobre les llindes de cadascuna de les tres obertures es van esculpir els símbols, respectivament, de la indústria, de les arts i el col·leccionisme. A les cartel·les d’on arrenquen els trencaaigües, un grup d’animals que duen a terme activitats humanes concreten el significat de cadascuna de les al·legories. Al balcó de l’esquerre trobem un escut amb un compàs, un ganivet, un martell i un peu de rei o nònius, juntament amb uns conills que fonen ferro i unes mones que el forgen a l’enclusa. Al mig hi podem veure un llibre obert i una càmera d’acordió com a atributs a les arts, que es complementen amb uns ases escriptors amb indumentària que recorda Miguel de Cervantes i ulleres i uns gossos fotògrafs. Finalment a la dreta hi ha un tercer escut amb diversos objectes de vidre i ceràmica flanquejats per unes granotes que bufen vidre i uns garrins ceramistes. D’aquesta manera, Antoni Amatller es presenta com un exemple d’aquella burgesia il·lustrada catalana sorgia de la Renaixença, que entre altres coses van fer possible el Modernisme gràcies al seu mecenatge.

Puig va haver de pensar una solució per encabir l’afició a la fotografia del seu client. El capcer esglaonat de la Casa Amatller, una solució tan pròpia d’Alemanya i dels Països Baixos com singular a Catalunya, va ser una conseqüència directa. Era la solució de façana que millor combinava amb la cobertura a dos vessants necessària per a una bona il·luminació de l’estudi fotogràfic d’Antoni Amatller. Únicament gràcies al permís extraordinari que es concedia als fotògrafs per instal·lar els seus estudis als terrats dels edificis en una època que la llum natural era indispensable, Puig va poder dur a terme un projecte que excedia les normes urbanístiques municipals de l’època."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Santiago Alcolea Blanch

Materials:Pedra, vidre, fusta i ferro

Més informació:Viquipèdia Casa Amatller

Casa Amatller, font:Viquipèdia
Autor

Escultor:Eusebi Arnau, Alfons Juyol Bach

Més informació:Viquipèdia Eusebi Arnau

Eusebi Arnau, font:Diderot.info

Més informació:Viquipèdia Alfons Juyol i Bach

Alfons Juyol, font:Viquipèdia

Esgrafiats:Joan Paradís i Figueras

Joan Paradís i Figueres. Ben poques dades es tenen d’aquest estucador i esgrafiador de qui se sap estava actiu a Barcelona durant el període modernista, època en la que hi tenia una de les empreses més importants del ram com la Casas o la Romeu i Casadevall.

Es te constància que va treballar en edificis de la importància de la Casa Antoni Amatller al passeig de Gràcia, la Casa Manuel Macaya al passeig de Sant Joan, i la Casa Manuel Felip al carrer d’Ausiàs March, les dues primeres obra de l’arquitecte Josep Puig i Cadafalch i la darrera de l’arquitecte Telm Fernàndez i Janot. Curiosament, tots tres edificis acabats amb poc temps de diferència, la Casa Amatller l’any 1900 i les cases Macaya i Felip l’any 1901.

Mosaics:Mario Mariaglano

Mario Maragliano (Gènova, 1864 – Barcelona, 1944). Va deixar els seus estudis a l’Escola Musical de Gènova per dedicar-se a la ceràmica, interessant-se per l’estudi de diverses tècniques dels mosaics, i especialment en el seu tractament a Ravenna i a la regió del Vènet en general. Als vint anys es va instal·lar a Barcelona on la seva innovadora obra va tenir una ràpida acceptació que aviat s’estengué per arreu, fent que Maragliano obrís un taller a Madrid.

Va treballar en alguns dels edificis més representatius del Modernisme cridat pels grans arquitectes del moment. Així, hi ha decoració en mosaic seva a la cripta de la Sagrada Família de Gaudí; a l’església de les Saleses de Joan Martorell; a la Casa Amatller de Josep Puig i Cadafalch, destacant, però, les seves col·laboracions amb Lluís Domènech i Montaner al Palau de la Música Catalana i l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau a Barcelona, al Rosari Monumental de Montserrat i al Seminari de Comillas.