diumenge, 31 de maig del 2020

Els Panellets

Panellets, font:Wikipedia
Un dels dolços catalans per excel·lència són els panellets, que es preparen tradicionalment per al dia 31 d’octubre i l’1 de novembre, dia de Tots Sants. A Catalunya també se celebra la Castanyada, amb aquest dolç deliciós com un dels protagonistes.
Els panellets són uns pastissos petits, generalment rodons, fets amb una massa de sucre i ametlla –de vegades, en receptes casolanes, també porten patata o moniato. Es complementen amb més elements, com ara pinyons, ametlla esbocinada, coco, xocolata, etc. Hi ha tantes maneres de fer panellets com cases que en fan, però aquells més típics són els d’ametlla i els de pinyons.
L'origen dels panellets i la seva relació amb la diada de Tots Sants és una qüestió encara no aclarida. Alguns historiadors defensen que poden ser una evolució d’antics àpats funeraris celebrats en moltes poblacions de la Catalunya Vella, on hi havia el costum de fer un dinar després de la mort d'algun familiar. Aquest acte era tot un ritual, tant en la forma de parar la taula com en la distribució dels comensals i el tipus de menjar que es servia.

Altres teories suggereixen que aquest costum està lligat a la benedicció de pans, que es dipositaven com ofrena a les tombes familiars en honor a la memòria dels avantpassats i també com a aliment en el viatge al més enllà. Aquests pans haurien estat substituïts amb el temps pels dolços panellets, elaborats amb ingredients que no es passen amb el temps i que, per tant, poden aguantar uns quants dies mentre els difunts fan el seu camí cap a l’eternitat. 
També hi havien les rifes de panellets que eren pròpies de les ciutats o poblacions grans, sobretot de Barcelona. Els cafès preparaven taules molt ben parades, amb profusió de plats plens de panellets i fruita confitada, tots ben embolicats. Anaven rifant-los, tot procurant refer els de la taula perquè aquesta fes sempre goig i convidés a prendre part a la rifa. També els pastissers organitzaven les seves rifes, i rifaires particulars, que a Barcelona, posaven les seves taules en diferents indrets de la ciutat per rifar plats de panellets i pollastres, utilitzant cartes com a mitjà d’efectuar el sorteig.
Aquests productes, a més de Catalunya, també són les postres típiques a Eivissa, el País Valencià i uns altres llocs relacionats.
Panellets, font:Guiamanresa.com
Font de la informació: Locarranquer.blogspot.com , Viquipèdia Panellet i Festes.org

Recepta dels panellets
Base dels panellets
Ingredients
1 kg de farina d'ametlla
1 kg de sucre ('doré', morè, llustre o blanc)
75 g de patata o moniato bullits
10 grams de pell de llimona ratllada
Preparació
Barregeu tots els ingredients, amb dues prevencions: vigileu bé de no posar-hi la part blanca de la llimona, perquè amagaria el conjunt, i poseu-hi la patata o el moniato a poc a poc, a fi de donar temps perquè el conjunt vagi lligant i tots els ingredients quedin ben integrats.
Panellets de pinyons
Ingredients
(Amb aquestes proporcions en surten uns 140, de 20 grams cadascun)
Base dels panellets
700 g pinyons
2 ous

Preparació
Separeu la base dels panellets en vàries parts d'una mida semblant. Treballeu-les amb les mans fins a aconseguir una forma allargada. Aneu tallant les tires en porcions, d'uns 20 grams cadascuna. Arrodoniu cada porció amb els palmells de les mans. Els heu d'anar fent tombs i tombs fins que quedin ben rodons.
Bateu un ou sencer en un bol i afegiu-hi els pinyons. Llavors, amb les mans, agafeu-los i aneu-los enganxant al panellet. Un cop fet, cal deixar-los reposar uns tres o quatre minuts, així deixareu temps perquè els pinyons que no estiguin ben enganxats caiguin i les peces surtin ben maques. Bateu un rovell d'ou en un altre bol i suqueu-hi un pinzell de cuina per anar pintant el panellet. És així com agafarà el color daurat quan surti del forn. Enforneu-ho entre 14 i 16 minuts.
Preparació de panellets, font:canviga.com
Font de la informació:Ara.cat
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

divendres, 29 de maig del 2020

El pont de les maletes

"El dia 20 de març de 2015, l’alcalde de Barcelona, Xavier Trias, va inaugurar les obres d'urbanització d'una nova plaça de sis mil metres quadrats de superfície al barri de Baró de Viver.
La nova plaça compta amb quatre espais tancats de jocs situada als angles i un gran espai central en el que s'hi va posar, en fer la urbanització, un monument als emigrants que van ser els primers pobladors del barri. Aquest monument, batejat com “El pont de les maletes”, va ser triat per veïns del barri mitjançant un procés participatiu impulsat pel govern municipal del Districte de Sant Andreu. Es va escollir el projecte anomenat El Pont de les Maletes de Fernando Bravo, alumne de l’Escola Superior de Disseny i Art Llotja.
El pont de les maletes ocupa una superfície de 130 metres quadrats. Consisteix en la reproducció en ferro colat de deu maletes de grans dimensions, com les que feien servir els emigrants que arribaven a Barcelona amb tren, procedents d'altres zones de l'estat espanyol, durant la primera meitat del segle XX.  Aquestes maletes estan escampades per la superfície dedicada al monument, i situades a peu pla, de manera que es pot caminar entre elles i fins s'hi pot seure. Entremig d'elles hi ha el pont que dóna nom a l'obra, fet de ciment massís, de forma lleugerament convexa, coberta per travessers alternats de ferro colat i fusta procedent d'antigues travesses de tren. Un pont per on es pot passar. Un pont que no té cap riu ni carretera a sota, ja que no té ull i està posat directament sobre la superfície del terra. Fa dotze metres de llarg per dos i mig d'ample, i té una alçada màxima de 60 centímetres. Algunes de les travesses de ferro colat que el cobreixen tenen marques i la que està situada més a prop del centre cívic porta la indicació del nom de l'obra i el de l'autor, així com la data.
Segons l'autor, “el pont és un símbol poderós: uneix terres i gents i és una de les obres humanes més conciliadores. Quan el riu és brau, el pont permet passar per sobre sense risc. Quan un barranc dificulta la vida diària de la gent, el pont la facilita. Quan una carretera ha de donar mil voltes per la muntanya, el pont ofereix una línia recta”.
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Ferro, fusta i formigó



El Puente de las Maletas/ Escultor Fernando Bravo/ Barcelona 2015






Autor:
"Fernando Bravo García (Sabadell, 1974) és licenciat en Filologia Eslava per la Universitat de Barcelona, Màster en Estudis Eslaus per la Universitat de Londres i investigador en Literatura i Arts polonesos d’avantguarda a la Universitat de Cracòvia. Ha alternat el seu treball acadèmic amb l’escultòric durant més de 15 anys. Actualment es dedica en exclusiva a l’escultura després d’haver estudiat Fosa Artística a l’Escola Llotja de Barcelona.
Com a escultor es va formar a Cracòvia, Polònia, amb escultors locals i va a fer a Varsòvia la seva primera exposició organitzada per l’Instituto Cervantes. Ha fet diverses exposicions col·lectives i individuals i ha participat en simposis i concursos internacionals."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona, Art Públic
Veure més Art Públic Sant Andreu

dimarts, 26 de maig del 2020

Les Enramades

Fent les enramades a Arbúcies, font:Enramades.net
"Les enramades o catifes de flors és el costum de guarnir els carrers amb catifes efímeres per a celebrar el Corpus i el floriment de la primavera. Tradicionalment s’elaboraven amb pètals de flors, flors senceres i herba, però des de finals del segle XX s’experimenta amb més materials, com ara llavors, serradura i encenalls tenyits amb anilines, marro de cafè, càpsules de cafè i més materials recuperats. S'hi representen motius diversos, que poden anar lligats a la religiositat pròpia de Corpus, a temes locals, a efemèrides, etc. Tants com la imaginació i la tècnica dels catifaires permetin.
Tenen orígens molt remots, des de les decoracions amb flors i herbes que es feien a les llars romanes a la primavera, com les enramades, per bé que les decoracions florals són comunes a totes les cultures.
Algunes poblacions han aconseguit molt de renom amb les catifes. És el cas de Sitges, la Garriga, Arbúcies i Sallent. Però n’hi ha moltes més que n’elaboren. Normalment, els catifaires formen part d'agrupacions locals, de carrers i places que competeixen entre elles. L’any 2005 va constituir-se la Federació d’Entitats Catifaires de Catalunya amb l’objectiu d’unir esforços per mantenir i difondre la tradició i alhora avançar en la millora d’aquest art."
Font de la informació:Viquipèdia Enramades

ENRAMADES MÉS CONEGUDES
Arbúcies
"La denominació d’enra­mada prové de l’orna­mentació amb brancatges i rames (vern, freixe, avellaner) posada al davant de les cases, cobrint d’un costat a l’altre el carrer amb un teixit de garlandes. Avui es continua enga­lanant els carrers amb garlandes de paper o plàstic, possiblement un dels últims canvis que ha experimentat aquesta antiga festivitat, declarada d’interès nacional per la Generalitat de Catalunya al 1999.

Les Enramades és la festa més popular entre els arbuciencs i les arbucienques. Les primeres notícies sobre la festa daten del segle XVI, concretament el dia 21 de juny de 1589, diada de Corpus, s’esmenta en una petita ressenya trobada als arxius parroquials, un accident mortal a l’enramar l’antiga placeta d’Arbúcies. Segons el document, uns treballadors plantaven un pi al mig de la plaça per a engalanar-la, però a l’alçar-lo va caure i va aixafar un treballador, que va morir.

Fins al segle passat, les Enramades van tenir un marcat accent religiós i no és fins al 1977 que se substitueix la pro­cessó encapçalada pel pas del santíssim sa­grament, per una des­filada o cercavila. Trenta anys abans, però, ja s’havia incorporat l’element més característic i conegut de la festa: les catifes de flors tal i com les coneixem ara, és a dir, fetes amb pètals i dissenyades amb anterioritat pels responsables de cada carrer. Anteriorment, les catifes de flors no tenien dibuixos i es feien ofrenes florals que es llançaven al pas del Santíssim Sagrament.

El trasllat del dia de les catifes al diumenge anterior de la diada de Corpus, que a partir del 1980 serà un dia feiner, i la substitució de la processó per una cercavila acaben definitivament amb el sentit religiós de Les Enramades. A partir d’ara la festa serà un gran aparador turístic per a Arbúcies i l’organització passarà a mans de l’Ajuntament i de la comissió de festes, amb l’activa participació de tots els veïns del poble."
Enramada a Arbúcies, font:Catalunya.com
Font de la informació:Enramades.net Història

Sallent
"La festa de les Enramades de Sallent ha rebut el Premi Nacional de Cultura a la millor iniciativa artística popular 1992 i va ser nomenada Festa d'Interès Turístic i Festa Tradicional d'Interès Nacional.
És la festa més representativa del patrimoni cultural de Sallent. Les Enramades se celebren per Corpus amb l'engalanament dels carrers i la celebració i organització de diferents actes. Són una festa molt antiga que es remunta fa 600 anys, quan els carrers es guarnien al pas de la processó de Corpus. Se n'ha trobat documentació del segle XIII.
Els actes de la Festa els organitza l'Ajuntament, però de l'engalanada dels carrers se'n fa càrrec l'Associació d'Amics de les Enramades, de manera que els veïns dels diferents carrers enramadors, continuadors d'una antiga tradició, ofereixen un espectacle de llum i color enramant els barris amb els elements de sempre: el boix, les flors, el paper de serrell...
Cada carrer té un tema de fons sobre el qual versa tota la decoració del carrer, que es comença a preparar mesos abans i es plasma la nit del dimecres al dijous de Corpus.
Durant aquests dies es pot passejar pels carrers enramats i trobar-hi música, ball, cercaviles, sardanes, ballades de gegants i nans i tot un seguit d'actes lúdics que conviden a participar de l'ambient festiu."
Enramada a Sallent, font:sallentturisme.cat
Font de la informació:Sallent.cat Enramades

SITGES
El 1814 celebrant el final de la “Guerra del Francès”, es documenta de forma minuciosa tot el seguici d’una processó, que seguirà el model i itinerari de la del Corpus sitgetà. Documentant-se les enramades, domassos als balcons, altars en el recorregut i les primeres referències a balls populars “gegants, drach y balls” encapçalant la processó i per tant aplicant els canvis postprohibicions de Carles III.
Processó del Corpus Christi de Arcadi Mas 1887, font:sitgescorpus.cat
Tot i la diversitat de referències prèvies, si s’ha de precisar un punt documental d’inici de les catifes sitgetanes, entenent-les com en l’actualitat -en què es realitzen temps abans de la processó, tenen una delimitació concreta i es fan amb diversitat de flors que es distribueixen curosament en un tros específic de carrer- aquest seria el 1890. Moment en què, amb un article a l’Eco de Sitges del 18 de maig, s’especifica clarament com els veïns dels carrers per on passa la processó adquireixen flors, a les venedores que es situen al Cap de la Vila, per confeccionar catifes davant del seu portal."
Catifa de flors a Sitges, font:barcelonas.com
Font de la informació:Sitgescorpus.cat
"En l'actualitat el nombre de catifes és variable, tot i que fluctua poc en estar tot el recorregut de la processó encatifat. Concretament es realitzen al voltant de 35 trams de catifa diferents, on la més petita ocupa una superfície de 16m² i la més gran 689m². Això suposa que unides entre elles i amb una amplada fixa de 2.5 metres, es confeccionaria una catifa de gairebé 1,2 quilòmetres d’allargada.
Cada catifa s’autogestiona per ella mateixa (disseny del dibuix, calcular la quantitat de flor necessària, realització,…) amb la supervisió i ajuda de la Comissió de Corpus. Avui en dia es segueixen conservant els tradicionals trams de veïns, un fet diferencial del Corpus de Sitges, on alguns fa gairebé 70 anys que confeccionen el mateix tram de catifa de manera ininterrompuda."
Font de la informació:Viquipèdia Corpus de Sitges

Flors i plantes són, durant la primavera i l'estiu, el motiu de moltes fires i festes al voltant de l'món: concursos de roses, jornades gastronòmiques, exposicions de flors, tallers de jardineria, adorn de patis i balcons, passejades i excursions per conèixer el entorn ... A Catalunya aquestes celebracions comencen a partir de Sant Jordi, a finals d'abril, i les festes arriben al seu màxim esplendor sobretot amb el Corpus Christi.
 
FESTES DE PRIMAVERA I CORPUS
ANDOFLORA La Massana (Andorra)
CONCURS DE BALCONS i APARADORS FLORITS  Malgrat de Mar
CONCURS DE FLORS Sta Coloma de Farners
CONCURS DE FRUITS DEL CAMP, FLORS I PLANTES ORNAMENTALS Platja d'Aro
CONCURS DE ROSES Reus
CONCURS DE ROSES El Vendrell
CONCURS DE ROSES i MOMENTS DE FLORS Calella
CONCURS DE ROSES NOVES Barcelona  http://ajuntament.barcelona.cat concurs-internacional-de-roses-noves
ENRAMADES Arbúcies http://www.enramades.net
EXPOSICIÓ DE RAMS I MOSTRA PASSEJANT PELS PATIS (Dins Festa Major) Celrà
EXPOSICIÓ NACIONAL DE ROSES St. Feliu de Llobregat
FESTA DE LES FLORS Lloret de Mar
FESTA DE LES FLORS Vidrera
FESTA DELS TREMENTINAIRES  Tuixent http://www.trementinaires.org
FESTES DEL CORPUS La Garriga http://www.corpuslagarriga.org
FESTES DEL CORPUS Sitges https://www.sitgescorpus.cat/
FIRAFLOR Vilanant http://ca.vilanant.cat/lajuntament/fira-de-la-flor-i-el-jardi/
FIRA MERCAT D’HERBES I FLORS DE MUNTANYA Setcases
FIRAVERD Carme
FLORS I VIOLES Palafrugell www.florsivioles.cat
FÒRUM VILES FLORIDES Castell de Peralada
LLAGOSTERA EN FLOR Llagostera
SANT JOAN LES FLORS Sant Joan Les Flors
SUBIRATS EN FLOR Subirats
TEMPS DE FLORS Girona http://www.gironatempsdeflors.net
Temps de Flors a Girona, font:ottsworld.com
Font de la informació:mercatflor.cat
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

dissabte, 16 de maig del 2020

En Fumera

En Fumera a Palamós, font:twitter-fefeicompanyia
"En Fumera és un patge de la mitologia catalana típic de la Catalunya Nord i de bona part de la Província de Girona, i en especial de l'Alt Empordà.
És una figura popular amb l'encàrrec dels Reis d'Orient, de vetllar la xicalla durant les vacances escolars d'hivern: tradicionalment arribava i se n'anava de cada llar per la fumera o xemeneia, talment com el fum, per la llar de foc i se'l representava com a un ésser amb, bé set ulls al cap (quatre davant i tres darrere), bé un ull al seu dit índex que s'allargassava per arribar per tot, que feia d'espia pels Reis d'Orient tot explicant-los si els infants havien estat bons nens i s'havien portat bé per ser dignes de rebre qualque present la Diada de Reis o si els hi havien de deixar carbó per tal de recordar-los que corregissin el seu mal comportament.I tal com s'explica és un misteriós benefactor que tot ho veu, tot ho sent i tot ho xerra.1
Conte En Fumera, font:Editorial Salvatella
Joan Amades descriu així a en Fumera: Per l'Empordà, les vigílies de Nadal, a les llars en què hi ha nens pengen un ninot de la xemeneia de la llar que criden En Fumera. Aquest ens masculí, amb set ulls, quatre a la cara i tres al clatell, apareix improvisada i inesperadament per la canella de la xemeneia, de la qual roman penjat durant el Nadal, movent-se alerta a la conducta dels nois perquè no es entrenguen a la gola i perquè siguin obedients durant aquest moment excepcional de l'any; de ben segur, en altres temps simbolitzat i encarnat per l'ens que ens ocupa, el record i al·lusió per part dels pares és utilitzat durant tot l'any.
En Fumera, font:nensimamis.wordpress.com
Aquest ninot campeja per la llar fins a Reis penjat al canó de la ximeneia. Arribada l'Epifania, o bé se li crema a les flames de la llar, en presència dels que tant li van témer, que celebren la seva destrucció amb gran gatzara, o bé se'ls fa desaparèixer misteriosament, explicant que s'ha fugat per la canella de la xemeneia per on havia vingut.2
En Fumera a Valls, font:elvallenc.cat
CANÇÓ DE'N FUMERA 3

Sóc en Fumera,
Sóc important
Vinc a observar-vos
Tot vigilant.

Els Reis que vénen
Des de l'Orient
Volen que els digui
Si us porteu bé.

Si algú no es porta
Com és degut
Aquí m'ho apunto...
I tururut !


Lletra i música de Carles Bertrand 
Font de la informació: Viquipèdia Fumera 1Seres míticos y personajes fantásticos españoles Per Manuel Martín Sánchez 2 i Tempspalamos.blogspot.com 3
Més informació:Surtdecasa.cat Empordà En Fumera i l'home dels nassos
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

divendres, 15 de maig del 2020

La Castanyada

La Castanyada, font:elracodeldetall.blogspot.com
"La Castanyada és una festa popular dels Països Catalans, tot i que en molts llocs s'ha perdut a diferència de Catalunya, que se celebra el dia de Tots Sants, tot i que darrerament se n'ha desplaçat la celebració a la vigília d'aquesta diada (entre el 31 d'octubre i l'1 de novembre).
Tots Sants, pintat per Fra Angèlic, font:wikipedia
Consisteix en un àpat en què es mengen castanyes, panellets, moniatos i fruita confitada. La beguda típica de la 'castanyada' és el moscatell. Pels volts d'aquesta celebració, les castanyeres venen al carrer castanyes torrades i calentes, i generalment embolicades en paper de diari anomenat paperina.1 
Història. La festa de Tots Sants és herència d’una celebració celta. L’1 de novembre feien les festes del Samhein en honor dels morts, perquè és quan comença el període més fosc de l’any, un moment que consideraven màgic perquè creien que s’establien connexions entre els dos mons, el dels vius i el dels morts.2
Samhein celta, font:sobreirlanda.com
La festa de Tots Sants fou instituïda el segle VII, quan el papa Bonifaci IV, en lloc de fer enderrocar el Panteó romà, projectat per l’emperador Adrià i dedicat a les divinitats romanes, el consagrà a la Mare de Déu i als màrtirs del cristianisme. Segles més tard, l’Església va instituir la pràctica de recordar tots els difunts, just l’endemà de Tots Sants. D’aquesta manera, s’adoptava un costum pagà, propi de molts pobles de l’antigor.
El costum de menjar castanyes per Tots Sants té una interpretació popular que el relaciona amb l’antiga tradició de tocar les campanes la nit de Tots Sants per recordar als fidels la necessitat de pregar per les ànimes dels difunts. Segons que sembla, els campaners, després de repicar les campanes amb força durant una bella estona, reposaven i es menjaven un grapat de castanyes o qualsevol altra fruita del temps, que feien passar avall amb un traguinyol de vi dolç. Moltes vegades els campaners no estaven pas sols, els acompanyava molta gent disposada a compartir aquest ressopó tan senzill com saborós. És d’aquesta manera, prou curiosa, que potser va néixer una tradició que ja s’havia generalitzat a la fi del segle XVIII on hi havia la creença que per cada castanya que es menjava aquella nit, una ànima era alliberada de l'purgatori.3
font:locarranquer.blogspot.com
Més endavant, als pobles, per la tarda els homes recollien castanyes, moniatos i llenya. Les dones feien pastissos semblants als actuals panellets (pastissets fets a base d’ametlles mòltes i ensucrades). A l’arribar la nit es reunien tots al voltant del foc per menjar-se tots junts les castanyes i els moniatos rostits amb llenya i els pastissets que havien fet les dones. D’aquesta manera celebraven el fi de la recol·lecta i resaven pels difunts.
Rés pels difunts, font:pildorasdefe.net
També existia la tradició de que els nens havien de deixar les castanyes amagades per la casa perquè per la nit, les ànimes dels que ja no estaven amb nosaltres, vinguessin a recollir-les i les canviessin per panellets.
A finals del segle XVIII la costum s’havia fet molt popular i la castanya va passar a ser un element comercial. És llavors quan neix la figura de la Castanyera; dones que rostien les castanyes al foc i les venien pel carrer.4
Castanyeres davant de l'església de Betlem, 1917
font:costumbresdeagua.blogspot.com -

Extret de l'Arxiu fotogràfic de Barcelona
Amb els anys, la figura de la castanyera s’ha convertit en un mite de la festivitat. La representem com una dona anciana, humil, amb un mocador al cap i davant d’un torrador de castanyes. Aquesta imatge ens arriba de les senyores que venien les castanyes anys enrere. Solien servir vuit castanyes en una paperina de paper i animaven a la compra tot cridant: “Calentes i grosses, qui en vol, ara que fumen?”.5
Actualment, la castanyada s’ha convertit en una revetlla de Tots Sants, i se celebra en l’àmbit familiar, extra familiar i comunitari -a les escoles és la primera de les quatre festes tradicionals escolars, juntament amb Sant Joan, Carnestoltes i Sant Pep."4
Paradeta de castanyes a la font del Pla de la Boquería, font:bornbikebarcelona.com
Font de la informació: Viquipèdia Castanyada 1Barcelona.cat Culturapopular Tots Sants 2Vilaweb.cat 3Lleonartfood.com L'Origen de la Castanyada 4Plusfresc.cat Per que celebrem la castanyada 5.
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

El Vers del padrí

El padrí llegint el Vers a la núvia, font:bodas.net
"Una de les tradicions més precioses de les noces catalanes és el costum que el padrí li llegeixi un vers a la núvia -escrit per ell mateix-, alhora que li fa lliurament del ram de núvia natural amb el que acudirà al casament.
- És molt comú que el padrí sigui el millor amic del nuvi o el seu germà encara que aquesta elecció és lliure.
Aquest serà el primer acte de la cerimònia, a casa la núvia, el padrí llegirà l’escrit, li donarà el ram i marxaran junts a l’esglesia.-
Els padrins que tenen dificultats per escriure els seus propis versos poden recórrer a poemes tradicionals o inspirar-se en la lletra de les millors cançons romàntiques per a casaments.
Pergamí amb el vers a la núvia, font:eltiobufo.com
Els versos solen tenir un toc emotiu i parlen d'alguna anècdota relacionada amb la història d'amor dels nuvis o amb records compartits per la família i els amics, en què la núvia és la protagonista."
Font de la informació:Bodas.netVersosdeboda.com La Tradició
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

dimecres, 13 de maig del 2020

L'Home dels nassos

L'Home dels nassos a Tarragona, font:tarragonaturisme.cat
L’home dels nassos, tradició oral genuïna catalana, ha sobreviscut al llarg dels anys a l’imaginari popular com a constant evocació del darrer dia de l’any. La màgia, cada 31 de desembre, de sortir al carrer i fer la recerca d’aquell personatge que llueix tants nassos com dies hi ha a l’any és una juguesca que tots els pares, avis, germans grans o oncles proposen als fills, néts, germans petits o nebots.
D’aquesta manera, la quitxalla emprèn una atribolada recerca entre els ciutadans vianants, tots convençuts d’ensopegar amb un home que, carregat de mocadors, llueixi tres-cents seixanta-cinc nassos.
En arribar el vespre, amb la desil·lusió de no haver trobat un fenomen semblant i convençuts d’haver estat l’objecte d’una enganyifa, tot just tres dies després d’haver-nos penjat la llufa, els pares confessen als fills que, si volen trobar l’home dels nassos, només cal que vagin a la cambra de bany i es mirin al mirall, perquè ells són els homes dels nassos. I és que certament el dia 31 de desembre, a l’any, només li resta un dia.
Segons Joan Amades, a Barcelona era tradició de trobar l’Home dels Nassos al punt de migdia al pla de Palau, davant la Llotja. Era enfilat dalt d’un cadafal perquè tothom el pogués veure amb unes quantes dotzenes de llençols per mocar-se els 365 nassos (que per força havia de tenir repartits per tot el cos, ja que a la cara no li cabien pas).
La tradició d’aquest personatge que ens recorda el que resta de l’any, per a anunciar-nos el que arriba, té un referent històric ben antic. El déu romà Janus, amb dues cares, una amb aspecte de vell pel temps que s’acaba i una altra de criatura per l’any que comença, i que ho fa amb el mes que en rep el nom: gener.
Déu Janos, font:uncensored.co.nz
Fa alguns anys, a aquesta tradició oral, li ha estat atorgada la virtut de la forma mitjançant una figura d’imatgeria popular i tradicional a diverses poblacions catalanes. Tarragona, Reus, Flix, Vilanova i la Geltrú, Torroella de Montgrí o Barcelona, entre moltes altres viles i ciutats del nostre país que treuen a passejar el darrer dia de l’any, en una pomposa i divertida cercavila, un gran capgròs de generosos atributs olfactius i de característiques diferents i singulars a cada població.
L'Home dels nassos de Barcelona, font:Barcelona.cat
A Barcelona l’Home dels Nassos lliura a les autoritats de la ciutat la clau que obre la porta de l’any nou, al mateix temps que esdevé missatger dels ciutadans, perquè fa arribar als qui manen un memorial de desigs de la gent.
L'Home dels nassos portant la clau, font:barcelona.cat
Per concluir cal esmentar igualment l’Home de les Orelles, derivació directa del dels Nassos, que surt el dia 30 de decembre amb tantes orelles com dies té l’any.
Font de la informació:  Tornaveu.cat Reportatge l'Home dels nassos, barcelona.cat Cultura popular Home dels nassos
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

Crema catalana o de Sant Josep

Crema de Sant Josep, font:deplatenplat.gastronomicament.cat
La crema cremada, crema de Sant Josep o crema catalana  són unes postres típiques i tradicionals de la cuina catalana. És el dolç català més conegut, fet a base de llet, rovells d'ou, sucre, canyella, pell de llimona i midó, que generalment es presenta amb una capa de sucre cremat a sobre.
A la crema catalana se li assembla a França, la crème brulée; a Occitània (sud de França), la crèma, i a Portugal, la créme caramel, que també es cremen amb una pala, encara que són poc corrents.
La crema catalana ja apareix en els receptaris medievals catalans Llibre de Sent Soví (segle XIV) i Llibre del Coch (segle XVI), i es considera una de les postres més antics a Europa dins de la seva categoria, tot i ser una evolució de les clàssiques crema, que ja existien a la República romana diversos segles abans de Crist. És una de les postres que apareixen sovint en el Calaix de Sastre (segle XVIII) i que més agraden a el barceloní baró de Maldà. Al segle XX apareix en l'obra de Josep Pla i de l'poeta Miquel Martí i Pol, entre molts altres. L'única variació que ha tingut la recepta ha estat, al segle XX, el fet que algunes persones utilitzin farina de blat de moro en comptes de midó.
Sant Josep. Antigament quan no existia la llum elèctrica el món de pagès vivia al voltant de les hores de sol, s’aixecaven quan sortia i anaven a dormir quan es ponia, les gallines feien el mateix. Al voltant de Sant Josep els dies començaven a fer-se més llargs i en tenir més hores de sol, les postes d’ous augmentaven.
Com tots sabeu, un dels ingredients de la crema catalana junt amb la llet i el sucre són els ous, al voltant d’aquests dies els pagesos tenien excedents d’ous i per això es va començar a fer la Crema Catalana, per donar-los sortida abans que es fessin malbé.
Llegenda. El nom de Crema bé de quan unes monges van oferir flam a un bisbe que estava de visita, però el flam no els hi va sortir molt bé, no va quallar, per solucionar-ho se’ls va ocórrer espolsar-hi sucre pel damunt i cremar-lo, per dissimular la pifiada que havien fet. El bisbe quan va tastar la primera cullerada es va cremar i va començar a cridar “Crema, Crema” i d’aquí li ve el nom.
La crema catalana es pot utilitzar per omplir ensaïmades, coques, tortells, xuixos, pals, crestes i tot tipus de brioixeria i pastisseria. Quan no s'utilitza com a farcit sinó que queda a la superfície, se sol escampar-hi sucre blanc i cremar amb una pala de ferro o amb un bufador.

Quan se serveix com a postres, se sol distribuir la crema en plats de postres individuals o tradicionalment en cassoletes de fang, i es crema. Per cremar-la, com en els altres casos, s'empolvora de sucre blanc i posteriorment es passa per sobre una pala de ferro molt calent, o actualment més sovint es crema amb un petit bufador.
Aquests postres són casolans, però es fan també en la majoria de restaurants i fondes. El seu gust ha inspirat un gelat actualment molt popular, el de crema catalana, un licor, i també s'usa com gust precís per altres dolços, escumes, batuts, torrons, xocolates, etc.
Gelat de crema catalana, font:cuinacinc.blogspot.com
Font de la informació: magradacatalunya.cat Per Sant Josep crema catalana, Viquipèdia Crema Cremada , Wikipedia Crema Catalana 

Recepta
1 l de llet
8 rovells d’ou
200 gr. de sucre
40 gr. de midó de blat de moro
Sucre per cremar
Pell d’una llimona
1 canó de canyella

Poseu a bullir la llet amb un canó de canyella i la pell de la llimona. Quan trenqui el bull retirem la pell de la llimona, perquè no ens amargui la llet, tapem la cassola i deixem infusionar el canó de canyella.
A part, bateu amb força els rovells d’ou amb el sucre, fins que agafin un to clar i augmentin de volum. Afegiu el midó i continuem batent. Vessem la llet calenta, però no bullint, sense el canó de canyella i ho integrem tot plegat.
Podem colar el resultat, si veiem algun grumoll, però no és necessari. Ho tornem a l’olla, i coem, a foc lent, remenant constantment, cap al mateix costat, fins que agafi textura de crema. Trigarà uns cinc minuts. Procureu que no trenqui el bull, perquè acostuma a tallar-se.
L’aboqueu en una plata, la tapeu a pell amb plàstic film i, quan estigui freda, hi espolseu una capa de sucre i la cremeu amb una pala apropiada, ben roent.
Cremant el postre, font:quinosarriscanopisca.wordpress.com
Si no teniu pala de cremar, podeu gratinar-la en el gratinador del forn. És una opció ben vàlida.
Cremeu-la i mengeu-la immediatament. Si la cremeu amb molta antelació, el cremat s’estovarà i no tindrà cap gràcia.
Font de la informació:Semproniana.net Crema de Sant Josep
Ingredients bàsics de la crema de Sant Josep, font:semproniana.net
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

dimarts, 12 de maig del 2020

La Pubilla

Pubilla de Sitges, font:visitsitges.com Fot.Gassó
"La pubilla o pubila és una figura jurídica legal a Catalunya recollida dins el Dret Civil Català i que era costum de seguir durant els segles xviii i xix. Es tractava de donar l'herència de la família i la responsabilitat de donar continuïtat al patrimoni familiar a la noia gran quan no hi havia cap home per ser hereu. La resta de fills s'anomenaven cabalers i s'havien de buscar la vida fora de l'àmbit familiar o treballar per l'hereu o la pubilla.
Pubilla i l'Hereu, font:magradacatalunya.cat
A la pràctica no s'aplica perquè el dret civil català només obliga a llegar el 25% del patrimoni als fills i a tots, no només al o la gran. La figura sorgeix en l'edat mitjana per la necessitat d'evitar la divisió del patrimoni familiar i mantenir l'economia familiar, basada llavors en l'agricultura.
D'altre banda es diu la pubilla a una tradició folklòrica que es practica en municipis de Catalunya i que consisteix en nomenar durant un any una noia normalment en el marc de les festes majors.
A partir de la meitat del segle XX va començar a celebrar-se el Certamen Pubilla de Catalunya, que en els seus inicis estava molt marcat per la moralitat vigent, imposada pel franquisme, i que es basava en la valoració d'aspectes com la bellesa física i les virtuts morals, com la dedicació a la llar i a la família, de la candidata.  - Actualment - les candidates a pubilles han de superar proves basades en el coneixement de la cultura i la història catalanes i l'actualitat, i el «do de paraula».

Certamen de la Pubilla i l'Hereu de Catalunya 2014 a Gandesa, font:riberaonline2.blogspot.com
A moltes fires d'estiu, com a Ripoll, Sitges, L'Escala, Calella o Llançà és habitual organitzar un concurs per elegir la pubilla local com a part de les festes. Aquesta es una bona ocasió per a les noies de vestir-se amb la indumentària tradicional.
L'any 2000 a l'elecció de pubilla van aparèixer pancartes en què es demanava la figura de l'hereu. La petició va provocar desavinences en la junta directiva del Foment de les Tradicions Catalanes, però finalment es va acceptar. Des de llavors un miler de joves ja han obtingut el títol d'hereu, que es planteja com a un concurs similar al qual es presenten els nois. En altres festes, com les de Molins de Rei o les de Manresa hi ha gegants a la processó representant una pubilla i un hereu.
El Foment de les Tradicions Catalanes és una entitat amb personalitat jurídica pròpia que va començar la seva activitat el 19 de novembre de 1979 i estableix el reglament i protocol del pubillatge. El seu propòsit és ajudar i preservar la història i els costums de Catalunya.

Avui en dia el pubillatge continua ben viu a Catalunya, però no té res a veure amb el que era abans. Són joves d’entre 16 i 23 anys, solters i vestits amb la roba tradicional catalana, amb l’objectiu de representar el seu poble i la seva cultura per totes les terres catalanes, a més de descobrir nous racons i costums durant un any.
Existeixen diferents títols, com per exemple: el fadrí, la dama, l’hereuet i la dameta. També existeixen títols comarcals: Maresme, La Selva i l’Alt Empordà; d’àmbit intercomarcal: Catalunya Central; i títols nacionals: Comarques Barcelonines, Comarques Gironines, Comarques Tarragonines, Comarques Lleidatanes i l’Hereu i la Pubilla de Catalunya. 
Pubilla i Hereu de Catalunya Central, font:regio7.cat
Cada poble escull els seus representats de manera diferent, però tots tenen uns punts en comú. Hi ha uns elements bàsics que solen ser un examen escrit de cultura general i una entrevista. Un cop avaluat el candidat, es realitza una votació popular en la qual el poble escull qui vol que sigui el seu representant. Pocs dies després es du a terme un acte de proclamació, en el qual es conviden membres del pubillatge de tota Catalunya i, també, pot assistir tota la gent del poble que ho desitja. Normalment són actes oberts al públic. Els nous representants també assistiran als actes de proclamació d’altres pobles de Catalunya i sempre vestits amb “l’uniforme” del pubillatge: el vestit tradicional català i, sobretot, amb la faixa o banda que diuen d’on són i els distingeix de les altres persones. 

Vestit de la Pubilla.
La Gandalla o Ret és una bossa de malla col·locada al cap per a recollir el cabell. Està confeccionada a manera de xarxa amb fil de seda i ornaments. La ret femenina canviava el nom per gandalla quan es confeccionava més curta que la mida considerada normal.
Ret i mitenes de la pubilla, font:trajetipico.com
La Mantellina - o manteleta - és blanca o negra, de puntes o bé combinada de tafetà i tul amb brodats i puntes i de forma triangular. El seu origen és moresc i servia per cobrir part del cap i el rostre, essent una de les particularitats estimades i preferides des del segle XV.
Mantellina, font:annitarodonita.cat
El Gipó és un cos de vestir, de seda o vellut de colors vermell o negre, cenyit fins a la cintura i amb mànigues llargues o curtes cordades amb botons al braç depenent de les condicions climàtiques del poble.
Les Mitenes són uns guants en forma de xarxa de seda o altres materials, de colors rosa-gris, gris-blau o negre. Cobreixen l'avantbraç des del gipó fins a la mà o fins arran del començament del dit gros, subjectades prop del colze per una cinta de vellut, per tal d'estrènyer-la al braç o avantbraç.
El Davantal servia per a protegir la part davantera de la faldilla. Podia ser peça de treball o confeccionada en tela de tul i enriquida amb brodats. De color negre, simbolitza la dona treballadora.
Davantal i Faldilla, font:annitarodonita.cat
Les Faldilles, assenyalades en plural pel costum establert d'utilitzar-ne diverses -fins a onze–, canviant-se cada dia “la de sota” durant el temps de la recol·lecció agrícola. Les faldilles també podien dir-se enagos, "ubalta" o "refajos", segons el lloc i moment apropiats. 
Els "Pololos" són uns pantalons bombatxos de camals amples emprats com a peça de roba interior femenina, igual que les enagües i dels mateixos materials. Tenen un forat o tall a la part interior de la cuixa que va des de la part superior d'aquesta fins a una mica més amunt del genoll. Això es perquè les dones que els usaven no s'haguessin de treure la roba a l'hora d'anar al bany i facilitar la tasca. Solen estar decorats amb encaix i un llaç a la part final de cada camal.
Peces importants del vestit tradicional de pubilla i hereu són la banda i la faixa. En el cas dels hereus i les pubilles, la banda porta, escrit, imprès, dibuixat o brodat, el nom de l'entitat, barri, poble o comarca a la que representen i els identifica amb els títols que tinguin atorgat." 
Font de la informació:Viquipèdia Pubilla (folklore)
Més informació:Tradicionscatalanes.com
Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES