dimecres, 29 de setembre de 2021

Muses al Teatre Coliseum

 

"Tots els catàlegs i publicacions donen com autor de les escultures de la façana del Cinema Coliseum a Pere Ricart, sense que a ningú sembli sorprendre que enlloc hi hagi constància d’un escultor amb aquest nom ni que no es conegui cap altra obra del pretès autor d’un conjunt tan monumental. En realitat, al darrera d’aquestes nou peces escultòriques i els ornaments que les complementen hi ha una història, no del tot coneguda, que incideix en el vellíssim problema del paper que juguen en l’autoria d’una obra els molers, els picapedrers i els escultors.

Pere Ricart i Marès va ser un comerciant de marbres que tenia el taller quasi al davant de la fàbrica Elizalde, al passeig de Sant Joan 138, en la zona sobre l’avinguda Diagonal on actualment hi ha els jardinets centrals. Viatjava sovint a Itàlia, on adquiria el marbre a les pedreres romanes i se’l feia transportar a Barcelona, on el manipulava per adaptar-lo a les necessitats dels clients. Era una persona molt coneguda en el món artístic del primer terç de segle i fins donava conferències a estudiants d’escultura sobre les formes d’extracció i els permetia visites col·lectives al seu taller. Ell va ser l’industrial que va proporcionar tot el marbre emprat en la construcció del Cinema Coliseum, tant el de paviments i recobriments interiors com el de les impressionants vuit columnes del porxo d’entrada. Però no era, òbviament, un escultor en el sentit artístic.

Ricart, a més, treballava només amb marbre, no amb pedra, que és el material de que són fetes les escultures de la façana del Coliseum. L’industrial que va aportar al Coliseum els treballs en pedra va ser Torra Pasani. Tant el seu nom com el de Ricart apareixen en diverses relacions d’empreses que participaven en la construcció d’un edifici important quan aquest era acabat, el primer com a marbrista, i el segon com a picapedrer. Es troben en els anuncis del Coliseum i també, per exemple, en el del Círcol Eqüestre al passeig de Gràcia, inaugurat el 1926.

Una crònica evocadora que va publicar La Vanguardia el 6 de juliol de 1975 esmenta com a decoradors del Coliseum a “Fernández Casals, Gonzalo Batlle y Torra-Pasani; éste último cinceló la piedra de cantera de las esculturas y relieves”.

És clar doncs que les escultures de la façana del Coliseum van ser executades per anònims picapedrers del taller Torra Pasani, artesans, per cert que devien treballar en condicions força dures perquè es troben a la premsa de l’època algunes notícies d’accidents laborals que l’afecten i fins una demanda laboral.

Resta encara en el misteri qui és l’autor dels models o esbossos que van fer servir els picapedrers per transportar a les peces definitives els punts d’escultura. Enlloc s’esmenta, en el moment de la inauguració, el nom de cap escultor català conegut. Sembla doncs el més probable que es partís de models portats de fora, potser a escala reduïda, o còpies en guix, de peces clàssiques o contemporànies. Si hi hagués hagut un autor que ho hagués fet expressament, d’alguna manera s’hauria fet constar, i les informacions de l’època no n’esmenten mai cap.

Per l’aparença, semblen figures copiades de bibelots de ceràmica o porcellana, potser portats d’un dels seus viatges a Itàlia pel marbrista Pere Ricart, o trets de qui sap d’on pel mateix Torra Pasani, per un dels altres decoradors que van intervenir en la construcció del Coliseum o per l’arquitecte de l’edifici, Francesc de Paula Nebot. Una última possibilitat, força improbable, és que ho fes un escultor d’aquí que preferís conservar l’anonimat per no haver quedat prou satisfet de la feina feta pel picapedrer. Caldrà esperar que algun dia aparegui nova documentació o algun testimoni que permeti aclarir-ho.

Quatre muses

Les escultures de la façana del Coliseum són representacions força heterodoxes de les muses vinculades al món del teatre. No han estat representades soles, com és habitual, sinó en parella, i algun dels típics elements iconogràfics que les caracteritzen han estat variats. Així, el punyal de Melpòmene, vinculada a la tragèdia, ha estat substituït per un vas que se suposa ple de metzina; la màscara de Talia, vinculada a la comèdia, la porta aquí el noi que l’acompanya i més que portar-la, se la treu; Terpsícore, vinculada a la dansa, apareix ballant, com és lògic, però sense la lira habitual, que sí porta en canvi Euterpe, vinculada a la música i el cant, en lloc de la flauta doble amb que normalment se la representa. Podria dir-se que més que representar les quatre muses del teatre, l’autor va buscar unes al·legories vagament inspirades en elles.

Aquestes quatre parelles són en el balcó del primer pis i flanquejant-les hi ha dos angelets abraçats a unes grans màscares.






 

Més difícils d’interpretar són els dos conjunts escultòrics que hi ha dintre uns templets, en els extrems del segon pis, i un tercer que és a dalt de tot de la cúpula, sense cap protecció i per tant en força mal estat. En cadascun hi ha tres figures que segurament volen representar escenes de la mitologia vinculades amb les muses o escenes de peces històriques teatrals.

font:art públic bcn.es

font:art públic bcn.es
 

A la base de la cúpula hi ha tres medallons iguals, amb el rostre d’una noia.

font:art públic bcn.es
 

El Coliseum va ser construït com a cinema que a la vegada havia de servir també com a teatre. El promotor fou el director de la revista Mundo cinematográfico, qui es va associar el 1919 amb Victoriano Saludes i amb el Marquès de l’Argentera per constituir una societat anomenada Metropolitan S.A. amb l’objectiu de dotar Barcelona d’allò que no tenia: un cinema sumptuós. I s’ho van prendre tan seriosament que el resultat va ser el Coliseum, obra de l’arquitecte Francesc de Paula Nebot, inaugurat el 10 d’octubre del 1923. La construcció va despertar una gran expectació a la ciutat. Per a l’excavació del solar es va fer servir la primera màquina de vapor utilitzada a Espanya amb aquesta finalitat. L’edifici es recolza en una gran estructura de ferro que li atorga una solidesa demostrada quan el mes de març de 1938 un bombardeig de l’aviació franquista va causar l’enderrocament de l’edifici del costat però va deixar incòlume el cinema. Un monument posat l’abril del 2003 al davant del Coliseum (codi 2006-1) recorda aquell episodi dramàtic i totes les víctimes de bombardeigs sobre població civil.

foto del Coliseum desde plaça Universitat despres del bombardeig

Destrosses causades pel bombardeig italià al davant del Coliseum

En els anuncis de la inauguració, es feia constar que les obres de construcció havien costat l’aleshores astronòmica quantitat de quatre milions i mig de pessetes (27.000 euros), que ara fa somriure. També s’hi deia que disposava de calefacció i refrigeració, i també de “taquillas eléctricas”. L’estiu del 1931 va estar un temps tancat per fer-hi noves obres de millora, com el canvi de butaques per unes de més confortables, el que va permetre una nova inauguració el 23 de setembre del 1931.

El 1936 s’establí el Foment de les Arts Decoratives (FAD) en un espai sota la cúpula, on als anys seixanta es donà cobertura a les representacions de teatre català de l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, creada per Ricard Salvat i Maria Aurèlia Capmany com una secció de l’entitat. S’hi van formar els joves directors que els anys següents serien la base del teatre català."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Pedra




font:art públic bcn.es

 

Més informació:Viquipèdia Coliseum

Coliseum,  font:grupbalaña.com

Autor

Escultor:Desconegut

Arquitecte:Francesc de Paula Nebot

Més informació:Viquipèdia Francesc de Paula Nebot i Torrens

Francesc de Paula Nebot i Torrens, font:arquitecturacatalana.cat

 

 Veure més Art Públic Eixample


Fanals del Passeig de Gràcia

 

"Els fanals del passeig de Gràcia, a l’igual que els del passeig Lluís Companys i els de l'antic Cinc d’Oros (avui plaça de Joan Carles I) actualment col·locats a l’avinguda Gaudí, tots del mateix arquitecte, responen a una campanya empresa per l’Ajuntament de Barcelona de millora dels espais urbans més significatius i en concret de l’enllumenat de les principals vies de la ciutat.

És interessant observar com en els tres conjunts l’arquitecte municipal opta per tres solucions molt diferents, que en cada cas s’adaptaven a l’espai on anaven destinats. En el cas dels fanals del passeig de Gràcia, per valorar-los adequadament hem de retrocedir en el temps i imaginar-nos com era aquest carrer a principis del segle XX, quan els fanals van ser instal·lats: la disposició dels espais per a vianants era diferent a l’actual, i s’assemblava a la que encara conserven la Gran Via de les Corts Catalanes i l'avinguda Diagonal, és a dir, amb voreres estretes i dues “andanes” laterals àmplies, a banda i banda dels carrils centrals.

Aquestes andanes eren el lloc de passejada de la bona societat de Barcelona, i com a tal, l’inicial conjunt de bancs de pedra i llums de gas, que configuraven el mobiliari urbà, va enriquir-se amb els fanals dissenyats per Pere Falqués. L’aleshores arquitecte municipal va crear una enginyosa combinació de bancs-fanal molt vistosos, que a més de millorar la qualitat de l’enllumenat i d'oferir més espais de repòs als nombrosos vianants d’aleshores, aporta un valor estètic afegit a un carrer on s’hi construïen les millors cases de la ciutat.

Justament la presència d’aquests importants edificis, molts d’ells modernistes, va determinar el disseny formal dels fanals. Així s’entén com el versàtil Pere Falqués aquí opta decididament per la sinuosa línia coup de fuet, típica de l’Art Nouveau franco-belga, però que a partir del 1900 penetra també en el modernisme català. Els bancs, de formes orgàniques cobertes de trencadís, són d’inspiració gaudiniana, la qual cosa ha alimentat la falsa creença que aquests fanals eren de Gaudí.

Per últim, volem assenyalar que tot i que actualment es trobin enmig del trànsit rodat, en unes esquifides i inhòspites voreres, els bancs-fanal de Pere Falqués s’han esdevingut un element d’identitat del passeig de Gràcia."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Joan Molet

Materials:Ferro forjat i trancadís de terra calcària





 

Autor

Arquitecte:Pere Falquès

Més informació:Viquipèdia Pere Falquès i Urpí

Pere Falquès i Urpí, font:viquipèdia

 

 Veure més Art Públic Eixample

 

dimarts, 28 de setembre de 2021

Monument Catalunya a Francesc Macià

 

"Aquest és segurament un dels monuments que més polèmica han aixecat dels que hi ha a la ciutat de Barcelona. La idea d'alçar un monument al president de la Generalitat Francesc Macià (Vilanova i La Geltrú, 1859 - Barcelona, 1933) va sorgir de seguida que Catalunya va recuperar les institucions d'autogovern, com una iniciativa que el diari Avui va llançar el dia de Reis del 1977 i a la qual va anar donant un suport continuat des de les seves planes. El mateix diari va fer una recapta pública de caràcter popular que va recollir, amb petites aportacions, 5.641.557 pessetes. Va haver-hi moltes idees sobre el lloc on s'havia de posar, sobre qui havia de fer-lo i sobre la forma que havia de tenir. Després de moltes vacil·lacions, i amb un cert consens sobre l'emplaçament en algun lloc de la plaça de Catalunya, la Generalitat va convocar el 1983 un concurs públic per triar un projecte, i es va decidir que seria escollit mitjançant una votació popular, en aquells anys d'eufòria participativa de la transició.

La gent desfilà pel Palau de la Virreina, on s'exposaven els projectes, per dipositar els seus vots, i així es va triar el projecte Flama, dels madrilenys Joaquín Vaquero, Luis Bertal i Javier Casanueva, que combinava les formes tradicionals dels monuments (una cripta amb guàrdia de gala) amb unes quatre barres que serien projectades al cel per raigs làser. Alguns opositors van objectar que els làser vermells eren molt difícils d'aconseguir i es necessitava una gran energia, que eren perillosos per a la navegació aèria, i que a la fi només es veurien significativament quan hi hagués molta pol·lució o boira, ja que es necessiten partícules on la llum es reflecteixi per tal que aquesta sigui visible. Els defensors, en canvi, evocaven els raigs dels focus situats en ventall darrere del Palau Nacional de Montjuïc, un dels símbols indiscutibles de Barcelona, i dels quals es diu que la Dictadura de Primo de Rivera va prohibir que fossin amb els colors de les quatre barres previstos inicialment.

El president Jordi Pujol va posar la primera pedra del monument el mateix dia que es complia mig segle de la mort de Macià, el 25 de desembre del 1983. Però no va haver-hi segona pedra i la primera va ser retirada poc després. Després d'un llarg silenci, la Generalitat va decidir finalment ignorar el resultat de la votació popular i encarregar directament a l'escultor Josep Maria Subirachs un altre monument, que finalment es va decidir posar en el lloc més preferent de la plaça de Catalunya, encarat a la Rambla, i no en la part baixa del passeig de Gràcia, com primer s'havia pensat. Per situar-lo, els arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana van col·laborar en la part urbanística. Per evitar bretolades, es va crear un estany, compartit per la còpia de La deessa de Clarà i el monument a Macià. El resultat de la idea concebuda per Subirachs, una monumental escala invertida que incorpora un bust de Macià, realitzat per Subirachs a partir d'una obra de Josep Clarà, va ser fortament contestada, sobretot pel contrast amb l'estil escultòric homogeni de la resta de la plaça. Es va inaugurar el dia de Nadal del 1991, 58è aniversari de la mort de Macià."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Més informació:Viquipèdia Monument a Francesc Macià

Materials:Travertí, acer corten, formigó armat encofrat i bust de bronze



FRANCESC MACIÀ / I LLUSSA / PRESIDENT DE / LA GENERALITAT / DE CATALUNYA./ VILANOVA / I LA GELTRÚ 1859 / BARCELONA 1933 / RETRAT DEL / PRESIDENT MACIÀ / REALITZAT PER / JOSEP CLARÀ / L'ANY 1932 / INTERPRETACIÓ DE / JOSEP MARIA SUBIRACHS / 1990.





ESSENT PRESIDENT DE LA / GENERALITAT DE CATALUNYA / EL MOLT HONORABLE / SR. JORDI PUJOL I SOLEY/ FOU INAUGURAT / AQUEST MONUMENT / EL 25 DE DESEMBRE DE 1991


 

AIXÍ HEU DE VOLER CATALUNYA / COM TANTES VEGADES JO L'HE PROMESA AL POBLE: / POLÍTICAMENT LLIURE, / SOCIALMENT JUSTA, / ECONÒMICAMENT PRÒSPERA / I ESPIRITUALMENT GLORIOSA / FRANCESC MACIÀ 1932

 Més informació:Viquipèdia Francesc Macià i Llussà

 

Francesc Macià i Llussà, font:viquipèdia

 

 Autor

 Escultor:Josep María Subirachs

 Mes informació:Viquipèdia Josep Maria Subirachs i Sitjar

 Més informació:Subirachs.cat

 

Josep Maria Subirachs i Sitjar

 

     Veure més Art Públic Eixample


Escultura Treball

 

"L'art dels germans Oslé representa una excepció en el moment en què el duen a terme, sobretot pel que fa als temes que tracten. Les seves obres tenen un contingut social ja que es dediquen al tractament de la temàtica obrera. Les figures representen personatges humils, treballadors, que pateixen, i l'escultor vol mostrar-ho a través de l'exteriorització d'aquest patiment; les estàtues transmeten un sentiment de tristesa, el conserven, però després d'haver passat per una depuració. Hi ha per tant un realisme extrem en les obres d'Oslé ja que l'artista observa directament del natural i fa un retrat de la vida mateixa.

El tractament d'aquests temes distancia els germans Oslé de la gran majoria d'artistes de l'època, que tan sovint retrataven les ‘deesses mediterrànies'. És clara també la poca identificació amb el pensament noucentista orsià, però al mateix temps els Oslé són dels pocs escultors que romanen a Catalunya durant els anys del Noucentisme ja que molts d'altres són fora, principalment a París.

El títol dons d'aquesta escultura, Indústria, lliga amb el tipus d'obra d'Oslé. És un homenatge al treball, a la indústria, que remet al món dels obrers i dels treballadors. Apareix aquesta temàtica social i aquest realisme, el qual es desprèn tant externament en la forma com internament en el contingut de l'obra.

L'escultura de la plaça de Catalunya permet de recordar que els escultors Oslé eren dos germans, Miquel i Llucià. Van ser tots dos molt reconeguts, animats per Josep Llimona i elogiats per Raimon Casellas i M. Rodríguez Codolà. Molt aviat obtingueren medalles i premis a partir del 1906. Llurs exposicions van ser nombroses i l'obra monumental dels dos germans és difícil d'atribuir a l'un o a l'altre. Com les obres a la font de la plaça d'Espanya de Barcelona, contemporànies de l'escultura de la plaça de Catalunya. Tots dos van ser catedràtics de l'Escola de Belles Arts de Barcelona, i el realisme que traspua la seva obra així com la temàtica obrera la caracteritzen i l'allunyen de l'estètica noucentista ja molt aviat quan Eugeni d'Ors el 1908 els va tractar d'anecdotistes després d'una exposició a la Sala Parès. Molt ràpidament però l'art del germans Oslé s'allunya de les tendències més avantguardistes i després de la Guerra Civil cau en un academicisme combatiu enfront de l'art abstracte. L'escultura de la plaça de Catalunya és particularment representativa de l'art dels germans Oslé ja que probablement hi van tenir participació tots dos."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Bronze




 

Autor

Escultor:Llucià Oslé i Sàenz de Medrano

Més informació:Viquipèdia Llucià Oslé

  

 Veure més Art Públic Eixample

 

Escultura Emporion

 


"Com ja hem dit anteriorment, Frederic Marès és considerat un escultor afí al moviment estètic noucentista, sobretot pel seu interès pel classicisme i pel mediterranisme. Aquests dos punts són l'essència de l'escultura anomenada Emporion. Es tracta d'una figura femenina de clares característiques clàssiques, de cos sencer, que està coberta amb una tela. Queda descobert el pit esquerre i sosté una gerra. La representació del nu o semi nu femení entronca amb el classicisme que volia recuperar el Noucentisme. La representació del cos femení que tant sovint trobem en aquest moment, s'identificava amb la bellesa, el cànon i l'harmonia.

El seu títol ja és representatiu, ja que Emporion (Empúries) és la meca de la civilització mediterrània. Identificar Empúries amb l'origen de Catalunya, de manera a situar aquesta estàtua en plena plaça principal de la ciutat, és un camí que havia seguit tota la reivindicació catalana abans fins i tot del Noucentisme. No en va, l'Institut d'Estudis Catalans i l'arquitecte Josep Puig Cadafalch van situar l'excavació de les ruïnes d'Empúries entre els objectius prioritaris per recuperar les essències i els orígens del país. D'aquest Marès no en renegarien els més hostils al classicisme antiavantguardista dels anys vint, ni tampoc aquells que més tard no dubtarien en identificar la seva obra amb un règim polític determinat. El Marès d'Emporion és un escultor que havia agafat un camí que després eternitzaria quan tocava fer una altra cosa, quan l'art anava per altres camins. Per ara, a les darreries dels anys vint, Marès se situava en el corrent majoritari, en aquell de les essències de l'art i de la vida. Les mans de Marès modelaven escultures que en aquell moment feien vàlids els versos de Salvador Espriu de 1982 "Somnis endins, repòs, tranquil·la saviesa"."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Bronze





 

Autor

Escultor:Frederic Marès

Més informació:Viquipèdia Frederic Marès i Deulovol

Frederic Marès i Deulovol, font:Viquipèdia
  

  Veure més Art Públic Eixample


Escultura Dona

 

"Joan Borrell havia tingut un encàrrec important a la plaça de Catalunya, el conjunt al·legòric a Lleida, una obra en bronze de bona qualitat tècnica però que no té massa relació amb el tema suggerit per l’Ajuntament segons la crònica elaborada sobre la plaça de Catalunya de Jaume Fabre i Josep Maria Huertas, ja que més aviat sembla un símbol de la maternitat i potser era un model que l’escultor tenia a mig treballar en el seu taller. Ens permetem suposar que l’origen lleidatà de l’escultor potser va ajudar a l’obtenció de l’encàrrec. També l’escut de Lleida és a la base de l’escultura que comentem, l’altre encàrrec de Borrell per a la plaça de Catalunya. Joan Borrell i Nicolau, tot i que nascut a Barcelona, va passar molts anys a la Pobla de Segur on el seu pare havia estat notari.

La Dona és a una de les pilastres, al cantó de la Rambla de Catalunya cara mar, en disposició oposada al Montseny de Jaume Duran. Representa una dona amb un mantell que li cobreix el cos que sosté amb la mà esquerra sobre el pit mentre és al descobert la cama esquerra. Gira també la cara cap a l’esquerra mostrant el seu perfil grec i porta els cabells recollits. La seva actitud pudorosa girant el cap i cobrint-se amb el mantell, amb les mans sobre el pit ens porta a pensar en una versió de la Venus púdica, la que s’amaga púdicament al sortir del bany. Les versions clàssiques d’aquesta Venus la presenten completament nua i encobrint també el sexe, tot i això, l’actitud del personatge i la inclinació del cap ens fan pensar en una versió lliure d’aquest tema mitològic.

És una escultura a mig camí entre el gust decoratiu Art Déco que domina en algunes de les peces en bronze de les pilastres i el sentit monumental de l’escultura classicista. D’altra banda, la cara disposada de perfil, el gest elegant amb el que es subjecta la túnica té un cert regust ornamental mentre les formes rotundes de la cuixa que deixa entreveure la túnica o la complexitat dels plecs del mantell ens fan pensar en la gran tradició clàssica."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Mireia Freixa

Materials: Bronze






 

Autor

Escultor:Joan Borrell i Nicolau

Més informació:Viquipèdia Joan Borrell i Nicolau

Més informació:Borrellnicolau.cat

 

Joan Borrell i Nicolau, font:borrellnicolau.cat

  

 Veure més Art Públic Eixample