divendres, 27 de maig del 2022

Ateneu Hortenc

 

"El 19 de juny del 2011 es va inaugurar la decoració mural de la paret mitgera entre els número 8 i 10 del carrer de Pere Pau, d’Horta. Aquesta mitgera havia quedat en fer-se el nou edifici del número 10 amb les noves alineacions fixades per al carrer i de fet ja aplicades a totes les cases del costat dels números parells del carrer excepte les més properes a la plaça d’Eivissa. Els números 2 i 4 corresponen a dues cases d’habitatges molt antigues i els 6 i 8 a l’edifici de l’Ateneu Hortenc.

La necessitat patrimonial de conservar l’edifici històric de l’Ateneu, una entitat amb un segle i mig d’existència, fa que es mantingui amb l’alineació antiga i que per tant l’existència de la mitgera es prevegi de llarga durada. Per això l’Institut Municipal del Paisatge Urbà va donar suport a l’execució del projecte pensat pels arquitectes Eva Sánchez i Pablo Roel i que va ser escollit com el millor del districte d’Horta-Guinardó en el segon concurs de Racons Públics, 2010, que promou el FAD amb la col·laboració del departament d’Urbanisme de l’ajuntament i El Periódico. És un premi que constitueix un avançament a aquells avantprojectes que l’Ajuntament de Barcelona, a través dels districtes, escull per a convertir-los en realitat. A la segona convocatòria es van presentar 600 avantprojectes per als deu districtes de la ciutat, dels quals se’n van preseleccionar 37 i finalment, el 29 d’abril del 2010 se’n van premiar deu, un per a cada districte i dos ex-aequo per al de Gràcia. Aquest premiat per al districte d’Horta-Guinardó va ser l’únic relacionat amb l’art públic, ja que els altres eren projectes de caràcter urbanístic, mobiliari urbà o jardineria. Formaven el jurat Joan Manuel Clavillé, Oriol Clos, Beth Galí, Albert García Espuche, Isabel López Vilalta, Xavier Theros, Jeroni Villanueva i els comissaris del concurs, Àlex Giménez i Sara Dauge, aquesta última secretària també de la Comissió d’Escultures municipal.

La decoració de la mitgera està formada per les lletres de la paraula Ateneu, en gran format, diferents cossos de lletra i un tipus gòtic en majúscules. Les lletres estan en vertical, com mantenint-se en equilibri les unes sobre les altres. La de dalt de tot, l'A, és incompleta (li falta el pal de l’esquerra) i la de baix de tot, la U, està capgirada, resseguint la sortida d’emergència de la sala d’actes de l’Ateneu, que ocupa la part baixa de la mitgera. Cal dir que, abans de l’actuació, aquesta porta era rectangular, sense arc superior, i que la remodelació de la mitgera va suposar la seva substitució per adaptar-la a la necessitat de que tingui forma d’U invertida. Totes les lletres són d’un color gris verdós, excepte la primera E que és d’un to més fort. La part interior de la U capgirada, que correspon a la porta, és pintada de color vermell.

Segons els autors, el principal objectiu del projecte era donar més visibilitat a un edifici que, malgrat el seu arrelament al barri, passava més aviat desapercebut. Ara, efectivament, es fa ben present des del carrer de Lisboa, on hi ha una sortida de metro.

L’obra no està signada, ni datada, ni té cap rètol explicatiu, cosa que sí que figura en altres mitgeres barcelonines decorades, com aquesta, per iniciativa de l’Institut Municipal del Paisatge Urbà.

Aquest no és l’únic mural existent al carrer, ja que al mateix costat, en una llarga tanca de jardí que correspon als números 26 i 28, n’hi ha un altre que va ser pintat pel grup independentista La Torxa amb les figures d’un correfoc i la inscripció “Horta no és ni serà Barcelona”.

Aquesta és la mitgera que fa 134 de les remodelades amb el patrocini de l’Institut Municipal del Paisatge Urbà des de la seva creació."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Pintures


Més informació:Ateneuhortenc.cat

Més informació:Viquipèdia Ateneu Hortenc

Ateneu Hortenc, Plaça de Santes Creus 1935, font:Ateneuhortenc.cat

Autor

Disseny:Pablo Roel Herranz, Eva Sánchez Moya

Més informació:Roel-Sanchez.com

Eva Sánchez Moya i Pablo Roel Herranz, font:europan-europe.eu
 

 

Veure més Art Públic Horta Guinardó


dimecres, 25 de maig del 2022

Edifici La Unión y el Fénix Español

 

"La Unión y el Fénix Español va ser una companyia d’assegurances fundada a Madrid el 1879, a partir de la fusió de dues d’anteriors, pel francès de Bordeus, Isaac Pereire, descendent d’espanyols i, a la seva època, un important financer que va invertir en altres empreses bancàries i de ferrocarrils. Després d’ocupar diversos locals, el 1911 la companyia va inaugurar un sumptuós edifici construït expressament al número 39 del carrer d’Alcalá. Com a culminació de la cúpula de l’edifici s’hi va posar una escultura que esdevindria a partir d’aquell moment l’emblema empresarial i que, amb petites variants, es va anar posant a totes les seus que va construir en capitals espanyoles.

L’escultura va ser encarregada per la família del fundador a l’escultor Charles René de Paul de Saint-Marceaux (Reims, 1845-París, 1915), qui va reinterpretar el logotip inicial de la companyia, una veritable au fènix ressorgint de les seves cendres, per una altra escultura que representa en realitat el rapte per Ganimedes per Zeus i que sembla que és un plagi d’una altra feta aquells mateixos anys per l’important escultor animalista francès Georges Gardet (1863-1939), també amb un jove que cavalca de costat en un àguila amb el braç aixecat. L’escultura de Madrid, fosa als tallers d’Alexandre Brosset, ha sofert diverses vicissituds. Quan La Unión y el Fénix va traslladar el 1972 la seva seu central a un nou edifici del Paseo de la Castellana 33, va posar al cim una escultura semblant a l’original feta aquest cop per Julián Lozano, deixeble predilecte de Julio Antonio, i va deixar en el seu lloc l’original. Però l’empresa que va comprar el vell edifici, la va substituir el 1975 per la Victòria alada que hi ha actualment, i la de Saint-Marceaux es va portar aleshores als jardins del nou edifici de La Unión y el Fénix a la Castellana, on segueix encara que ara és ja propietat d’una altra empresa.

L’edifici de Barcelona es va inaugurar el 1931. És obra de l’arquitecte Eusebi Bona, que havia col·laborat poc abans amb Francesc de Paula Nebot en la transformació de la Torre Güell en el Palau de Pedralbes. En la part més alta del nou edifici, construït a la cantonada del passeig de Gràcia amb el carrer de la Diputació amb una sumptuositat semblant al de Madrid, es va posar una còpia del jove Ganimedes sobre l’àliga enviada per Zeus, obra de Saint-Marceaux, i alhora es van encarregar a Frederic Marès les set al·legories escultòriques que decoren la façana, en les que va treballar entre 1929 i 1931. Una és situada al peu de la cúpula en la que hi ha l’emblema de la companyia i les altres sis en un nivell inferior, a l’alçada de la tercera planta, sobre l’entresol i el principal, una al costat de l’altra. Aquestes sis simbolitzen les diverses activitats econòmiques per a les que la companyia oferia assegurances (empreses, collites, construccions, nolis) situades entre el cicle vital del naixement i la mort.

Són, d’esquerra a dreta:

1 - El naixement. Una dona amb un nen en braços.

2 - La indústria. Grup de dos homes, un amb un mall i l’altre amb una roda dentada.

3 - L’agricultura. Grup d’un segador i una veremadora.

4 - La casa i la tempesta. Grup format per un arquitecte amb un petit edifici en braços i una dona amb una gran capa voleiant que simbolitza el fort vent i la tempesta. Representen la possibilitat de desastres naturals i la protecció que hi pot oferir la companyia d’assegurances.

5 - La navegació. Grup d’un mariner agafar a la roda del timó i una dona amb un petit vaixell en braços.

6 - La mort. Un vell amb una calavera a la mà.

El grup superior, al peu de la cúpula, format per quatre persones, és una al·legoria de la companyia, diferent de la que és present al punt més alt de tots els edificis de l’empresa. Marès la va representar amb una dona que manté estesa sobre el grup una gran capa protectora. Té a un costat l’inici de la vida (una mare amb el seu fill) i a l’altre la vellesa.

La Unión y el Fénix va passar a formar part del grup Banesto i va ser intervinguda per l’Estat, com tot el grup, el 1994. Va ser adquirida aleshores per una asseguradora francesa i el 1999 va passar finalment al grup alemany Allianz, que n’ha conservat el nom per a una determinada activitat d’assegurances ràpides per telèfon. L’edifici barceloní s’ha conservat sense canvis. Ni tan sols s’ha retirat del costat de la porta d’entrada el rètol amb el nom de la companyia desapareguda. A finals del 2014 l'estàtua de Ganimedes de la cúpula i les set alegories de Frederic Marès van ser restaurats en portar-se a terme una neteja a fons de la façana de l'edifici.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Bronze










 

Més informació:Viquipèdia Edifici La Unión y el Fénix Español

Edifici La Unión y El Fénix, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Frederic Marès

Arquitecte:Eusebi Bona i Puig

Més informació:Viquipèdia Frederic Marès i Deulovol

Frederic Marès, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Eusebi Bona i Puig

Més informació:Arquitecturacatalana.cat /Eusebi Bona i Puig

Eusebi Bona, font:arquitecturacatalana.cat

Veure més Art Públic Eixample

 

dimarts, 24 de maig del 2022

Al.legoria a la Medicina

 

"El 1906 es va inaugurar a Barcelona una nova Facultat de Medecina que va substituir el Col·legi de Medecina i Cirurgia que tenia la seva seu, des de mitjans segle XVIII, en els locals que ara ocupa l’acadèmia de Medecina, al carrer del Carme. L’edifici de la nova facultat havia estat projectat per l’arquitecte Josep Domènech Estapà i havia de servir a la vegada com Hospital Clínic.

L’acte inaugural va efectuar-se el dia 2 d’octubre del 1906 a l’amfiteatre de la nova Facultat, amb el governador civil, l’alcalde i altres autoritats. El ministre d’Instrucció Pública va enviar un telegrama excusant l’assistència. L’arquitecte Domènech i Estapà va llegir la memòria dels treballs efectuats per la construcció de l’edifici i el baró de Bonet va assenyalar les dificultats que s’havien hagut de superar des que es va presentar el projecte fins al moment de la inauguració.

De moment s’hi van començar a donar només classes teòriques. Les pràctiques en el nou Hospital Clínic van haver d’esperar fins al 11 de gener següent, data que els estudiants van celebrar amb una cavalcada humorística pels carrers de la ciutat. Per això el Clínic considera el gener de 1907, i no l’octubre de 1906, com la data d’inici de les seves activitats.

L’entrada principal era pel carrer de Casanova, on desembocava el de Rosselló. Imita un temple clàssic, amb sis columnes i un frontó que en lloc de forma triangular fa una combinació de rectes i corbes. A la part alta del frontó hi ha un escut rodó i, a sota, un relleu, obra de Rafael Atché, que simbolitza la coronació d’Esculapi, deu de la Medecina, per quatre vestals i en presència de metges de totes les èpoques. Cal remarcar que la iconografia del déu no s’assembla a la de l’estàtua que es va trobar el 1909 a Empúries i que s’ha considerat, sembla que erròniament, que representa al déu de la Medecina, sinó que correspon a la que havia estat sempre habitual. Probablement si Atché hagués fet el seu fris tres anys més tard, el seu Esculapi s’hauria assemblat al d’Empúries.

A cada costat d’aquest gran relleu hi ha un símbol de la Farmàcia (una serp cargolant-se en un pal) i el de la Medicina (una mà amb un ull al mig).

Ara l’accés noble pel carrer de Casanova roman tancat i la única entrada és pel carrer de Villarroel, davant de la continuació del carrer de Rosselló. En el vestíbul d’aquesta entrada hi ha dues escultures: un bust del doctor Valentí Carulla Margenat (Barcelona 1864-1923) catedràtic de Terapèutica que fou encarregat per la Junta Administrativa de l’Hospital Clínic d’organitzar-ne la farmàcia i que presidí aquesta Junta des del 1918 fins la seva mort. Fou també Rector de la Universitat de Barcelona des del 1913 i més tard Senador a les Corts. A la seva mort, la Junta va encarregar a l’escultor Enric Clarasó l’execució d’un bust que es va posar en un dels passadissos amb un acte inaugural el 25 de maig de 1924 en el que van intervenir el President de la Junta, Puig i Alfonso, el Rector de la Universitat, Martínez Vargas, el Degà de la Facultat de Medecina, Ferrer Piera, i el nebot del difunt, Vicenç Carulla.

Fa pocs anys, el bust va ser traslladat al vestíbul de l’entrada actual i s’hi va afegir una placa amb una breu biografia del doctor. El text diu: “Valentí Carulla Margenat nasqué a Sarrià l’any 1864. Féu estudis de Farmàcia i de Medecina. Fou deixeble del catedràtic de Fisiologia Ramon Coll i Pujol. El 1904 obtingué la càtedra de Barcelona. Fou rector de la Universitat de Barcelona durant deu anys, fins a la seva mort. L’any 1919 fou nomenat Marquès de Carulla. Va ésser el principal impulsor de l’entrada en funcionament de l’Hospital Clínic i Provincial de Barcelona el gener del 1907, entitat de la qual presidí la seva Junta Administrativa durant 17 anys. Morí l’any 1923”.

A poca distància d’aquest bust, en el mateix vestíbul hi ha una escultura abstracta formada per dues peces de metall de diferent color realitzada per Emili Armengol el 1981 i inaugurada el 25 de gener de 1982. Una placa posada als seus peus explica l’origen i significat: “Salut-Malaltia. Escultura commemorativa del 75é aniversari de la inauguració de l’Hospital Clínic Provincial de Barcelona, obra d’Emili Armengol. La salut, representada per l’acer inoxidable, triomfa sobre la malaltia, representada pel ferro rovellat”.

Cal remarcar que la inauguració de la peça, el 25 de gener de 1982, es va produir amb un retard de quasi quatre mesos respecte al fet que es commemorava, ja que la inauguració oficial de l’Hospital Clínic va tenir lloc el 1 d’octubre de 1906.

Entrant pel passadís situat a la dreta d’aquesta estàtua, s’arriba, després de fer un colze a l’esquerra, a un espai situat entre l’escala 9 i l’escala 10 de l’ala sud, en el que hi ha un relleu, obra de 1927 de l’escultor Dionís Renart i Garcia, que representa una figura femenina clàssica que ofereix un ram a un bust de dona situat sobre una gran peanya. Aquest bust és el de Josefina Sanpera, filla de Joan Sanpera i Torres, marquès de Les Franqueses i senyor del castell de Montsoriu, morta el 15 de novembre de 1926 a la seva casa del carrer de Muntaner/Diagonal, que va deixar un important llegat econòmic al Clínic. En la peanya en relleu es llegeix en lletres majúscules: “A la memòria de Josefa Sanpera y Rodés + en XV de noviembre de MCMXXVI, en quien la caridad se produjo con discernimiento, al proteger con largueza memorable a este Hospital Clínico”.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Pedra








Més informació:Viquipèdia Facultat de Mediciina UB

Més informació:Ub.edu/Medicina Ciencies de la Salut

Interior de la Facultat, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Rafael Atché

Arquitecte:Josep Domènech i Estapà

Més informació:Viquipèdia Rafael Atché

Rafael Atché i Ferré, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Josep Domènech i Estapà

Josep Domènech, font:Viquipèdia
 

Veure més Art Públic Eixample

 

dilluns, 23 de maig del 2022

Casa Heribert Pons

"Heribert Pons i Arola, fill segon d’un empresari tèxtil de Manresa, nascut el 1877, exercí de fiscal a Barcelona fins al 1936 i fou també diputat provincial, membre de la Comissió d’Eixample de Barcelona els anys de la dictadura de Primo de Rivera i col·leccionista d’art. Va casar-se el 1912 amb Pilar Vives i Oller, filla d’una família d’origen manresà. Van anar a viure al pis principal de l’edifici de pisos de lloguer que havia fet construir expressament a la rambla de Catalunya, tocant a la gran via de les Corts Catalanes. L’arquitecte fou Alexandre Soler March, el qual, seguint indicacions d’Heribert Pons, s’inspirà en construccions de l’estil Sezession que aquest havia admirat durant els seus viatges a Viena.

L’arquitecte va fer aplicar a la part alta de la façana dues peces decoratives clarament sezessionistes com són els guerrers que, creuats de braços, vetllen l’edifici des dels contraforts més alts. És un model que es troba en edificis vienesos. Alguns han volgut veure en aquests guerrers una representació de Mercuri, déu del comerç, però és dubtós, tant perquè les aficions d’Heribert Pons no eren comercials sinó artístiques, com perquè no tenen cap dels atributs habituals de Mercuri: no porten caduceu i cal tenir molta imaginació per veure unes ales en els cascs que porten. D’altra banda, la duplicació de la figura d’un déu seria una incongruència i un cas únic mentre que la simbologia dels guerrers guardians d’una casa era habitual en altres construccions.

Encara que menys visibles, es van posar a la façana, sobre les portes del balcó del pis principal, on vivia el matrimoni Pons-Vives, uns relleus de més categoria i amb temes molt del gust dels propietaris. Es van encarregar a l’escultor Eusebi Arnau i mostren quatre de les belles arts: l’escultura, representada per la figura d’una dona que emmotllura la petita figura de fang d’un home; la música, amb una noia tocant l’arpa; la pintura, amb una noia amb la paleta a la mà esquerra i el pinzell a la dreta, esbossant un quadre, i l’arquitectura, amb una noia amb un compàs i uns plànols, amb un capitell al fons. Les noies van molt recatadament vestides i cal remarcar el detall que la que pinta ho fa amb una imatge de la marededéu, tot plegat forçat pel fervor religiós dels propietaris de l’edifici. Heribert Pons, home de missa diària, col·laborà activament amb les autoritats eclesiàstiques del moment, fins i tot en missions diplomàtiques a Roma.

Probablement Pons o l’arquitecte van prendre la idea de la propera casa feta la dècada anterior per Rodolf Juncadella una mica més amunt, en el número 33 que té quatre medallons a la part alta de la façana en el que figuren també les al·legories de la música i l’arquitectura (amb una mica menys de roba) al costat de les d’una filadora i una altra d’un inconfusible Mercuri, volent fer una combinació de les belles arts amb el comerç i la indústria.

Per l’habitatge dels Pons al pis principal, Arnau va fer també algunes figures, no accessibles al visitant ocasional. Sí que ho és, en canvi, la figura de Diana caçadora al peu del pilar de començament de l’escala principal. Es veu no solament si s’entra al vestíbul sinó fins i tot des del carrer. Cal remarcar un cop més el detall que Diana, apart dels seus atributs habituals, amb arc, un gos de caça i un cérvol mort als peus, porta una vestidura tan completa com va ser possible per a no resultar xocant.

No hi ha certesa que Arnau tingués participació en la seriada decoració floral i d’ocells, així com dels guerrers, que omple la façana; sembla que es tracta d'elements sortits del taller que es va fer càrrec de tota la part de pedra."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Public - Jaume Fabre

Materials:Pedra, marbre










 


Més informació:Viquipèdia Casa Heribert Pons

Casa Heribert Pons, font:Viquipèdia

Escultura Diana al principi de l'escala principal, font:bcnroc.ajuntament.barcelona.cat

 

Veure més Art Públic Eixample

Obra Ombres II

 

"Dintre del projecte impulsat l’any 2012 per l’Ajuntament de Barcelona de decorar amb treballs d’alumnes de l’Escola Massana els murs de separació que quedaven en recuperar patis interiors de mançanes de l’Eixample es troba el dels Jardins d’Ermessenda de Carcassona, en el pati interior de mansana guanyat en crear el Centre Cívic Urgell, que conté la Biblioteca Agustí Centelles i el Centre Cultural Teresa Pàmies. Al pati s’hi accedeix justament pel costat de l’edifici del Centre Cívic, i també directament des d’aquest. És obra dels alumnes de segon curs del Cicle Formatiu de Grau Superior d’Arts aplicades al Mur, dins l’assignatura del taller de revestiments ceràmics, estucs i esgrafiats II, desenvolupat a l’Escola Massana el curs 2012-13, i consisteix en un gran estuc esgrafiat de 66 metres quadrats (4,4 d’alçada per 15 d’amplada), en el que l’esgrafiat negre, en negatiu sobre el fons completament blanc, imita amb gran encert les ombres de la vegetació en un assolellat dia d’estiu. Un sòcol de ciment d’uns vint centímetres protegeix la base del mural.

És un resultat molt efectista, que decora el mur encarat a muntanya del pati interior, ocupat bàsicament per una zona de jocs infantils i bancs per seure. El mur fa molt més agradable el pati, marcat altrament, com tots els que s’han anat guanyant a l’Eixample, per la duresa de les parets que l’envolten. La realització sobre el mur es va portar a terme durant el mes de juliol de l'any 2014.

Els jardins estan dedicats a Ermessenda de Carcassona, que visqué durant l’últim quart del segle X i la primera meitat del segle XI. Muller del comte Ramon Borrell de Barcelona, participà amb ell activa i enèrgicament en l’obra de govern."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Esgrafiat





 

Autor

Disseny:Alumnes de l'Escola Massana

Més informació:http://www.escolamassana.cat/ca/

Seu de l'Escola Massana a la plaça de la Gardunya, al Raval.

 

Veure més Art Públic Eixample


divendres, 20 de maig del 2022

Escultura El món antic i el món modern

"El mestre d’obres Domènec Balet va projectar, als anys 1870, els dos edificis d’arquitectura neoàrab més coneguts de Barcelona, el del carrer Berlinès 5, a Sant Gervasi, i el del passeig de Gràcia 24. El primer és del 1875 i el segon del 1872. Cal remarcar aquestes dates, perquè indiquen que són obres prèvies al modernisme, mentre que els estils “neo” (gòtic, àrab...) van ser profusament practicats posteriorment, amb matisos més personals, pels arquitectes d’aquest estil.

L’edifici del passeig de Gràcia, promogut per Pere Llibre, en fer-se va haver de deixar un passatge per tal de permetre el pas al Teatro Español que funcionava a l’interior de la mançana, en l’època que el passeig era ple d’espais d’oci. L'espai de l'antic teatre està ocupat des de l'any 2014 per una mena de parc temàtic de restaurants per a turistes.

En principi, la paret que donava al passatge es va deixar com a mitgera, però l’any 1896 se li va donar el mateix estil neoàrab que la façana principal. Aquesta reforma va ser dirigida pel contractista Pere Bassegoda Mateu i va comportar, apart de la redecoració de la paret mitgera, canvis en el pis principal i l’augment d’una planta.

Més endavant, en ocupar els baixos l’Editorial Éxito, aquests van ser reformats per l’arquitecte Pere Benavent de Barberà el 1950 i de nou el 1962, en un estil que va fer desaparèixer alguns elements originals.

Benavent va comptar amb la col·laboració inestimable dels dibuixants Pau Cots i Enric Cluselles. Aquest últim era l'autor dels dibuixos gravats a l'àcid sobre unes grans vitrines en ziga-zaga, a l'interior de les dependències de l'editorial. A la façana, sobre la porta principal d’entrada, apart de les lletres amb el nom de l’editorial, ja desaparegudes però de les que es pot apreciar el rastre si s'hi presta atenció, hi va fer posar dos bonics relleus vagament art decó dissenyats per Cluselles, que retornat de l'exili reprenia les feines artístiques.

Dels dos relleus que formen el fris de la façana, a banda i banda del rètol desaparegut, el de l’esquerra mostra dos cavalls, un temple grec i un elefant, i el de la dreta és una representació dels mitjans de transport, amb un avió, un vaixell i un cotxe, amb els que Cluselles volia al·ludir al món antic i el progrés de la tècnica en el segle XX.

La editorial Éxito, filial de la nord-americana Grolier, es va especialitzar els anys de postguerra en la venda a domicili d'enciclopèdies i col·leccions de clàssics relligades ostentosament. La seva obra més popular va ser el Tesoro de la juventud, una enciclopèdia editada a España per primer cop el 1955, en 17 volums, però que ja comptava amb un gran predicament a Amèrica Llatina com a referent cultural entre el públic infantil i juvenil. Era una adaptació al castellà de la enciclopèdia The Book of Knowledge, que havia editat el nord-americà M. W. Jackson l'any 1910, amb la finalitat de transmetre coneixements als infants de manera atractiva i didàctica i fomentar entre ells la curiositat per la descoberta. Va ser traduïda a una gran quantitat d'idiomes. L'editorial va ser adquirida l'any 1977 pel grup editorial Océano, que havia creat anys abans José Luis Monreal, especialitzat en l'edició d'obres educatives de tots els nivells, i va tancar el local del passeig de Gràcia que, des d'aleshores, ha anat passant per diverses mans, però ha conservat el fris pensat per Benavent de Barberà i dissenyat per Cluselles."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Pedra







Més informació:https://barcelonapaseodegracia.com/casa-pere-llibre-reminiscencias-islamicas-en-pleno-passeig-de-gracia/

Casa Pere Llibre, font:Barcelonapaseodegracia.com

Autor

Escultor:Enric Cluselles

Arquitecte:Pere Benavent de Barberà i Abelló

Més informació:Viquipèdia Enric Cluselles i Albertí

Enric Cluselles, font:nuvol.com

Més informació:Viquipèdia Pere Benavent de Barberà i Abelló

Pere Benavent de Barberà, font:urbipedia.org

Veure més Art Públic Eixample