dimecres, 30 de juny de 2021

Jardí del Cambalache

 

 

"La Fundació Tàpies va acollir una curiosa mostra, Insideout: jardí del cambalache, de l'11 de maig al 29 de juliol del 2001. Va transformar la terrassa de la fundació en una barreja d'hort i de jardí, que "permetia la interacció entre els visitants, el mateix artista i els diferents objectes que aniran configurant la col·lecció mutant: plantes, llavors, herbes medicinals, textos, dibuixos, joguines, llibres, fotocòpies, estris domèstics...". L'artista era el sevillà Federico Guzmán i la comissària de l'exposició, la barcelonina Rosa Pera. El darrer dia, el diumenge 29 de juliol del 2001, es va traslladar al parc de la Ciutadella una mostra del Jardí del Cambalache, que va ser plantada davant del Museu de Geologia, molt a prop del pi marítim regalat per la vídua de l'arquitecte Nicolau Maria Rubió i Tudurí a Barcelona."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

 

"Situat al Parc de la Ciutadella, hi accedim en passar el Museu de Zoologia cap el de Geologia, entre l'Hivernacle i l'Umbracle. Rodejat de col·leccions de la natura, Jardí del Cambalache n'és una d'especial, fruit del treball específic i en procés que l'artista Federico Guzmán féu entre abril i agost de 2001 a la Fundació Tàpies.

A fi d'esbrinar mecanismes de relació entre el Museu i la Ciutat, Insideout: Jardí del Cambalache rescatà l'esperit popular que Ildefons Cerdà preveia pels patis de l'Eixample i convertí la terrassa de la Fundació en hort portàtil, lloc de trobada i intercanvi d'idees, serveis i experiències. A partir del cultiu de plantes econòmiques, culinàries i medicinals, el pati acollí tallers ( El Dibujo es una Matera , El Pati Comestible ) i activitats d'intercanvi no monetari: un espai per cultivar-se en gaudir de l'hort, llegir, reposar a l'hamaca, ballar (amb selecció fito-musical llatina), dibuixar, fotocopiar i amb tot, exercir el troc. A les sales, visitar l'exposició Viajes a la Semilla , amb obres de Guzmán, entrevistes a savis populars barcelonins i documentació d'associacions locals d'intercanvi.

A més de la col·lecció de plantes, a Insideout… Guzmán augmentà la del Museo de la Calle (iniciat amb el Colectivo Cambalache a Colòmbia el 1998 i exposada íntegra a Viajes a la Semilla ), fent troc de vegetals pel que la gent li donés, al pati recreatiu de la Fundació o mentre circulava per les fires de sant Jordi i de sant Ponç o pels Encants Vells. Finalment, algunes plantes del Jardí es trasplantaren al Parc: Gran Picnic Cambalache , trobada popular amb bescanvi d'objectes, cançons, llibres, massatges, fruites, pa... i el colofó, Rumba Tropi-Catalana : ball i rifa d'un viatge al Carib.

Des d'aleshores, la conversa roman oberta a la Ciutadella, on tots podem, com diria Guzmán, "practicar la metodologia del cambalache biològic entre les plantes i nosaltres, imaginant-les com símbols vius de les relacions humanes i socials", perquè, una planta és una porta oberta al coneixement, a la memòria, a la comunicació entre cultures, a la ciència, a la música..."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Rosa Pera

Materials:Paisatge

 



Autor

Escultor:Federico Guzmán

Més informació:Fundación VMO Federico Guzmán

Més informació:Colección Caixaforum Federico Guzmán

Més informació:Juanadeaizpuru.es Federico Guzman fiko

Federico Guzmán, font:propronews.es

 

Imatge exposició Inside, font:Fundaciotapies.org


 Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

Escultura La Marina

 

"El mes de novembre de 1882 van ser encarregats els quatre grups que s'havien de col·locar-se a les portes principals de l'entrada del parc. Dos d'ells -la indústria i el comerç- foren encarregats a Agapit Vallmitjana, mentre que les al·legories a la marina i a l'agricultura foren encomanades al seu germà Venanci. Totes elles van ser esculpides amb pedra de la província de Lleida. A la darreria de novembre de 1884 s'estaven posant les estàtues de l'agricultura i la marina als pedestals de l'entrada del Parc pel passeig de la Duana (actualment, avinguda del Marquès de l'Argentera). La marina fou l'última de col·locar-se, acte que va tenir lloc el 3 de desembre de 1884. Pesaven 400 quintars.

Igual que en la representació de l'agricultura, no deixa de situar els accessoris tradicionals per donar a conèixer aquella representació. En aquest cas, els accessoris són l'àncora i les cadenes que s'enrotllen al voltant del piló de ferro on s'amarren els vaixells. Un braç de la figura recolza sobre aquest element, mentre que l'altra se situa a la cintura, posició que en el seu moment va ser criticada pel fet que es considerava una posició poc elegant. El que sí que es podria dir és que hi ha una musculatura exagerada en la cama nua de l'estàtua, així com surt de manera il·lògica. Aquesta cama, que surt nua entre els plecs del vestit, ens recorda la manera de fer de Bernini en un dels àngels que decoren el Ponte de Sant Angelo de Roma.

Més criticable és una certa desproporció que es troba en l'anatomia del nen que acompanya la figura femenina, i que agafa una xarxa de pescar. La solució donada a aquest putti demostra una certa desproporció, especialment del cap i el tors comparats amb les cames.

El disseny de la figura va ser fet per Venanci Vallmitjana, mentre que en l'execució final va intervenir de manera molt notable l'escultor Josep Carcassó.

A diferència de les escultures d'Agapit -i que donen al Saló de Sant Joan, avui passeig de Lluís Companys-, aquestes del seu germà Venanci tenen un acabat menor, especialment pel que fa a la visió posterior de l'escultura, indiscutiblement menys ordenades i cuidades si es comparen amb les signades per Agapit."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Isabell Coll

Materials:Pedra calcària 









 

Autor

Escultor:Venanci Vallmitjana i Barbany

Execuxió:Josep Carcassó

Disseny:Josep Fontseré

Més informació:Viquipèdia Venanci Vallmitjana i Barbany

Més  informació:dbe.rah.es Venancio Vallmitjana Barbany

Venanci Vallmitajana i Barbany, font:Viquipèdia

 

 Veure més Art Públic Ciutat Vella Est

dilluns, 28 de juny de 2021

Escultura L'Agricultura

 

"L’escultura fa parella amb la representació de La marina i es troba decorant un dels pilars que formen una de les portes del parc - de la Ciutadella, entrada Avinguda Marquès de l'Argentera -. Ambdues escultures es col·locaren el mes de desembre de 1884 i cada una pesava 400 quintars. Una renovada solució en aquest tema és la que inspirà Vallmitjana en treballar en aquesta obra. Aquí ja no utilitza una figura mitològica divina per representar l'al·legoria, sinó que aquesta es dóna a conèixer per una figura femenina majestuosa captada en un moment de repòs, recolzant-se sobre una forca de les que s'utilitzen per segar i sostenint a la mà un gotim de raïm.

Així doncs, ens trobem amb una obra de gènere al·legòric que deixa de banda les figures basades en la mitologia clàssica per anar a cercar una visió més directa dels personatges. Venanci Vallmitjana s’acosta a la poètica del realisme sense oblidar que calia donar a aquelles obres la monumentalitat necessària que demanava la seva funció. Amb aquesta idea, dóna importància al gest i als vestits. Una vegada més, utilitzant els contraposats que havia fet servir Miquel Àngel i, com aquest, en aquesta estàtua, tal com passa en les quatre que formen el conjunt, es busca donar a les figures una expressió coratjosa i de gran força. També coincideixen a utilitzar la ponderatio clàssica, solució que alhora que possibilita unes línies dinàmiques, li permetia un acurat treball dels vestits que es van arrapant al cos de manera sàvia. En la manera de resoldre la posició del cos i els vestits, l’escultor va prendre com a punt de partida els treballs de Bernini, especialment els àngels que es troben al Ponte Sant Angelo o a Sant Andrea delle Fratte a Roma. Aquest aspecte ens demostra una vegada més com saben trobar exemples anteriors on emmirallar-se, sense que l’obra deixi de tenir l’empremta de Venanci Vallmitjana. Aquest també va encertar en la forma en què adapta els elements secundaris a la figura principal, especialment el nen que se li acosta carregat d’espigues i raïms. Aquests elements, juntament amb els fruits que cauen d’un cistell tombat, ens permeten refermar la idea al·legòrica que allà se’ns presentava.

Com a cosa curiosa, el pedestal on es troba situada aquesta escultura, igual que el de les seves companyes, sembla que fou projectat per Antoni Gaudí."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Isabell Coll

Materials:pedra calcària









Autor

Escultor:Venanci Vallmitjana i Barbany

Execuxió:Josep Carcassó

Disseny:Josep Fontseré

Més informació:Viquipèdia Venanci Vllmitjana i Barbany

Més informació:dbe.rah.es Venancio Vallmitjana Barbany

Venanci Vallmitjana i Barbany, font:Viquipèdia

 

 Veure més Art Públic Ciutat Vella Est


divendres, 18 de juny de 2021

Escultura a Pau Claris

 

"El 1914, una de les vuit estàtues que recordaven moments de la història de Catalunya, la de Rafael Casanova, va ser traslladada del Saló de Sant Joan a la ronda de Sant Pere. El mateix any es va decidir col·locar-ne una de nova dedicada a Pau Claris (Barcelona, 1586-1641), president de la Generalitat durant l'enfrontament de Catalunya amb les autoritats espanyoles, que va tenir el seu moment àlgid amb la jornada que ha passat a la història com el Corpus de Sang, el 7 de juny de 1640. Rafael Atché va modelar l'escultura de Claris, que va ser inaugurada el 6 de maig de 1917. La Unió Catalanista va proposar que cada 7 de juny s'honrés la memòria de Pau Claris. El monument va ser retirat durant la Guerra Civil, juntament amb altres del Saló de Sant Joan i es va desar en un magatzem. Amb el franquisme es van fondre les altres estàtues per fer-ne la de la Mare de Déu de la Mercè però algú, no se sap qui, va aconseguir que aquesta seguís guardada juntament amb les de Rafael de Casanova, Layret, la República i la del Doctor Robert. Va tornar al seu emplaçament el 7 de juliol de 1977...

La reposició es va fer amb un nou pedestal i no es va situar al lloc original sinó a sota de l'Arc de Triomf. Durant la reforma de l'actual passeig de Lluís Companys, dirigida per l'arquitecte municipal Jordi Henrich i finalitzada el 1991, l'estàtua es va col·locar en un pedestal rèplica dels de Viladomat i de Roger de Llúria i en una posició semblant en l'angle del passeig que dóna a l'escola Pere Vila."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Bronze sobre pedestal de pedra

 




 

Més informació:Viquipèdia Pau Claris i Casademunt

Pau Claris, font:Viquipèdia
 

Autor

Escultor:Rafael Atché

Més informació:Viquipèdia Rafael Atché i Ferré

Rafael Atché, font:Viqupèdia
 

 Veure més Art Públic Ciutat Vella Est


Font dels quatre nens

 

"Al Parc de la Ciutadella, entre la Cascada i el tros estret de Zoo paral·lel al carrer Wellington, sota quatre pollancres del Canadà, hi havia una font de ferro colat, molt semblant a les que Charles Lebourg va dissenyar el 1872 per a Richard Wallace, que va ser adquirida el 1875 per l'Ajuntament de Barcelona a la foneria francesa de Val d'Osne, la mateixa que va fondre les fonts Wallace. L'acord municipal, del dia 1 de març d'aquell any, que autoritza el director del parc a fer la compra, especifica que la font és "igual a las que existen en los Campos Elíseos de París".

És possible, tot i que no porta cap signatura, que el disseny fos obra també de Lebourg, encarregat per la foneria o a partir d'un model rebutjat per Wallace, ja que hi té una gran semblança. Les diferències amb el model de les quatre cariàtides femenines són tres: la cúpula és diferent, més aplanada. No hi ha cap inscripció a la base. Les cariàtides, en lloc de ser quatre dones, són quatre preadolescents, dos nens i dues nenes. Aguanten el sostre no directament amb les mans, com les dones de l'altre model, sinó amb les mans al cap. Els nens, amb cabell curt, estan coberts només amb un plec de roba a sobre els genitals. Les nenes, amb cabell llarg, tenen el cos cobert per uns plecs una mica més amplis, però que deixen al descobert uns pits lleugerament apuntats, sota els quals un cinyell aguanta la roba. La font avui està a l'entrada del parc des del passeig de Picasso."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Ferro colat pintat







 

Autor

Disseny:Etablissements Metallurgiques Durenne

Foneria:Sommevoire A.Durenne

Més informació:fr.wikipedia.org Fonderie d'art du Val d'Osne

 

Entrada de la fosa Val d'Osne, font:fr.wikipedia

 

 Veure més Art Públic Ciutat Vella Est


dimecres, 16 de juny de 2021

Fanals del Passeig de Lluís Companys

 

"Aquest conjunt de fanals que ens trobem en l’eix que uneix l’Arc de Triomf amb el Parc de la Ciutadella són part de l’encàrrec que realitza l’Ajuntament de Barcelona l’any 1905 a l’arquitecte Pere Falquès i Urpí junt a les del passeig de Gràcia i les de l’antic Cinc d’Oros, en la cruïlla d’aquell amb l’avinguda Diagonal.

A l’antic Saló de Sant Joan ens trobem amb el que sembla una solució intermèdia entre les dues mostres de fanals esmentades, combinant solucions d’ambdues i adaptant-les al lloc i a la funció del Passeig.

Es tracta d’onze fanals que combinen la pedra en la seva infraestructura i el ferro en la part superior. Com als fanals del passeig de Gracia i en altres elements de mobiliari urbà que Falquès va dissenyar (la font-fanal de Canaletes o el projecte de Fuente pública para la calle Cucurulla), a la funció d’il·luminar s’uneix la de seure, situant a la part inferior de la peça quatre bancs separats per quatre robustes volutes que serveixen de suport a la resta de la columna. La peça de ferro comença al voltant del que seria el seu capitell, en forma de ceba invertida, i continua bifurcant-se en dues parts simètriques: dos braços diagonals (que podrien recordar-nos als braços de les grues del port i diferenciant-los dels del passeig de Gràcia, on un dels braços destaca per damunt del segon, molt més curt) units per un eix central decorat amb formes vegetals de línies sinuoses que imprimeixen lleugeresa a l’obra.

Uneix dos estils i llenguatges tan diferents com el classicisme (i goticisme) que predomina en els fanals de l’Eix Gaudí, eliminant la sensació de peça pesada i robusta com en aquest cas; amb el modernisme dels fanals del passeig de Gràcia, molt més lleugeres al preponderar el ferro forjat per damunt de la pedra (la qual a més a més està coberta de trossos de mosaic de ceràmica blanca).

Els dos fanals que emergeixen permeten il·luminar l’eix central del passeig de Lluís Companys però també ajuden a marcar els camins laterals. El passeig es converteix així en Gran Saló pel que passejar, descansar i gaudir a l’aire lliure. El fet que a partir de l’any 1841 Barcelona adoptés l’ús del gas, va permetre experimentar amb noves formes d’enllumenat i els fanals es van convertir no només en elements de transformació de la vida al carrer (vida nocturna, increment de la seguretat…) sinó també en components essencials a l’hora de dissenyar i alinear els carrers i esdevenir part del conjunt urbà."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Beatriz de Labra

Materials:Ferro forjat












Més informació:retallsdelmodernisme.blogspot.com Fanals de Pere Falques

 

Autor

Arquitecte:Pere Falquès

Més informació:Viquipèdia Pere Falquès

Pere Falquès i Urpí, font:Viquipèdia

 

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est