|
Circular en circular està feta amb panots de
color gris –els mateixos que es poden trobar en altres zones
urbanitzades-, peces quadrades de 0,15m de costat.
Es tracta d’una única tira circular de panots d'1,5
metres d’ample, amb un espai interior d’un metre diàmetre amb gespa, de
manera que el conjunt arriba als 4m de diàmetre.
Els panots són unes plaques pensades per composar les
voreres de la ciutat, són de materials resistents a les fractures i amb
gran adherència, estan pensats per suportar el tràfic de persones diari
d’una gran ciutat. En l’àmbit de la ciutat, els panots estan disposats
en les voreres rectilínies dels carrers que connecten amb altres carrers
i que configuren múltiples interseccions i direccions amb diferents
segments i ziga-zagues.
Thaïs Rovira fa servir precisament aquests elements
pensats i dissenyats per delimitar el nostre entorn quotidià, aquestes
guies a l’estructura humana de l’espai, que defineixen i segons la
decoració també categoritzen els llocs de la ciutat o en separen les
zones per usos i les conceptualitzen, per una funció diametralment
oposada: Posa la invariabilitat del cercle en tensió amb el moviment
normatiu de la ciutat.
Rovira dissenya una petita via circular que està
pensada per no anar enlloc en l’espai físic, sinó que concentra tot el
potencial en un moviment circumferencial que empeny cap a l’interior.
En un triangle de gespa i prop d’una olivera, l’anell
de panots planteja un exercici d’ordre espiritual, un respir de la
voràgine urbana de la gran ciutat. És una obra de dimensions no gaire
grans, que no s’imposa com un monument sinó més aviat gairebé com un
joc, un joc de carrer, com podria ser una xarranca, una tradició popular
que en diferents cultures pren diferents formes: circular, quadrada, en
espiral o en forma de creu. Només que no és pintada ni provisional sinó
construïda i permanent.
El cercle de Thaïs Rovira ens proposa un caminar per
tornar al mateix lloc però havent produït un canvi interior. És un
trajecte mental, introspectiu, més que no pas una via per anar a un lloc
determinat en l’espai geogràfic. Se’n deriva una lectura crítica a la
veritat única de la norma.
Aquesta referència al caminar la conserva el títol de la peça en català, Caminar en cercles, mentre que no és al·ludida tan clarament en la versió castellana Circular en circular.
Caminar en cercles és el que fem quan pensem, però és també el que fem quan ens desorientem. La consciència també progressa en cercles, així com el pensament místic.
Precisament un dels pensadors místics més
reivindicats en l’actualitat, Pierre Teilhard de Chardin, va
desenvolupar un dels enfocaments més creatius de la mística en els temps
moderns. Aquest enfocament deriva d’una trobada entre el coneixement
científic i la fe, entre el desig de coneixement de la Terra i de Déu.
Reuneix tres aspectes, el psicològic, el científic i el de la tradició
religiosa. El procés per penetrar en aquest coneixement, que queda
perfectament descrit en un assaig que titula “El nucli místic”, descriu
les cinc etapes del seu viatge místic al cor de Déu com a cinc cercles
en forma d’espiral: el cercle de presència, el cercle de la coherència,
el cercle d'energia, el cercle d'esperit i el cercle de la persona
(Duffy 2014). L’espiral en aquest cas aporta la idea d’un desplaçament,
perquè el moviment
en cercles pot derivar en moviments en espirals quan es produeixen petites translacions.
La investigació del professor Nico Israel, expert en
literatura, també parteix de Teilhard de Chardin per interpretar
aquestes figures místiques en relació amb les situacions geopolítiques
en moments específics, com els vincles, exposats per Smithson, entre la
retòrica de l’exploració americana i els atacs amb napalm al Vietnam
(Israel 2015). De fet, Israel interpreta la proliferació d’espirals que
es produeix en obres d’art dels anys 1990 del segle XX, quan el
post-modernisme comença a declinar, com un posicionament crític dels
artistes respecte de la cultura dominant. Ho veu com una actitud de
resistència, tant a nivell formal com conceptual.
En el cas de Circular en circular de Thaïs
Rovira, el cercle roman perfecte i tancat, però alhora té la voluntat de
fugir de les limitacions i constriccions de la norma i de les funcions
establertes. Convida a un espai de reflexió, i aquest és sempre un espai
potencial per a la crítica." | 
