"Nu de noia que somriu. Seu inclinant el seu cos cap endavant. Les cames van cap endarrere. Repenja la mà dreta sobre la cuixa dreta i aguanta un pom de flors. La mà esquerra recolza sobre el podi que aguanta la figura. La mirada se'n va lluny, imprecisa, tal vegada somiadora.
Seu a tres metres d'alçada, de manera semblant i al mateix nivell que la seva companya parella, filles les dues del mateix autor, separades per l'espai que ocupa la cascada d'aigua que baixa del Palau Nacional. Les dues semblen presidir l'arrencada del darrer tram de les escales definitives cap a l'imponent edifici; també sembla que ens donin la benvinguda amable. Dalt del seu podi, fidels al seu destí de proximitat i transmissió de bons auguris, les noies s'inclinen cap endavant, per recollir, tal vegada en resposta, la mirada agraïda de l'espectador. Les dues escultures configuren la seva millor expressió escultòrica en la visió frontal, sembla que sàpiguen que seran vistes així i que serà molt difícil veure el dors immaculat i harmoniós, i que a l'espectador li serà del tot impossible donar la volta per contemplar-les en la seva totalitat. Sembla també que l'escultor les va inclinar per aproximar-les a l'espectador: si, en lloc de figures sedents, les noies haguessin estat dretes, des de la posició de l'espectador mai no hauríem pogut apreciar la seva bellesa i la dolça expressió del seu rostre.
Malgrat que estan col·locades dalt d'un podi, aquestes figures no són monuments, no han estat concebudes com a tal. Són figures genèriques amb caràcter simbòlic i ornamental, pensades per ser col·locades en un espai obert, en un entorn pròxim al vianant com és l'espai del jardí. La idea de monument en l'espai urbà, tan grata per als planificadors de la ciutat del segle XIX que, amb encert i verisme, van treballar els escultors vuitcentistes de la bona escola catalana, entre ells Llimona, s'allunyava al primer terç del segle XX desplaçada per l'altra, més conreada pels escultors noucentistes, d'ornament i/o expressió simbòlica. Els monuments solien elevar exageradament del terra els objectes i personatges dignificats i s'aproximaven a les esferes celestials. Damunt d'elevats podis, s'allunyaven dels mortals per esdevenir immortals i reconeguts. En una clara revisió d'aquest concepte, els escultors del modernisme primer, seguint Rodin, el gran mestre, i els noucentistes després van resumir en idees les seves formes i les van confiar a la figura femenina jove i nua; en van suprimir el pedestal i la van voltar de flors i plantes del jardí i de l'aigua de les fonts; a les escultures femenines de noies joves, comunicadores de vida i dipositàries de bellesa, els escauen la proximitat i els elements naturals: seure entre les flors, ornamentar els jardins i les places dels espais públics, però sobretot esdevenir properes, fer sentir la seva presència en el millor dels entorns possibles; aleshores el ritme compositiu esdevé natural, la rigidesa dels materials durs es trenca, la dolça expressió del rostre s'imposa. Per això, tot i estar dalt del podi, la presència d'aquestes figures s'endevina propera i la inclinació del seu cos, acollidora."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Teresa Camps
Materials:Marbre blanc
Més informació:Viquipèdia Eix de l'Exposició de 1929 a Montjuïc
Palau Nacional, font:Wikipedia
Autor
Escultor:Josep Llimona
Més informació:Viquipèdia Josep Llimona i Bruguera
Josep Llimona, font:Viquipèdia
Veure més Art Públic Sants Montjuïc