TRESORS a BARCELONA: Escultua Feníxia

dissabte, 11 de juny del 2022

Escultua Feníxia

"Com un acte més de la campanya de promoció del llibre i de la cultura que havia emprès el Ministeri de Cultura va ser col·locat, tres dies després del Dia del Llibre de 1993, el dia 26 d'abril, el monument de Sílvia Gubern Feníxia, al passeig de les Cascades de Montjuïc. Abans va estar durant uns mesos al passeig de la Vall d'Hebron, tocant a l'avinguda de l'Hospital Militar. La inauguració va ser presidida pel ministre Jordi Solé Tura, i per l'alcalde de Barcelona, Pasqual Maragall.

Com que la part essencial del monument és de vidre, aviat va ser víctima de bretolades, i malgrat algunes reparacions parcials, al cap de deu anys de la inauguració, de l’obra gairebé no en queda res. Durant la primera meitat de l’any 2006 es va fer una restauració per a la qual va caldre utilitzar fotografies, ja que no existia cap plantilla de l’obra original i l’autora ni tan sols tenia algun dibuix precís. Per tal que tornés a ser de vidre, i no d’algun altre material transparent menys fràgil, va caldre realitzar un complicat treball de tallat en el que la peça es va trencar més d’un cop al taller. Finalment, però, va tornar a tenir el vidre i les plomes com al principi, a l’espera que una nova bretolada el torni a reduir al no-res."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Pujant per les escales que donen accés al parc des dels Jardins de Fabià Puigserver, arribem al replà que dóna inici al passeig de les Cascades, des d'aquest lloc tenim una visió lateral del conjunt del parc de Montjuïc. L'escultura Feníxia de Sílvia Gubern es troba a l'entrada del passeig i reforça l'espai que l'envolta. Situada en una cruïlla de camins, ens obliga a fer una aturada abans de continuar la marxa, ens obliga a observar l'entorn, que segurament sense aquest punt d'atenció passaria desapercebut. Com un símbol, ens indica on som i cap on podem dirigir-nos, si volem pujar cap al palau d'exposicions o si volem continuar cap al mirador de les cascades. També actua com a finestra o porta de sortida, si la mirem des del mateix passeig, doncs les vistes de la ciutat de Barcelona des dalt queden emmarcades a l'interior del marc de la pedra i reflectides darrera la transparència del vidre.

Una porta de pedra serveix de suport a una gran el·lipse de vidre amb un cercle vermell sintètic al seu centre, del que emergeixen tres plomes de resines pintades de color vermell i groc. La qualitat totèmica i màgica de l'obra ve assenyalada per les seves dimensions, però també per les ombres que reflexa la llum en traspassar el vidre o el buit de la porta. S'irradien les plomes de l'Au Fènix que Sílvia Gubern concep com a dona, Feníxia. Es perd tota la gravetat de l'obra, i la subtilesa, i la levitat que mostra aquesta escultura es contraposa a la pesadesa de la seva base de pedra, que sembla la única subjecció a allò terrenal. Aquesta obra sense marc ni límits acotats s'incorpora a l'espai que ocupa, malgrat no haver estat pensada per a aquest. Les formes elementals, de l'el·lipsi, del cercle o el rectangle de la porta, s'uneixen a les superfícies llises i planes amb perfils ben delimitats d'un dibuix que sembla realitzat en dues dimensions. El fi fil de vidre, la porta oberta, la transparència, els dibuixos a l'aire, es relacionen amb les agulles, els fils o les plomes que constitueixen l'obra que aquesta artista polifacètica, pintora, escultora, dissenyadora i poeta, realitza als anys 1990.

El lloc predominant del dibuix i la pintura en l'obra d'aquesta artista, de les pintures de vidre, és una de les principals característiques de la seva creació junt al caràcter constructiu, el mínim, la sèrie i el color. Existeix a més a més, un equilibri perfecte entre la representació plàstica i la seva paraula poètica. Si llegim alguns dels seus poemes ens donem compte ràpidament d'aquesta comunió entre dissenys i poemes, de la mateixa manera que existeix una continuïtat entre obra i vida. Caracteritzats pel valor del mínim i per agulles, plomes, fils, els seus poemes (1990) queden construïts d'igual forma que les pintures i escultures: «agulles d'or volen per l'aire» / «em caic per un forat i suro ingràvida recreant-me en aquesta dimensió»."