dimarts, 29 de novembre del 2022

Escultura Àngel cementiri Poble Nou

 

"El 1866, durant una reforma del Cementiri Vell, es va decidir col.locar en el pòrtic d'entrada un àngel esculpit per Agapit Vallmitjana. Els diaris parlaven de què volia quedar clar el missatge cristià que consola els que perden una persona estimada. Al peu de l'àngel una inscripció diu "Resurrectionis horam mortuorum expecto" (Espero l'hora de la ressurrecció dels morts). L'àngel tenia darrere seu una creu que ja no hi és. Va ser fet amb marbre d'Almeria, que no resisteix massa bé la propera presència del mar. Ha estat restaurat en més d'una ocasió."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

“…s´alssa casi involuntariament la mirada, y allí apareix sentat ab la vista fixa en lo cel y la terrible trompeta en sa falda, l´Angel que espera l´ordre del Senyor pera cridar los hómes a judici. Vestit ab sencillesa, caygudas sas alas y plena d´ansietat sa fesonomia, expresa bé sa gravissima missió; y después de esguardat, ab lo cor plé d´esperansa, s´entra ab relatiu consol, en los ámbits des que nos precehiren en lo peregrinatge de la vida…”. Així descrivia un anònim comentarista d'Ilustració Catalana, el 1888, la impressió produïda al visitant por aquest Àngel del Judici que presideix el pòrtic de ingrés al recinte del Cementiri Vell barceloní. En aquells anys va haver d'impressionar certament als que s'acostaven a aquest recinte funerari i contemplaven al missatger que havia de despertar a la humanitat del pesat somni de la mort, mirant amb serena mirada al cel protegit pels braços d'una creu, símbol de la redempció -avui desapareguda- com esperant l'hora de la resurrecció. Als seus peus, a l'àmplia base, una inscripció recorda al vianant el missatge cristià de consolació de l'arribada del dia definitiu: Resurrectionis horam mortuorum experto [Espero l'hora de la resurrecció dels morts].

Obra d'Agapit Vallmitjana (1830-1905), aquesta escultura –de la que es conserva un estudi previ en terracuita en el Museu Diocesà de Barcelona- presideix el lloc des del 1866, aprofitant una de les reformes portades a terme en el cementiri del Poblenou, encara que el seu lloc en el mateix emplaçament ja estava prevista des de feia força anys. Va haver d'esculpir-se al taller que els germans havien habilitat a la Capella Reial de Santa Àgueda -la van emprar com a tal del 1858 al 1867- d'on van sortir les primeres obres importants d'aquests escultors barcelonins, sens dubte, i com és reconegut, els que van endegar la renovació de l'escultura catalana contemporània. Com reconeixia el crític Lluís Alfonso a La Ilustración Española y Americana, el 1880, a partir dels anys seixanta renaixia l'escultura espanyola després d'un llarg temps de certa penúria, i ho feia a Catalunya, jove, robusta, noble i forta. A les fredes i acadèmiques escultures, a les imitacions de l'antiguitat, en les que no hi havia ni un hàlit de geni, ni transmetien l'esperit del segle, Venanci i Agapit Vallmitjana, artistes de cor, van respondre amb un art que, sense deixar el fang i la fusta, van atacar el marbre noble o la pedra per a crear una escultura plena de vida, expressiva, naturalista, com passant de puntetes per damunt del residual romanticisme contemporani. Cert que els dos germans eren diferents, però gairebé s'apercebia en les seves primeres obres, com aquesta que contemplem. El crític abans esmentat escrivia de Venanci, el gran, que era el frèndol, la fantasia, la rebel·lió; Agapit, l'autor d'aquest Àngel del Judici, la reflexió, l'estudi, el respecte per la llei. Per a Venanci no hi havia grecs, ni romans, ni florentins, ni res més que la naturalesa. Aquest temprava a Venanci, “como el agua del Tajo templaba la candente hoja de las finísimas espadas de Toledo” [com l'aigua del Tajo temprava la candent fulla de les finíssimes espases de Toledo], acabava dient el crític barceloní. Efectivament, tal i com anys més tard confirmarà Feliu Elías, si no coincidien en idees, tampoc en temperament i talent, d'aquí la mútua col·laboració, doncs on Agapit no arribava ho feia el seu germà Venanci. Avui hauríem de qüestionar aquesta opinió. Essent Venanci força vegades superior a Agapit en la concepció de la idea, aquest no estava mancat de talent, i sovint és superior al seu germà gran en ostentacions tècniques, com succeeix en aquest Àngel del Judici, on es mostra hàbil en el tractament dels draps transparents de la túnica arremangada del missatger diví, i no és menys afortunat en l'anatomia del fadrí, tractat amb un subtil i fresc naturalisme malgrat el seu caràcter simbòlic.

El cisell d'Agapit Vallmitjana va estar sempre prest a respondre a qualsevol encàrrec, ja fos tema mitològic, religiós, costumista o simbòlic, com en aquest cas. Allò remarcable en ell és la gran capacitat per a saber donar caràcter a les seves obres, associant al seu geni les teories estètiques vigents. Una anàlisi d'aquest Àngel del Judici sembla que ens porti fil per randa a través dels paràgrafs que el seu amic Josep Manjarrés va dedicar en els seus escrits a la teoria estètica de l'escultura, i a la que no és aliena l'encara vigent doctrina romàntica natzarena defensada pels comuns amics Pau Milà i Fontanals i Claudi Lorenzale. El rostre oval recull la recomanació de ser el més convenient a l'ideal artístic acadèmic vigent, així com el de la forma esfèrica pel cap, mentre que el cabell apareix aquí com de menor consideració. El front és arrodonit, reflectint el predomini de la gràcia sobre la intel·ligència, i els ulls demostren vitalitat per l'enfonsament de les òrbites, mentre que la parpella superior més arquejada que l'inferior mostra una mirada més conforme amb la naturalesa de l'esperit que intenta infondre, conformitat que es dóna més en la mirada dirigida cap el cel infinit que al paisatge terrenal; les orelles parteixen del costat de l'angle facial que serveix de base i el nas fa transició entre el front i la boca, i aquesta, ni gran ni petita, ni molt tancada ni molt oberta, indica a l'espectador la possibilitat de transmetre idees mitjançant la paraula i no el silenci. Malgrat que l'actitud de l'escultura sigui la sedent, i no la dempeus –recomanada per Manjarrés com la més idònia– indica millor el posat d'espera i manifesta igualment l'efecte de l'ànim en la manera en que l'enviat diví s'asseu de forma natural, gens forçada, al temps que compleix amb el requisit clàssic de la varietat, com contrària a la immòbil, al mostrar la intenció de moviment encara que romangui en repòs. Per altra banda, el doblec de la vestidura estableix relació entre els membres en repòs amb la d'aquesta actitud de seure, mentre que els doblecs idealitzen deixant preveure amb prou feines el nu. Quant al determini del personatge, en aquest cas per fer l'escultura més intel·ligible, el simbolisme especial del mite és en l'atribut, la trompeta. És notable la semblança d'aquesta escultura amb la primerenca figura al·legòrica del Comerç –quasi segur obra personal seva- que comparteix amb la de la Indústria, obra del seu germà Venanci, el frontó de l'antic Banc de Barcelona flanquejant l'escut de la ciutat (1858). Aquí ha suavitzat les mòrbides formes acadèmiques amb les que havia obrat l'encàrrec de l'entitat bancària, però manté la seva indubtable semblança en l'orientació de les cames i del braç dret, subjectant la mà d'aquest la trompeta anunciadora de la resurrecció, i el Comerç el clàssic caduceu símbol de l'activitat mercantil. Anys més tard, el 1880, el seu germà Venanci va realitzar un altre Àngel del Judici per a un panteó del cementiri de Reus, però de característiques diferents, admirat per Lluís Alfonso en el seu taller quan l'escultor donava els seus darrers tocs, i que va donar peu al crític per escriure aquestes entusiastes i boniques línies: “…esta estatua, noble y bella, majestuosa y gallarda, más hermosa que un hombre, más varonil que una mujer, como que es un ser celeste, un ángel, que empuña la trompeta fatal en la diestra, y en la siniestra sostiene el libro de las virtudes y de los pecados; que clava en el infinito la mirada divina; que guarda una armonía de proporciones, y una ponderación de formas, y un ritmo de contornos cual si fuese un poema de Virgilio…/…que cuando más se ve, más cautiva, y cuanto más cautiva, más asombra; que es a un tiempo mujer que enamora, hombre que subyuga y ángel que arrebata, y no se sabe, al contemplarla con algún detenimiento, si lanzar un grito de entusiasmo, darle un beso de insensato amor o balbucear una oración fervorosa” [...aquesta estàtua, noble i bella, majestuosa i gallarda, més bonica que un home, més baronívol que una dona, com que és un ésser celestial, un àngel, que agafa amb la mà dreta la trompeta fatal, i amb l'esquerra sosté el llibre de les virtuts i dels pecats, que clava en l'infinit la mirada divina; que guarda una harmonia de proporcions, i una ponderació de formes, i un ritme de contorns qual si fos un poema de Virgili... / ...que com més es veu, més captiva, més sorprèn, que és a un temps dona que enamora, home que subjuga i àngel que arrapa, i no se sap, al contemplar-la amb cert deteniment, si llençar un crit d'entusiasme, donar-li un petó d'insensat amor o llaviejar una oració fervorosa]. Quan Venanci estava realitzant aquesta escultura -semblant a l'Àngel del Judici del segon recinte d'aquest cementiri del Poblenou, també obra seva- Agapit plasmava en fang una Caritat que havia de rivalitzar en bellesa amb l'obra del seu germà, segons l'esmentat crític. Però en aquesta ja ha superat aquest cert convencionalisme acadèmic que aflora en l'Àngel del Judici, un cert eclecticisme de tons romàntics que també regna, per exemple, en les dues escultures realitzades per a la nova Universitat de Barcelona, Alfons X el Savi i Lluís Vives (1865), i en el que es confirma aquest sobri realisme que va a caracteritzar l'obra de maduresa d'Agapit i del seu germà."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Vicente Maestre

Materials:Marbre blanc i bronze





Més informació:Viquipèdia Cementiri del Poblenou

Cementiri del Poblenou, font:viquipèdia


Autor

Escultor:Agapit Vallmitjana i Barbany

Més informació:Viquipèdia Agapit Vallmitjana i Barbany

Agapit Vallmitajana, font:Viquipèdia

 

Veure més Art Públic Sant Martí
 

dijous, 24 de novembre del 2022

Fris als europeístes

 

"Sis anys després dels Jocs Olímpics es va considerar que la plaça d'Europa, situada dins de l'Anella Olímpica i de la plaça, havia de tenir un significat més concret i es va encarregar als arquitectes Federico Correa i Alfons Milà, coautors del projecte de l'anella, i al dissenyador gràfic Enric Satué la realització d'un fris de 110 metres de llarg, situat al damunt de la cascada de la plaça, on figuressin els noms de 21 personalitats decididament implicades en la idea política i social d'Europa. Cinc de les triades n'eren catalanes: Enric Adroher "Gironella", veterà militant del POUM i després del PSC; el músic Pau Casals; el polític republicà Carles Pi Sunyer; el que va ser president de la Generalitat restablerta amb la democràcia Josep Tarradellas i el doctor Josep Trueta. La resta eren: els cancellers alemanys Konrad Adenauer i Willy Brandt; l'anglès Winston Churchill; l'excap del govern italià Alcide de Gasperi; la reina Guillermina d'Holanda; l'economista John Maynard Keynes; la dirigent comunista assassinada el 1919 Rosa Luxemburg; els pensadors espanyols Salvador de Madariaga, Gregorio Marañón i José Ortega y Gasset; l'expresident francès François Mitterrand; el suís Denis de Rougemont, fundador de la revista humanista Esprit; els pares de la idea europea Jean Monnet i Robert Schuman; el polític belga Paul-Henri Spaak i Altiero Spinelli. El monument en forma de fris va ser inaugurat el 9 de maig de 1998, Dia d'Europa."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Pedra artificial







 

INSCRIPCIÓ

- una Unió cada vegada més estreta entre els pobles d'Europa, / en la qual les decisions seran preses de la manera / més propera posible als ciutadans. / TRACTAT DE LA UNIÓ EUROPEA Títol I Article A.

Konrad ADENAUER 1876 - 1967 / Enric ADROHER GIRONELLA 1908 - 1987 / Willy BRANDT 1913 - 1992 / Pau CASALS 1876 - 1973 / Winston CHURCHILL 1874 - 1965 / Alcide de GASPERI 1881 - 1954 / Guillermina d'HOLANDA 1880 - 1962 / John Maynard KEYNES 1883 - 1946 / Rosa LUXEMBURG 1871 - 1919 / Salvador de MADARIAGA 1886 - 1978 / Gregorio MARAÑON 1887 - 1960 / François MITERRAND 1916 - 1996 / Jean MONNET 1888 - 1979 / José ORTEGA Y GASSET 1888 - 1955 / Carles PI I SUNYER 1888 - 1971 / Denis de ROUGEMONT 1906 - 1985 / Robert SCHUMAN 1886 - 1963 / Paul-Henri SPAAK 1899 - 1972 / Altiero SPINELLI 1907 - 1986 / Josep TARRADELLAS 1899 - 1988 / Josep TRUETA 1897 - 1977 / Joan REVENTÓS 1927 - 2004 / Umberto SERAFINI 1916 - 2005 / Anton CAÑELLAS 1923 - 2006 / Antoni GUTIÉRREZ DÍAZ 1929 - 2007

 

Plaça d'Europa









Autor

Disseny:Federico Correa, Alfonso Milà, Enric Satué

Més informació:Viquipèdia Frederic de Correa i Ruiz

Frederic de Correa, font:arquitecturaydiseno.es

Més informació:Viquipèdia Alfons Milà i Sagnier

Alfons Milà, font:arquitecturaviva.com

Més informació:Viquipèdia Enric Satué i Llop

Enric Satué, font:nuvol.com

 
Veure més Art Públic Sants Montjuïc


Escultura Sant Jordi

 

Sant Jordi nu o Sant Jordi triomfant

"Un dels monuments més coneguts de Montjuïc és el sant Jordi despullat muntat a cavall, una manifestació heterodoxa de sant Jordi. El malaurat Ernest Lluch, que sabia gairebé de tot, afirmava que el model per fer l'escultura del sant havia estat el metge Francesc Duran Reynals, amic personal de Llimona. El monument, situat en el mirador del Llobregat, abans conegut com a plaça del Polvorí, va ser inaugurat el 30 de desembre de 1924, davant de la veterana Font de Ceres."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

 

"La interpretació de la figura de Sant Jordi com a patró de Catalunya aconseguí una gran diversitat de solucions per part dels artistes a mesura que es consolidava la consciència que el nom de Catalunya corresponia al d'una entitat col·lectiva que tenia una personalitat política perfectament diferenciada dins el conjunt dels pobles d'Europa.

D'aquesta diversitat d'interpretacions n'eren exemple, durant el primer quart del segle XX, les que anaven a càrrec de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch que, a edificis seus com la casa Amatller o la casa Terrades, el mostra guerrer i combatiu, a diferència de les que creà l'escultor Josep Llimona (1864-1934), en les quals l'heroi està més serè i reposat, després d'haver aconseguit la victòria sobre el monstre. Aquesta sèrie està iniciada, el 1916, per l'estàtua que el representa dret (Ajuntament de Barcelona); i continua amb la que l'heroi, a cavall, obre els braços. Aquesta idea no passà de l'etapa del guix preparatori i queda molt modificada en una versió definitiva, en bronze, de l'any 1924, que es pot admirar al parc de Montjuïc, en un espai que permet una excel·lent panoràmica del pla del Llobregat. El 1928 encara en féu una altra versió, dempeus, per a un panteó al cementiri barceloní del sud-oest.

En qualsevol d'aquestes versions podríem subratllar alguns detalls que afegeixen aspectes a la iconografia habitual d'aquest sant, però aquests elements diferencials s'accentuen al monument que s'alça a Montjuïc, que és clarament original, des del basament fins al cavall o el cavaller. El basament és de pedra, prismàtic, d'aparença monolítica i d'una alçada inhabitual, i el cavall, d'actitud reposada, té l'aspecte de ser un animal acostumat als treballs del camp, mentre que el seu genet no té cap aparença pròpia d'un cavaller, perquè cavalca nu, sense sella ni estreps, ni amb el guarniments que corresponen. I el seu gest tampoc és habitual, perquè inclina el tors per observar l'hipotètic drac que ha combatut. No hi ha cap indici d'aquesta incidència, que hem de suposar que l'espectador ja coneix, de manera que el contingut narratiu queda en segon terme davant dels valors estètics que hi estan acumulats."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Santiago Alcolea Gil

Materials:Bronze










Més informació:Viquipèdia Sant Jordi

Sant Jordi a Reggio Calabria, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Josep Llimona

Més informació:Viquipèdia Josep Llimona i Bruguera

Josep Llimona, font:Viquipèdia
Veure més Art Públic Sants Montjuïc


dimecres, 23 de novembre del 2022

Font de Ceres

 

El Sortidor

"En una de les primeres descripcions del passeig de Gràcia, l'historiador Andreu Avel·lí Pi i Arimon el defineix com tancat a banda i banda per sortidors, en la part meridional per dos de petits i en la superior per una font "dedicada a la campiña." Es tractava de la Font de Ceres que, quan va ser posada a l'alçada del que avui és el carrer de Provença, el 28 de juny de 1830, potser sí que contemplava els camps de conreu d'una Gràcia encara majoritàriament rural. La font va ser un projecte de l'escultor Celdoni Guixà i era coneguda popularment com "el Sortidor" per l'aigua que brollava d'uns dofins situats al peu de la deessa protectora de l'agricultura. El 1870, sent Gràcia una vila independent cada vegada menys pagesa, el general Gaminde va voler situar en aquell indret els seus canons per dominar la revolta dels nois que no volien anar a quintes per fer de soldats obligaròriament, i va protestar per l'embalum de la font, que dificultava les operacions de bombardeig. En el mes de novembre de 1872 l'ajuntament en va aprovar el trasllat. El 14 de maig de 1874, un any i mig després, l'Ajuntament de Barcelona inaugurava la Font de Ceres a l'encara inacabada plaça Blasco de Garay, al Poble Sec, on també va ser coneguda com "el Sortidor." Van omplir-la amb aigua procedent de Dosrius i van proveir l'estany de dues aixetes per tal que els veïns poguessin omplir les galledes en un barri jove que no disposava de gaire aigua, com el seu nom indica. El mateix dia hi van ser inaugurades altres dues fonts públiques. Tot això va tenir lloc enmig d'una festa, al costat d'un envelat on va celebrar-se un ball i on també es van llençar coets.

La Font de Ceres quedava massa desproporcionada en una plaça de dimensions un xic escarransides. L'ajardinament de la muntanya de Montjuïc va influir en el nou trasllat de la font a una plaça gran que es construïa mirant al riu Llobregat, i el 1917 va tornar a canviar d'emplaçament. L'enyor que se sentí al Poble-sec va ser pregon, ja que el 1982 alguns veïns reivindicaven que se'ls tornés la font o que, almenys, es donés el nom de Sortidor a la plaça. Si bé no van aconseguir la primera petició, sí que van obtenir-ne la segona el juliol de 1992."

 

"La Font de Ceres era una de les tres fonts monumentals que ornaven el passeig de Gràcia al començament del segle XIX. Es trobava concretament a la cruïlla amb el carrer Provença, al passeig que fou escollit per les classes altes com a lloc de residència. Ha tingut una vida viatgera, ja que ha estat col·locada a la plaça Catalunya, després a la plaça Blasco de Garay, al Poble-sec, i finalment ha trobat estabilitat al Parc de Montjuïc, on té com a veí el Sant Jordi de Josep Llimona.

L'autor és l'escultor Celdoni Guixà. Es tracta d'un monòlit coronat per una cloïssa sobre la qual hi ha la figura de la deessa. Als peus, rodejant la columna, hi ha quatre dofins.

Al segle XIX es freqüent la instal·lació de fonts monumentals dedicades a divinitats romanes, en especial d'Hèrcules, com a representació de la fundació de Barcelona, i de Neptú, per simbolitzar l'activitat productiva de la ciutat. Altres fonts estan dedicades a Diana i la que ara ens ocupa a Ceres, protectora de la vegetació, dels cereals i dels treballs agrícoles. La deessa Ceres simbolitza també el pas d'allò salvatge a la civilització, de la naturalesa a la cultura, fet que explica la seva existència, si tenim en compte l'any de la realització de la font. Un altre element simbòlic és el dofí, símbol de la saviesa i de la regeneració."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Inmaculada Julián

Materials:Pedra sobre font de pedra de Montjuïc





Més informació:Viquipèdia Deessa Ceres
Deessa Ceres - Museu d'art romà a Mérida, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Font de Ceres

Font de Ceres, font:Viquipèdia
 

Més informació:Viquipèdia Mirador del Llobregat

 

Autor

Escultor:Celdoni Guixà

Més informació:Viquipèdia Celdoni Guixà i Alsina

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc