TRESORS a BARCELONA: Les quatre columnes

"El 6 de desembre del 2010, 32 aniversari de la Constitució, es van acabar les obres de reconstrucció de les quatre columnes que la dictadura de Primo de Rivera havia fet retirar del recinte de l’Exposició Internacional de 1929 poc abans de la inauguració del certamen. L’endemà, 7 de desembre, es van retirar les bastides. L’acte oficial d’inauguració es va fer quasi tres mesos més tard, el 27 de febrer del 2011.

Les columnes formaven part d'un projecte d'urbanització de la muntanya de Montjuïc, realitzat per Josep Puig i Cadafalch, amb l'objectiu de celebrar una exposició el 1917 per promocionar l'electricitat com a font d’energia. Aquesta Exposició d'Indústries Elèctriques va ser una idea del líder de la Lliga Regionalista, Francesc Cambó, i del líder radical Pich i Pon, que no es va arribar a realitzar però va servir per establir les bases, a Montjuic, de l'Exposició Internacional del 1929. Cambó i Pich i Pon compartien la defensa dels interessos estrangers en el procés d'electrificació català i la capacitat d'influir en les decisions municipals de la segona dècada del segle. Cambó estava interessat en el projecte com a advocat vinculat a la Société Financière de Transports et d'Enterprises Industrielles (SOFINA), molt relacionada amb l'AEG, que va tenir una intervenció decisiva en tot el procés d'electrificació català. Pich i Pon i el Partit Radical estaven també molt compromesos en la defensa dels interessos del capital estranger a les companyies elèctriques de Barcelona, com ho demostra la concessió de l'enllumenat públic feta el 1911 per l'Ajuntament radical a Barcelonesa de Electricidad, controlada per l'AEG, després d'un viatge que Lerroux va fer expressament a Barcelona per parlar amb els representants d'aquesta empresa. Els interessos, sobretot de financers estrangers, que van participar en la construcció de les centrals elèctriques del Pirineu i de la xarxa de distribució, i també en l'electrificació dels tramvies de Barcelona, són un element clau per entendre les transformacions a la ciutat de Barcelona durant el primer terç de segle. No és casualitat que el marquès de Foronda, director de la companyia de tramvies de Barcelona entre 1902 i 1931, fos designat també director de l’Exposició Internacional de 1929 a Montjuïc.

El 4 de maig de 1913, representants dels interessos de les empreses relacionades amb la nova energia elèctrica van reunir-se al Foment del Treball per estudiar maneres de promocionar-ne el consum. Es va pensar a fer una exposició i es va elegir un comitè promotor presidit pels regidors de l'Ajuntament Joan Pich i Pon i Francesc Cambó.

Set mesos més tard, l'Ajuntament de Barcelona va assumir plenament el projecte i va aprovar els estatuts. El 17 de març del 1914 l'Ajuntament, amb majoria radical que en determinats assumptes comptava amb la col·laboració de la Lliga, va decidir la celebració al cap de tres anys de l'Exposició d'Indústries Elèctriques al mateix temps que una altra Exposició Nacional de Productes. Aquesta decisió es prenia tres mesos abans de l'assassinat de Sarajevo que va desencadenar la Primera Guerra Mundial i quinze dies abans de la constitució de la Mancomunitat de Catalunya.

L' acord municipal va quedar sancionat per un Reial Decret pocs mesos més tard. Aquest decret governamental declarava d'utilitat pública els terrenys de Montjuic i autoritzava l'Ajuntament a ocupar-los d'acord amb la llei d'expropiació forçosa de 1879. El suport del govern es va concretar en una subvenció de deu milions de pessetes.

Es va crear una junta directiva que presidia l'alcalde i on hi havia diputats i senadors. Els comissaris elegits van ser, naturalment, Pich i Pon –en aquell moment primer tinent d'alcalde– i Cambó, aleshores diputat a Corts. Marià Rubió i Bellver era l'assessor tècnic.

El projecte de Puig i Cadafalch:

Seguint el model de l’Exposició Universal del 1888, es volia aconseguir que l'Exposició del 1917 servís per realitzar millores urbanes importants. L'escenari concret triat per l'Exposició va ser la muntanya de Montjuïc, on només hi havia el castell, el cementiri, pedreres, barraques, fonts i camps de blat. Montjuïc era considerat el segon gran parc de Barcelona –després de la Ciutadella– en el Pla Jaussely que, convenientment edulcorat, la burgesia industrial barcelonina havia adoptat com a proposta de futur urbanístic de la ciutat.

Josep Amargós, que el 1887 havia guanyat un concurs municipal d'avantprojectes per urbanitzar Montjuïc, va ser encarregat d'elaborar ara un nou plànol, pensant ja en l'Exposició. En aquest plànol va deixar delimitada la superfície disponible de la muntanya. El mes d'abril del 1914 es va aprovar el “Programa d'algunes obres a fer amb motiu o amb ocasió de l'Exposició del 1917”.

El projecte definitiu fou elaborat sobre aquesta base per Josep Puig i Cadafalch qui el 1915 va deixar definit el traçat de les vies de circulació, escales i edificis que s'havien de construir per l'Exposició. Preveia l'actual esquema de plataformes des de la plaça d’Espanya fins al Palau Nacional i era en conjunt un esquema bàsic del que després es va fer, amb les modificacions puntuals dels nous projectes que es van anar elaborant.

Puig i Cadafalch era des de començaments de segle l’arquitecte amb més influència política al país. Havia participat en la fundació de la Lliga Regionalista, havia estat regidor a l’Ajuntament de Barcelona (1901-1906), diputat a Corts (1907-1909) i assessor del president a la Diputació de Barcelona, Enric Prat de la Riba. Elegit el 1913 diputat provincial, va contribuir a convertir en realitat el projecte de la Mancomunitat de Catalunya. Aquesta institució que unia les quatre diputacions catalanes finalment es va poder constituir, amb Prat de la Riba com a primer president, el 6 d'abril de 1914, justament quan Puig i Cadafalch treballava de ferm en el projecte d’urbanització de Montjuïc per a l’Exposició d’Indústries Elèctriques. Va substituir Prat de la Riba en la presidència de la Mancomunitat quan aquest va morir el 1 d'agost de 1917 i va ser reelegit el 1919 i també el 1923. Aquest últim mandat, però, ja no el va poder exercir, per la implantació de la dictadura de Primo de Rivera. La pressió contra les institucions catalanes va fer que Puig i Cadafalch marxés a França el 24 de desembre de 1923 i no va tornar fins a la fi del règim de Primo de Rivera. Conscient de les possibles represàlies polítiques de la dictadura, va amagar tot el seu arxiu personal, amb documents de la Mancomunitat, de Prat de la Riba i del seu treball com a arquitecte, en una doble paret a casa seva, on es van mantenir també durant el seu nou exili, per la guerra civil, de 1936 a 1942. El 2003 van ser descoberts per la família i venuts a la Generalitat de Catalunya. Aquest arxiu ha permès conèixer amb detall la seva intervenció en la urbanització de Montjuïc i especialment en la plaça on es van posar les quatre columnes.

Puig havia previst col·locar-les a mig camí entre la plaça d’Espanya i el Palau Nacional, en una de les plataformes de l’escalinata que uniria els dos punts, anomenada provisionalment plaça de les Belles Arts. Aquestes columnes jòniques havien d’estar coronades per unes figures alades que finalment no s’hi van posar. El significat de les quatre columnes anava molt més enllà d’una al·lusió a les quatre barres de l’escut de Catalunya i, segons es dedueix dels articles que va publicar a La Renaixença i a La Veu de Catalunya, formaven part d’un conjunt arquitectònic que s’havia d’aixecar al seu entorn simbolitzant la influència en la cultura catalana de l’herència mediterrània. Fins se’ls ha atribuït un significat relacionat amb la tetraktis pitagòrica (1+2+3+4=10) molt utilitzada en el disseny arquitectònic de l’antiguitat i símbol de l’harmonia de l’home amb el cosmos i la divinitat com a gran arquitecte de l’Univers.

Les obres de condicionament de la muntanya van començar el 18 de juny del 1915, amb una festa popular, i es van desenrotllar amb molta empenta, sota la direcció de l'enginyer militar Marià Rubió, pare de Nicolau Maria Rubió i Tudurí, assessor tècnic de la junta directiva.

A finals del 1915 es va decidir replantejar el projecte unitari fet el 1915 per Puig i Cadafalch i es van encarregar nous projectes a tres equips diferents d'arquitectes per tres zones diferents de la muntanya. Dintre d’aquest replantejament, el projecte de Josep Puig i Cadafalch per a la plaça de les Belles Arts es va mantenir i les columnes van ser dels primers elements a construir-se durant el procés d'urbanització de la muntanya. Es van fer amb maons arrebossats que imitaven la pedra i tenien 20 metres d'alçada i 2,5 metres de diàmetre.

Amb Europa amb flames, aviat va ser evident que el 1917 no podria fer-se l'Exposició. La guerra europea feia inviable la participació estrangera i proporcionava mercats prou bons perquè no calgués celebrar certàmens comercials. La tensió política i sindical que es vivia l'any 1917 aconsellava també un ajornament, però això no va aturar les obres. S'anava treballant poc a poc sense establir cap nova data per l'exposició. El 1923 es va fer una exposició de mobiliari i decoració d'interiors als dos pavellons bessons que porten el nom d'Alfons XIII i Victòria Eugènia, situats als dos costats de les columnes i obra també de Puig i Cadafalch, inaugurats per ell mateix com a president de la Mancomunitat que era en aquells moments.

L’enderrocament:

El mateix dia de la inauguració de l'exposició de mobiliari, Primo de Rivera va donar el cop d'Estat. El consistori democràtic de Barcelona va ser destituït i es va entrar en una dinàmica diferent, que va desembocar, després d'un parell d'anys de paralització dels projectes a Montjuic, en la idea de l'Exposició Internacional del 1929, més ambiciosa que l’anterior d’una exposició dedicada exclusivament a les Indústries Elèctriques. En aquest nou període Puig i Cadafalch va ser relegat per les seves idees catalanistes i la seva vinculació amb la Mancomunitat, i l'organització recaigué en mans del marquès de Foronda, essent nomenat Pere Domènech i Roura director de les obres.
L'organitzador seria l'Ajuntament, amb el suport de l'Estat. La Dictadura es va trobar fets els dos palaus bessons d'Alfons XIII i Victòria Eugènia‚ totes les escales per arribar-hi i també les de més amunt. Les quatre columnes que també eren en aquell tros van ser enderrocades poc abans d'una visita de Primo de Rivera realitzada el 1928, perquè el dictador volia despullar l’Exposició de qualsevol connotació catalanista. A la dictadura li va servir com excusa per eliminar aquest símbol de catalanitat, la construcció en aquell mateix indret de la font màgica ideada pel cap del servei d’aigües de l’ajuntament, l’enginyer Carles Buigas, segons un projecte que ell va presentar el juny del 1928 i que es va portar a terme a una velocitat extraordinària, ja que el mes de maig següent la font era acabada, igual que les altres fonts menors dels laterals de l’avinguda Maria Cristina i que 116 obeliscs lluminosos i espectaculars jocs d’aigua i llum a la plaça de l’Univers, tot dissenyat pel mateix Buigas i a punt per al moment de la inauguració de l’Exposició. Carles Buigas era fill de Gaietà Buigas, l'autor del monument a Colom fet per l'Exposició del 1888.

No s’han trobat mai les restes de les quatre columnes enderrocades, però sí en canvi trossos de set columnes de vuit metres d’alçada que es van arribar a aixecar prop de les de Puig i Cadafalch per a un porxo que simbolitzés l’herència romana de Catalunya i que van ser igualment enderrocades en fer la Font Màgica. Aquests trossos de columnes es van trobar en un abocador proper, durant els moviments de terres per a la construcció del Jardí Botànic.

La restitució:

La reconstrucció de les quatre columnes era un desig que va poder-se començar a expressar lliurement a partir de la fi del franquisme. Durant la celebració dels Jocs Olímpics de 1992 aquest projecte va anar guanyant intensitat, gràcies, en part, a la campanya que va emprendre, de manera personal, al psicòleg i filòsof lleidatà Jordi Salat Orteu qui, una dotzena d’anys més tard publicaria un curiós llibret atribuint a les columnes una gran diversitat de significats esotèrics. Va anar connectant amb mitjans de comunicació i personalitats polítiques sense massa resultats. Una de les associacions amb qui va connectar va ser la que porta el nom de Josep Narcís Roca i Ferreras dedicada a l 'estudi, debat i difusió de l'esquerra independentista, la qual tenia el projecte de promoure a Barcelona un “monument d'homenatge als patriotes catalans de tots els temps” i va trobar adient la possibilitat de que fos precisament la restitució de les quatre columnes. A partir d'aquest plantejament es va constituir el 2002 una Xarxa d’Entitats Cíviques i Culturals pels Drets i les Llibertats Nacionals dels Països Catalans amb una seixantena d’associacions, la qual va portar a terme una recollida de signatures en suport del projecte entre personalitats polítiques i culturals i va agafar la coordinació el moviment.

L'Ajuntament de Barcelona va fer una primera aprovació de la restitució el 1994, però mai es va arribar a una acord sobre la seva ubicació més adequada. Els promotors de la restitució defensaven el lloc més aproximat possible a l’original, com finalment s’ha fet, mentre que altres, especialment els regidors del Partit Popular (PP), consideraven que constituirien una barrera visual i que era millor posar-les en un costat de la plaça. Aquesta polèmica va persistir fins al dia de la inauguració i ha anat minvant després, un cop comprovat que l’efecte òptic no era pas desfavorable respecte al context on es troba.

L'any 2001, l'arquitecte Joaquim Espanyol va presentar un projecte que no va tirar endavant. El 9 de novembre de 2005 el Parlament de Catalunya va aprovar una primera resolució sobre la possible recuperació del monument.

Davant la pressió, l'Ajuntament va pensar que 2007, 50è aniversari de la mort de Puig i Cadafalch, seria un bon any per reconstruir les columnes i es van iniciar converses entre Ferran Mascarell, llavors regidor de Cultura, i els responsables de la xarxa cívica. El 2007 en els locals d’entitats a diverses ciutats catalanes es va poder veure una exposició itinerant organitzada per la xarxa d'entitats amb la col·laboració de l'Institut d'Estudis Catalans amb el títol “Puig i Cadafalch arquitecte i polític i el monument de les quatre columnes de Montjuïc”.

El ple del 27 de juny de 2008 al Parlament de Catalunya va aprovar una proposició no de llei amb el suport de tots els partits polítics i presentada per Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), per promoure la restitució de les Quatre Columnes, en homenatge als patriotes catalans. A l’Ajuntament, ERC va posar l’aprovació del projecte com a condició indispensable per a donar el seu suport al Programa d’Actuació Municipal 2008 i als pressupostos municipals de l’any següent. Finalment fou aprovat per unanimitat en el Ple municipal de juny del 2008 i el 10 de novembre de 2009 es va presentar als mitjans de comunicació, segons la proposta dels arquitectes Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña, guanyadora del concurs convocat, i que establia mides, materials i lloc, seguint el projecte original de construcció de Puig i Cadafalch. L’execució del projecte va ser dirigit per l’equip d’arquitectes Manuel Sangenís i Josep Miquel Rosselló i executada en els tallers d’escultura aplicada a l’arquitectura Josep Peraire SA, d’El Papiol.

L’emplaçament finalment decidit queda una mica més endarrere que l’original, ja que quan es van aixecar per primer cop, el 1919, la Font Màgica encara no hi era. Inicialment eren a la part exterior de l'actual plaça de Carles Buigas (nom posat el 1981), quasi tocant a l’avinguda que ara porta el nom de Ferrer i Guàrdia. En restituir-les es va optar per posar-les a l’extrem superior de la plaça, al darrera de la font, per a que no en tapin la vista des de la plaça d’Espanya.

Fan 18,7 metres d’alçada, una mica menys que les originals, que feien vint metres. De totes maneres, com que s’hi ha posat uns pedestals de 1,14 metres, l’alçada total acaba semblant a les originals. Cadascuna fa dos metres de diàmetre i les quatre, una al costat de l’altre, ocupen una base total de vint metres d’ample.

La reconstrucció es va realitzar amb anells de pedra artificial –una barreja de ciment, granit i marbre blanc triturat– col·locats a pes amb una grua i entrellaçats mitjançant peces metàl·liques. Les columnes originals, en canvi, s’havien fet amb maons.

El primer trimestre del 2010 va començar el procés de fabricació de les peces en el taller d’El Papiol i les obres de reconstrucció in situ van començar l’octubre del 2010. Al cap de pocs dies, el 4 de novembre, l’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va anar-hi per enterrar en el lloc una càpsula amb documentació sobre els vuit anys que havia durat la campanya a favor de la restitució promoguda la Xarxa d'Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans. A l’acte no hi va assistir cap regidor del PP ni d’ICV-EuiA (Iniciativa per Catalunya Verds-Esquerra Unida i Alternativa). Sí que van enviar-hi un representant Convergència i Unió (CiU, el regidor Jaume Ciurana). Al costat de l’alcalde va estar Jordi Portabella, president del grup municipal d’ERC, que va ser el partit que va presentar al consistori la proposició per a la restitució de les quatre columnes.

Hi havia la intenció d’inaugurar el monument restituït durant la Diada de l’Onze de Setembre del 2010, però l’elaboració de les peces en el taller es va retardar i no va ser possible. Un cop començades l’octubre del 2010, les obres de col·locació van anar de pressa. El 4 de novembre d'aquell any es va fer una cerimònia de col·locació de la primera pedra, que va consistir en col·locar en els fonaments del monument un cilindre amb la documentació essencial que s'havia elaborat en el procés de restitució. El 7 de desembre del 2010 ja s’havien alçat i es retiraven les bastides. Aleshores es va pensar en la possibilitat d’inaugurar-les el dia de Nadal, aniversari de la mort del president Francesc Macià, però la coincidència aquells dies amb la investidura del nou president de la Generalitat elegit pocs dies abans, Artur Mas, va aconsellar retardar-ho. Van sorgir després alguns desacords polítics respecte a la inscripció que havia de constar al peu i a les característiques de la cerimònia inaugural, el que va obligar a nous retards, de tal manera que la inauguració no es va fer fins al 27 de febrer de 2011 amb una festa popular.

Hi van ser presents el president de la Generalitat, Artur Mas, la presidenta del parlament de Catalunya, Núria de Gispert, i l'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, regidors del consistori barceloní, el candidat a l’alcaldia de Barcelona per CiU, Xavier Trias, i representants d’entitats de la xarxa cívica que havia reivindicat la restitució del monument. Hi van ser convidats els alcaldes de tots els municipis de Catalunya. Fins l’últim moment es van mantenir les discrepàncies sobre el text de la inscripció gravada en la base d’una de les columnes. La Xarxa volia dedicar el conjunt arquitectònic com a “monument d'homenatge als homes i dones patriotes catalans de tots els temps” i l'Ajuntament de Barcelona, per la seva banda, proposava la inscripció: “Restitució, com a acte de justícia històrica, de les Quatre Columnes enderrocades per la dictadura l'any 1928 pel seu caràcter simbòlic de Catalunya 1910-2010”, que és la que finalment es va gravar i que figura al peu del monument junt amb els noms dels promotors: “Parlament de Catalunya – Ajuntament de Barcelona – Xarxa d’entitats cíviques i culturals dels Països Catalans pels drets i les llibertats nacionals”. Més tard, però, s'hi va afegir una segona inscripció a la quarta columna de la dreta amb el text que proposava la Xarxa d'Entitats.En l’acte inaugural van parlar el president de la Generalitat i l’alcalde de Barcelona i també la filòloga i presidenta de la Xarxa d'Entitats Blanca Serra, qui va fer un breu resum històric de les quatre columnes, i Enric Padrosa, en nom del secretariat de la Xarxa. Aquest últim va expressar públicament el seu desacord amb la inscripció finalment gravada en una de les columnes que, va dir “no és la que hem estat defensant tants anys” ja que el que ells volien és que constés “que es retia homenatge als patriotes catalans del futur, del present i del passat”. La seva intervenció va ser aplaudida per una part del públic amb crits d’“Independència”. La Coral Sant Jordi va cantar el

Cant de la Senyera al començar l’acte i Els Segadors a l’acabar. Una colla de castellers va aixecar quatre pilars de quatre davant de les columnes i els enxanetes van desplegar senyeres i banderes de Barcelona.

La restitució de les quatre columnes de Montjuïc té un precedent en les quatre columnes, obra de l'escultor Andreu Alfaro, que es van posar el 1999 a l’accés a la Universitat Autònoma de Barcelona des del tros lliure de peatge de l’AP-7. Aquesta obra monumental tenia una clara voluntat de recordar el significat de les quatre columnes que s’havien aixecat vuitanta anys abans a Montjuïc. Són fetes de maons, com aquelles, però amb formes diferents.

Actualització: juny 2017."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Pedra

RESTITUCIÓ, COM A ACTE DE JUSTÍCIA HISTÒRICA, DE LES QUATRE COLUMNES ENDERROCADES / PER LA DICTADURA L'ANY 1928 PEL SEU CARÀCTER DE SÍMBOL DE CATALUNYA

1919-2010

PARLAMENT DE CATALUNYA - AJUNTAMENT DE BARCELONA / XARXA D'ENTITATS CÍVIQUES I CULTURALS DELS PAÏSOS CATALANS PELS DRETS I LES LLIBERTATS NACIONALS

MONUMENT NACIONAL D'HOMENATGE ALS HOMES I DONES PATRIOTES CATALANS DE TOTS ELS TEMPS