"El tortell de Reis, anomenat també coca de Reis o roscó de Reis, té forma d’anella més o menys
rodona o ovalada, però la massa és de la mateixa mena que la d’un brioix
i el farciment, que sol ser massapà, està completament cobert, també
pels costats, per la massa. Està ricament decorat de fruita confitada
(típicament cireres, taronja i pell de síndria) i fruits secs
(típicament pinyons, a part de variants més econòmiques amb ametlla
tallada) i conté dues sorpreses. A Catalunya es menja exclusivament el
Dia de Reis, després de dinar, mentre que a Occitània es menja al gener,
però no necessàriament per Reis.
El tortell de Reis commemora la festivitat catòlica dels Tres Reis d'Orient, tot i que té arrels paganes, ja que l'imperi Romà
ja celebrava les festes d'hivern, o festes dels fruits, amb tortells
fets de figues, dàtils i mel. Els romans utilitzaven les faves per votar
el rei de les festes d'hivern en honor del déu Saturn.1
Aquest tortell conté dues sorpreses amagades: una fava seca i una
figureta (normalment d’un dels Reis). Segons la tradició, aquell qui
troba la figureta dins el seu tros és coronat amb la corona daurada de
cartró que decora el centre del pastís, mentre que qui es troba la fava
li toca pagar el tortell. A França, és costum que el més petit de la
casa, des de sota la taula, vagi dient a qui correspon cada part del
pastís. A més, s’ha de tallar en tantes parts com convidats més una, que
seria la part destinada al primer pobre que es presentaria a la casa.
Figuretes dels reis i la fava, font:serrajordia.com
Explica el costumari català (Joan Amades volum I pàg. 431) que no tothom
podia anar a l’adoració i per tant en el tortell de Reis hi posaven una
fava seca; qui trobava la fava era nomenat rei, qualificat com el “rei
de la fava”, era qui anava a la funció de l’església en representació de
la família i adorava el Nadó de Betlem. Durant l’àpat cada vegada que
aquest personatge bevia tots els companys de taula s’havien d’aixecar en
acció d’acatament i cridar a cor “el rei beu, el rei beu”.
"A Catalunya és molt tradicional el tortell de diumenge,
que no se sol fer a casa sinó que se sol comprar a les fleques o
pastisseries el mateix dia, de passada que es compra el pa.
Tortell de massapà, font:lacuinadesempre.cat
El tortell
de diumenge típic tradicional té forma d'anella i sol estar fet de pasta
fullada, tot i que també pot ser de pasta choux (la pasta dels bunyols, però cuita al forn en comptes de fregida) i sempre està tallada pel mig i farcida de crema (crema catalana, nata
o "trufa", que és nata barrejada amb xocolata en pols o cacau), de
manera que es vegi bé el que hi ha a dins. Sol estar coberta de sucre fi
o, per a donar brillantor, de melmelada suau o dissolta amb una mica
d'aigua. Aquest tortell no conté sorpreses. També existeixen versions
modernes de tortell, normalment casolanes, a les quals el farciment pot
ser una crema diferent, una escuma de mató o de iogurt amb mel, o fins i tot gelat. L'alternativa típica del tortell de diumenge és el braç de gitano."
"El ball de bastons és una dansa popular, molt estesa als Països Catalans, Europa i la Mediterrània,
amb particularitats definides a cada indret. S'engloba sota aquest nom
un conjunt de balls que utilitzen com a element principal i
característic un o dos bastons els quals fan repicar entre ells al ritme de la música.
El repicar dels bastons i els picarols, font:ca.sabadell.cat
El ball ha estat molt present en multitud de celebracions i
festes al llarg de la història. Aquest fet ha suposat que en
l'actualitat hi hagi diferents tipologies d'indumentària, de
coreografies i de músiques així com d'acompanyaments musicals.
Orígens
No hi ha acord entre els estudiosos a fixar la procedència d’aquesta
dansa. Els orígens del ball de bastons estan difosos a la història: Hi
ha folkloristes que diuen que prové de ritus agraris ja a la prehistòria; altres tesis sostenen que el seu origen són les danses pírriques gregues. El folkloristes catalans havien suggerit falsament en la seva tesi que els balls de bastons es remunten el seu origen a una evolució dels antics balls d'espases, ja què aquestes danses no realitzen simulacions de batalla si no que s'assimilen més als balls de pastorets, faixes i de cercolets.
La primera notícia als Països Catalans d'un ball de bastons la trobem a Tortosa el 1558.
Elements
El vestuari del ball de bastons és força variat segons la zona o la formació que l'executa però hi ha elements comuns. El calçat acostuma a ser l'espardenya, mitges, camals plens de cascavells o polaines, pantalons blancs, faldellí, faixa de color, camisa blanca i en algunes colles, mocador de color creuat al cos.
Vestuari Ball de Bastons, font:bastonersdegracia.wordpress.com
El so és un element que té especial importància en el ball de bastons,
generat principalment pels cops de bastó i els instruments musicals, i
també, pel tentineig dels picarols, els cops a terra, i fins i tot, els
crits dels ballarins. La combinació de tots aquests elements configura
un marc sonor concret i propi de cada ball. L'instrument predilecte pel
ball de bastons és el flabiol tot i que des de la recuperació de
diversos balls a Catalunya a finals dels anys 1970, s'ha fet hegemònic
l'ús de la gralla i el timbal per a dansar. A banda dels dos principals
acompanyaments és usual l'acompanyament al so de violí, l'acordió, el sac de gemecs o la flauta dolça.
Flabiol, font:visitmuseum.gencat.cat
L'estructura bàsica dels balls de bastons acostuma a ser una doble
renglera de vuit balladors, podent afegir grups addicionals de quatre
balladors (quadres), tot i que diverses colles han introduït altres
estructures com el cercle o els balls de sis balladors. Els balls
acostumen a ser curts, d'aproximadament un minut i l'element central del
ball són els cops de bastó amb els altres balladors.
Ball de Bastons de Montblanc, font:youtube-naciodigitaltv
Durant els balls es poden identificar una sèrie d'elements
comuns. Les passades com a moviments on els balladors es creuen, passant
en direccions oposades i picant per anar a buscar un altre ballador.
Els sotacames, figura emblemàtica del ball de bastons i que consisteix a
fer picar els bastons, fent-los passar per sota una cama. Els salts on
els balladors salten per picar a l'aire amb un altre ballador, i els
cops a terra amb els bastons, moviment que molts folkloristes han
interpretat com a reminiscència de ritus de fertilitat a la terra a
manera d'unes supervivències del passat.
Ball de Bastons de Barcelona, font:Barcelona.cat
El món bastoner a Catalunya disposa d'un vocabulari propi, ja sigui
inventant, derivant o dotant de nou significat algunes paraules. Cada
regió té el seu vocabulari particular però algunes paraules s'han estès
per tot el món bastoner. Podem destacar:
Banderer o abanderat: Ballador situat en un extrem de la doble filera que porta una bandera a la mà esquerra i un sol bastó a la dreta.
Cap de Colla: Ballador que porta la direcció i la responsabilitat de la colla. Molts cops sol ser el banderer.
Dreter: Posició o tipus de ballador que es caracteritza per aturar els cops amb el braç dret. Rep els cops dels Esquerrers.
Esquerrer: Posició o tipus de ballador que es caracteritza per picar els cops amb el braç esquerre. Dona el cops als Dreters.
Clos: 1.Successió de tres cops on els dreters paren tres cops
amb la dreta al davant, a l'esquerra i al davant, i els esquerrers
piquen al davant i a la dreta amb el bastó dret, i al davant amb
l'esquerra tot fent passar el bastó esquerre en un moviment circular per
darrere del cap. 2.Cop de bastons de gran contundència.
Cadena: Moment durant el transcurs d'un ball de bastons, on
es creen dues fileres tancades sobre si mateixes, una dins de l'altre, i
giren en sentits contraris mentre van picant un per un amb els membres
de l'altra filera.
Rebatre: Donar tres cops de bastó durant un compàs de la melodia.
Sotacama: Picada per sota la cama.
Esdeveniment
La Trobada Nacional de Bastoners de Catalunya és un dels esdeveniments
més importants que tenen avui en dia les Bastoneres i Bastoners de
Catalunya. El primer cop que és celebrat aquesta trobada, va ser a Santa
Maria d'Oló [Moianès] el 6 de juny de 1976 i des de les hores que de
forma ininterrompuda s'ha celebrat cada any en una població diferent de
l'anterior."
Imatge 43a Trobada Nacional de Bastoners de Catalunya, font:balldebastons.cat
"El pa amb tomàquet és una típica recepta de la cuina catalana i balear, similar a la bruschetta italiana. Ha estat considerat el plat insígnia de la cuina catalana. Consisteix en una llesca de pa sucat amb mig tomàquet madur i amanit amb oli d'oliva i sal.
Tradicionalment, menjat amb una arengada
a sobre, era un àpat de pagès. Es pot acompanyar amb botifarres, fuet,
pernil, formatges, anxoves o un altre peix adobat, o verdures rostides a
la graella com l'escalivada. La base original solien ser les llesques de pa de pagès, però actualment s'utilitza també pa de barra.
Pa amb tomàquet i arengades, font:receptes.cat
Història
L'origen del pa amb tomàquet és el pa amb oli, que existeix a tota la
mediterrània. De vegades és l'oli que es tira sobre la llesca de pa,
torrada o no, o bé el pa amb el qual se suca l'oli, que sempre és
d'oliva. A Catalunya, el mètode era el que es fa encara amb el pa amb
oli, és a dir, tirar un raig d'oli sobre la llesca de pa. A
més, a la cuina catalana ja existien nombroses receptes de pa preparat
d'aquesta manera; el pa amb vi i sucre, per exemple, el pa amb la crema
de la llet, amb xocolata, amb codonyat, etc.
Pa amb vi i sucre, font:elsfogonsdelaisabel.wordpress.com
El tomàquet va entrar a Europa a partir del segle xvi
però no es va afegir al pa amb oli, que ja era tradicional, fins a uns
dos segles més tard. Sí que existia ja en aquesta època la variant de pa
torrat, fregat amb all i amanit amb oli. La primera referència directa
escrita d'aquesta recepta apareix al segle XVIII, amb el nom de panboli bo, al Modo de cuynar a la mallorquina de Jaume Martí Oliver.
Perquè fos pa amb tomàquet calia que el tomàquet fos present a la cuina catalana. Josep Lladonosa i Giró diu que la primera documentació d'això data del segle xviii. Amb més precisió, Nèstor Luján afirma que la primera referència escrita
de pa amb tomàquet data de 1884 i segons la seva tesi s'hauria creat al
món rural enun moment d'abundància de tomàquets, que es degueren
aprofitar per a estovar el pa sec.
Plats diferents
A Catalunya, a les costellades es fa de vegades una variant amb pa torrat sobre les brases, que es frega primer amb mig grill d'all i a continuació es frega amb tomàquet i s'amaneix amb oli d'oliva.
Torrada amb tomàquet, all i oli d'oliva, font:lacuinadesempre.cat
Una llesca de pa, normalment de pagès, torrat, amanida i amb coses damunt, a Catalunya és una torrada, i es considera una preparació diferent que el pa amb tomàquet, que és sense torrar.
Torrada amb escalivada i anxoves, font:reskyt.com
Com a pa amanit, s'assembla a una altra especialitat catalana, la coca, especialment la de recapte;
ambdues preparacions tenen una base de pa i s'amaneixen amb oli
d'oliva, però la coca de recapte té verdures prèviament cuites o no, que
es couen al forn sobre la massa de pa encara crua, i a més de vegades
altres ingredients (peix, carn) i no es frega amb tomàquet. Aquestes
similituds, base de pa i amanit amb oli d'oliva, és comú a la majoria de
coques salades i preparacions mediterrànies de la família de les
coques. "
"Els Pastorets és una representació teatral típica de les festes de Nadal a molts indrets de Catalunya. L'argument combina els continguts del naixement de Jesús,
la lluita del bé i del mal entre àngels i dimonis, i diverses històries
i diàlegs dels pastors que rememoren el primer Nadal. A principis del
segle XXI l'escenificació de pastorets és molt estesa en els territoris
de parla catalana. Juntament amb les passions, són les representacions
tradicionals més arrelades.
En general, l'argument es construeix a partir de tres històries: la
primera, les esposalles de Josep i Maria, la parella en cerca de posada i
el naixement; la segona, la lluita entre àngels i dimonis; i la
tercera, centrada en els pastors, de caràcter còmic i costumista.
Dibuix dels Pastorets de Roser Calafell, font:aula.culturamataro.cat
La majoria de les representacions dels Pastorets són a càrrec dels grups
de teatre amateur i es fan en centres parroquials, centres socials o
teatres.
Els Pastorets a Terrassa, font:aixitot.com
Història
Els orígens del gènere dels pastorets els trobem en els drames religiosos medievals. L'officium pastorum
(l'adoració dels pastors) és el punt de partida d'antigues celebracions
que els fidels interpretaven durant la nit de Nadal en les esglésies al
redós de la missa del gall.
La mostra textual més antiga que es conserva en català d'aquest gènere
és a un document de l'Arxiu de la Corona d'Aragó que data del 1721,
seguit d'una referència a l'obra Calaix de sastre del Baró de Maldà (1746-1819). El nom de Pastorets o Pastorells per designar aquest tipus d'obres teatrals ja es documenta al segle xvi. Pel que fa a les primeres escenificacions fora del recinte sagrat, destaca per l'antiguitat una notícia a l'arxiu capitular de Girona, que testimonia una representació teatral de la història dels tres mags escenificada el 1363 davant de l'església de Santa Maria de Castelló.
A la primera meitat del segle XIX, els 'Pastorets' es veuen afectats per la imposició del castellà com a única llengua permesa en les representacions teatrals. En el marc de la Renaixença, el conreu del gènere en català es reprèn al final del segle xix.
Així, amb el ressorgiment de la llengua i la cultura catalanes, l'obra
titulada 'Los Pastorets en Betlem, o sia Lo Naixement de Ntre. Senyor
Jesucrist', de Mn. Miquel Saurina, publicada a Vic el 1887, va ser representada en moltes parròquies i centres catòlics arreu del país.
Entre la gran quantitat de 'Pastorets' publicats al principi del segle
XX, convé destacar, tant per la qualitat literària com per la resolució
dramatúrgica, 'L'Estel de Natzaret' de Ramon Pàmies (1903). Per la seva banda, la versió més representada al país són 'Els Pastorets o L'Adveniment de l'Infant Jesús' de Josep M. Folch i Torres (1916). Altres versions que cal destacar són el breu quadre líric 'L'Adoració dels Pastors' (1901) de Mn. Cinto Verdaguer, concebut com a llibret pel compositor Enric Morera, i també 'La Bona Nova' de Joaquim Ruyra (1928), interessant sobretot des d'un punt de vista literari. Completen el quadre dels 'Pastorets' de més renom els de Lluís Millà, "El naixement de Jesús, o, Els pastorets catalans (Borrego i Carquinyoli)" (1931), i 'La Flor de Nadal', de Francesc d'A. Picas (1956)."
L'Estel de Natzaret, font:centredesarria.entitatsbcn.net
"El ball de cornuts és una dansa tradicional catalana, que ve de temps immemorial, es balla a la festa de l'arbre a Cornellà de Terri cada Dilluns de Pasqua i té la coreografia i música extreta del Costumari de Joan Amades. Consta d'un ball rodó a l'entorn d'un petit arbre amb banyes que ha estat plantat al mig de la plaça.
Un ballador que fa de Cornut –porta al cap dues monumentals
banyes– va saltant tot voltant per dins i per fora del cercle format per
les sis parelles balladores. Acabada la dansa, pren una balladora per
la mà i, trencant la rotllana, ballen per la plaça fins a sortir.
Antigament eren molt populars aquests balls que es feien al voltant de l'arbre i eren anomenats balls rodons per ésser semblants a la Sardana.
Eren acompanyats de cançons i tota mena de d'actes de joia i es
repartien flors entre el jovent, costum que ha arribat fins a nosaltres,
com ens ho recorda una cançó popular que ens fa conèixer la rivalitat
entre poblacions veïnes:
«Els de L'Albi tenen un Maig que és bo per fer una arcada; que n'és tort i geperut, gran falta n'hi han trobada. Vallclara sí, que'n té un d'una pessa ben llastada que'n té cent i quatre pams, el més alt de la contrada.»
Mentre es plantava l'arbre els fadrins cantaven corrandes o
follies a les noies, acompanyats d'instruments populars. Una d'aquestes
corrandes diu:
«De rossetes prou n'hi ha, que'ls rosers n'estan criant, no pas
de tan boniquetes com les que m'estic mirant. Vostre mare és una rosa,
vostre pare és un roser, i vós sou la poncellete que algun dia colliré.»
"Cornellà del Terri celebra la seva festa
major coincidint amb la Setmana Santa. Entre Divendres Sant i Dilluns de
Pasqua, es succeeixen una gran quantitat d’activitats festives que
giren al voltant de la plantada de l'arbre maig i d’entre les quals
destaca, per la seva popularitat, una dansa anomenada Ball del Cornut.
El Cornut, font:wikimedia
Una vegada plantat l'arbre, els vilatans
ballen el famós Ball del Cornut, que es dansa al voltant de l’arbre
maig. Els dansaires recorren la vila ballant, formant en una llarga
filera, al toc d'una música alegre. De sobte apareix el Cornut, un
personatge amb un barret de pell que porta dues grans banyes de boc
recargolades i sis parelles que l’envolten, formant una rotllana.
Ball de cornuts a Cornellà del Terri, font:cornelladelterri.cat
Mentre sona la música, les dones
s'avancen en la rodona i el Cornut salta entre elles. Després repeteix
l'operació entre els dansaires. Finalment el Cornut pren una noia per la
mà i trenca la rotllana per poder sortir furtivament per un carrer
adjacent. La cobla continua amb la música i al final també interpreta
algunes sardanes. Aquest ball, celebrat en un ambient d’alegria, bromes i
bon humor és únic al territori català. És també un clar exemple de la
capacitat de recuperació de les tradicions ja que la coreografia i la
música que sona havien desaparegut i van ser extretes dels documents que
va deixar Joan Amades.
Segons alguns autors, aquest ball rodó
podria ser l'expressió de joia al voltant d'un dels capítols més
significatius de la història local: la fi del dret de cuixa imposat pels
senyors feudals a l'Edat Mitjana. En aquell temps els senyors feudals
dictaven la sort, la vida i la mort dels pobladors de les seves terres.
Un dels privilegis abusius més habituals que tenien era el de poder anar
al llit, la nit de noces, amb les noies que s’estaven a punt de casar.
Després de llargs anys d’humiliació, l'any 1367, en temps del rei Pere
el Cerimoniós, Cornellà del Terri va alliberar-se del domini feudal i es
va suprimir aquest privilegi indigne. Per celebrar la nova realitat els
vilatans es van armar d’ironia i van sortir al carrer per executar una
sèrie de danses que van acabar esdevenint el Ball del Cornut.
Segons en Joan Amades, en canvi, la dansa
prové d’un ritu destinat a obtenir protecció col·lectiva davant els
mals esperits. En la festa de l’arbre maig de Cornellà i el Ball del
Cornut hom hi ha vist també el ritu que marca simbòlicament
l’establiment definitiu de la primavera i l’inici d’un cicle nou
(l’aixecada d’un arbre maig), amb primitius cultes a la divinitat per
excel·lència de la fertilitat i la procreació, el boc fecundador del
ramats i bestiar, la presència dels qual es simbolitza mitjançant els
corns.
La festa va ser declarada Festa Tradicional d'Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya l’any 1999."
Cornellà del Terri Plantada de l'Arbre del Maig i Ball del Cornut font:Garrotxins
En Patufet, Il·lustrador:
Margarita Ruiz, font:combeleditorial.com
"En Patufet és un personatge popular català, representat per un nen molt menut que porta una gran barretina. És el protagonista d'un dels contes tradicionals catalans més coneguts i que porta el mateix nom. El personatge es retroba en rondalles de tot Europa, especialment en el conte Däumling, dels germans Grimm.
Conte Däumling dels germans Grimm, font:Biblio.com
El nomd'aquestpersonatgeva inspirarel nom enespanyol "Barrufets".No obstant això,a Catalunya elséssersblauses diuenBarrufets,i noPatufets.Enfrancèsper exemple,els barrufetssón els "Schtroumpfs".
El títol del'revista ElPatufetestàinspiraten aquestconte."
Revista En Patufet, font:viquipèdia
Conte del Patufet
"El Patufet era un nen molt petit, molt petit, que vivia amb els seus
pares en una casa de pagès. Tot i que era molt trapella, també li
agradava ajudar els pares. Un dia que la mare es disposava a anar a
comprar safrà, el Patufet li va demanar que l'hi deixés anar a ell, i després de molt insistir la va convèncer.
Va anar a ca l'adroguer a buscar el safrà i perquè la gent no el trepitgés cantava una cançó mentre caminava pel carrer:
Patim, patam, patum,
homes i dones del cap dret,
patim, patam, patum,
no trepitgeu el Patufet.
L'adroguer es va quedar ben parat en sentir una veu prima que li cridava: Vull una lliura de safrààà!
Una vegada i una altra mirava i no veia ningú a la botiga; de tan petit
que era, el Patufet no arribava ni al taulell! Al final, el va veure i
li va poder vendre la lliura de safrà que volia.
Quan la mare va haver acabat de fer l'arròs es disposava a portar
el dinar al pare, que estava treballant al camp, i el Patufet va tornar
a insistir que l'hi deixés dur a ell. Així que la mare li va donar una
cistella amb el dinar del pare i hi va enviar el Patufet.
Vet aquí que mentre hi anava va començar a tronar i a ploure.
Veient aquella tempesta tan gran, el Patufet va córrer a aixoplugar-se
sota una col. I s'hi va quedar tan a gust que s'hi va adormir.
Patufet dormint sota la col, font:petitmonblogger.blogspot.com
Al cap d'una estona, quan la tempesta ja havia passat i el Patufet encara dormia, va venir un bou
que, veient el camp de cols, se n'hi va anar de dret. Quan va ser a la
col on jeia en Patufet, va obrir la boca i es va empassar de cop la col,
la cistella i el Patufet.
En veure que no apareixia, els seus pares el van anar a buscar, tot planyent-se. Cridaven ben fort: Patufeeet, on eeets?, però ningú no responia, fins que al cap de molta estona d'insistir-hi es va sentir una veu llunyana i fosca que deia:
Sóc a la panxa del bou,
que no hi neva ni hi plou!
Quan el bou farà un pet,
sortirà en Patufet
En sentir allò, els pares del Patufet van decidir començar a donar
cols al bou per a menjar, i la bèstia es va anar inflant, inflant, fins
que de sobte va fer un pet i va sortir el Patufet disparat. Es va poder
reunir amb els seus pares de nou i van ser feliços per sempre més."
Patufet disparat pel bou, edit. LaGalera, font:llardelllibre.cat
Escut del Abat Copons Monestir de Poblet, font:JordiRius-pinterest
"La història es refereix a un noble Baró,
cavaller molt esforçat que fou protagonista d’innombrables gestes de
guerra en les campanyes del Comte-Rei. Batallant, batallant, va passar
la joventud i quan començava a posar anys, en premi als mèrits contrets,
el Rei li adjudicà diverses terres de les que ell mateix havia
arrabassat a l’enemic. Però el nostre cavaller era home molt frugal que
tot i la riquesa que posseïa, vivia modestament al seu castell prop del
riu Anoia. Així doncs, fidel al seu tarannà modest, prengué el determini
de donar a l’Església els dominis que el Rei li cedia.
El Baró va cedir tres senyorius dels que
el Rei li havia atorgat al Monestir de Poblet. Però aquesta donació
comportava el pagament d’un petit tribut que el Baró rebria anualment
del Monestir. Encara que era un tribut de vassallatge, el seu valor era
més simbòlic que efectiu; consistia en una guatlla, una tòrtora i una
perdiu. Tot i ésser tan minsa la gabella, el cavaller va voler que
quedés ben escripturat que, si el Monestir deixava de satisfer-la, ell o
els seus successors es podrien apropiar del Copó o Calze del Sagrari.
Monestir de Poblet, font:La Vanguardia (Getty)
Varen passar uns quants anys en els
quals les coses rutllaren amb tota regularitat, però un dia l’Abat de
Poblet es va morir i un nou Prelat ocupà la Cadira Abacial. Aquest,
davant de la niciesa que representava el pagament d’aquell tribut, no hi
va donar importància i va deixar de satisfer-lo. Al Baró, aquella
anyada també li va passar per alt, però bon punt es va atalaiar del
mancament del Monestir, encontinent es presentà a l’Abadia i sense
demanar llicència, se n’entrà a l’Església i es posà a forfollar el
Sagrari, intentant d’obrir-lo. En veure allò, el germà sagristà corregué
a avisar al Pare Abat. Quant aquest arribava al presbiteri, el Cavaller
ja tenia el Copó a les mans. L’Abat li digué:
- Què feu, desventurat!Això és profanar el Sagrari!… I me li pren dels dits el Copó. El Cavaller el torna a agafar i traient-se l’espasa i alçant la veu respon:
–Això no és més que complir tractes, senyor Abat. Llegiu si us plau les escriptures!…
Quan l’Abat intentava recuperar novament el Copó el cavaller provà de
posar l’espasa entremig, amb tan mala sort que va ferir el braç del
Prelat. En veure la sang que corria el Cavaller es va esfereir, cedí el
Copó i caigué de genolls demanant perdó. Enverinada que fou la ferida
del Pare Abat, el Cavaller li va pregar que el volgués oir en confessió i
molt penedit feu el propòsit de cedir totes les propietats que posseïa
al Cenobí i professar com a monjo a la Comunitat, si l’admetien. No cal
dir que va ser ben acollit així dels monjos com del mateix Pare Abat. La
seva vida de religiós fou molt edificant i admirada per tots els
companyons de la Comunitat i anys a venir ell va ser l’Abat Copons, un
dels més il·lustres Prelats que han presidit la Comunitat de l’històric
Monestir de Poblet. Això llegit ja s’endevina d’on li venia el cognom al
cèlebre Baró de Copons i també es veu ben clar perquè s’anomena així la
riallera vila de la nostra Comarca."
Altre versió de la llegenda de Joan Amades a L'Abat Copons de Poblet.
"Llavors de la reconquesta, el senyor de Copons va ésser el qui
més terres va reconquerir i va alliberar del poder sarraí. Per
dret de conquesta i per llei d'armes molt més de la meitat de la
terra era seva. Com que després de la lluita amb els moros
l'Església va restar molt arruïnada i ben pocs edificis
religiosos restaven, puix que els àrabs els havien destruït
esglésies i monestirs, el cavaller de Copons va cedir a
l'Església tant terreny com va necessitar per a aixecar nous
temples i monestirs.
El senyor de Copons només va imposar als bisbes i als abats, per
cada església o convent que aixecaven en terrenys dels seus, el
pagament d'una quantitat irrisòria, només com un testimoni de
propietat damunt el terreny. Aquest tribut, l'havien de percebre
ell i els seus descendents mentre portessin el seu nom. Disposà
també que per cap raó els bisbes, abats ni altres magnats
religiosos que hi tingueren obligació no podien deixar de
satisfer aquell tribut i que, si no ho feien, ell o els seus
descendents es podien emportar amb tot dret i propietat el calze
o copó del temple que es negava a pagar. El senyor de Copons
vingué a tenir en certa forma un peu de propietat damunt gairebé
tots els copons de Catalunya, i per a, i per aquest motiu va
prendre el nom de Cavaller de Copons, puix que abans s'anomenava
d'una altra manera que la tradició no esmenta.
Un dels monestirs que varen ésser aixecats damunt de terrenys del
senyor de Copons fou el de Poblet. La comunitat sempre va
satisfer el tribut reliosament, fins que un pare abat va creure
que el dert ja havia prescrit perquè feia anys i panys que durava
i, d'altra banda, el monestir de Poblet, que tenia terrenys
immensos en feu, era massa alt i poderós per a retre vassallatge
a un simple cavaller, alhores molt per sota en importància al
monestir. I decidí no satisfer el tribut. El senyor de Copons va
creure que, si transigia, encara que la quantitat no tenia cap
valor ni importància, l'exemple de Poblet fóra imitat per altres
comunitats i perdria el seu senyoriu tradicional, que havia de
mantenir, i es disposà a fer ús del seu dret. Un bell dia, mentre
el pare abat oficiava, el cavaller es va presentar al monestir,
entrà a l'església i, sense que ningú hi fos a temps per a
evitar-ho, va agafar el calze i se l'emportà.
Calze del Museu de Poblet, font:lamira.cat
Quan la comunitat va adonar-se del que havia passat, tothom va
disposar-se a recuperar el calze de totes passades. El pare abat,
que abans de professar havia estat home d'armes, va sortir fora
del monestir, es va encarar amb el de Copons i, en brega
aferrissada, li va tornar a prendre el calze. El cavaller no va
donar el braç a tòrcer i es diposà a emportar-se'l a tot vent.
Tots dos van forcejar una llarga estona i el pare abat de cap
manera no afluixava el calze. El cavaller, decidit, desembeinà
l'espasa i, amb un cop formidable, va tallar el braç al pare
abat, que va caure a terra amb el calze, que tot es va
abonyegar.
El cavaller immediatament es va adonar de la magnitud del que
havia fet, se'n va penedir i en va demanar perdó al pare abat de
genollons i amb els ulls plens de llàgrimes. per purgar el seu
pecat va abraçar la religió i volgué ésser monjo del mateix
monestir que havia ofès. La seva vida va ésser tan exemplar i el
seu zel pel bé i pel profit del monestir va ésser tant, que va
arribar a ésser-ne abat. Tots els seus bén van passar al
monestir, i d'això li venia la gran riquesa, fins al punt que mig
Catalunya era seva. El període de més prosperitat de Poblet
correspon a l'abadiat del cavaller de Copons.
Per raó del que portem explicat, l'abat de Copons mostrava en el
seu escut uns copons o calzes, i així el trobem gravat damunt de
la seva tomba."
"Ponç de Copons (? - Poblet, Conca de Barberà, 1348) fou abat del Monestir de Benifassà (1311-1316) i del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet (1316-1348). Probablement era germà d'Elisenda de Copons, abadessa de Santa Maria de Vallbona de les Monges.
Reial Monestir de Santa Maria de Poblet. Sepulcre del Abad Copons, font:fotosdecatalunya.cat
Escollit el 20 de maig de 1316, el seu abadiat al Monestir de Poblet es caracteritzà per una època de prosperitat, prosseguint les obres ja iniciades i incorporant noves possessions territorials (Castellserà, la Fuliola, Tornabous, Bellmunt i Butsènit). Gràcies a la prosperitat del Monestir, pogué finançar l'expedició militar contra Sardenya de 1322-1323.
L'elegància de Poblet en temps de l'Abat Copons va ajudar a fer que el rei Pere el Cerimoniós es decidís per ordenar la construcció d'un magnífic Panteó Reial per als reis de la Corona d'Aragó. Coincidint amb aquesta idea, Copons va ordenar la construcció del cimbori que dóna la silueta tan característica del monestir.
Campanar, cimbori i llanternó Monestir de Poblet, font:wikimedia
Així mateix encarregà fer una còpia del Llibre dels fets que es conservava al cenobi del copista Celestí des Torrents, qui l'acabà la diada de Sant Lambert, el 17 de setembre, del 1343.
El juliol de 1348 les obres del cimbori s'hagueren de paralitzar davant l'arribada brutal de la Pesta Negra al recinte pobletà; en efecte, moriren la meitat dels monjos (59 homes) i 20 llecs més. El 29 de juliol moria, víctima de la Pesta, el Pare Abat Ponç de Copons."
"Coponsés una vila i municipi situat a la comarca de l'Anoia pertanyent a província de Barcelona.
Copons està situat a 432 metres d'altitud sobre el nivell del mar, en una vall que constitueix la capçalera del riu Anoia. Del seu terme municipal formen part nuclis aïllats com Viladases i Sant Pere de Copons, i limita amb els termes municipals de Veciana (al nord), Rubió (a l'est), Jorba (al sud) i Sant Guim de Freixenet (a l'oest).
Població de Copons, font:surtdecasa.cat
La vila de Copons (432 m) es va edificar en la vall formada per la confluència del riu Anoia
amb la riera de Sant Pere i al vessant del turó que havia estat coronat
pel desaparegut castell. Dins el perímetre de les muralles medievals hi
va haver els carrers del Castell i del Mur. Extramurs i cap a la part
baixa es van estendre els carrers Vilanova i el Raval, formant el carrer
Major."