dilluns, 22 de febrer de 2021

Pessebres vivents

Pessebre vivent La Pobla de Montornès, font:Lapoblademontornes.cat
 

"Un pessebre vivent és una representació del naixement de Jesús de Natzaret a partir de diversos quadres amb personatges vius i aprofitant un entorn o paratge rústic o amb interès arquitectònic com el nucli antic d'un poble, la llera d'un riu, els entorns d'una finca o un bosc, per on l'espectador es desplaça. Les representacions es solen realitzar els mesos de desembre i gener, coincidint amb les festes nadalenques.

Segons algunes fonts, Sant Francesc d'Assís organitzà l'any 1223 el primer pessebre vivent de la història a Rieti (Itàlia). A Catalunya hi ha tradició documentada de pessebres des del segle xiv, però la passió pels pessebres va anar més enllà de la representació a través de figures, i des de mitjans del segle XX hi ha pessebres vivents que fan realitat el somni de poder passejar-se entre boscos i rius, envoltat de penya-segats i de fogueres amb pastors que dormen al ras."

Pessebres vivents a Catalunya

El primer pessebre vivent fou el Pessebre Vivent d'Engordany, iniciat l'any 1956 a Engordany (Andorra) per Esteve Albert i Corp, on el públic seia a platea davant l'escenari on actuaven els actors. La primera representació de Catalunya va ser l'any 1959 amb el Pessebre Vivent de Castell d'Aro (Baix Empordà), que en la primera edició solament incloïa l'escena del naixement.

Pessebre vivent d'Escaldes Engordany, font:ara.cat

 
Pessebre vivent Castell d'Aro, font:elridaura.com

El Pessebre Vivent de Corbera de Llobregat, que es va representar per primera vegada el 24 de desembre de 1962, va incorporar un fet diferencial, ja que el públic per primera vegada es passejava per dintre del pessebre barrejant-se amb les figures vivents. Organitzat pels Amics de Corbera i escenificat a la Penya del Corb, un conjunt de roques vermelloses situat a Corbera de Llobregat, és considerat el primer pessebre vivent de Catalunya i s'ha continuat celebrant cada any de manera ininterrompuda. El public és guiat per una narració del text de l'Evangeli enriquit per comentaris i poesia. Els més de 200 actors representen escenes incloent l'Anunciació de l'Àngel a la Verge, els Pastors, les Bugaderes, el Naixement a la Cova, l'Anunci de l'Àngel als Pastors, l'Adoració dels Pastors i els Reis, la Fugida a Egipte, la vida a Natzaret i escenes típiques catalanes de masies.

Pessebre vivent Corberà de Llobregat, font:sortirambnens.com

Un altre referent entre els pessebres vivents de Catalunya és el de Gunyoles d'Avinyonet, que, com a tret diferencial, es tracta d'una escenificació parlada. Consta de 13 quadres que comencen amb l'Anunciació i finalitzen amb l'infant Jesús. Al llarg del circuit, el públic troba les escenes dialogades, amb textos de Josep Maria Folch i Torres i Francesc d'Assís Picas.

Pessebre vivent de les Gunyoles, font:Festacatalunya.cat
 

A Catalunya se celebren múltiples pessebres vivents, 30 d'ells agrupats en l'Associació Coordinadora de Pessebres Vivents de Catalunya, incloent:

  • Província de Barcelona: Corbera de Llobregat , Corró d'Avall (Vallès Oriental), Els Prats de Rei (Anoia), La Pobla de Lillet (Berguedà), Les Gunyoles d'Avinyonet (Alt Penedès), Les Torres de Fals (Bages), Martorelles (Vallès Oriental), Polinyà (Vallès Occidental), Premià de Dalt (Maresme), Sant Feliu Sasserra (Bages), Sant Pere de Ribes (Garraf), Tona (Osona).

Pessebre vivent Els Prats de Rei, font:infoanoia.cat
 

  • Província de Girona: Amer (La Selva), Bàscara (Alt Empordà), Bescanó (Gironès), Breda (La Selva), Brunyola (La Selva), Castell d'Aro (Baix Empordà), Fontcoberta (Pla de L'Estany), Navata (Alt Empordà), Pals (Baix Empordà), Tossa de Mar (Selva), Cruïlles (Baix Empordà)

Pessebre vivent Pals, font:pbase.com
 

  • Província de Lleida: Linyola (Pla d'Urgell), Prullans de Cerdanya (Cerdanya), Rocafort de Vallbona (L'Urgell), Sant Guim de la Plana (Segarra)

Pessebre vivent Linyola, font:Lleida.com

  • Província de Tarragona: La Pobla de Montornès (Tarragonès), L'Espluga de Francolí (Conca de Barberà), Jesús (Baix Ebre).

Pessebre vivent La Pobla de Montornès, font:infocamp.cat
 

Font de la informació:Viquipèdia Pessebre Vivent

 

Més informació:Pessebresvivents.cat

Més informació del calendari:Pessebresvivents.cat/Pessebres/Calendari-representacions

 

font:Pessebresvivents.cat

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES

dimecres, 17 de febrer de 2021

Tòtem

 

"El parc de la Creueta del Coll era el destí de tres grans escultures: l'Elogi de l'aigua, d'Eduardo Chillida; el Tòtem, d'Ellsworth Kelly, i del Cap de Barcelona, de Roy Lichtenstein. Finalment, aquesta darrera va canviar la muntanya pel mar i està a la vora de l'aigua. El març de 1987, dos mesos abans no obrís les portes el nou parc, s'hi va instal·lar aquesta escultura com a fita d'entrada, talment com si fos un menhir. Un altre tòtem de Kelly es troba a la plaça del General Moragues, a la Sagrera."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"En el turó de la muntanya pelada, al bell mig del barri del Coll on hi ha el cràter d'una pedrera abandonada es va crear el Parc de la Creueta del Coll. Al final de la rampa d'accés, com marcant l'entrada, es veu un monòlit d'Ellsworth Kelly (Newburgh, 1923) d'acer corten, la base del qual resulta més petita que la part superior, cosa que li dóna una falsa sensació de manca d'equilibri i en fa un element dinàmic. És una peça característica del moviment dit hard edge (contorn dur) del qual l'escultor nord-americà és un dels representants més rellevants." 

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Lluïsa M.Borràs

Materials:Acer






 

Autor

Escultor:Ellsworth Kelly

Més informació:Viquipèdia Ellsworth Kelly

Ellsworth Kelly, font:viquipèdia

Veure més Art Públic Gràcia

Escultura Elogi de l'aigua

 

"Jo faig la meitat de l'escultura; l'altra meitat la fa l'aigua", va afirmar Eduardo Chillida en referir-se a l'Elogi de l'aigua, una pesant escultura que és el principal atractiu del parc de la Creueta del Coll. Es tracta d'un bloc de formigó de 54 tones de pes, amb un silueta tanmateix gràcil, que es reflecteix en un estany com el mite de Narcís.

Chillida va triar el lloc només veure'l, quan se li va oferir de fer una escultura gegant per a Barcelona. La va realitzar al mateix emplaçament, ajudat per l'enginyer José Antonio Fernández Ordóñez. L'encofrat va ser farcit de formigó i, després que aquest es consolidés, es va treure la carcassa. Elogi de l'aigua fou inaugurada el 2 de maig de 1987 per l'alcalde Pasqual Maragall, en presència dels arquitectes autors d'aquest parc realitzat en una antiga pedrera: Josep Martorell i David Mackay. Era l'endemà que Chillida hagués rebut el premi Príncipe de Asturias. Gairebé exactament onze anys després d'haver estat inaugurada, el primer de maig de 1998, es va desprendre de les barres que la sostenien, provocant un gran ensurt als qui en aquells moments eren al parc. Les barres van ser substituïdes per cables en poques setmanes i l'escultura torna a estar al seu lloc."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Formigó amb àrid vermell i granalla de ferro, suportat amb cables d'acer





 

Autor

Escultor:Eduardo Chillida

Més informació:Viquipèdia Eduardo Chillida

Més informació:Wikiart Eduardo Chillida

Eduard Chillida, font:Viquipèdia
 
Veure més Art Públic Gràcia

dilluns, 15 de febrer de 2021

Ceràmica Sol i Lluna

 

"La pedrera de la Creueta del Coll és un dels terrenys que van ser adquirits durant el mandat de l'alcalde de la transició, Josep Maria Socías Humbert, i que el primer ajuntament democràtic, presidit per Narcís Serra, va començar a convertir en parc públic. Els arquitectes Josep Martorell i David Mackay, del despatx d'Oriol Bohigas, que aleshores tenia el càrrec de delegat d'Urbanisme i, per tant, no podia signar projectes urbans, van ser els encarregats de dirigir la transformació de la pedrera en parc. Al cràter de l'antiga pedrera hi van preveure un estany sobre el qual penja una gran escultura d'Eduardo Chillida, i en un altre punt del parc hi van posar una escultura d'Ellsworth Kelly. Una tercera peça decorativa va sorgir de la transformació d'una mena de caseta on l'antic guarda de la pedrera muntava cada any un pessebre, molt popular al barri. L'espai es trobava pràcticament en ruïnes, ocupat ocasionalment per indigents, i en lloc de fer-lo desaparèixer completament, els arquitectes van demanar a la ceramista Montserrat Altet una obra que el transformés i pogués servir per recordar-ne l'ús anterior.

Montserrat Altet estava treballant aleshores en l'assessorament de la restauració d'alguns espais amb peces de trencadís del Park Güell, i a causa de la proximitat amb el Parc de la Creueta del Coll, va importar la idea del trencadís, fent uns recobriments que va completar amb dos plats, un amb el sol i l'altre amb la lluna, que donen nom a l'obra. Montserrat Altet utilitza el cel com a tema central de la major part de les seves obres. Les peces de ceràmica van ser fetes en l'únic taller que quedava a La Bisbal d'Empordà on encara utilitzaven forn de llenya per a la cuita.

No es va fer una inauguració específica d'aquesta obra, que els barcelonins van poder veure a partir del moment que el parc es va obrir a l'ús públic, el 17 de juliol del 1986."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Ceràmica sobre construcció de pedres







 

Autor

Disseny:Montserrat Altet

Més informació:Ceramistescat.org/socis/montserrat-altet/

Veure més Art Públic Gràcia

 


divendres, 12 de febrer de 2021

Mona de Pasqua

"La mona de Pasqua és un dolç esponjós que sol menjar-se acompanyat de xocolata, ou dur i llonganissa seca. És una tradició que simbolitza que la Quaresma i les seves abstinències s'han acabat. La mona es menja el diumenge i el dilluns de Pasqua. És típic de Catalunya, el País Valencià i Múrcia.

Mona de Pasqua, font:mochiladesabor.com

Mona de Pasqua, font:molidelsfanals.com

Etimologia

Segons el Costumari Català de Joan Amades, la mona ja és citada amb aquest nom en el segle xv

Hi ha diverses hipòtesis sobre l'origen del terme i la tradició:

  • Muníquia: celebracions dedicades a Àrtemis en la Grècia antiga.
  • Mûna: en àrab antic, 'arrendament de terres tributat en espècies amb coques, ous durs i altres productes agrícoles'; vol dir 'regal' o 'provisió de la boca'.
  • Munda, en llatí plural de mundum, paneres que els romans oferien a Ceres durant el mes d'abril, que contenien dolços i es decoraven.
  • Pascorals: festes que els pastors romans celebraven amb coques.
  • Beltane: festa celta que se celebrava al mes de maig i on es consumien tortells amb ous.

La similitud de les paraules fa pensar que la festa jueva de la Mimuna també hi pot estar relacionada. Festa que comença la nit de l'últim dia de Péssah o Pasqua Jueva i que té el seu origen al Magrib més occidental, que abans de l'expulsió de jueus i musulmans de la península Ibèrica també hi estava inclosa per al món musulmà.

 

Tradició

A gairebé tot el Principat de Catalunya és tradició que el padrí o l'avi regalin la mona al seu fillol i néts el Diumenge de Pasqua o Pasqua Florida, en principi després de missa, tot i que actualment no sempre es va a la missa. El Dilluns de Pasqua és tradició que es reunissin dues o tres famílies o un grup d'amics i que anessin a menjar a algun indret la mona plegats, en un àpat en el qual no mancava el conill a la brasa, la paella i, sobretot, el vi. La tradició de regalar la mona ha arrelat recentment a les comarques del nord del principat (Osona, Alt Empordà, Baix Empordà, Garrotxa, Gironès, Pla de l'Estany, la Selva i a l'Alt Maresme). No ha arrelat, però, la d'anar a menjar-se-la al camp.

Padrí que fa a mans la mona al fillol, font:viquipèdia
 

Gairebé a tot el Principat i al País Valencià és tradicional que el padrí o l'avi obsequiïn el fillol amb la mona, en la qual sempre hi ha l'ou.  En algunes comarques del nord del principat aquesta tradició es canvia per la de regalar el tortell de Rams (Osona, Alt Empordà, Baix Empordà, Garrotxa, Gironès, Pla de l'Estany, la Selva i a l'Alt Maresme).

Al segle xviii ja era l'obsequi clàssic del padrí als seus fillols, i el nombre d'ous que tenia la mona corresponia amb l'edat del nen fins que arribava a 12 anys. El pastís que els acompanyava era una confecció senzilla de rebosteria, coneguda com a coca de Pasqua, i podia agafar diverses formes d'animals o d'objectes, com passava a França amb els pains d'épice

Mona de Pasqua tradicional, font:yomelocomo.wordpress.com
 

La tradició de la mona de Pasqua s'aparella amb la dels flequers-pastissers, els quals fan autèntiques filigranes arquitectòniques amb la xocolata, i és des de mitjan segle xix que les mones perden llur senzillesa inicial i la seva presentació es fa més complicada, ja que s'ha d'enriquir amb ornaments de sucre caramel·litzat, ametlles ensucrades, confitures, crocant, anissos platejats i, naturalment, els ous de Pasqua pintats; tot això coronat per figures de porcellana, fusta, cartó o tela.

En alguns indrets, perquè el padrí li doni la mona al fillol, aquest ha de cantar una petita cançó. Hi ha diverses versions de la cançó. Un exemple en seria:

Pasqua és avui,

la mona la vull.

Doneu-me la mà

que us la vull besar.


Elaboració i varietats

Actualment, les mones presenten una gran diversitat, encara que abans generalment eren rodones. Inicialment, la mona era una massa de coca elaborada amb sucre, i d'altres llaminadures, amb ous durs a sobre, però a Catalunya (no al País Valencià, on s'ha conservat amb més o menys pura la recepta tradicional) amb el temps els ous es van tornar de xocolata i a la fi van esdevenir la base de la mona. Al País Valencià i Múrcia, en canvi, no va evolucionar i encara manté la forma original d'un brioix (tonya) amb l'ou dur al damunt. 

Mona de Pasqua País Valencià, font:edreams.es
 

La mona tradicional, a Catalunya té generalment forma de tortell. Hi ha varietats més senzilles fetes de pa de pessic, gema, xocolata, etc., en forma de tortell només amb ous, aguantat per unes tires de pasta —per tant en aquest cas es cou tot junt al forn— i, si convé, pintades (Montsià, Baix Ebre, comarques de Castelló, Franja de Ponent, etc.). La presència de l'ou de Pasqua, és present a tot Europa, des d'Anglaterra fins a Ucraïna, com a símbol de la fecunditat i la multiplicació de les espècies.

Mona de Pasqua de xocolata, font:ajuntament.barcelona.cat
 

Font de la informació:Viquipèdia Mona de Pasqua

 

Ou de Pasqua

L'ou de Pasqua és un símbol d'origen pagà que significa el 'renaixement', adoptat pel cristianisme per celebrar la Pasqua, com a icona de la resurrecció de Jesús. La mona de Pasqua dels Països Catalans pot adoptar la forma d'un ou de xocolata en record d'aquesta tradició. Els ous de Pasqua més antics de què es té notícia es pintaven per celebrar l'Any Nou del zoroastrisme, que queia en una data similar a l'actual celebració.

Ou de Pasqua, font:mykaramelli.com

 

Abast

La tradició, present especialment a països de l'Est d'Europa i anglosaxons, consisteix a amagar ous pintats (poden ser ous reals o de dolços) pel jardí o la casa perquè els infants els trobin. Com més ous es troben, més caramels s'obtenen al final. Si hi ha diversos nens es munta com un concurs. La decoració dels ous pot ser variada i més o menys rica. Entre els ortodoxos predomina el color vermell, per la sang de Crist.

Ous de Pasqua, font:vision-europe-now.eu
 

A Alemanya, amb tots els ous en rotllana, es balla una dansa que expressa l'alegria pel missatge cristià, amb la dificultat que s'ha de ballar sense trencar els ous. La llegenda diu que aquests ous els ha portat la llebre de Pasqua. Aquests ritus s'han exportat a diversos països sud-americans.

Llebre de pasqua, font:leemeuncuentoparadisfrutar.blogspot.com

Font de la informació:Viquipèdia Ou de Pasqua

 

Veure més TRADICIONS I COSTUMS CATALANES