TRESORS a BARCELONA

dijous, 7 de maig del 2026

Escultura Fertilitat

"Dins el contenciós d’obres escultòriques que sobraven a la plaça de Catalunya, sigui perquè n’eren massa, sigui perquè algunes eren moralment dubtoses, es troba aquesta Fertilitat de Josep Clarà, traslladada en setembre de 1929, juntament amb La veremadora, de Pau Gargallo, al seu emplaçament actual pel contractista Emili Closa, de la saga dels Closa, per 7.814 pessetes."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"L'obra de l'escultor Josep Clarà Fertilitat data de 1928 i va ser ubicada a les terrasses del Jardí de Miramar, projectades entre 1919-1923 per Jean-Claude-Nicolas Forestier i feien d'avantsala a l'antic restaurant Miramar construït amb motiu de l'Exposició Internacional de 1929. Malgrat que l'encàrrec va tenir lloc en plena dictadura de Primo de Rivera i de la política engegada per ornamentar la ciutat, la idea de fer que els joves artistes rebessin encàrrecs públics i col·laboressin a convertir la ciutat en obra d'art era un dels ideals cívics als quals havia aspirat de temps el noucentisme. D'altra banda, l'obra de plenitud de Josep Clarà s'inscriu completament en el corrent noucentista.

L'escultor treballà sobretot el nu femení a través d'un prototip de noia de proporcions sòlides i harmonioses, mitjançant les quals idealitzava la figura humana. Fertilitat respon a aquest ideal i podria ser, tal com ens la presenta.

No endebades la sensibilitat poètica de Joan Maragall en l'homenatge que un sector de la cultura féu el 1911 a l'escultor, i evoca aquella tradició clàssica de les seves deesses tot dient que "són germanes d'aquelles immortals / filles del nostre mar, a l'altra banda", plenes d'aquella mateixa serenor, "però amb una tendror nova". Situada Fertilitat en aquest espai públic, veritable mirador sobre el mar, esdevé un lloc idoni perquè art i natura actuïn imbricant-se en la placidesa ambiental de l'indret."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Mercè Vidal

Materials:Pedra de Montjuïc

Autor

Escultor:Josep Clarà

Més informació:Viquipèdia Josep Clarà i Ayats

Josep Clarà, font:Viquipèdia

Veure més:Art Públic Sants Montjuïc

Escultura La Veremadora

"La Fertilitat, de Clarà, i La veremadora, de Pau Gargallo, han tingut vides paral·leles. Les dues van concursar per ser a la plaça de Catalunya, les dues van ser rebutjades en aquest indret i les dues, traslladades a Miramar el setembre de 1929, d'on ja no s'han mogut. Gargallo la va deixar llesta el 1927 pensant ja en el concurs."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"La Veremadora de l'escultor Pau Gargallo va formar part de la sèrie d'obres -Home de la flor, Les dones del càntir o Pastor del flabiol- en les quals enalteix la gent del camp, la seva estimada Maella, amb l'honestedat de l'home d'ofici; perquè com deia el crític d'art Rafael Benet "sap fer dir el que vol dir a totes les matèries", ja sigui el bronze, la pedra, l'argila o el ferro i el llaüt.

Va ser el 1927 quan Gargallo rebé l'encàrrec de fer diverses escultures -entre les quals es troba La Veremadora- per figurar en el fons decoratiu de la plaça de Catalunya, tot just acabada de remodelar per l'arquitecte Francesc de Paula Nebot. L'encàrrec coincideix amb el moment en què la dictadura de Primo de Rivera portava a terme.

Aquest treball de Gargallo, tot i que l'escultor havia reeixit en treballs més avantguardistes -amb planxes retallades i substituint les superfícies convexes per les còncaves-, conserva plenament uns trets de modernitat en la concepció que l'allunyen del realisme. El seu 'nu femení' -una noia del camp, altiva, ferma, solida- es relaciona amb el de la dona mediterrània que Arístides Mallol havia fet feia un temps. En La Veremadora hi ha simplicitat dels volums, sintetisme de formes i un cert arcaisme en el rostre que la vinculen al primitivisme tan apreciat en l'art del segle XX. Finalment, ens cal assenyalar que el treball de Gargallo s'inscriu en els ideals noucentistes que adoptaren com a tradició pròpia la del món popular; corrent al qual mai no va renunciar, tot i els lligams amb l'avantguarda"

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Mercè Vidal

Materials:Pedra de Montjuïc

Autor

Escultor:Pau Gargallo

Més informació:ca.wikipedia.org/wiki/Pau_Gargallo_i_Catalán

Pau Gargallo, font:Viquipèdia

Veure més:Art Públic Sants Montjuïc

dimecres, 6 de maig del 2026

Escultura La Serenitat

"La matrona coneguda com Serenitat que es troba a l'avinguda de l'Estadi, prop del Palauet Albéniz, va ser posada primer a Miramar l'any 1928, però va ser traslladada el 1970 a l'avinguda de l'Estadi, quan van ser ampliat el petit Palauet Albéniz i els seus jardins. És una obra realitzada per Josep Clarà el 1916 que va participar al Saló de Tardor de París, i una còpia en va ser comprada per un magnat nord-americà que la va regalar perquè fos posada al Meridian Park de Washington. A Barcelona, Francesc Cambó hi va pensar per donar-ne una altra a l'Exposició i, de fet, l'escultura va figurar en una festa catalanista celebrada al Palau d'Alfons XIII, obra de Puig i Cadafalch, el 1922. No va ser, però, fins al 1928 que la junta que governava els destins de l'Exposició Internacional de 1929 li va encarregar en ferm. El 2005 va ser col·locada en l'actual emplaçament."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"L'escultor va rebre l'encàrrec i va intuir la possibilitat de donar forma a aquesta idea mitjançant una figura femenina de tall clàssic; de fet, va ser la forma més freqüent de fer-ho a la vegada que la més arrelada en la tradició catalana, que en aquell moment es volia filla del món clàssic mediterrani. Cal dir que l'escultor Clarà, juntament amb altres escultors i pintors, va contribuir a aquest desig de formular idees mitjançant formes artístiques definint-ne el model. El seu fou un model de dona jove i forta, de formes arrodonides, d'aspecte sobri i sòlid, ben arrelada a la terra. Per resoldre el tema de la fertilitat, l'escultor cobreix parcialment el cos de la figura, deixa al descobert el tors, l'espatlla, els pits i el ventre d'aquest cos de dona jove que es mostra sa i potent, fort i massís, preparat per a la reproducció de l'espècie humana. Aquest era el missatge del temps adreçat a la societat catalana: a la dona li és encomanada la continuïtat de la vida, la tradició i la cultura pròpia. Res no oculta el seu destí: la seva posició és aplomada i segura, el cabell és recollit i els braços s'allarguen al costat del cos emmarcant-lo. L'expressió del rostre d'aquesta dona és esperançada i serena: la seva joventut i la seva naturalesa sana i forta esdevenen els seus millors arguments.

Tanmateix, l'autor, Josep Clarà, tot i que en la seva trajectòria com a escultor va preferir la figura femenina jove com una constant vàlida per a la representació ideal de situacions i valors, va voler en aquesta obra ser explícit i emfasitzar la idea de la fertilitat. Certament, la dona jove i sana pot esdevenir el clar prototip d'aquesta idea, però Clarà hi va afegir uns elements gens casuals que permeten afirmar-la i anar més enllà: als peus de la jove, mig oculta per un grapat de raïms, hi ha una magrana, veritable símbol de la fertilitat. Hi ha també allò que mostra que la terra ha estat fèrtil: les espigues i els raïms que cal veure en rodejar la figura recorden la fertilitat de la terra un cop sembrada; la terra evocada aquí és la terra catalana que dóna a bastament collites de cereals i conrea la vinya. Així doncs, el missatge és clar: la dona és fèrtil com la terra, la relació terra-mare i dona-mare pot identificar-se amb Catalunya."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Teresa Camps

Materials:Pedra de Montjuïc

Autor

Escultor:Josep Clarà

Més informació:Viquipèdia Josep Clarà i Ayats

Veure més:Art Públic Sants Montjuïc

Escultura La Puntaire

"L'alcalde Porcioles, que va viure molt de prop la realització dels parcs de Montjuïc inaugurats el 22 de juny de 1970, va pensar que una escultura adequada per als jardins de Costa i Llobera, situats al Morrot, davant del mar, era la figura d'una puntaire, recordant les dones que esperaven el retorn dels pescadors a la costa catalana en un altre temps. L'escultor triat va ser Josep Viladomat, que tenia un taller a l'avinguda Diagonal, però l'autor es va endarrerir en l'acompliment de l'encàrrec i no la va tenir llesta fins a començament del 1972. La crítica va dir que les dimensions del monument resultaven una mica exagerades. El model en guix es conserva al Centre d'Art Escoldes-Engordany d'Andorra."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Tot i estar inspirada en un cèlebre poema de Jacint Verdaguer, la monumental Puntaire -començada l'any 1970 i instal·lada a la Rocalla de Miramar dels jardins Costa i Llobera de la muntanya de Montjuïc el 1972- va ser concebuda per Josep Viladomat en una versió que volia ser modernitzant, almenys pel que fa a la indumentària: evita el vestit tradicional vuitcentista, que l'escultor considerava teatral, i vesteix la noia amb faldilla curta en consonància amb la moda del temps i amb l'objectiu de ressaltar la bellesa de les cames de la jove. Assessorat per Antònia i Montserrat Raventós, directores de l'Escola de Puntaires de Barcelona, va evitar una duplicitat de seients, que no li semblava adequada: com que la puntaire seu en un tamboret, va substituir la cadira baixa, al respatller de la qual les puntaires acostumaven a recolzar el coixí, per un faristol, amb el qual Viladomat havia vist treballar la seva germana i la seva muller. En l'obra s'ha vist una compensació de l'alcalde de Barcelona a Viladomat per haver-se vist obligat a realitzar el retrat eqüestre del general Franco del Castell de Montjuïc.

Una versió més reduïda de la puntaire fou instal·lada a la plaça de l'església d'Escaldes-Engordany (Principat d'Andorra), davant l'església de Sant Pere Màrtir, on el 1989 s'haurien de celebrar els funerals per Josep Viladomat."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Joan Francesc Ainaud

Materials:Bronze patinat negre

Autor

Escultor:Josep Viladomat

Més informació:ca.wikipedia.org/wiki/Josep_Viladomat_i_Massanas

Josep Viladomat, font:Viquipèdia

Veure més:Art Públic Sants Montjuïc

dimarts, 5 de maig del 2026

Escultura L'Au dels Temporals

"L'escultor Joaquim Ros i Bofarull va pensar aquesta Au dels temporals per il·lustrar un fragment d'El pi de Formentor, el famós poema de mossèn Joan Costa i Llobera, a qui està dedicat un dels tres parcs de Montjuïc inaugurats per Franco el 22 de juny de 1970. L'alcalde Porcioles va decidir que els parcs fossin dedicats a poetes catalans -els altres dos ho estan a mossèn Cinto Verdaguer i a Joan Maragall- i que hi hagués algun fragment de la seva obra en alguna de les escultures. Ell mateix va triar la que il·lustra l'escultura de Ros Bofarull. Franco va quedar un xic sorprès en destapar l'obra i veure el text en català, diuen. El 1991 va caldre restaurar la coneguda estrofa."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"AMUNT ÀNIMA FORTA, TRASPASSA LA BOSCADA I ARRELA DINS L'ALTURA, COM L'ARBRE DELS PENYALS VEURÀS CAURE A TES PLANTES LA MAR DEL MÓN IRADA I TES CANÇONS VALENTES! ANIRAN PER LA VENTADA COM L'AU DELS TEMPORALS - COSTA I LLOBERA"

"En els Jardins de mossèn Costa i Llobera, en un vessant de la muntanya de Montjuïc, s'emplaça una escultura de Joaquim Ros i Bofarull dedicada al religiós i escriptor mallorquí que dóna nom a aquests jardins. Es tracta d'una peça exempta, que, per la seva situació, queda siluetejada en el cel i en el mar i que representa diferents formes ascendents d'inspiració vegetal sobre les quals l'artista col·locà una au com a exemple del món animal al qual sovint recorrien els integrants de l'escola poètica mallorquina. És una obra que es podria inscriure dins d'un noucentisme evolucionat, influenciat pel tractament vigorós i lliure de Gargallo, que va ser mestre de l'autor, encara que per evocar l'anomenat poeta de la naturalesa, Ros i Bofarull va fer una opció més conceptual que figurativa. "