dimarts, 5 de maig del 2026

Escultura L'Au dels Temporals

 

"L'escultor Joaquim Ros i Bofarull va pensar aquesta Au dels temporals per il·lustrar un fragment d'El pi de Formentor, el famós poema de mossèn Joan Costa i Llobera, a qui està dedicat un dels tres parcs de Montjuïc inaugurats per Franco el 22 de juny de 1970. L'alcalde Porcioles va decidir que els parcs fossin dedicats a poetes catalans -els altres dos ho estan a mossèn Cinto Verdaguer i a Joan Maragall- i que hi hagués algun fragment de la seva obra en alguna de les escultures. Ell mateix va triar la que il·lustra l'escultura de Ros Bofarull. Franco va quedar un xic sorprès en destapar l'obra i veure el text en català, diuen. El 1991 va caldre restaurar la coneguda estrofa."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas 

"AMUNT ÀNIMA FORTA, TRASPASSA LA BOSCADA I ARRELA DINS L'ALTURA, COM L'ARBRE DELS PENYALS VEURÀS CAURE A TES PLANTES LA MAR DEL MÓN IRADA I TES CANÇONS VALENTES! ANIRAN PER LA VENTADA COM L'AU DELS TEMPORALS - COSTA I LLOBERA"
 

"En els Jardins de mossèn Costa i Llobera, en un vessant de la muntanya de Montjuïc, s'emplaça una escultura de Joaquim Ros i Bofarull dedicada al religiós i escriptor mallorquí que dóna nom a aquests jardins. Es tracta d'una peça exempta, que, per la seva situació, queda siluetejada en el cel i en el mar i que representa diferents formes ascendents d'inspiració vegetal sobre les quals l'artista col·locà una au com a exemple del món animal al qual sovint recorrien els integrants de l'escola poètica mallorquina. És una obra que es podria inscriure dins d'un noucentisme evolucionat, influenciat pel tractament vigorós i lliure de Gargallo, que va ser mestre de l'autor, encara que per evocar l'anomenat poeta de la naturalesa, Ros i Bofarull va fer una opció més conceptual que figurativa. " 

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Daniel Giralt-Miracle 

Materials:Bronze 




Més informació:Viquipèdia Miquel Costa i Llobera 

Miquel Costa i Llobera, font:Viquipèdia
 

Autor

Escultor:Joaquim Ros i Bofarull 

Més informació:ca.wikipedia.org/wiki/Joaquim_Ros_i_Bofarull

Joaquim Ros i Bofarull, font:bcn.cat

 

 Veure més:Art Públic Sants Montjüic   




Monument a Joan Pañella

 

"No són habituals els monuments aixecats en vida de l'homenatjat, però el de Joan Pañella i Bonastre n'és una excepció. Pañella (Barcelona, 1916-1992), jardiner i professor de l'Escola de Jardineria, va rebre l'homenatge dels seus companys quan va fer 75 anys, el 1991. Va consistir en la presentació de la tercera edició del seu llibre Las plantas de jardín cultivadas en España i en la inauguració d'un monòlit, obra de Meritxell Duran, als jardins de Costa i Llobera. El dia triat va ser el dissabte 15 de juny de 1991 i va ser una iniciativa de Parcs i Jardins i de l'Associació d'Antics Alumnes de l'Escola Municipal de Jardineria, on Pañella havia ingressat com a aprenent als 17 anys, per esdevenir-ne professor quan en tenia 29. Va morir un any després de l'homenatge."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep.M.Huertas 

 

 

" El 1991, la dissenyadora i creadora Meritxell Duran va fer el favor de disposar un monòlit dedicat al professor Joan Pañella i Bonastre dins els Jardins de Mossèn Costa i Llobera, que és al parc de cactus situat al vessant de mar de la muntanya de Montjuïc. S'hi pot accedir fàcilment tant des del passeig Josep Carner com des de l'altra banda de la muntanya. El monòlit està situat al centre neuràlgic dels jardins, en una plaça plena de diferents espècies i on vol acompanyar més que competir. És aquesta un peça de pedra alta i estreta amb la tradicional forma de monòlit; ara bé, hi podem reconèixer fàcilment moltes de les característiques típiques de la seva creadora: en primer lloc, el fet d'incorporar punxes de bronze a la part superior dreta, amb una franja definida per un lleuger repicat, fa que la peça vulgui declarar-se a favor de l'entorn que l'acull; en segon lloc, tan potent i atractiu des del punt de vista visual que no hauria estat intel·ligent obviar-lo, un altre element curiós i típic d'aquesta creadora: la incorporació d'una varietat animal dintre la peça com el dragó -simpàtic i anatòmic- realitzat també en bronze i que puja pel monòlit des del terra. El tercer aspecte personal és la realització de la dedicatòria escrita amb una placa rectangular de bronze, però amb una tipografia i un dibuix molt esquemàtics i geometritzants, de manera que la mateixa placa passa a ser un dibuix interessant.

En definitiva, es tracta d'un monòlit que expressa la personalitat de la seva creadora -igual que altres monòlits com el de Pi i Margall-, tot i que es manté dins la línia de creació de monòlits contemporanis que tendeixen a incorporar-se a l'espai que ocupen, explicant-ne parts o zones urbanístiques, més que no pas a imposar-se."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Carles Poy i Clara Renau 

Materials:Bronze sobre pedra calcària  

 



 Més informació:Jardinsijardiners.iec.cat/panella-bonastre-joan/

 

Joan Pañella, font:jardinsijardiners.iec.cat

Autora

Escultora:Meritxell Durán

Més informació:instagram.com/meritxellduran/ 

Més informació:meriduran.com/ 

Meritxell Durán, font:abuenpaso.com

 


 Veure més:Art Públic Sants Montjüic

  

 

dimarts, 14 d’octubre del 2025

Porta del Drac i del Jardí de les Hespèrides

 

"Alguns elements mitològics esmentats per Mossèn Cinto Verdaguer en el cant segon de L'Atlàntida van inspirar Antoni Gaudí a l'hora de donar forma als jardins de la finca propietat d'Eusebi Güell a les Corts de Sarrià. Aquesta immensa finca de tres hectàrees, amb una casa del segle XVIII i un frondós jardí, havia estat heretada del seu pare i ocupava els dos costats de l'actual Diagonal. Les obres d'urbanització van començar el 1883 sota la direcció de Gaudí.

L'any 1877, Verdaguer havia dedicat el seu poema èpic a Antonio López, marquès de Comillas, sogre de Güell, i mort precisament el mateix any que començaven les obres d'arranjament del jardí dirigides per Gaudí. En el poema es refereix al jardí que hi havia a l'illa dels Benaurats, on creixia l'arbre de les pomes d'or, vigilat, amb l'ajut d'un drac, per les tres Hespèrides, donzelles filles de la Nit. Hèrcules va aconseguir, en el seu penúltim treball dels dotze que havia d'acomplir, trencar una branca de l'arbre i, com a càstig dels déus, les Hespèrides es van transformar en arbres i el drac, anomenat Lladó, va ser projectat cap al cel en forma de constelació. Segons la mitologia, Hèrcules va plantar en algun lloc d'Espanya la branca de l'arbre de les pomes d'or.

Amb aquest argument, Gaudí va voler que la branca hagués estat plantada per Hèrcules en el jardí dels Güell, que els salzes, pollancres i oms representessin les tres donzelles encantades i la reixa de forja de la porta principal el drac igualment castigat. Com que alguns autors situen l'illa dels Benaurats en el món islàmic, Gaudí va inspirar-se en l'arquitectura oriental per als elements d'obra de les portes del Jardí.

La reixa de forja que representa el drac Ladó va ser executada el 1885 als tallers Vallet i Piqué de Barcelona. La forma del cos segueix la posició dels estels en les constel·lacions del Drac i d'Hèrcules, i fins i tot es veuen algunes estrelles de forja unides a la cua. Es va restaurar l'any 1967, reconstruint les peces que havien desaparegut; el 1969 va ser incorporat al catàleg de monuments protegits i el 1980 es va pintar amb els tons actuals, encara que Gaudí havia previst inicialment que fos policromada. Dalt d'un dels pilars sobre els quals pivota la reixa hi ha una escultura d'antimoni que representa l'arbre de les pomes d'or. Adjunts a la porta es conserven els pavellons d'entrada a la finca, obra també de Gaudí, on hi hagué les cavallerisses i que és ara la seu de la Càtedra Gaudí creada per Bonaventura Bassegoda i vinculada a la Universitat Politècnica.

A pocs metres de la porta del Drac, a la mateixa avinguda de Pedralbes, una mica més avall, hi ha una altra porta de ferro forjat, més petita i senzilla, amb una clau i un drac, que prové d'un taller de serraller i ha estat afegida posteriorment a la tanca, igual que el rètol que té al damunt amb la inscripció "Hortus Hesperidium".

Pel que fa a la porta de l'antiga finca Güell que ara queda a l'avinguda de Joan XXIII, va perdre el sentit en eliminar-se la tanca a què estava vinculada quan es van fer els primers edificis del campus universitari de Pedralbes, que van ser la Facultat de Farmàcia i els dos col·legis majors que hi ha al costat, aixecats entre 1955 i 1958. La construcció d'aquests edificis universitaris va obligar, de més, a desplaçar uns metres la porta. Les obres d'enderroc i reconstrucció foren dirigides aquells mateixos anys per Joan Bassegoda, el principal especialista sobre Gaudí. D'aquesta manera, un element arquitectònic va transformar-se en el motiu escultòric que és ara. La reixa de forja que hi havia originalment era molt més senzilla que la del Drac i es conserva al Museu Gaudí del Parc Güell."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Ferro forjat

 

"L'entrada de carruatges de la finca d'Eusebi Güell a Pedralbes, d'un sol batent molt ample, de ferro forjat i materials industrials, pren la forma d'un drac gegantí. La seva gola i les seves urpes es giren vers nosaltres amb actitud amenaçant; tot i que ens tranquil·litza descobrir que es troba lligat per una cadena a un pilar de totxo rematat per un taronger d'antimoni molt naturalista amb fulles i fruits. El drac té una presència important a la cultura artística europea del final de segle, conseqüència de la consoladora afecció d'aquesta pels móns llunyans, especialment el xinès i el japonès: aquest darrer determina gran part del seu món estètic. En un ambient genèricament oriental, com el d'aquests pavellons, en els quals abunden les referències àrabs, no és estranya la presència d'altres exotismes com els que el drac representa. A més a més, òbviament, a la Catalunya de la Renaixença el drac conté sempre una referència al llegendari sant Jordi: mites i símbols, com a d'altres obres de Gaudí, s'acumulen sobre les mateixes formes, que admeten moltes interpretacions. En aquest cas però, el taronger al qual està lligat el drac ens dona la clau per a la interpretació més adient, tot i que perfectament compatible amb les altres: el drac d'aquesta tanca representa Ladó, l'animal monstruós que vigilava el Jardí de les Hespèrides i que fou vençut per Hèrcules. No n'hi ha cap dubte, tenint en comte que és el tema del cant desè de L'Atlàntida de Verdaguer, un poema èpic dedicat a Antonio López, marquès de Comillas i sogre d'Eusebi Güell, que s'havia convertit en un emblema de la família. El príncep que Eusebi Güell volia ésser s'identifica amb la figura d'Hèrcules -com sempre havia succeït des de l'antiguitat- i el drac, animal oriental, ésser diabòlic, Ladó terrible, és vençut per aquell, convertit en el presoner de la seva porta. Però no tan sols això: aquest drac, que en el seu origen era policromat, amb la gola vermella, amb boles de vidre que brillaven sobre les conques dels ulls ara buides, que gràcies a un mecanisme movia l'urpa quan la porta s'obria o es tancava, està fet en part amb materials de procedència industrial: molla, tela metàl·lica, etc. Aquest és, doncs, també el drac del món de la indústria, del Mal del món de la modernitat, de les fàbriques, de la ciutat, un món a què s'oposa la finca o, pròpiament, el Jardí de les Hespèrides, la Vil·la Satàl·lia -aquests eren els noms de la finca-, la casa familiar convertida en pur i aïllat hortus conclusus vigilat per un drac ja domesticat."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Juan José Lahuerta







 





 

Autor

Disseny:Antoni Gaudí

Més informació:Viquipèdia Antoni Gaudí i Cornet 

Més informació:ca.Fundacionantoniogaudi.org 

 

Antoni Gaudí, font:Viquipèdia
     
    Veure Més:Art Públic Les Corts   

 

  

Kolonihaven Caseta de jocs

  

"Als jardins del Palau de Pedralbes, entrant a mà dreta, hi ha una estranya escultura de fusta, envoltada d’una tanca de cordes i d’un parterre cobert d’heura, per impedir-hi l’accés. Va ser pensada com a caseta de jocs per infants en un parc però finalment ha quedat com una obra d’autor pertanyent a la col·lecció del Museu d’Arts Decoratives. Els seus autors són Enric Miralles i Benedetta Tagliabue. L’escultura, tot i ser de factura recent, ha fet un accidentat periple que, de fet, no ha acabat encara.

Els matrimoni d’arquitectes Miralles i Tagliabue van fer el 1996 el projecte de l’obra per encàrrec de la Kolonihaven Foundation a Vallensbaek, de Dinamarca, que la volia posar en un parc per celebrar la capitalitat cultural europea de Copenhaguen aquell any. Miralles i Tagliabue van donar per això al projecte el nom de Kolonihaven, que és el que li ha quedat.

Per raons diverses, l’encàrrec no va tirar endavant, i per això, quan Miralles i Tagliabue van fer el projecte del Parc Diagonal Mar a petició de l’Ajuntament de Barcelona, van decidir incorporar-hi la Kolonihaven com a caseta de jocs per infants.

El projecte va ser executat el 2001 per l’empresa Servifuster en fusta d’iroc, que aguanta molt bé la intempèrie i s’utilitza per a recobriments exteriors d‘edificis. Enric Miralles, que havia mort el 2000, no la va poder veure realitzada.

El Parc de Diagonal Mar, on es va posar, té 14 hectàrees i queda situat on la zona del Fòrum tocant el mar, al final de l’avinguda Diagonal. En estar a un nivell més baix que la plaça del Fòrum, el parc queda esglaonat en diversos nivells i té molts racons que predisposen al passeig reposat. La gran àrea de jocs infantils, amb tot de grans estructures tubulars, en constitueix el centre i és en aquesta àrea on es va posar la Kolonihaven, pensada per a que els infants la fessin servir com a caseta de jocs. Dintre de la gran estructura, que te quatre metres i mig d’alt, hi ha diversos elements, alguns mòbils, que simulen el mobiliari d’un habitatge, amb seients, taules amb calaixos, una pica... La base fa sis per tres metres. El sostre no és completament cobert sinó que, com diria Juan Muñoz, és “una habitació on sempre plou”. L’empresa Hines España va ser la patrocinadora del parc i per tant va pagar el cost de realització de l’obra.

El Parc Diagonal Mar va ser inaugurat el setembre del 2002. La Kolonihaven va patir aviat tota mena d’actes de vandalisme, fins i tot un incendi, i va haver de ser retirada a mitjans del 2004. Davant la possibilitat que si es restaurava i es tornava a posar al mateix lloc tornés a ser danyada, es va optar per desmuntar-la i donar-la al Museu de les Arts Decoratives, que la va incorporar a la col·lecció de disseny. D’aquesta manera, una estructura pensada per a que hi juguessin els infants va passar a ser una obra d’autor per a ser admirada, però no tocada.

Abans d’instal·lar-la en els jardins del Palau de Pedralbes, on té la seva seu el Museu de les Arts Decoratives, va caldre sotmetre-la una restauració que va ser quasi una reconstrucció, realitzada per la mateixa empresa que l’havia fet el primer cop, Servifuster.

Un cop restaurada i abans de ser instal·lada als jardins del Palau de Pedralbes, com a peça del Museu, la caseta va ser deixada per a l’exposició monogràfica sobre l’obra d’enric Miralles i Benedetta Tagliabue que es va fer al CIVA, Centre International pour la Ville, l'Architecture et le Paysage de Brussel·les, entre el 27 d'abril i el 24 de setembre de 2006. Amb el muntatge i desmuntatge, i el transport de tornada d’aquesta exposició, la Kolonihaven va patir nous danys i en tornar a ser a Barcelona va caldre sotmetre-la a una nova restauració.

Finalment es va poder instal·lar als jardins del palau de Pedralbes el juliol de 2007, sobre una base prèviament preparada de dos cercles de pedra, i envoltada d’una franja vegetal de protecció. Pràcticament dintre la caseta s’hi va plantar una alzina jove que quan creixi cobrirà l’obra amb les seves branques. Tot i que es troba en el parc considerat més tranquil i segur de la ciutat, no per això deixa de ser objecte d’actes de vandalisme, que obliguen a un manteniment constant.

És molt probable que la peça hagi de tornar a ser desmuntada i muntada de nou, ja que és previst que l’any 2011 el Museu d’Arts Decoratives deixi el Palau de Pedralbes i es traslladi a una nova seu a la plaça de les Glòries Catalanes. Aleshores la Kolonihaven es posaria, aquest cop sí definitivament, als jardins de la nova seu, a no ser que, per evitar-li nous sotracs, s’optés per deixar-la als jardins del Palau de Pedralbes en dipòsit."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre 

Materials:Fusta d'Iroko 






Autor

Disseny:Enric Miralles, Benedetta Tagliabue 

Disseny del muntatge:Francesc Xavier Pigrau 

Més informació:Viquipèdia Enric Miralles i Moya 

Enric Miralles, font:archxde.com

 

Més informació:Viquipèdia Benedetta Tagliabue

Benedetta Tagliabue, font:lacasadelaarquitectura.es

    

                             Veure Més:Art Públic Les Corts 

  

 


dilluns, 6 d’octubre del 2025

Escultura Mediterrànea

 

"La primera escultura que veu el visitant que entra als jardins del Palau de Pedralbes és aquesta de marbre col·locada el 1962 al peu de l'estany, obra d'Eulàlia Fàbregas, deixebla de Rosa Martínez Brau i especialista en el nu femení de grans dimensions, amb el qual pocs escultors gosen enfrontar-se. Encara que va néixer el 1906, aquesta és una de les seves primeres obres, ja que va iniciar la carrera artística amb cinquanta anys arran d'un accident automobilístic en què va morir el seu fill. Dues altres obres seves són ben a prop: la Xata, al jardins de Cervantes, i el bust del poeta Francesc Matheu, a la Diagonal. Té també dos nus femenins als jardins del Palauet Albéniz, col·locats, com els anteriors, en l'època de l'alcalde Porcioles. Una altra obra de l'artista s'havia col·locat a la rotonda del Palau de Pedralbes després que es reformés en la dècada de 1960. El 2001 la rotonda va recuperar la seva imatge inicial i l'escultura es va traslladar als jardins Joan Maragall. "

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas 

 










 




"Difícilment podria trobar-se un emplaçament més idoni per mostrar la bellesa de l'escultura Mediterrània que el lloc que li fou reservat dins els jardins del Palau Reial de Pedralbes. Està envoltada d'una superfície líquida que, com un mirall, reflecteix el seu entorn i destaca, per la blancor del marbre, entre les estructures esglaonades de pedra que donen moviment a les aigües que cauen d'un brollador i els complements florals que li serveixen de fons policrom. És la primera impressió que acull el visitant, tot just traspassades les reixes que hi ha a l'accés d'aquests jardins. L'escultura fou realitzada al voltant de l'any 1960 i és una obra ben significativa de l'escultora Eulàlia Fàbregas de Sentmenat (1906-1992), qui ens mostra una derivació de les orientacions estètiques que foren encapçalades en els nostres àmbits per l'escultor Josep Clarà (1878-1958). Aquestes orientacions es proposaven una actualització dels conceptes que havien constituït el fonament de la gran escultura hel·lènica de l'època clàssica.

Els temes habituals d'Eulàlia Fàbregas de Sentmenat foren el retrat, l'estatuària de caràcter religiós i les interpretacions del nu femení, de les quals aquesta estàtua n'és un bon exemple, perfectament significatiu del que era la transcripció personal d'un tema que ha estat tractat amb molta freqüència pels escultors. Són apreciables els trets diferencials de l'estil propi que hi aconseguí, adoptant la cadència d'uns ritmes compositius de marcada suavitat curvilínia en el seu conjunt, que són el resultat d'uns gestos i d'unes actituds saturades de femineïtat. La delicadesa espiritual de l'artista hi queda ben reflectida i permet la captació poètica del model que l'escultora ens transcriu, sense perdre la consistència pròpia del marbre i del que ha de ser l'escultura."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Santiago Alcolea Gil 

Materials:Marbre blanc

 

Autor

Escultora:Eulàlia Fàbregas de Sentmenat

Més informació:Viquipèdia Eulàlia Fàbregas de Sentmenat 

Més informació:Conchamayordomo/Eulàlia Fàbregas de Sentmenat 

 

Eulàlia Fàbregas de Sentmenat, font:conchamayordomo.com
 

  

        Veure Més:Art Públic Les Corts