dimecres, 1 de desembre de 2021

Font de Can Gaig

 

"L'Ajuntament de Sant Martí de Provençals va sol·licitar aigua de Montcada l'any 1849 per abastir quatre fonts públiques que volia instal·lar al seu territori, una al Clot, una altra al Taulat i dues més a la zona de la Sagrera. La font coneguda com de Can Gaig, pel nom de la casa pairal prop de la qual estava situada, és l'única que ha sobreviscut...  Les fonts van ser instal·lades el 1853 pero es van refer el 1865, data que figura a la de Can Gaig. En aquesta hi destaca també l'escut de Sant Martí...

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"La Font de Can Gaig està composta per tres blocs de pedra: una gran tassa a nivell de terra, mentre que els altres dos, adossats al mur del que era la finca de Can Gaig, assenyalen l'indret de la font: el primer té esculpit un rostre humà, amb l'aixeta d'aigua que surt de la seva boca. Els cabells llargs del personatge semblen dos cabals d'aigua, seguint la iconografia dels déus fluvials, emprats en aquest tipus d'obres durant tot el segle XIX. El segon bloc encapçala el conjunt, amb la data i l'escut de Sant Martí esculpits de manera vistosa.

L'entorn de la Font de Can Gaig ha sofert molts canvis des de que l'Ajuntament de Sant Martí la va instal·lar el 1856. El que era el límit entre el carrer gran de Sant Martí, avui Sagrera, i la carretera cap a Barcelona avui és una cruïlla desestructurada: la trama atapeïda i consolidada del barri de Sant Martí contrasta amb els vuits del nou passeig projectat en els carrers Oliva i Garcilaso; al carrer de Sagrera, cap a Barcelona, trobem l'estructura urbana del pla Cerdà, mentre que cap al sud l'estació de la Sagrera fa evident l'impacte de les grans estructures ferroviàries..."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Llorenç Bonet

La nova ubicació de la font es a la cruilla del carrer Gran de la Sagrera i el carrer Garcilaso.

Materials:Pedra





 

 

Recordatori de la Font de Can Gaig, font:Fontsdebarcelona.cat

 

Més informació:beteve.cat Font de Can Gaig restaurada torna a La Sagrera/

La Font de Can Gaig en el seu lloc original, font:beteve.cat

 

Autor

Arquitecte (atribuït):Antoni Rovira i Trias

Més informació:Viquipèdia Antoni Rovira i Trias

Antoni Rovira i Trias, font:alchetron.com
 

 

Veure més Art Públic Sant Andreu

 


dilluns, 22 de novembre de 2021

Plafons edifici Myrurgia

 

"Un nou edifici de 40 habitatges, amb una guarderia i un centre cívic als baixos, una residència esportiva i un spa comparteixen amb l’antiga fàbrica Myrurgia, un aparcament i una zona enjardinada, la mansana de l’Eixample delimitada pels carrers de Mallorca, Nàpols, Provença i Sicília, just al costat de la plaça de la Sagrada Família. La fàbrica ocupa una tercera part de la mansana. El Pla General Metropolità de 1976 ja establia que s’hauria de destinar a equipaments quan cessés l’ús industrial. En produir-se aquesta circumstància, els anys noranta; l’Ajuntament va aprovar un pla especial d’usos que va distribuir els equipaments privats i públics i els habitatges que l’ocupen des de l’any 2009. La fàbrica Myrurgia havia estat construïda entre 1928 i 1930 per iniciativa de l’artista Esteve Monegal Prat, que s’havia fet càrrec el 1916 de la direcció del negoci familiar de perfumeria i l’havia refundat amb el nou nom de Myrurgia, que combina els mots grecs “Myron”, essència, i “ergon”, treball, encara que alguns del qui el van conèixer han defensat que la segona part del mot està inspirat més aviat en la paraula orgia, o rites del culte dionisíac. En qualsevol cas, el mot era una mostra del gust de Monegal pel món clàssic, tan present en la seva obra artística i la de tots els seus col·legues noucentistes.

Monegal en va encarregar els plànols al seu amic arquitecte Antoni Puig Gairalt, format com ell a l’escola d’art de Francesc Galí. Els dos van aplegar al voltant seu un equip de tècnics i artesans molt competents, entre els que va ocupar un lloc destacat l’enginyer químic Lucien Maisonnier, que va decidir la distribució interior d’usos de l’edifici. Hi van participar també vidriers, serrallers, marbristes i altres artesans de l’època. Monegal deixà la seva empremta personal a la fàbrica amb una escultura que va situar en el vestíbul d’entrada i amb el disseny de flascons de perfums i d’anuncis publicitaris. Entre els primers han esdevingut cèlebres el de “Maderas de Oriente” i el de “Maja”, inspirat en l’actriu fincada a Barcelona Tórtola Valencia. Estranyament, va deixar sense cap decoració els tres rectangles situats sobre les portes d’entrada principal. El 1931 la fàbrica ja era en funcionament i les fotografies mostren completament buits aquells espais, que no eren previstos en els primers plànols d’Antoni Puig Gairalt, qui preveia inicialment unes portes amb arc superior i no rectangulars com van acabar essent, potser per suggeriment de Monegal, que ja pensava en els plafons que s’hi havien de posar a sobre.

Van passar els anys i no s’hi va posar res. Durant la guerra civil, el 1936-39, Monegal va seguir exercint la direcció de la fàbrica, però naturalment no estava la situació per a decoracions artístiques. Immediatament després de la guerra va fer amistat amb el dibuixant i ceramista Restituto Martín Gamo, que no tenia encara trenta anys. Se sap molt poc d’aquest artista i encara menys de com va travar amistat amb Monegal, que el doblava en edat quan es van conèixer. Sembla que li fou presentat a Madrid. Havia nascut el 1914 en un minúscul llogarret del nord de la província de Guadalajara, Condemios de Arriba, prop de Campisábalos, just en el límit amb les províncies de Sòria i Segòvia, una zona que tot i que actualment forma part de la comunitat autònoma de Castilla-La Mancha, en el seu extrem més septentrional, no ha estat considerada històricament com a manxega. És molt probable que es formés com a ceramista a Talavera i podria ser que hagués estat durant la guerra civil a Barcelona, ja que al MNAC es conserven un parell de dibuixos seus, sobre la mort i la guerra, del 1937. Potser fou aleshores que va conèixer Monegal. La seva obra més coneguda és la Fuente de Talavera, en un parc de Gijón, un treball de ceràmica molt acolorit. Signa tots els seus treballs amb l’hipocorístic “Resti”.

Sigui com sigui, Monegal li va encarregar tres plafons per omplir els buits que havien quedat sobre les portes d’entrada de la fàbrica. Alexandre Cirici va atribuir l’obra al mateix Monegal, mentre que Francesc Fontbona defensa l’autoria plena de Martín Gamo. Tot i que la participació d’aquest és indiscutible, perquè la seva signatura (“Resti”) apareix a la part baixa dreta del plafó més proper a la Sagrada Família i al costat de la data de realització (1948), la temàtica és clarament monegalesca i noucentista, i molt allunyada de l’estil habitual de Martín Gamo, que no té res a veure amb la sobrietat noucentista i és més aviat proper a la ceràmica popular castellana. El més probable és que Monegal donés les idees o fins i tot fes els dibuixos o esbossos del contingut i que Martín Gamo ho portés a la pràctica seguint les orientacions de Monegal. Per què ell va triar un ceramista de la Meseta i no un dels seus vells amics artistes sobrevivents de la guerra i l’exili és quelcom que difícilment mai es podrà saber.

Monegal sembla haver volgut representar en el plafó de més a l’esquerra el nom de l’empresa. S’hi veu una escena de verema o potser de recollida d’herbes aromàtiques per a fabricar perfums amb les essències (el mot “myron”), aplegades amb el treball (el mot “ergon” de la segona part del mot Myrurgia) de les set figures humanes, homes, dones i un nen, que hi són representats. El plafó del mig, amb set dones, una noia i un nen despullat, mostra una escena festiva, ja que una de les dones porta un instrument musical de corda, potser un llaüt. Segons Alexandre Cirici, que ho devia recollir de boca del mateix Monegal, és una al·legoria de Venus entre l’aigua, el foc i altres elements. El plafó de més a la dreta és una escena de caça, amb tres homes, tres dones, un cavall i el cérvol que cacen. Tot amb un aire indiscutiblement classicista. Van ser realitzats per Martín Gamo a Madrid i transportats el 1948 a Barcelona, per posar-los en el lloc que encara ocupen."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

Materials:Bronze







 


Més informació:Viquipèdia Myrurgia

Edifici de la fàbrica Myrurgia, font:viquipèdia

 

Autor

Escultor:Esteve Monegal

Més informació:Viquipèdia Esteve Monegal i Prat

Esteve Monegal i Prat, font:viquipèdia
 

Plafons:Restituto Martín Gamo

Més informació:Gentesdeguadalajara.blogspot.com Restituto Martín Gamo

Restituto Martín Gamo, font:gentesdeguadalajara.blogspot.com
 

Arquitecte:Antoni Puig Gairalt

Més informació:Viquipèdia Antoni Puig i Gairalt

Més informació:arquitecturacatalana.cat Antoni Puig i Gairalt

Antoni Puig Gairalt, font:arquitecturacatalana.cat
   

Veure més Art Públic Eixample

dimarts, 9 de novembre de 2021

Font Cibernètica de Can Fabra


 

"Ja teniu Montjuïc a Sant Andreu," va ser la frase de l'alcalde Pasqual Maragall en el moment d'inaugurar el 29 d'abril de 1995 la font cibernètica instal·lada a la nova plaça de Can Fabra, davant del vell edifici industrial que esdevindria, set anys després, biblioteca i centre cultural. El 1989 l'Ajuntament havia comprat aquell tros de Can Fabra per 330 milions de pessetes, però al principi no sabia ben bé què hi volia fer, fins que els veïns van insistir en la importància d'un gran equipament. La font cibernètica que s'hi va instal·lar va ser pensada per l'arquitecte Ramon Llopart, que en un començament també havia de tenir cura de la remodelació de l'edifici de Can Fabra."

 

"El mes de setembre de l'any 2002 s'inaugurà el Centre Cultural Can Fabra. L'edifici està projectat com a centre cultural polivalent i també com a edifici sostenible perquè incorpora al vessant sud plaques solars fotovoltaiques. Integra la Biblioteca Ignasi Iglésias, ara nova biblioteca del districte, especialitzada en arts visuals, en una superfície de 3.500 metres quadrats, de tres plantes, la tercera de les quals es destina a les entitats culturals del districte. La remodelació de Can Fabra és obra dels arquitectes Moisès Gallego i Tomas Morató.

La Font Cibernètica instal·lada als Jardins de Can Fabra va ser inaugurada el 1995; és una font musical interactiva, amb capacitat per estarr configurada i programada en un temps real amb la finalitat de realitzar tot tipus d'escenificacions sincronitzades, espectacles coreogràfics, comercials, així com l'escenificació de la música amb l'aigua i el color.

La font té un ordinador de govern dotat dels programes i perifèrics necessaris per a una comunicació interactiva amb les vàlvules i làmpades de la font. Aquest ordinador emmagatzema en discos les peces musicals així com les seqüències aigua-color-música amb múltiples possibilitats de reproducció. La font està dotada de brolladors parabòlics i verticals i polvorització amb jocs d'aigua. La incorporació de la música a l'espectacle d'aigua i llum és sorprenent. Segons el dia i l'hora té imatge fixa o figures seqüencials."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Agua

 








Font de Can Fabra (Festes Majors Sant Andreu 2013). Font Youtube Neus Calderón

 

 

 

Autor

Disseny:Ramón Llopart i Ricart

"Ramon Llopart (Barcelona, 1947) és arquitecte per l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona (1972). És també arquitecte especialista en administració pública per la Universitat Politècnica de Catalunya i l'Escola d'Administració Pública de Catalunya (1985). És membre de l'Agrupació d'Arquitectes Experts Pericials i Forenses. També ho és de l'Agrupació d'Arquitectes Urbanistes del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya. En l'actualitat, és membre de la comissió d'urbanisme de la demarcació de Barcelona del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya.

Vocal de la junta directiva d'AEGA, ha fet cursets de postgraduació de l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona i del Col·legi Oficial d'Arquitectes de Catalunya sobre temes específics d'urbanisme, restauració de monuments, jardineria i paisatge, valoracions... Ha projectat i dirigit la remodelació de nombrosos espais urbans i aparcaments a Girona, Badalona, l'Hospitalet, Barcelona, Figueres i Tortosa. Ha participat activament en l'elaboració teòrica i la creació de les primeres societats de gestió de l'espai comercial urbà."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

Ramon Llopart i Ricart, font:congresoibericoaparcamientos.com

 
Veure més Art Públic Sant Andreu


divendres, 5 de novembre de 2021

Escultura Evocació marinera

 

"L'aparició d'escultures d'art abstracte al carrer va provocar una sèrie de polèmiques. De fet, ja va esclatar la primera el 1958 quan La catedral, de Josep Maria Subirachs, va obtenir ex aequo el premi San Jorge que atorgava la Diputació de Barcelona, i alguns crítics van manifestar la seva disconformitat. Quan l'Ajuntament de Barcelona va encarregar també a Subirachs un monument mariner va ensopegar amb el rebuig de la Comandància de Marina que no volia que fos col·locat davant del seu edifici. Finalment, l'Ajuntament el va posar davant d'on hi havia l'Institut d'Investigacions Pesqueres, al final del passeig Nacional, avui de Joan de Borbó, i va ser inaugurat el dia de la Mare de Déu del Carme, patrona dels pescadors, el 16 de juliol de 1960. Encara mesos després, el diari falangista La Prensa demanava que es canviés per una escultura més clàssica, un pescador obra de Miquel Oslé."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona- Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Aquesta obra marca una fita tant en l'evolució de l'obra de l'artista com en la història social de l'escultura catalana.

En l'aspecte formal aquesta peça -que Subirachs comença a projectar el 1958 i acaba el 1960- culmina un procés que l'autor havia iniciat en els seus anys de formació i que el van dur des d'un atenuat noucentisme fins a l'informalisme on el va fer desembocar el treball a Brussel·les entre 1954 i 1956. Evocació marinera, realitzada en bronze, signava l'originalitat i personalitat d'un artista que s'allunyava dels plantejaments més tòpics del moment. Incorporava a l'escultura el tractament de l'informalisme pictòric, treballant la superfície amb gratage i frotage. Aquella forma i aquell tractament marcaran el futur de l'obra de l'escultor.

Però el més significant de l'obra és la repercussió que va tenir a escala de Catalunya. L'any 1960 encara estava en plena efervescència la polèmica entre l'art tradicional i l'art d'avantguarda, o sigui, bàsicament l'anomenat art abstracte. Una obra d'aquestes característiques, col·locada en l'ampli passeig de la Barceloneta que duu a mar, va provocar un fort impacte social. No era la primera obra abstracta que a Barcelona es col·locava en un jardí públic -ho fou Forma 212 del mateix Subirachs, instal·lada en els jardins de les Llars Mundet el 1957-, però era la primera que es veia d'una manera impactant. Així, Evocació marinera va donar origen a una gran polèmica que no va fer altra cosa que donar un impuls més gran a l'art nou.

Curiosament, la peça fou realitzada en el taller que l'artista tenia instal·lat a Madrid, arran els treballs pel Santuari de la Virgen del Camino de Lleó."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona- Art Públic - Francesc Miralles

Materials:Bronze










 

Autor

Escultor:Josep Maria Subirachs i Sitjar

Més informació:Viquipèdia Josep Maria Subirachs i Sitjar

Més informació:Subirachs.cat

 

Josep Maria Subirachs i Sitjar, font:matematica.hi7.co

  

Veure més Art Públic Ciutat Vella Est


dimecres, 3 de novembre de 2021

Escultura Lleida

 

"Joan Borrell i Nicolau va encarregar-se d'esculpir un dels grups que representaven les al·legories de les diferents províncies catalanes, en el seu cas es va encarregar de Lleida. El conjunt però no és plenament representatiu d'aquesta terra ja que no s'hi inclou cap element propi.

És un grup escultòric amb molts personatges, concretament en trobem cinc, tres dones i dos infants, els quals, en la línia de l'autor transmeten una gran expressivitat i sentiment. Borrell i Nicolau es dedicava sobretot a fer busts, per tant en tractar-se de la representació d'una part detallada del cos calia insistir i detallar molt l'expressió de la cara de les figures. En aquesta expressivitat però no hi ha lloc per a la tensió sinó que les figures transmeten serenitat a través d'un estat de repòs. Les estàtues representades aquí són de cos sencer però de tota manca la recerca de sentiment, tant del cos com de l'ànima hi és present.

Joan Borrell i Nicolau és encara un escultor poc conegut. Present a París va aixecar a Barcelona alguns monuments públics, entre els quals el més conegut és el de Jacint Verdaguer a l'avinguda Diagonal del 1912.

El grup de la plaça de Catalunya correspon a la sobrietat i a l'idealisme que caracteritzen majoritàriament la seva obra, fins i tot els retrats."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Xavier Barral i Altet

Materials:Bronze







 

Autor

Escultor:Joan Borrell i Nicolau

Més informació:Viquipèdia Joan Borrell i Nicolau

Més informació:Borrellnicolau.cat

 

Joan Borrell i Nicolau, font:borrellnicolau.cat

 

 Veure més Art Públic Eixample