divendres, 30 de setembre de 2022

Escultura La Caravel.la

 

"El 1969, coincidint amb la inauguració del tram de la línia 5 del metro entre Diagonal i Collblanc, amb transbordament a la línia 1 a la plaça de Sants, el regidor del districte, Joan Solanas Almirall, va encarregar a l’escultor Ramon Cuello una obra per decorar el vestíbul de la línia 1 situat a l’entrada des del carrer d’Alcolea. Ramon Cuello i la seva família eren veïns de Sants des que el seu pare havia adquirit el 1955 una masia del segle XVIII, situada al número 200 de la carretera de Sants, que havia estat fins aleshores caserna de la Guàrdia Civil. Actualment la masia ja no hi és i al seu lloc hi ha un centre comercial.

Cuello, que aleshores tenia 30 anys i començava la seva carrera artística, va decidir fer una obra inspirada en un element aparentment tan estrany a una estació de metro com una caravel·la. L’explicació es troba no pas en què Sants és un antic municipi que arribava en els seus límits fins al mar, sinó en què davant de la casa on vivia l’escultor hi havia hagut una fonda on paraven les diligències que unien l’interior de Catalunya amb el port de Barcelona. A aquesta fonda li deien a Cals Bosqueters, a causa de les grans propietats de boscos que tenien els que hi vivien, la família Bonet. I la fonda quedava situada relativament a prop de la boca de metro on es va posar l’escultura. D’aquesta manera un xic forçada, Cuello va establir una relació entre Sants, el metro i els vaixells de vela. D’altra banda, és prou sabut que un tipus de diligències molt gran rebia el nom popular de caravel·la. Cuello va decidir utilitzar el ferro cisellat i la soldadura com homenatge al seu avi calderer.

El 3 de novembre de 1969 el ministre d’Obres Públiques i l’alcalde Porcioles van inaugurar el tram de la línia 5 que es comunica, a la plaça de Sants, amb la línia 1, a la que pertany el vestíbul on es troba aquesta escultura. La “Caravel·la” de Ramon Cuello encara no era posada en el moment d’aquesta inauguració, sinó que s’hi va posar pocs dies més tard, amb un acte inaugural específic del qual no ha estat possible precisar la data i al que va assistir el regidor promotor de la idea i també l’autor de l’obra."

"La manera com Cuello representa el vaixell s’aparta de les formes més aviat rectes i tallants que ens vénen a la ment al pensar en una caravel·la. De contorns arrodonits, l’escultura s’articula a través d’un eix intern al voltant del qual les làmines còncaves de metall es van unint entre elles pels extrems. A través de les línies corbes de les planxes, l’artista dibuixa una nau de formes elegants, estilitzada, gens pesant, i d’una accentuada verticalitat. La seva situació en una de les entrades de la transitada estació Plaça de Sants li suposa tenir un mur al costat, fet que dificulta l’apreciació dels volums. Cuello és un reconegut escultor català, autor d’altres obres –escultures i relleus- a Barcelona, Montserrat i altres ciutats."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Isabel Fabregat

Materials:Metall




Més informació:Viquipèdia Caravel.la

 

Rèplica de les anomenades «Tres Caravel·les» a Palos de la Frontera, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Ramon Cuello

Més informació:Viquipèdia Ramon Cuello i Riera

Ramon Cuello, font:presidencia.gencat.cat

 
Veure més Art Públic Sants Montjuïc


Mural del ferrocarril

 

"En una fornícula rectangular, la base de la qual es perllonga en forma de banc, just després de la barrera de pagament a l’entrada pel carrer de Galileu hi ha aquesta obra abstracta, formada per figures geomètriques de relleus sobreposats fetes amb marbres de diferents colors: blanc, groc, vermell, verd i negre. Són formes quadrades, rodones i de formes irregulars en les que la única forma concreta que es pot imaginar és, potser, la silueta d’un gos a l’esquerra.

L’autor és absolutament desconegut de tothom. Probablement es tracti de l'industrial marbrista que va efectuar altres treballs de revestiment a les estacions d'aquesta línia de metro, o d'algun empleat seu, al que li va ser permès deixar aquí una mostra de les seves possibles vel·leïtats artístiques. L'estació de la plaça de Sants del metro pertany al tram de la línia 5 inaugurat el 3 de novembre de 1969 entre les estacions de Sant Ramon (barri de Collblanc) i passeig de Gràcia."

 

"Situat en un lloc ben visible i il·luminat, trobem aquest petit mural firmat per L. Garciferrer. Sobre una base de vint-i-quatre plafons rectangulars, l’artista sobreposa peces de pedres de diversos colors creant un alt relleu, procediment molt menys habitual que el mural ceràmic.

A través de les formes i dels contrastos cromàtics, Garciferrer representa el perfil d’una màquina, un tren. El blanc i negre de la màquina avança sobre el verd del fons. La resposta al com es desplaça està també al mural: els cercles ens remeten a les rodes, i al sistema de moviment.

La figura del tren, de la màquina, va cridar l’atenció als artistes, des dels impressionistes fins als futuristes. Tema recurrent, símbol de modernitat i de progrés. L’estat de conservació és bo, tot i les inscripcions fetes a mode de grafits."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Isabel Fabregat

Materials:Marbre i gres


Autor

Escultor:L.Garciferrer

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc


dijous, 29 de setembre de 2022

Plaça dels Països Catalans

 

"Només havia passat un mes des del triomf electoral de Pasqual Maragall quan va inaugurar, el 7 de juny de 1983, la plaça dels Països Catalans, una de les realitzacions urbanístiques més valorades dels primers temps democràtics a Barcelona, tot i que en va tenir forts detractors, potser perquè era un urbanisme novedós. Els autors, els arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana, van escriure a la memòria del seu projecte: "Al principi ens vam sentir desolats. Qui conegui el lloc on havíem de treballar ho comprendrà. Però no ens vam queixar gaire; de fet, ni tan sols ens vam queixar". Van realitzar un espai guiats per l'avantguardisme i la recerca de nous llenguatges per resoldre un lloc degradat, situat al costat d'una estació i d'una fàbrica abandonada que havia d'esdevenir parc, el de l'Espanya Industrial. Una pèrgola amb un gat, un rellotge, unes fonts i un pal·li monumental componen el nou paisatge creat per Piñón i Viaplana, amb la col·laboració d'un aleshores jove Enric Miralles. Per poder-la acabar van comptar amb tot el suport del delegat d'Urbanisme, Oriol Bohigas, que va manllevar fons d'altres partides econòmiques, com ara de la reconstrucció del monument al doctor Robert, que anava endarrerida. La plaça va ser guardonada amb el premi FAD d'arquitectura 1983."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

 

"En aquest projecte, autèntica referència del nou urbanisme de la Barcelona democràtica, emblema de les anomenades places dures, van confluir en una ocasió privilegiada i irrepetible dos de les posicions arquitectòniques més qualificades de l'avantguarda radical de l'arquitectura catalana. Per una banda, la nova via oberta per Albert Viaplana i Helio Piñón d'una arquitectura a l'hora gestual i cerebral, que es basa en mecanismes repetitius i en deixar rastres tipològics. I per altra banda, la presència d'Enric Miralles, que començava a desplegar la seva manera de fer, exuberant i caòtica, expressiva i gestual. Per tant, un punt feliç de confluència de dos arquitectes la trajectòria dels quals va coincidir més intensament i fructífer just en aquest punt. Després, Viaplana tendiria a una línia de simplificació, gestualitat continguda i repetició. I Miralles desenvoluparia una línia pròpia, primer amb Carme Pinós i després amb Benedetta Tagliabue, que fugia de la repetició i de tota tipologia establerta, i que desenvolupava les formes amb la màxima llibertat, expressivitat i intensitat. I es convertiria en una força de l'arquitectura només equiparable a l'energia d'Antoni Gaudí.

La plaça dels Països Catalans posava en funcionament una nova metodologia per projectar l'espai públic. Partint de la posició abstracta i conceptual dels Five Architects de Nova York, el projecte es planteja com estratègia de creació que va deixant sobre la realitat els rastres que procedeixen del dibuix sobre la taula. Lluny del minimalisme, la plaça ha creat un propi llenguatge i topografia, resolent els detalls amb la lògica fragmentària i sumatòria dels patterns de Christopher Alexander."

Font de la informació:Josep Maria Montaner

Materials:Granit rosa i estructures d'acer laminat














Més informació:Viquipèdia Plaça dels Països Catalans

Plaça dels Països Catalans, font:Viquipèdia

Autor

Arquitectes:Helio Piñón, Albert Viaplana amb la col.laboració de Enric Miralles

Més informació:Viquipèdia Helio Piñón Pallarés

Més informació:Helio Piñon.org

Helio Piñón, font:archdaily.com

 

Més informació:Viquipèdia Albert Viaplana i Veà

Més informació:Epdlp.com

Albert Viaplana, font:arquitecturacatalana.cat

Més informació:Viquipèdia Enric Miralles i Moya

Més informació:Arquitecturacatalana.cat/autores/Enric Miralles i Moya

Enric Miralles, font:arquitecturayempresa.es

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc


Escultura Dona asseguda damunt l'Univers

 

" "Mai vaig aconseguir trobar el meu lloc dins l’Univers, la por sempre ha estat present i em vaig convertir en un enigma, estava en permanent estat de confusió. Diria que només quedà la memòria, el temps i una gran descomposició”. Amb aquestes paraules, Pep Canyelles posa de manifest les claus de la seva trajectòria pictòrica i escultòrica. Cal tenir present la preocupació de l’artista per aconseguir que l’espectador participi d’aquesta particular cosmogonia: els accidents geogràfics com les illes, mars, els oceans, els continents i les restes de vida com són els fòssils.

L’artista balear no concep l’art com un passatemps per crear quelcom decoratiu i aconseguir la fama, sinó com un mecanisme per sobreviure com a ésser humà. En aquest món imaginari de l’artista, l’univers és un referent constant, ja sigui en la seva obra pictòrica, Assegut sobre l’Univers, com en la seva obra escultòrica, Dona asseguda damunt l’Univers (1990).

Per aquesta obra Pep Canyelles ha optat per treballar amb ferro, com quasi sempre, tot i que a vegades també treballa amb fusta. Un conjunt d’arcs sobre una estructura de ferro conformen l’obra, es tracta d’una escultura plena de vitalitat i moviment gràcies a les corbes que conformen la part superior de la peça. "

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Clara Guixer

Materials:Ferro



Autor

Escultor:Pep Canyelles

Més informació:Viquipèdia Josep Canyelles Sabater

Pep Canyelles, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Sants Montjuïc


dimecres, 28 de setembre de 2022

Escultura Sense retorn núm. 2

 

"El mateix any que encarà la seva primera obra realment ambiciosa, l’escultura monumental que l’Ajuntament de Barcelona li encarregà per a la via Júlia (1986), la qual dedicà “als nous catalans”, els emigrants, Sergi Aguilar realitza al seu taller de Mataró unes excel·lents peces de ferro, entre elles Sense retorn núm. 2. El nom del títol prové d’un vers del poeta Dylan Thomas, aquest recurs posa de manifest la importància que l’artista atorga a la metàfora a l’hora de crear les seves peces. Considera la geometria com un pretext per construir, considera que l’ús de la geometria mai ha de ser literal, sempre s’ha d’utilitzar en sentit metafòric. Aquest tret, l’ha allunyat del minimalisme o el purisme geomètric. No obstant, totes les seves peces mantenen alguna mena de nexe amb el minimalisme i el constructivisme (fins i tot se’l ha considerat un “constructivista orgànic”). L’admiració per un seguit d’artistes com Julio González, Constantin Brancusi, Richard Serra i Jorge Oteiza, contribueixen a entendre el grau de depuració que veiem en les seves obres quan es contemplen per primera vegada. Treballa fonamentalment a partir del pla i les seves interseccions, ha aconseguit dotar les seves obres d’una potència i d’una puresa formal sense que això afecti l’emotivitat de l’obra.

Es tracta d’una escultura composta per acer i descansa sobre una planxa del mateix material. Aquesta obra forma part del període creatiu en que Sergi Aguilar incorporà elements a les seves obres com ara l’acer, l’alumini i la fusta. Elevada per un pedestal de marbre, ocupa un lloc discret en l’espai però, alhora permet ser contemplada des de diferents punts de vista i apreciar des de diferents angles la tridimensionalitat de l’obra. Partint de la idea que objecte i entorn han d’estar en permanent diàleg, l’artista qüestiona el paper del “lloc” i la seva relació amb “l’objecte” partint d’estructures geomètriques."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Clara Guixer

Materials: Acer i Marbre




Autor

Escultor:Sergi Aguilar

Més informació:Viquipèdia Sergi Aguilar Sanchis

Sergi Aguilar, font:Viquipèdia

 
Veure més Art Públic Sants Montjuïc