Monegal en va encarregar els plànols al seu amic
arquitecte Antoni Puig Gairalt, format com ell a l’escola d’art de
Francesc Galí. Els dos van aplegar al voltant seu un equip de tècnics i
artesans molt competents, entre els que va ocupar un lloc destacat
l’enginyer químic Lucien Maisonnier, que va decidir la distribució
interior d’usos de l’edifici. Hi van participar també vidriers,
serrallers, marbristes i altres artesans de l’època. Monegal deixà la
seva empremta personal a la fàbrica amb una escultura que va situar en
el vestíbul d’entrada i amb el disseny de flascons de perfums i
d’anuncis publicitaris. Entre els primers han esdevingut cèlebres el de
“Maderas de Oriente” i el de “Maja”, inspirat en l’actriu fincada a
Barcelona Tórtola Valencia. Estranyament, va deixar sense cap decoració
els tres rectangles situats sobre les portes d’entrada principal. El
1931 la fàbrica ja era en funcionament i les fotografies mostren
completament buits aquells espais, que no eren previstos en els primers
plànols d’Antoni Puig Gairalt, qui preveia inicialment unes portes amb
arc superior i no rectangulars com van acabar essent, potser per
suggeriment de Monegal, que ja pensava en els plafons que s’hi havien de
posar a sobre.
Van passar els anys i no s’hi va posar res. Durant la
guerra civil, el 1936-39, Monegal va seguir exercint la direcció de la
fàbrica, però naturalment no estava la situació per a decoracions
artístiques. Immediatament després de la guerra va fer amistat amb el
dibuixant i ceramista Restituto Martín Gamo, que no tenia encara trenta
anys. Se sap molt poc d’aquest artista i encara menys de com va travar
amistat amb Monegal, que el doblava en edat quan es van conèixer. Sembla
que li fou presentat a Madrid. Havia nascut el 1914 en un minúscul
llogarret del nord de la província de Guadalajara, Condemios de Arriba,
prop de Campisábalos, just en el límit amb les províncies de Sòria i
Segòvia, una zona que tot i que actualment forma part de la comunitat
autònoma de Castilla-La Mancha, en el seu extrem més septentrional, no
ha estat considerada històricament com a manxega. És molt probable que
es formés com a ceramista a Talavera i podria ser que hagués estat
durant la guerra civil a Barcelona, ja que al MNAC es conserven un
parell de dibuixos seus, sobre la mort i la guerra, del 1937. Potser fou
aleshores que va conèixer Monegal. La seva obra més coneguda és la Fuente de Talavera, en un parc de Gijón, un treball de ceràmica molt acolorit. Signa tots els seus treballs amb l’hipocorístic “Resti”.
Sigui com sigui, Monegal li va encarregar tres
plafons per omplir els buits que havien quedat sobre les portes
d’entrada de la fàbrica. Alexandre Cirici va atribuir l’obra al mateix
Monegal, mentre que Francesc Fontbona defensa l’autoria plena de Martín
Gamo. Tot i que la participació d’aquest és indiscutible, perquè la seva
signatura (“Resti”) apareix a la part baixa dreta del plafó més proper a
la Sagrada Família i al costat de la data de realització (1948), la
temàtica és clarament monegalesca i noucentista, i molt allunyada de
l’estil habitual de Martín Gamo, que no té res a veure amb la sobrietat
noucentista i és més aviat proper a la ceràmica popular castellana. El
més probable és que Monegal donés les idees o fins i tot fes els
dibuixos o esbossos del contingut i que Martín Gamo ho portés a la
pràctica seguint les orientacions de Monegal. Per què ell va triar un
ceramista de la Meseta i no un dels seus vells amics artistes
sobrevivents de la guerra i l’exili és quelcom que difícilment mai es
podrà saber.
Monegal sembla haver volgut representar en el plafó
de més a l’esquerra el nom de l’empresa. S’hi veu una escena de verema o
potser de recollida d’herbes aromàtiques per a fabricar perfums amb les
essències (el mot “myron”), aplegades amb el treball (el mot “ergon” de
la segona part del mot Myrurgia) de les set figures humanes, homes,
dones i un nen, que hi són representats. El plafó del mig, amb set
dones, una noia i un nen despullat, mostra una escena festiva, ja que
una de les dones porta un instrument musical de corda, potser un llaüt.
Segons Alexandre Cirici, que ho devia recollir de boca del mateix
Monegal, és una al·legoria de Venus entre l’aigua, el foc i altres
elements. El plafó de més a la dreta és una escena de caça, amb tres
homes, tres dones, un cavall i el cérvol que cacen. Tot amb un aire
indiscutiblement classicista. Van ser realitzats per Martín Gamo a
Madrid i transportats el 1948 a Barcelona, per posar-los en el lloc que
encara ocupen." |