dilluns, 16 de maig de 2022

Obra Gènesi

 

"Les lleis de la natura obeeixen un ordre inexorable, el cicle vital es completa i comença de nou. La natura és exuberant, però els seus processos són regulars i, per això mateix, simbòlics. Els elements que la integren, fins i tot els fenòmens que ens mostren la seva vessant més pertorbadora, tenen, de fet, una identitat difusa, com de totalitat indestriable.

A Gènesi, tres agrupaments de roques de grans dimensions brollen fora de la demarcació del jardí, és a dir que, extrapolades del context que els és propi, defugen el nou marc (aquest jardí, justament), no tan anònim com la natura, no prou diferenciador encara. A l'exterior, escenifiquen l'abdicació del paisatge, perquè se'ns mostren desarrelades, però també afirmen la seva individualitat i, sorprenentment, palesen la vitalitat incontenible de les forces naturals.

L'atracció d'Ernest Altés per la pedra ve de lluny. Perfecta en la seva geometria irregular, sòbria, compacta i expressiva, una intervenció desmesurada seria irrespectuosa: "Em relaciono amb la pedra d'una manera especial -reconeix. Capto el que em diu el material, no cal entossudir-se a voler donar massa forma a la pedra, perquè moltes vegades se li treu tot el sentit". La pedra és l'element natural per antonomàsia, se la pot acumular, juxtaposar o se la pot partir per la meitat, però no humiliar-la imposant-li una forma a cop de cisell. Amb tres o quatre perforacions amb el trepant n'hi ha prou per obligar-la a mostrar una entranya dura i orgullosa.

Mentre que la pedra remet a la natura i se'ns presenta gairebé intacta, el ferro necessita una configuració per existir. La mà de l'ésser humà hi és determinant, aquella mateixa mà que ha seccionat les roques i li ha obert el camí. El sòl és fèrtil, no hi ha dubte: de llavors de granit, en un procés multiplicador, germinen brots de ferro, que creixen i es drecen com buscant la llum."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Granit i ferro








  

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures


Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia
 

Autor

Escultor:Ernest Altès

Més informació:Viquipèdia Ernest Altès

Més informació:Ernest-altes.net

Ernest Altès, font:diarideterrassa.com

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 


Obra D.T.

 

"Per a Sergi Aguilar, el repte d'una escultura per a un espai públic consisteix a resoldre la confrontació amb un determinat entorn. Enmig de la ciutat, entre els edificis, la responsabilitat de l'escultor és "significar" el lloc. L'escultura esdevé aleshores una mena de balisa, un element de reconeixement i de senyalització. Un caràcter similar tindrà en el paisatge natural. En tots dos casos, la singularitat artística (la manca de funcionalitat en el primer cas, la seva substància artificial en el segon) és un factor decisiu. En el Jardí d'Escultures, la confrontació és més complicada, perquè hi conflueixen diverses singularitats i la voluntat no pot ser apropiar-se tot l'espai, sinó un territori més pròxim i aconseguir d'acotar-lo. No es tracta tant de demostrar la capacitat de ressonància, com de fer visible l'aura, l'espai immediat que la mateixa obra irradia.

D. T., en al·lusió velada al poeta Dylan Thomas, parla d'aquest espai i també del moviment, d'un moviment que no es desenvolupa davant la mirada de l'observador, però que la seva ment inevitablement reprodueix. És un "moviment deturat però actiu", diu Sergi Aguilar.

La peça, seguint la tònica habitual de l'artista, troba en la simplicitat elemental de la forma el vehicle més adequat per a l'articulació d'un pensament. Un cercle traspassat per un pla rectangular acabat en un cilindre llarg i estret, una mena de ballaruga insòlita, d'una simetria irregular, en repòs després d'haver giravoltat dificultosament. És possible imaginar la rotació desmanegada, desafiant la pesantor de l'acer, els girs inharmònics fins a desplomar-se damunt l'herba i les oscil·lacions a banda i banda, i reconstruir llavors el traçat d'una circumferència amb l'extrem del cilindre per centre. "Sigui un espai virtual o no, el que importa és l'energia que l'obra emet, i per tant el territori que genera", ni que sigui la constatació d'un esforç infructuós, d'una impossibilitat que sembla contradir-se amb l'exactitud geomètrica."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Acer corten



 

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia
 

Autor

Escultor:Sergi Aguilar

Més informació:Viquipèdia Sergi Aguilar Sanchis

Més informació:Enciclopedia.cat Sergi Aguilar i Sanchis

Sergi Aguilar, font:enciclopedia.cat
 

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc


Obra La Classe de Música

 

"Cado Manrique al·ludeix al que anomena "el model casa" com un element recurrent del seu treball. Juntament amb alguns simbolismes prou coneguts de la casa (l'ésser interior, el refugi o la protecció del si matern, d'acord amb Bachelard), aquesta defineix també un àmbit privat, el qual sovint involucra la memòria personal.

A La classe de música, una seqüència de mòduls verticals compon, a l'altura dels ulls, un ritme monòton, com un fris que allotja habitacions contigües o cubiculums hermètics sostingut per dos muntants de ferro. La peça se'ns apareix així com un llindar que convida a ser franquejat. I un llindar implica sempre l'accés a un lloc. Tanmateix, en aquest cas, aquesta obertura condueix a un espai il·limitat. La casa està continguda, tota ella, en el gruix d'aquesta perifèria de ferro rovellat.

La casa, així comprimida, és un marc de línies rotundes que exhibeix l'esquelet simbòlic d'un record, el de les lliçons de piano rebudes durant la preadolescència de l'artista, o, més ben dit, l'escenari físic d'aquella experiència: les cel·les on els neòfits, sessió rere sessió, exercitaven les mans. També l'aïllament. El passat, depurat de matisos, s'ha solidificat.

La memòria és massa íntima i està feta d'una substància massa personal. Podrà, això sí, ser contrastada, però el seu sentit profund es revela en gran manera incògnit a la curiositat de l'espectador. Per això, per fer-la transmissible, cal despullar-la de tota anècdota, sintetitzar-la, conferir-li un caràcter genèric, arquetípic."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Public - Jordi Clavero

Materials:Ferro




 

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures
Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Cado Manrique

Més informació:Cadomanrique.com

Cado Manrique, font:Cadomanrique.com
 

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc 


Escultura Gran Fus

 

"Els materials són un factor important en el procés creatiu d'Enric Pladevall. Amb ells conjuga dualitats -que són intrínseques a la naturalesa mateixa dels materials que empra- i, en contrastar-les, esdevenen expressius i significants. En aquest sentit, l'elecció dels materials és motivada per una certa familiaritat amb les seves qualitats i les seves reaccions.

Des de sempre Pladevall s'ha sentit atret per la fusta, l'ha interrogada i ha provat de sotmetre-la, potser perquè té la morfologia d'una matèria crua, rugosa, que encarna la pell de la natura més indòmita. En l'intent de dominar la fibrosa ductilitat de la fusta, descobreix la rigidesa contundent del ferro. I és aleshores que l'encontre de la fusta i el ferro revesteix l'escenificació d'una lluita simbòlica entre la força de la natura i la intervenció configuradora de l'ésser humà. L'escultura de Pladevall il·lustra la realitat del fet artístic: una elaboració artificiosa que parteix de la natura per objectivar-la.

Gran fus ofereix una visió tant de la tensió que resulta de la confluència de les matèries com d'aquesta identitat de l'obra d'art. La peça té la forma d'una fulla lanceolada que empresona un cilindre de fusta.

Aquest nòdul de fusta és un fragment de tronc sense transformar, mentre que el perímetre de metall és fruit d'una intervenció humana. L'aire transita per l'obertura superior de l'escultura, lleugerament inclinada respecte al pla horitzontal del terra i de la verticalitat de l'edifici. Això introdueix un component d'inquietud i, tanmateix, irradia una estranya serenitat. És com si la fulla s'hagués desprès de la branca d'un arbre gegantesc i s'hagués precipitat per la inèrcia del seu pes fins a anar a clavar-se en l'herba tendra. L'arbre -invisible, però de ferro també- és una creació humana. Igual com la fulla. El nucli de fusta no és sinó la llavor que retorna a la terra."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Ferro, zinc, fusta




 

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia
Autor

Escultor:Enric Pladevall

Més informació:Viquipèdia Enric Pladevall-Vila

Més informació:Pladevall.com

Enric Pladevall, font:rutaesculturasreus.blogspot.com

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Escultura Gran avió d'helix blava

 

"Els zepelins, els submarins, les naus, els fars i els avions són temes reiteratius en la producció de Riera i Aragó. La seva fascinació per la màquina dóna a llum uns prototips inspirats tant en llibres d'enginyeria industrial, com en les màquines hidràuliques i els ginys voladors de Leonardo da Vinci, en la fantasia científica de Jules Verne o, fins i tot, en la poesia sideral de l'escriptor Joan Brossa. Sovint sembla que els submarins de Riera i Aragó volen, els seus dirigibles naveguen i els avions estan ancorats a terra. Els seus artefactes són mecanismes obsolets que traspuen una mentalitat nostàlgica, un gust per l'arqueologia del progrés. Són el record fossilitzat d'un temps ja extingit, vestigis -o desferres- que remeten a la conquesta de la mobilitat més que no pas al moviment. Sense vibracions ni vaivens, carregats de memòria i potser de malenconia.

"Utilitzo la màquina com a obra de l'home. La desfuncionalitzo, li trec la càrrega d'utilitat que té.

Imagino les màquines guardades a les prestatgeries del magatzem d'un hipotètic museu, amb aquell silenci callat que tenen les coses endreçades als museus", comenta l'artista. Una màquina inservible, rescatada de l'oblit secular, creada per suscitar l'enyorament, peça de col·lecció d'un museu imaginari de la memòria... I afegeix: "A vegades em pregunto si això que té a veure amb la memòria personal també pot ser memòria col·lectiva".

Gran avió d'hèlix blava és un d'aquests aparells. Isolat, cobert per l'òxid del temps, roman impertorbable damunt la gespa, acumulant temps al temps. L'hèlix, aturada en posició vertical, deixa veure una pintura descolorida. Les dues pales que la formen estableixen una suggestiva comunicació amb les fulles de les palmeres pròximes. Un eventual cop de vent agitaria les fulles. L'hèlix, en canvi, ja no tornarà a girar..."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Ferro pintat




 

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia

 

Autor

Escultor:Josep Maria Riera Aragó

Més informació:Viquipèdia Josep Maria Riera i Aragó

Més informació Rieraiarago.com/

Josep Maria Riera, font:art-madrid.com
 
Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Escultura La Teulada

 

"Un jardí és una natura domesticada. La representació pictòrica d'un paisatge és també una forma de domesticació, artificiosa o artística, del món natural, que el fa accessible a l'espectador. La reproducció, per més fidel que sigui al motiu, només és una il·lusió. Perejaume l'engloba dins el concepte més genèric de pessebrisme, que consisteix a "veure una cosa en una altra cosa" (un prat fet de molsa, un rierol de paper d'alumini) i la sotmet a una àmplia reflexió.

D'altra banda, no és inusual que l'obra de Perejaume remeti a la pintura romàntica, en què la figura de l'espectador apareix incorporada al paisatge. Però hi ha una diferència: en el pessebrisme no és el paisatge el que imposa la seva presència subjugadora a l'espectador, sinó que aquest, des d'una posició privilegiada, observa una natura a escala reduïda.

Teulada ens mostra una teulada que sura en un estany rectangular. Amb un símil basat en una afinitat de forma -i amb un joc poètic que recorda Magritte-, Perejaume busca crear l'efecte que la teulada és el mateix terra onejant damunt l'aigua. Així, la mirada de l'espectador és atreta al nivell del terra.

Observa des de dalt, des d'una posició privilegiada, i el tema remet al paisatge, un paisatge miniaturat.

El tema del paisatge dins el paisatge és recurrent en la producció de Perejaume ("Visc en el mar, però és d'una aigua tan antiga, que fingeix plans i pujols", ha escrit). A Teulada, la suposada casa de camp submergida està envoltada d'aigua, i l'aigua, de l'herba del jardí. La casa de ficció és dins un estany de ficció dins la natura de ficció que és el jardí. Tot és il·lusori. I l'espectador? L'espectador contempla una situació insòlita o absurda (una casa enmig de l'aigua), o un vestigi (una inundació) i, com a part d'un paisatge més ampli -el del jardí-, es pensa ell mateix dins el paisatge. Com la figura anònima de la pintura romàntica, esdevé un component d'una natura (o d'una obra) que l'espectador no abasta, perquè també l'inclou."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Teules, aigua i grava


Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia
 

Autor

Escultor:Perejaume

Més informació:Viquipèdia Perejaume

Pere Jaume Borrell i Guinart, font:enciclopèdia.cat

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc


dissabte, 14 de maig de 2022

Escultura Ctonos

 

"L'adjectiu ctònic prové de la mitologia clàssica i fa referència a les profunditats infraterrenals, infernals. Tanmateix, aquesta significació tan precisa i localitzada no s'ha d'entendre d'una manera literal. Gabriel apunta que a l'hivern, amb un fons d'arbres de fulla caduca, l'obra es retalla "contra un espai dramàtic" i li reconeix un cert aire funerari. Però aquesta analogia no és altra cosa que "un parany per al pensament"; allò que importa de debò és el sentit que una obra té per ella mateixa. L'art, per a Gabriel, transcriu un paisatge interior i no té una lectura definida que es pugui formular. Els títols no són explicatius; el seu contingut, indissociable de l'obra, obeeix a un impuls poètic de l'autor.

El mètode creatiu de Gabriel recorda -segons una expressió de l'antropòleg Claude Lévi-Strauss- el del bricoleur i remet a una ciència "primera", prèvia a la reflexió mítica, que és la forma intel·lectual del pensament salvatge. Com el bricoleur, Gabriel treballa amb allò que té a l'abast, amb materials heterogenis, amb matèries primeres i també elaborades, i no constreny un element qualsevol a una utilització precisa i determinada.

A Ctonos, l'artista no persegueix una imitació del món sensible ni opera amb codis simbòlics coneguts i acceptats, però aprofita un repertori d'elements que la seva cultura ha generat amb una finalitat ben diferent. Disposant una planxa de marbre de contorns ondulants, configura un estrany organisme sinuós que sembla bellugar-se a l'interior d'una estructura metàl·lica, com un misteriós núvol d'aspecte mineral o, simplement, com una pura energia controlada. Tot un joc de tensions entre lineal (o racional) i orgànic, entre biològic i mineral, entre sòlid i aeri. Ordre, proporcions, equilibri, interrelació de forces i energies defineixen l'autosuficiència d'una obra deslliurada de paràmetres significants establerts. Les peces de Gabriel s'erigeixen com tòtems imposants, enganyosos i inabastables en l'era de la tecnologia."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Marbre, ferro i plom





Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia
 

Autor

Escultor:Gabriel

Gabriel Sáenz Romero (Badalona, 1954). Escultor de llarga trajectòria, que ha exposat a Nova York, València, Barcelona, Perpinyà, Santiago de Compostela, Brusel.les, Atenes... El 1990 va posar la seva primera obra al carrer, dins el Jardí d'Escultures de la Fundació Miró. Posteriorment n'hi ha col·locat d'altres a espais públics de Huelva, Osca, Girona, Sabadell (en aquest cas tres escultures al Parc Taulí) i Figueres.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic

 

 

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Obra Transparent, el paisatge

 

"Pep Duran furga en la realitat per recuperar tota mena d'objectes inútils, rebutjats o trencats i donar-los una nova existència en què allò que compta ja no és la funció que convencionalment se'ls havia atribuït, sinó el potencial metafòric que poden assolir en un nou context.

Transparent, el paisatge pertany a una sèrie d'obres amb carretons que suporten càrregues fictícies, com ara plaques de marbre, roba i formes vegetals, que palesen una confrontació entre el món industrial i el món natural. En aquesta peça, la coincidència d'objectes manufacturats involucra l'home; l'espai circumdant, el paisatge, es reflecteix en els vidres, que el fixen i el privilegien, convertint-lo en tema i argument. Ara bé, la transparència dels vidres copsa les circumstàncies de l'ambient, enregistra les variacions meteorològiques i emmiralla les esporàdiques oscil·lacions de les fulles; però el paisatge, en projectar-se contra una pantalla plana, esdevé una realitat fictícia i intangible, una representació.

Els carretons compleixen la seva funció habitual i, tanmateix, congelats en el temps i en l'espai, aquesta funció resulta absurda. En la vida quotidiana, això seria percebut fugaçment. Aquí, en canvi, ningú no completarà el procés inacabat traslladant els vidres o descarregant-los. Aquesta suspensió temporal de l'acció la fa inusual, enigmàtica, única. El lligam amb la vida i amb l'esdevenir es trenca perquè no hi ha desenllaç, i a l'espectador li pertoca de trobar un sentit a la desconnexió dels objectes del seu decurs natural.

Amb aquesta instal·lació, Pep Duran volia establir una relació amb la Fundació, jugant amb la llum i la transparència característiques de l'arquitectura de J.L. Sert, i per això va triar unes portes de vidre en desús provinents de la Fundació. Els vidres desmuntats fan pensar en una virtual supressió d'aquest element de protecció i suggereixen una comunicació efectiva de l'edifici amb l'entorn, la integració de l'arquitectura amb el paisatge, tant del grat de Sert."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jordi Clavero

Materials:Carretons de ferro, portes de vidre, goma i trava de niló



 

Més informació:Viquipèdia Jardí d'Escultures

Jardí d'Escultures, font:Viquipèdia
 

Autor

Escultor:Pep Duran i Esteva

Més informació:Viquipèdia Pep Duran i Esteva

Pep Duran, font:Catàleg de la galeria Barcelonesa Carles Tache, de l'exposició individual de l'artista Pep Duran

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc