TRESORS a BARCELONA: Mitgera a Franz Platko

"Aquesta mitgera ocupa una superfície de 155 m2 a la paret lateral, orientada a Besòs, de la casa número 72 de la Travessera de les Corts, un edifici antic de planta baixa i tres pisos. És la penúltima casa abans del límit amb l’Hospitalet, ja que més enllà de la número 70, i fins a la Riera Blanca, que fa de frontera, només hi ha un llarg mur de tanca i els jardinets del Clot d’en Salvi. És a la banda de mar del carrer i a la banda de muntanya, al seu davant, hi ha els accessos número 16 i 17 al camp del Barça (F.C. Barcelona), utilitzats només en dies de partit, ja que l’entrada al museu i la botiga, molt visitats cada dia, són a l’altra extrem de l’estadi, a l’accés número 6. Per tant, no és una mitgera que puguin admirar els milers de turistes que van al museu més visitat de Barcelona.

Ha estat coberta l’any 2009 amb un cal·ligrama que el periodista Carles Sindreu va incloure en un llibre que va publicar el 1928 amb el títol de Radiacions & Poemes: “amb el llavi esquinçat, la ironia, ara un home ha blocat”.

Tot i que el cal·ligrama va ser publicat sense dedicatòria ni conté cap nom, és clara la referència al partit jugat a Santander entre el Barcelona i la Reial Societat, el 20 de maig de 1928, a la final dels Campionats d’Espanya. Va ser un partit amb molts cops. A Samitier li van haver de posar dos punts a causa d’una puntada de peu i el porter del Barça, l’hongarès Franz Platko (Budapest, 1898 - Santiago de Chile, 1981) quedà estès a terra inconscient amb els braços enlaire, però amb la pilota agafada, en l’atac d’un jugador contrari. Va ser retirat del camp i li van posar sis punts de sutura, però tot i així reaparegué a la porteria amb el cap embenat i va acabar el partit, una altra vegada estès a terra, amb l’embenat fora del cap.

Rafael Alberti, que presencià el partit, en resultà tan impressionat que li dedicà l’“Oda a Platko”. I Carles Sindreu, que també hi era, va resumir el fet en tres versos la forma dels quals volia reconstruir gràficament els fets. L’últim –“ara un home ha blocat”— és ben clar. El primer, – amb el llavi esquinçat”— és més misteriós, ja que la ferida de Platko va ser al crani i no al llavi. Potser la primera impressió de Sindreu, en veure els fets, va ser la que reflecteix el poema i després, en publicar-lo, no va modificar-ho encara que ja en coneixia la realitat. O potser, a més de la ferida al cap, Platko en va patir una altra al llavi, de la que les cròniques no parlen, menys important però potser molt espectacular per la sang, i per això és la que hauria cridat més l’atenció de Sindreu. El cercle central amb el mot “l’ironia” al·ludeix d’una manera un xic misteriosa a la forma de la pilota i al fet en sí. Queda posat entremig dels altres dos versos, que volen imitar els braços de Platko retenint la pilota i el seu cos estirat a terra. Tot emmarcat per l’angle esquerre de la porteria.

L’escriptor costumista Carles Sindreu i Pons (Barcelona, 1900 - La Garriga, 1974) era un gran afeccionat al tennis i al futbol. No es perdia cap partit del Barça. El 1926, dos anys abans del que va dedicar a la gesta de Platko, ja havia publicat al setmanari L’Esport Català un cal·ligrama de tema futbolístic, aquell dedicat a Samitier.

Prèviament a la col·locació del cal·ligrama en aquesta mitgera, que de fet són dues encarades, va caldre reparar-la traient tots els elements que restaven de les construccions enderrocades. Es van fer també obres de consolidació i un revestiment per poder-hi posar a sobre el cal·ligrama, que se situa a cavall entre el que queda, a la dreta, de la superfície de la mitgera primitiva, ara pintada de blanc a la meitat superior i de color oliva a la meitat inferior, i el nou revestiment afegit a l’esquerra, fet amb totxos clars. A l’extrem esquerre s’ha deixat a la vista el celobert que permet que arribi la llum a algunes cambres de la casa. Les lletres del poema són negres.

A Barcelona hi ha dues mitgeres més cobertes amb un cal·ligrama, igualment promogudes per l’Institut del Paisatge Urbà. La que es va fer cinc anys abans, al passeig del Born, amb un conegut poema de Joan Salvat-Papasseit (“camí del sol, per les rutes amigues, unes formigues”), i la del col·legi de la Immaculada, al carrer de València, amb un poema de Josep Maria Junoy i un altre de Joan Brossa. Totes, com les altres mitgeres que l’Institut ha recobert amb art públic, han estat finançades mitjançant les compensacions econòmiques que aporten les empreses per cobrir amb lones publicitàries les obres de restauració d’edificis."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

"L’Institut del Paisatge Urbà de Barcelona ha realitzat nombroses actuacions a les mitgeres de la ciutat en un intent de dignificar aquests grans murs de paret cega, normalment en mal estat. En molts casos s’ha aprofitat la gran tradició de poesia visual catalana (entent-la d’una manera àmplia, des dels seus “inicis” en els cal·ligrames fins a l’obra de Brossa) per adaptar a una escala urbana poemes pensats per una pàgina –amb gran acceptació popular.

A la mitgera del carrer de la Travessera de les Corts 72, al davant del Nou Camp del Futbol Club Barcelona, s’ha aprofitat per realitzar aquest canvi d’escala a un cal·ligrama de Carles Sindreu, publicat el 1928 al seu llibre Radiacions i poemes. Més enllà de les ressonàncies del llibre Poemes en ondes hertzianes de Salvat-Papasseit, el seu cal·ligrama evidencia el domini del llenguatge avantguardista del moment: esport de masses, ironia, síntesi de signes, etc.

El poema té tres versos: “amb el llavi esquinçat / l’ironia / ara un home ha blocat”. Més enllà de la gramàtica pre-fabriania (l’ironia en comptes de la ironia) o de la rima realitzada amb el participi de la primera conjugació (esquinçat, blocat), cal entendre el valor de la síntesi de llenguatge per recrear en dues dimensions una acció en el camp de futbol. La mètrica pot recordar vagament l’estructura d’un haiku: set síl·labes en el primer vers, quatre en el segon (haurien de ser cinc) i set en el tercer, tot i que és difícil d’afirmar sense que existeixi una edició crítica de l’obra de Sindreu.

El mural està dedicat a Platko, ja que el mateix 1928 es va convertir en un heroi del club barceloní, i els versos del poema sembla que poden referir-se a la seva gesta. Franz Platko va ser el porter del Barcelona entre 1923 i 1930, anys en que el club va guanyar tres Copes d’Espanya (en aquell moment “Campeonato de España. Copa Alfonso XIII”) i una lliga. Va formar part d’una alineació llegendària del club al compartir equip amb Josep Samitier, “l’home llagosta,” un dels màxims golejadors de la història del Barça.

Part del mite d’aquest equip es va crear a la final de la Copa contra la Real Sociedad de San Sebastián, jugada a Santander el 20 de maig del 1928. Les cròniques descriuen corredisses i baralles entre el públic, intervencions de la Guardia Civil i un joc molt violent. Tant que en una jugada Platko va quedar estès a terra, amb la pilota entre les mans i el cap sagnant, després d’haver rebut una forta puntada de peu d’un davanter de l’equip “Reialista”. Minuts després es retirava ferit l’estrella de l’equip, Josep Samitier, quedant-se l’equip amb nou jugadors, ja que els canvis no eren permesos. Tot i les ferides, els dos jugadors van sortir a jugar la segona part –Platko amb el cap embenat-, aconseguint un empat.

Aquella final ha passat a ser la més llarga del campionat espanyol, ja que es va repetir el partit al cap de dos dies amb el mateix resultat (1 a 1 gols), repetint-se de nou l’endemà amb victòria blaugrana per 1 a 3 gols. Tot i que Platko no va jugar ni el segon ni el tercer partit va ser rebut a Barcelona com un autèntic heroi, rebent les visites del llavors famós Carlos Gardel a l’hospital on sembla que va estar ingressat uns dies. El mite del porter va créixer quan Rafael Alberti, que havia assistit al partit i escrit una crònica, li va dedicar una oda (publicada el 27 de maig de 1928). El poema emfatitza el valor del jugador hongarès, capaç de “deixar-se matar” per la causa si feia falta, tot i ser un estranger.

El poema va tenir cert ressò en gran part pel rerefons polític, on una dèbil monarquia sustentada per la dictadura de Primo de Rivera (cop d’estat de 1923), no estaria interessada en que la “seva” copa (la copa s’havia creat el 1902 amb motiu de la coronació d’Alfons XIII, i que fins 1932 va portar el seu nom) la guanyés una ciutat republicana contra un equip reialista. I a més, gràcies al comportament heroic d’un hongarès aliè a les lluites internes del país.

Si el que diu la crònica i el poema d’Alberti és cert, que allà no es jugava només un partit de futbol sinó que era una qüestió nacional, podríem realitzar una interpretació política del vers de Sindreu, ben amagada sota un caligrama d’aparença apolítica: El primer vers es referiria a un dels jugadors ferits del Barça. La ironia seria la història d’aquest partit tan llarg i rocambolesc. I l’home blocat no seria cap altre que el mateix Borbó, que cada vegada estava més aïllat, fins al punt que marxaria del país després de les eleccions de 1931.

Potser interpretar aquest poema innocu com una imatge de la feblesa de la monarquia està poc fonamentant, però aquesta debilitat era una realitat sempre present que tot ho impregnava, com deixen entreveure els diaris de l’any 1928.

Més enllà de possibles interpretacions, l’obra funciona al relacionar un grup de cases petites, on està instal·lat, amb el veí estadi del F.C. Barcelona."