TRESORS a BARCELONA: Font de Carles III

"Una de les obres més reivindicades pels veïns de Sants i Les Corts era el cobriment de la Ronda del Mig (antic Primer Cinturó de Ronda), per eliminar el terrible soroll i la separació física de les dues parts dels carrers que travessava. El 23 de febrer de 2003 es va inaugurar aquesta obra magna des de la Travessera de Les Corts a la plaça de Cerdà, un passeig de 2,2 quilòmetres que va costar 6.800 milions de pessetes. En el tram situat entre l'avinguda Diagonal i el carrer de Mejía Lequerica, a l'alçada de l'antic Institut Frenopàtic, els arquitectes municipals Olga Tarrasó i Jordi Henrich van situar unes escales que conformen una cascada d'aigua."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Els arquitectes Jordi Henrich i Olga Tarrasó, guanyadors d’un Premi Ignasi de Lecea (2007), han treballat junts durant molts anys desenvolupant un llenguatge caracteritzat per la seva coherència formal i que se sustenta en la relació entre els factors de subtilesa, de poètica i de contundència. La subtilesa deriva de la capacitat d’aquests autors d’encaixar projectes contemporanis en territoris que, per la seva morfologia i estructura, semblen rebecs a admetre solucions formals i tècniques actuals. El desenvolupament del detall projectual incorpora sempre una dimensió poètica, tant pel que fa a la combinatòria d’elements naturals i elements inerts, com al tractament aïllat d’algun d’ells. La contundència deriva de l’immillorable aplicació dels criteris vitruvians de la firmitas, venustas, utilitas en els projectes.

La cobertura de la Ronda del Mig al seu pas per La Bordeta, Sants i Les Corts ha estat un llarg procés que ha comportat com a mínim quatre solucions projectuals que li ha conferit una existència unitària i harmònica.

El final d’aquesta cobertura, prop de l'avinguda Diagonal, és una font. Des del meu punt de vista un excel·lent treball que soluciona de forma molt adient el problema de rematar un projecte de passeig urbà en superfície, sobre l’entrada del túnel de circulació viària que segueix el seu camí per sota de la Gran Via de Carles III i de les Rambles de Brasil i de Badal.

L’exercici de solucionar el final de la Gran Via de Carles III/entrada al túnel mitjançant una font no és fàcil ni senzill. Menys encara quan la solució es concentra en el disseny del pla del terra –renunciant al soroll que suposaria la introducció d’una estructura vertical- i s’articula mitjançant un arriscat canvi en el llenguatge dels materials emprats en el tram de la Gran Via de Carles III.

Els autors –no sé si pensant en el magnífic projecte de Carles III a la Granja de San Ildefonso, el petit Versalles espanyol– plantegen una elaborada solució en forma de font. Aquest punt de la Gran Via de Carles III té una orientació nord-est que li garanteix, pràcticament, la incidència dels raigs de sol durant quasi tot el dia. De la matinada a mig dia quasi de forma perpendicular, a partir de mig dia de forma lateral des de l’oest. Aquesta situació explica la solució adoptada pels arquitectes.

Efectivament, el final del passeig peatonal/entrada al túnel, s’articula en un pla inclinat d'uns 45º, aproximadament. El disseny del pla s’estructura per una combinació de dos procediments clàssics en el disseny de fonts de jardí. D’una banda, el pla és una rampa esglaonada –no m'atreveixo a dir que és una escala d’aigua –amb una orientació nord-est - sud-oest (orientació que explica la captació del sol i els seus efectes sobre l’aigua durant la jornada solar). Al mateix temps aquesta rampa és una adaptació dels chadars dels jardins islàmics. Els chadars són un recurs en el disseny dels jardins islàmics i mongols que consisteix en el disseny d’un pla inclinat, normalment estret, en forma d’escala de pedra, on la petjada dels graons és molt petita.

Essent l’objectiu fonamental del chadar el reflectir al màxim la llum del sol, s’aconsegueix, primer per la seva orientació, segon per la seva construcció en forma de rampa esglaonada, convertir els reflexes del sol en milers d’espurnes de llum en moviment.

Els nostres autors aconsegueixen aquest efecte –el de trencar el reflex de la llum- com assenyalàvem, gràcies a l’orientació del pla inclinat, a la introducció de l’esglaonat, però també gràcies al material amb el que treballen la base d’aquesta rampa, l’acer inoxidable.

Com dèiem és una font, possiblement la podríem anomenar cascada, però emmarcada en un entorn urbà d’una ciutat mediterrània, que pateix set i en la que no sempre es tenen les fonts en funcionament.

El pla inclinat d’acer inoxidable es converteix durant moltes hores, durant molts dies, en una metonímia de la font. L’acer que reflexa el sol, que el fracciona en milers d’espurnes de llum, substitueix l’aigua en lleuger moviment.

Des del punt de vista urbà, la font tanca un eix de vianants i visual, és l’escultura dinàmica i no figurativa que aglutina el sentit de la passejada ascendent des de la plaça Cerdà a l'avinguda Diagonal. És l’escultura que demostra que en la ciutat contemporània és possible reproduir els criteris de composició urbana del classicisme sense necessitat d’optar per la “intervenció artística contemporània”, sinó des de la solució aportada pel propi projecte urbà."