dilluns, 27 de febrer del 2023

Escultura al Pare Benito Menni

 

"Única obra pública a Barcelona de l'escultor gironí Domènec Fita, especialitzat durant una bona etapa de la seva vida en imatgeria religiosa. Fou posat en el nou edifici de l'Hospital de Sant Rafael a la Vall d'Hebron l'any en què aquest s'inaugurà, 1967. En aquest mateix any es complia el centenari de l'obertura a Barcelona del primer centre hospitalari de l'orde de Sant Joan de Déu, fundat al segle XVI per Juan Cidade Duarte per a l'atenció dels infants. Aquest orde va ser restaurat, al segle XIX, després de la quasi extinció arran de les exclaustracions de 1835, pel religiós milanès Angelo Ercole Menni Figini, conegut com el pare Benito Menni. Aquest centenari (1867-1967) és recordat en la inscripció que figura en el monument.

L'hospital infantil de Sant Joan de Déu estigué des del 1867 fins al 1877 a Muntaner-Rosselló i després a Les Corts on va funcionar fins al seu trasllat a Finestrelles, on és ara, l'any 1971. A l'espai que ocupà aquell hospital a Les Corts hi ha ara la zona comercial Illa Diagonal i l'edifici de Muntaner-Rosselló és l'actual col·legi de Sant Miquel, on es conserven tres ales del claustre gòtic del convent de clarisses del carrer Jerusalem enderrocat durant la revolució de 1868 i reconstruït sota la direcció de Francesc de Paula Villar per iniciativa dels germans de Sant Joan de Déu durant els anys que van ser-hi.

El pare Menni fundà també, el 1881, l'orde hospitalari femení del Sagrat Cor, al qual encomanà la gestió de l'Asil de Sant Rafael per a noies escrofuloses i cegues que creà el 1889 a Les Corts. Posteriorment aquest asil es traslladà a Sant Genís dels Agudells i finalment, dintre del mateix barri, va anar al seu actual emplaçament de la Vall d'Hebron. Va ser aleshores quan s'hi va posar l'escultura de Domènec Fita, en acer retallat.

El pare Menni impulsà també a Catalunya la creació del manicomi de Sant Boi i diversos centres hospitalaris per la resta de l'Estat. Va morir el 1914 a la ciutat francesa de Dinan, desterrat i oblidat, després d'uns últims anys de la seva vida envoltats per la polèmica. El 1985 el papa Joan Pau II el va beatificar."

 

"A l'entrada de l'Hospital de Sant Rafael, gairebé tocant la cruïlla del passeig de la Vall d'Hebron i l'avinguda del Jordà, la imatge del pare Benito Menni sembla guaitar qui s'endinsa en el recinte, per mostrar-li una rebuda entre seriosa i mística. Aquesta peculiar hospitalitat també remet a d'altres possibles interpretacions en la qüestió de traspassar llindars. I és que a partir de la composició del conjunt de l'obra s'hi podria veure una barreja entre el recordatori de qui fou el pare Menni en vida i el seu pas a una altra "existència", a més d'altres significats religiosos.

En aquesta possible interpretació, la mena de trànsit de cos a ànima, sembla reforçar-se quan s'observa la imatge des de la base fins a capdamunt. En la base de l'obra es veu el perfil del pare Benito Menni, per sobre d'una llosa de marbre, talment una làpida en un cementiri, completada amb unes flors plantades just al davant. Damunt d'aquesta, i suportada per una estructura metàl·lica fosca, hi ha una figura més etèria que sembla voler-se escapar i fugir cap amunt, d'aquí allò de l'ascens de l'ànima, insinuat a partir de les prolongacions que surten del darrere d'aquesta figura més elevada.

Però ben segur que qui passi pel davant d'aquest record al pare Menni i l'observi, pot trobar altres interpretacions d'aquesta obra situada dintre del recinte de l'hospital, entremig de dos camins, un que porta a l'entrada principal i l'altre a l'església, un aparcament i el tanatori, com indiquen els rètols de la vora. L'escultura es troba situada dintre d'un parterre de gespa amb plantes de flor, arbustos i més enrere, arbres, a més d'un petit estanc.

Com els visitants o residents de l'hospital que guaiten des d'una de les terrasses de l'edifici, situat al seu darrere, la imatge també "mira" cap a la ciutat, enmig d'alguna palmera i tres magnòlies que en l'horabaixa d'estiu deixen el seu aroma escampat. D'esquenes ens queda un tros del perfil de la serra de Collserola, on es pot veure la parròquia del Sagrat Cor de Jesús del Tibidabo, com si confirmés de forma visual el vincle amb l'orde hospitalari femení del mateix nom, a qui s'encomanà la gestió de l'Hospital, en la seva fundació."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Bertomeu Vidal

Materials:Bronze sobre placa de marbre i plaxa d'acer retallada





PADRE / BENITO / MENNI / 1867 / 1967


Més informació:Viquipèdia Benedetto Menni

Pare Benedetto Menni, fundador de la congregació de les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Domènec Fita

Més informació:Viquipèdia Domènec Fita i Molat

Domènec Fita, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Horta Guinardó

 


Escultura Ritme i Projecció

 

"Una de les primeres escultures abstractes posades en parcs públics a Barcelona. Les primeres van ser dues obres de Subirachs, Forma 212, posada per la Diputació a les Llars Mundet el 1957, i Evocació marinera, posada per l'Ajuntament a la Barceloneta el 1960.

Ritme i projecció de Marcel Martí, va ser la tercera. El lloc escollit, l'estany del nou polígon de Montbau, responia a la voluntat municipal de donar a aquell grup d'habitatges de promoció pública un caràcter d'operació de prestigi que fes perdonar tots els disbarats portats a terme fins aquell moment en política de promoció d'habitatges.

Montbau, començat el 1956, volia ser una operació innovadora, en la línia de la Interbau de Berlín, exponent dels corrents avançats sobre planificació de nous barris, que representants municipals havien anat a visitar l'any anterior. El nou barri va ser projectat pels arquitectes Xavier Subías, Pedro López Iñigo i Guillermo Giráldez. Fins i tot es va intentar convèncer Le Corbusier perquè acceptés l'encàrrec de fer l'església, però aquest va declinar l'oferiment a causa de la seva edat (tenia ja 75 anys quan li ho van demanar). La col·locació d'una obra de Marcel Martí quan es va acabar la primera fase de construcció va ser una manera de posar l'èmfasi sobre la voluntat rupturista de Montbau.

Marcel Martí havia intervingut el 1959, juntament amb d'altres artistes, en l'exposició Cero Figura a la Sala Gaspar. L'escultor hi havia aportat una petita figura de coure que va agradar a Santiago de Cruylles i a Santiago Udina Martorell, regidors de l'Ajuntament els dos i president, a més, el primer, del Patronat Municipal de l'Habitatge, que era el promotor del barri. Udina Martorell coneixia Marcel Martí perquè el pare de l'escultor va estar empresonat amb ell durant la guerra, a causa de la seva militància a Acció Catòlica. Al cap de dos anys de l'exposició, acabada la primera fase de Montbau, Marcel Martí va rebre l'encàrrec perquè una ampliació d'aquella obra servís per decorar l'estany del barri. Martí va haver de fer l'ampliació en només disset dies. La inauguració va fer-se el 27 d'abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, de l'any 1961, amb una certa discreció, a causa del clima contrari a l'art abstracte que es vivia en aquells anys als ambients oficials."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Quan s'estructurà el barri de Montbau, enmig de la vegetació començaren a sorgir les cases d'habitatge, més que d'estil racionalista -que aquesta era la intenció a la segona meitat dels anys 60-, d'estructures de cost mínim per fer front a l'allau d'immigració vers les ciutats. Al Pla de Montbau i al bell mig d'un llac rectangular, s'instal·là, el 1961 -segons el projecte de Parcs i Jardins de l'Ajuntament de Barcelona- l'escultura de Marcel Martí (Alvear, Argentina, 1921), feta amb planxa i tirants de ferro, que l'artista premonitòriament havia titulat Ritme i projecció, atès que aquesta era la voluntat de la intenció que s'observava a l'indret en què s'estava desenvolupant.

L'escultura és una conjunció de dues el·lipses desiguals, amb elements radials i irregulars que les travessen, i tres formes deltoides de planxa de ferro d'una certa ondulació, que es troben i s'interrelacionen determinant un estel espacial -o també una rosa dels vents, que suggeriria un cert art de navegar- que atreu i crida l'atenció de qui es troba al seu entorn.

Com totes les obres de Marcel Martí, és inevitable percebre-hi una certa vida, una vivència que no deixa indiferent l'observador. Aquesta hauria de ser, sens dubte, una de les funcions de l'escultura i no pas una simple fita per donar una informació o per assabentar-nos que cal recordar algú o un determinat fet. Aquesta obra de Marcel Martí, Ritme i projecció, és més aviat geomètrica, tot i que té el cantó càlid de la comunicació íntima. Les sinuositats dels plans, les corbes dels el·lipsoides i, fins i tot, els puntals que ho entrellacen tot, en cap moment no són elements percebuts com d'estricta estructura sense, però, que es deixin de veure's com suports i plans. Seria com una indicació que en el racionalisme funcional s'hi posa una intenció i si el guia una espiritualitat, les formes més pensades poden ser, també, formes de la sensibilitat. Cal mirar i remirar i hom acaba per percebre l'esperit que ho ha guiat. Una funció de l'escultura, però que necessita la sensibilitat d'un artista."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Arnau Puig

Materials:Bronze








Més informació:Viquipèdia Barri de Montbau

Pla de Montbau, nivel superior, font:Viquipèdia
 

Autor

Escultor:Marcel Martí

Més informació:Viquipèdia Marcel Martí i Badenes

Marcel Martí, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Horta Guinardó

 

 

divendres, 24 de febrer del 2023

Escultura Maternitat de Vall d'Hebrón

 

"El 17 de juliol del 1966 Franco va inaugurar el gratacels destinat a obstetrícia en el complex hospitalari que aleshores s'anomenava Residencia Francisco Franco, a la Vall d'Hebron. L'Institut Nacional de Previsió, del qual depenia, va encarregar una obra per decorar el jardí exterior a l'escultor madrileny Carlos Ferreira de la Torre, pioner de l'art abstracte a l'Estat espanyol, els anys cinquanta, del qual Camilo José Cela va escriure que "es un niestzcheano, un hombre de cuerpo y alma fuertes y saludables; por eso trabaja el hierro y la piedra como los trabaja: a golpes y con sabiduría".

Ferreira de la Torre, que té obres monumentals escampades per tot l'Estat espanyol, en té una altra a Barcelona: un relleu de pedra fet el 1959 per a una sucursal de l'aleshores Banco Guipuzcoano. A part de l'abstracte, ha conreat també el figuratiu (ha fet bustos d'allò més clàssics) i la gegantesca Maternitat de la Vall d'Hebron és més pròxima a aquest que no pas a l'abstracte, tot i la simplificació de formes.

L'escultura quedava inicialment al mig d'un aparcament, envoltada de cotxes. Ara es troba en una situació una mica més digna, a tocar del carrer de l'Arquitectura, abraçat per un gran llorer en una petita zona de gespa, al costat dels barracots de l'aire condicionat. És costum que algunes mares, en abandonar l'hospital, i si el part ha anat bé, hi deixin un ram de flors que, per això, sempre cobreixen l'estàtua."

 

"El vigor de l'obra de l'escultor Ferreira de la Torre es reflecteix una vegada més en aquesta escultura que representa un concepte universal de l'home amb gran poder d'evocació: la maternitat. Si bé la seva tipologia és tradicional, una mare asseguda amb el fill a la falda (protecció sense constriccions) en un moment quotidià en què ambdós miren abstrets cap a un punt no concret, no ho és pas la realització formal.

Les dues figures sedents i hieràtiques, a tall d'escultura de l'antiguitat remota (egípcia i persa) i clàssica arcaica (kuroi) reflecteixen, amb vocació monumental i formes simplificades i enèrgiques, una actitud natural caracteritzada per l'absència d'acció mitjançant una composició vertical i equilibrada, tan sols alterada per la inclinació de la cama esquerra. L'efecte visual és de rotunditat i pesadesa.

L'abstracció formal i les proporcions fora de cànon d'aquesta obra l'aparten de l'escultura academicista realitzada a Espanya en aquells mateixos anys i la insereixen en la tradició escultòrica d'artistes com Julio González, Gargallo, Picasso, Alberto Sánchez o Ferrant, que al seu torn està inscrita en les propostes d'escultura que pertanyen al panorama internacional del moment (amb figures com Epstein, Moore, Arp, Brancusi o Gaudier). És a dir, en la interpretació lliure del territori de l'art plàstic primitiu i l'expressió essencial i vitalista del món personal de l'artista, no sufocada per l'ornament ni per la virtuositat tècnica.

Finalment, és ineludible fer referència a la seva relació amb el context. L'escultura es troba en un entorn enjardinat, ubicada en el lateral d'un camí i integrada cromàticament en aquest per la pàtina verdosa del bronze. El pedestal, a penes perceptible, és el banc en què s'asseu. Aquests dos aspectes, l'emplaçament a l'aire lliure i l'absència de pedestal, també ens aporten dades molt significatives de la seva ruptura amb l'estatuària clàssica."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Blanca Fernández

Materials:Bronze




 

Autor

Escultor:Carlos Ferreira de la Torre

Més informació:Viquipèdia Carlos Ferreira de la Torre

Carlos Ferreira de la Torre, font:ateneodecordoba.com

 
Veure més Art Públic Horta Guinardó




dijous, 23 de febrer del 2023

Monònit a Juan de Mena

 

"Bloc de formigó estriat posat damunt d'una peanya quasi tan gran com el mateix monòlit que suporta. Està dedicat al poeta del segle XV Juan de Mena (Còrdova, 1411 - Torrelaguna, 1456) que residí a la cort de Joan II de Castella. Es troba en un espai verd al carrer del mateix nom, davant de l'edifici que porta els números 5 i 7, un dels que va fer a partir de 1964 una immobiliària de Josep Maria Figueras i Ildefons Suñol en zona qualificada de verda en el Pla Comarcal de 1953. Quan un contenciós administratiu va aconseguir que s'aturessin les obres, perquè el Pla Parcial no havia estat aprovat pel Consell de Ministres, ja hi havia fet més d'un miler d'habitatges. El Consell de Ministres va denegar l'aprovació de Pla el 1970, tot i que posteriorment el Pla General Metropolità del 1976 va legalitzar el que ja hi havia construït.

De fet tota la numeració dels blocs d'aquesta urbanització, a la qual es va donar el nom publicitari de Parque del Valle Hebron, correspon al carrer Juan de Mena, fins i tot els passatges interiors, i per això la mateixa immobiliària va posar el monument en el moment de fer l'obra. Però inicialment no hi havia cap placa de carrers i l'adreça que utilitzaven els qui hi vivien era la numeració de blocs, de la qual encara en queda alguna resta a les parets exteriors.

La urbanització de l'entorn en vigílies dels Jocs Olímpics va deixar el monument encarat a una nova zona verda a la qual s'ha donat el nom de Jardins de Can Brasó, al costat de les instal·lacions del Club Hispano-Francès."

A / JUAN DE MENA / POETA / 1411 - 1456
 

"El monòlit dedicat a Juan de Mena se situa en un dels laterals del carrer que porta el seu nom, dins una de les moltes zones enjardinades que donen verd en aquesta part alta de Barcelona, davant dels jardins de Can Brasó.

És una peça realitzada amb una forma curiosa que ratlla la concepció escultòrica, tot i que manté les característiques típiques del monòlit pel que fa a finalitat, mida i ubicació. Es tracta d'un monòlit de formigó en motlle simètric, amb la base i la part alta idèntiques i una zona mitjana plana on es retallen les lletres de la dedicatòria. Aquestes dues parts formades de plaques allargades arritmades, a dalt i a baix, atorguen moviment a la peça i la fan molt original.

La forma d'aquest monòlit emula les estructures i màquines que realitzen el trencament de pedra natural a les nostres canteres. De manera que és força curiós que aquest monòlit sigui de formigó i no de pedra natural, i crea un contrasentit difícil d'explicar si no es coneix la biografia de la seva construcció.

La base, més petita que la resta de la peça i també de formigó, està completament amagada per plantes trepadores. La vegetació serà la seva companya principal. Tant és així que, de fet, aquest monòlit costa de veure a primer cop d'ull perquè hi ha davant seu una gran planta rodona. La combinació del formigó amb la vegetació crea un espai curiós molt agradable a la vista del vianant."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona -  Art Públic - Carles Poy i Clara Renau

Materials:Formigó



Més informació:Viquipèdia Juan de Mena

Juan de Mena, font:definicion.edu

 

Autor

Escultor:Desconegut

 

Veure més Art Públic Horta Guinardó

 

 


Monument a Pedro Muñoz Seca

 

"El monument a Pedro Muñoz Seca se situa davant del centre social de Montbau, al número 31 del carrer que porta el nom de l'escultor Roig i Solé. El comediògraf andalús Muñoz Seca, autor de La venganza de don Mendo i mort el 1936 a Paracuellos del Jarama, tenia un admirador en el qui fou primer president de l'associació de veïns de Montbau -barri promogut pel Patronat Municipal de l'Habitatge que va començar-se a habitar el 1960-, Jiménez de la Santa, d'idees no precisament gaire progressistes. Aquest aconseguí que l'Ajuntament donés el nom de Muñoz Seca als jardins centrals del barri -i així es diuen encara oficialment- i per la seva banda promovia que en el teatre del centre social del barri es representessin sainets d'aquell autor teatral. També va fer posar davant del centre social, al carrer de Roig i Solé, un gran bloc de pedra arrodonida amb unes lletres metàl liques en relleu on es llegia: "Montbau a Muñoz Seca".

L'associació de veïns va continuar controlada per grups ultra els anys setanta -a Jiménez de la Santa el va succeir en la presidència un militar retirat, González Manrique- i ni amb l'arribada de la democràcia es va aconseguir que deixessin les regnes, tot i l'oposició creixent. Mans anònimes van anar arrencant de nit, discretament, una a una, les lletres metàl·liques del monument a Muñoz Seca. Al començar els anys vuitanta només restaven tres lletres de la paraula Montbau (la ema, la ena, la be) i algunes restes de les altres. Fàbregas, un veterà militant d'ERC a Horta va pintar un dia les quatre barres sobre la pedra, i així ha quedat. Molt poca gent recorda ja que aquell pedrot havia estat inicialment un monument a Muñoz Seca, tot i que sota la pintura de les quatre barres continuen incòlumes la M, la N i la B, i s'insinuen les restes del suport de les altres lletres."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Pedra




Més informació:Viquipèdia Pedro Muñoz Seca

Pedro Muñoz Seca, font:Viquipèdia
 

Autor

Promotor:Jiménez de la Santa

 

Veure més Art Públic Horta Guinardó

 

 


dimarts, 21 de febrer del 2023

Escultura a Frederic Soler

 

Monument a Pitarra

"Frederic Soler i Hubert (Barcelona, 1839-1895), més conegut pel pseudònim amb què signà la majoria de les seves obres, Serafí Pitarra, fou un dels homes de lletres més populars del seu temps. Conreador primer d'un teatre popular, satíric i de paròdia, i partidari de la revolució de 1868, derivà després cap a un teatre de gust burgès i acceptà la Restauració. Empresari del Teatre Romea, pocs mesos després de la seva mort es va prendre la decisió d'aixecar-li un monument en l'indret barceloní que aleshores més relació tenia amb el seu art: el Pla de les Comèdies, ara plaça del Teatre, davant per davant del teatre Principal. El 13 de març de 1896 es van triar com a autors del monument l'arquitecte Pere Falquès i l'escultor Agustí Querol. Les obres van començar el 16 de novembre de 1897.

Agustí Querol i Subirats desenvolupà una activitat intensa com a polític i home de negocis i com a escultor. Nascut a Ulldecona, visqué la major part de la seva vida a Madrid on, a l'ombra de Cánovas del Castillo, fou sotsdirector del Museo del Prado i diputat en dues legislatures pel districte de Roquetes (Baix Ebre). Aquesta doble faceta donà peu que la premsa satírica de Catalunya el fes sovint objecte de les seves burles, i el monument a Pitarra, amb la seva grandiloqüència i la peculiar personalitat de la figura a què homenatjava, fou una ocasió d'or per portar-les a terme, tot i que sembla que Querol no va cobrar res per l'obra. Hi va contribuir també el fet que l'arquitecte fos Pere Falqués, a qui les revistes d'humor ja havien posat a la picota pels seus bancs del passeig de Gràcia.

Les obres van durar nou anys. La inauguració la va fer l'alcalde Domènec Sanllehy el dia de sant Esteve de l'any 1906, en presència d'Ernest i Blanca Soler de les Cases, fills de Pitarra. Discutit artísticament -el 1935 l'Ajuntament va estar a punt de traslladar-lo a Montjuïc-, el seu estratègic emplaçament i el tipus de teatre que havia conreat Pitarra en la seva primera època l'han mantingut sempre com una de les mostres d'estatuària pública més populars de la ciutat.

Un dels moments en què va tenir més protagonisme fou durant la Transició: el 23 de març de 1976, amb motiu del Dia Mundial del Teatre, va ser el marc d'una lúdica concentració reivindicativa de gent de teatre amb disfresses. Les imatges d'aquesta acció han quedat com un dels emblemes de l'esperit renovador d'aquells anys.

En el lloc que des del 1906 ocupa aquest monument, hi havia hagut abans dues fonts monumentals: una que només va durar disset anys, feta després de l'ocupació francesa, i una altra de més categoria, que la va substituir i que va durar fins al 1877, obra de l'arquitecte Pere Serra i dels escultors Salvador Gurri i Damià Campeny. Quan fou enderrocada, totes dues estàtues van ser portades al Parc de la Ciutadella, que aleshores es començava a condicionar. Una, el popular Xato o Vell, que li va donar nom, es troba actualment a la plaça de Sants, on la van dur el 1975. L'altra estàtua, Minerva amb l'escut de Barcelona, roman retirada de l'espai públic."

A / FREDERICH SOLER / (PITARRA)

"El taller d'Agustí Querol va acaparar, juntament amb el de Marià Benlliure, la majoria dels grans encàrrecs monumentals del començament del segle XX a ciutats espanyoles i, fins i tot, a Buenos Aires, l'Havana i altres capitals hispanoamericanes.

Agustí Querol va adquirir fama sobretot per la grandiositat de les seves estàtues al·legòriques i pel dinamisme compositiu que imprimia als seus monuments; però també va produir exemples de tot el contrari, protagonitzats pel retrat d'algun personatge històric i dominats per un aire d'abstreta quietud, com el de Quevedo a Madrid, o aquesta escultura de 1903-1906 que representa Frederic Soler, "Pitarra", assegut sobre les màscares de la tragèdia i de la comèdia esperant que li arribi la inspiració per posar-se a escriure en el paper que sosté.

Les estàtues d'intel·lectuals i artistes van proliferar molt a Barcelona a la darreria del segle XIX i al començament del XX, sobretot les dedicades a literats, especialment als qui encarnaven l'apologia de l'idioma català, principal diferenciació cultural de la identitat nacional catalana.

Un cas típic d'això últim és aquest monument que honra el "FUNDADOR DEL TEATRE CATALÀ", segons explica la inscripció del seu pedestal modernista. Les grans volutes i garlandes d'aquest pedestal, que és obra de Pere Falqués, van suscitar no pocs comentaris després de la inauguració, però, malgrat tot, avui el monument passa força desapercebut.

També és cert que, en comptes de col·locar l'estàtua del dramaturg a les portes d'un teatre i d'esquena seu, com es troba la de Calderón davant del Teatre Espanyol a la madrilenya plaça de Santa Ana, aquí es va tenir l'originalitat de col·locar "Pitarra" mirant al Teatre Principal però a la part oposada de la plaça del teatre.

Segur que si l'haguessin situat al mig de la Rambla, o el pedestal hagués estat més colorista o molt més alt, cridaria una mica més l'atenció al gran nombre de vianants que passegen pel seu costat sense aturar-se a mirar-lo."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - J.P. Lorente

Materials:Marbre blanc sobre pedestal de pedra de Montserrat





FUNDADOR / DEL / TEATRE CATALÀ




Més informació:Viquipèdia Frederic Soler i Hubert

Frederic Soler, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Agustí Querol

Arquitecte:Pere Falquès

Més informació:Viquipèdia Agustí Querol i Subirats

Més informació:Dbe.rah.es/biografias/agustin-querol-y-subirats

Agustí Querol, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Pere Falquès

Pere Falquès i Urpí, font:Viquipèdia
 

Veure més Art Públic Ciutat Vella Oest