TRESORS a BARCELONA: Escultura Ritme i Projecció

"Una de les primeres escultures abstractes posades en parcs públics a Barcelona. Les primeres van ser dues obres de Subirachs, Forma 212, posada per la Diputació a les Llars Mundet el 1957, i Evocació marinera, posada per l'Ajuntament a la Barceloneta el 1960.

Ritme i projecció de Marcel Martí, va ser la tercera. El lloc escollit, l'estany del nou polígon de Montbau, responia a la voluntat municipal de donar a aquell grup d'habitatges de promoció pública un caràcter d'operació de prestigi que fes perdonar tots els disbarats portats a terme fins aquell moment en política de promoció d'habitatges.

Montbau, començat el 1956, volia ser una operació innovadora, en la línia de la Interbau de Berlín, exponent dels corrents avançats sobre planificació de nous barris, que representants municipals havien anat a visitar l'any anterior. El nou barri va ser projectat pels arquitectes Xavier Subías, Pedro López Iñigo i Guillermo Giráldez. Fins i tot es va intentar convèncer Le Corbusier perquè acceptés l'encàrrec de fer l'església, però aquest va declinar l'oferiment a causa de la seva edat (tenia ja 75 anys quan li ho van demanar). La col·locació d'una obra de Marcel Martí quan es va acabar la primera fase de construcció va ser una manera de posar l'èmfasi sobre la voluntat rupturista de Montbau.

Marcel Martí havia intervingut el 1959, juntament amb d'altres artistes, en l'exposició Cero Figura a la Sala Gaspar. L'escultor hi havia aportat una petita figura de coure que va agradar a Santiago de Cruylles i a Santiago Udina Martorell, regidors de l'Ajuntament els dos i president, a més, el primer, del Patronat Municipal de l'Habitatge, que era el promotor del barri. Udina Martorell coneixia Marcel Martí perquè el pare de l'escultor va estar empresonat amb ell durant la guerra, a causa de la seva militància a Acció Catòlica. Al cap de dos anys de l'exposició, acabada la primera fase de Montbau, Marcel Martí va rebre l'encàrrec perquè una ampliació d'aquella obra servís per decorar l'estany del barri. Martí va haver de fer l'ampliació en només disset dies. La inauguració va fer-se el 27 d'abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, de l'any 1961, amb una certa discreció, a causa del clima contrari a l'art abstracte que es vivia en aquells anys als ambients oficials."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Quan s'estructurà el barri de Montbau, enmig de la vegetació començaren a sorgir les cases d'habitatge, més que d'estil racionalista -que aquesta era la intenció a la segona meitat dels anys 60-, d'estructures de cost mínim per fer front a l'allau d'immigració vers les ciutats. Al Pla de Montbau i al bell mig d'un llac rectangular, s'instal·là, el 1961 -segons el projecte de Parcs i Jardins de l'Ajuntament de Barcelona- l'escultura de Marcel Martí (Alvear, Argentina, 1921), feta amb planxa i tirants de ferro, que l'artista premonitòriament havia titulat Ritme i projecció, atès que aquesta era la voluntat de la intenció que s'observava a l'indret en què s'estava desenvolupant.

L'escultura és una conjunció de dues el·lipses desiguals, amb elements radials i irregulars que les travessen, i tres formes deltoides de planxa de ferro d'una certa ondulació, que es troben i s'interrelacionen determinant un estel espacial -o també una rosa dels vents, que suggeriria un cert art de navegar- que atreu i crida l'atenció de qui es troba al seu entorn.

Com totes les obres de Marcel Martí, és inevitable percebre-hi una certa vida, una vivència que no deixa indiferent l'observador. Aquesta hauria de ser, sens dubte, una de les funcions de l'escultura i no pas una simple fita per donar una informació o per assabentar-nos que cal recordar algú o un determinat fet. Aquesta obra de Marcel Martí, Ritme i projecció, és més aviat geomètrica, tot i que té el cantó càlid de la comunicació íntima. Les sinuositats dels plans, les corbes dels el·lipsoides i, fins i tot, els puntals que ho entrellacen tot, en cap moment no són elements percebuts com d'estricta estructura sense, però, que es deixin de veure's com suports i plans. Seria com una indicació que en el racionalisme funcional s'hi posa una intenció i si el guia una espiritualitat, les formes més pensades poden ser, també, formes de la sensibilitat. Cal mirar i remirar i hom acaba per percebre l'esperit que ho ha guiat. Una funció de l'escultura, però que necessita la sensibilitat d'un artista."