TRESORS a BARCELONA: Escultura a Frederic Soler

Monument a Pitarra

"Frederic Soler i Hubert (Barcelona, 1839-1895), més conegut pel pseudònim amb què signà la majoria de les seves obres, Serafí Pitarra, fou un dels homes de lletres més populars del seu temps. Conreador primer d'un teatre popular, satíric i de paròdia, i partidari de la revolució de 1868, derivà després cap a un teatre de gust burgès i acceptà la Restauració. Empresari del Teatre Romea, pocs mesos després de la seva mort es va prendre la decisió d'aixecar-li un monument en l'indret barceloní que aleshores més relació tenia amb el seu art: el Pla de les Comèdies, ara plaça del Teatre, davant per davant del teatre Principal. El 13 de març de 1896 es van triar com a autors del monument l'arquitecte Pere Falquès i l'escultor Agustí Querol. Les obres van començar el 16 de novembre de 1897.

Agustí Querol i Subirats desenvolupà una activitat intensa com a polític i home de negocis i com a escultor. Nascut a Ulldecona, visqué la major part de la seva vida a Madrid on, a l'ombra de Cánovas del Castillo, fou sotsdirector del Museo del Prado i diputat en dues legislatures pel districte de Roquetes (Baix Ebre). Aquesta doble faceta donà peu que la premsa satírica de Catalunya el fes sovint objecte de les seves burles, i el monument a Pitarra, amb la seva grandiloqüència i la peculiar personalitat de la figura a què homenatjava, fou una ocasió d'or per portar-les a terme, tot i que sembla que Querol no va cobrar res per l'obra. Hi va contribuir també el fet que l'arquitecte fos Pere Falqués, a qui les revistes d'humor ja havien posat a la picota pels seus bancs del passeig de Gràcia.

Les obres van durar nou anys. La inauguració la va fer l'alcalde Domènec Sanllehy el dia de sant Esteve de l'any 1906, en presència d'Ernest i Blanca Soler de les Cases, fills de Pitarra. Discutit artísticament -el 1935 l'Ajuntament va estar a punt de traslladar-lo a Montjuïc-, el seu estratègic emplaçament i el tipus de teatre que havia conreat Pitarra en la seva primera època l'han mantingut sempre com una de les mostres d'estatuària pública més populars de la ciutat.

Un dels moments en què va tenir més protagonisme fou durant la Transició: el 23 de març de 1976, amb motiu del Dia Mundial del Teatre, va ser el marc d'una lúdica concentració reivindicativa de gent de teatre amb disfresses. Les imatges d'aquesta acció han quedat com un dels emblemes de l'esperit renovador d'aquells anys.

En el lloc que des del 1906 ocupa aquest monument, hi havia hagut abans dues fonts monumentals: una que només va durar disset anys, feta després de l'ocupació francesa, i una altra de més categoria, que la va substituir i que va durar fins al 1877, obra de l'arquitecte Pere Serra i dels escultors Salvador Gurri i Damià Campeny. Quan fou enderrocada, totes dues estàtues van ser portades al Parc de la Ciutadella, que aleshores es començava a condicionar. Una, el popular Xato o Vell, que li va donar nom, es troba actualment a la plaça de Sants, on la van dur el 1975. L'altra estàtua, Minerva amb l'escut de Barcelona, roman retirada de l'espai públic."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

A / FREDERICH SOLER / (PITARRA)

"El taller d'Agustí Querol va acaparar, juntament amb el de Marià Benlliure, la majoria dels grans encàrrecs monumentals del començament del segle XX a ciutats espanyoles i, fins i tot, a Buenos Aires, l'Havana i altres capitals hispanoamericanes.

Agustí Querol va adquirir fama sobretot per la grandiositat de les seves estàtues al·legòriques i pel dinamisme compositiu que imprimia als seus monuments; però també va produir exemples de tot el contrari, protagonitzats pel retrat d'algun personatge històric i dominats per un aire d'abstreta quietud, com el de Quevedo a Madrid, o aquesta escultura de 1903-1906 que representa Frederic Soler, "Pitarra", assegut sobre les màscares de la tragèdia i de la comèdia esperant que li arribi la inspiració per posar-se a escriure en el paper que sosté.

Les estàtues d'intel·lectuals i artistes van proliferar molt a Barcelona a la darreria del segle XIX i al començament del XX, sobretot les dedicades a literats, especialment als qui encarnaven l'apologia de l'idioma català, principal diferenciació cultural de la identitat nacional catalana.

Un cas típic d'això últim és aquest monument que honra el "FUNDADOR DEL TEATRE CATALÀ", segons explica la inscripció del seu pedestal modernista. Les grans volutes i garlandes d'aquest pedestal, que és obra de Pere Falqués, van suscitar no pocs comentaris després de la inauguració, però, malgrat tot, avui el monument passa força desapercebut.

També és cert que, en comptes de col·locar l'estàtua del dramaturg a les portes d'un teatre i d'esquena seu, com es troba la de Calderón davant del Teatre Espanyol a la madrilenya plaça de Santa Ana, aquí es va tenir l'originalitat de col·locar "Pitarra" mirant al Teatre Principal però a la part oposada de la plaça del teatre.

Segur que si l'haguessin situat al mig de la Rambla, o el pedestal hagués estat més colorista o molt més alt, cridaria una mica més l'atenció al gran nombre de vianants que passegen pel seu costat sense aturar-se a mirar-lo."