divendres, 20 de desembre del 2019

Festa Mare de Déu del Carme

"La Mare de Déu del Carme és una de les diverses advocacions de la Mare de Déu. La seva denominació procedeix del Mont Carmel, a Israel, un nom que deriva de la paraula Karmel o Al-Karem i que es podria traduir com 'jardí'. Hi ha avui en actiu ordes religiosos carmelites repartits per tot el món –masculins i femenins–, els quals giren entorn d'aquesta figura mariana.
Mare de Déu del Carme a Mataró, font:setmanasantamataro.blogspot.com
Aquesta advocació dóna nom a totes les persones que es diuen Carme o Carmel, que celebren la seva onomàstica el dia de la festa d'aquesta Mare de Déu: 16 de juliol. És patrona de la mar, dels pescadors i de l'Armada.
La Mare de Déu del Carme és la patrona de moltes poblacions del litoral mediterrani. Anualment se celebren festivitats, molt sovint amb processons marineres. En aquestes, hi ha embarcacions de tota classe que s'arrenglen darrere la barca principal. Aquesta porta mar endins la imatge de la Mare de Déu del Carme, o "Stella Maris". Arribat a un punt de la processó, totes les barques fan sonar reiteradament les sirenes en homenatge a la verge.
Festa de la Mare de Déu del Carme a Palamós, font:viulafesta.cat
A la majoria de les processons marineres es fa una ofrena floral, llençant rams a l’aigua, en memòria de tots aquells que varen trobar la mort a la mar. De tornada a port, la imatge de la verge és portada al davant d'una processó. Els portadors canten la Salve marinera quan la imatge es torna al seu altar de l'església."
Festivitat de la Mare de Déu del Carme a la Barceloneta, font:barcelona.cat/culturapopular
Veure informació:Wikipedia Mare de Déu del Carme
Més informació:barcelona.cat/culturapopular/festa de la Mare de Déu del Carme
La Llegenda
"L’origen de la festivitat del Carme com a patrona dels navegants es troba en la llegenda que explica que la Mare de Déu va salvar un vaixell anglès a la deriva enmig d’una tempesta terrible. L’almirall mallorquí Antoni Barceló Pont de la Terra va promoure aquesta festivitat i de seguida els mariners la van fer patrona i van passar a anomenar-la ‘Stella Maris’. El culte a la Mare de Déu del Carme va substituir l’antic culte a sant Elm, patró dels navegants catalans, i és, juntament amb Sant Pere i Sant Andreu, una de les patrones de la gent de mar."
Veure informació:Ajuntament.barcelona.cat/ciutatvella/la barceloneta

Mare de Déu del Carme, font:algunsgoigs.blogspot.com
Veure més Festes Populars

Llegenda Ferriol de Besalú

Sant Ferriol, font:algunsgoigs.blogspot.com
Tradicionalment, s'explica la història d'en Ferriol com a cap d'una colla de bandolers de la vila de Besalú, a la Garrotxa. Ferriol tenia el costum d'anar a la taverna després de robar, on s'apostava qui podia mantenir l'equilibri havent begut força vi. Com que en Ferriol era molt creient també anava a confessar-se després de delinquir; un sacerdot li digué: "El que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú".
El lladre va reflexionar i va decidir deixar de robar; en dir-ho, els seus companys lladres el prengueren per traïdor, es barallaren i el mataren. Aleshores, l'enterraren al celler de la taverna sota una bóta de vi. Miraculosament, el vi d'aquella bóta mai deixava de rajar, fins que un dia el taverner el va descobrir enterrat i es va adonar que en Ferriol tocava amb la punta del dit la misteriosa bóta. Des d'aquell moment en Ferriol es convertí en sant i diu la llegenda que els companys de la taverna li dedicaren un ball per agrair-li el vi que mai no s'acabava, el conegut ball de Sant Ferriol.
Bota de Sant Ferriol, font:http://bandaiescolademusicadesapobla.blogspot.com

La dita ésser com la bóta de Sant Ferriol es basa en aquesta llegenda, referint-se a qualsevol cosa que dura molt, que dóna molt de si o que sembla que no s'acabi mai.
A set kilòmetres de Besalú hi ha el lloc de Sant Ferriol, on s'originà la llegenda. Hi ha una ermita dedicada al sant on hi ha una relíquia que se li atribueix. Se'n tenen notícies des del segle XIII, tot i que l'edifici actual és del XV. El tercer diumenge de setembre s'hi fa un aplec.
Església de Falgons, font:escapadarural.com
Existeix una tradició que assegura que la ciutat gallega del Ferrol es diu així perquè el sant hi va anar a evangelitzar.
Font de la informació:Wikipedia Ferriol de Viena
Llibre Sant Ferriol, soldat de Déu de Àngel Rodríguez Vilagran

Historia
Ferriol de Viena (Gàl·lia, segona meitat del segle III - Viena del Delfinat, ca. 250 o 304) fou un militar romà, mort màrtir per la fe cristiana. És venerat com a sant per diverses confessions cristianes. 
Va ser un tribú militar de l'exèrcit romà, a la guarnició de Vienna Allobrogorum (actual Viena del Delfinat), prop de la ciutat de Lió. Durant la persecució de l'emperador Deci, a mitjan segle III (altres fonts parlen de Dioclecià, cap al 303 o 304), el governador Crispí ordenà que tothom fes sacrificis als déus. Quan Ferriol va negar-s'hi, fou detingut com a cristià i torturat. Empresonat, va escapar del calabós i fugí; fou detingut, però, quan anava a travessar el riu Ger i fou decapitat al mateix lloc on fou trobat.
Els cristians de la zona l'enterraren en aquell lloc, a la confluència del Roine i el Ger. Les seves relíquies es troben avui a l'església edificada en aquell, lloc, Saint-Férreol, al lloc de Saint-Romain-en-Gal.
Amb sant Dimes, és considerat el patró dels lladres: es deia que per celebrar-ho el dia 18 de setembre, dia de la seva festa, no feien cap robatori.
Plafó de rajoles amb Sant Ferriol, font:wikipedia

Aplec de Sant Ferriol
Coincidint amb el tercer diumenge del mes de setembre es celebra a Falgons l’Aplec de Sant Ferriol.
Els actes comencen amb la Cavalcada Històrica que parteix des del Castell de Falgons fins a l’església, on una comitiva (caracteritzats) del cavaller Guillem Galceran ofereix les reliquies de Sant Ferriol. A l’ofici es beneix el romaní que porten la mainada vestits de pagesos. Mentrestant, en els paratges de Falgons hi han les parades que artesans de Sant Miquel han muntat, així com la tradicional parada del conill. Al migdia, veïns i amics mengen de l’arrossada popular i havent dinat, en els darrers anys, en el tranquil racó de la font de St. Vicens s’hi celebra un concert.
Veure informació:santmiqueldecampmajor.cat

Cavalcada històrica, font:santmiqueldecampmajor.cat

El Ball de Sant Ferriol
El Ball de Sant Ferriol és una dansa coneguda arreu de Catalunya i que és cantada i ballada des de molt antic, sobretot en ambients agrícoles.  Va unida a una llegenda de sant Ferriol.
Font de la informació:Wikipedia El Ball de Sant Ferriol
Més informació:Festafesta.net ball de Sant Ferriol

Lletra de la cançó
Era un pastor que en tenia tres ovelles,
era un pastor que tenia un penelló.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol; el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.

Jo i el pastor, que vivíem d'amoretes;
jo i el pastor, que vivíem de l'amor.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol; el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.

Tots en tenim, de picor i de pessigolles;
tots en tenim, si som vius i no ens morim.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol; el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.

Bé pots ballar si no tens pa i botifarra,
bé pots ballar si no tens per manducar.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol; el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.

No en tastaràs, des del nas fins a la boca;
no en tastaràs, de la boca fins al nas.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol; el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.

Quantes n'hi ha, que a mi em donen desfici;
quantes n'hi ha, que m'hi voldria casar.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol; el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol
Veure més LLEGENDES CATALANES

dimecres, 18 de desembre del 2019

Fanals de l'Avinguda Gaudí

"Aquest conjunt de sis fanals són els que el mateix arquitecte va dissenyar per al passeig de Gràcia, ja que van ser instal·lats al  a l’encreuament del passeig amb l'avinguda Diagonal. El lloc era sensiblement diferent a com és en l’actualitat: al centre no hi havia res més que una rotonda amb sis fanals de gas que atorgava el caràcter de “plaça” al que avui és només una cruïlla, i al voltant de la rotonda, aproximadament en l’encreuament de les andanes de les dues avingudes hi havia cinc illes de trànsit en les que se situaren aquests fanals.
Per tant els fanals tenien la funció, a mes d’il·luminar, de reforçar la idea de “plaça” delimitant un espai circular al voltant de la rotonda central. Una de les moltes crítiques al Pla d'Eixample de Cerdà era que preveia molt poques places, de manera que cruïlles com aquesta eren aprofitades per suplir aquesta mancança. L’evolució del trànsit rodat, però, va fer que desapareguessin tant la rotonda central com els fanals que ens ocupen.
Formalment, són uns elements acusadament verticals que recorden un pinacle o una agulla gòtica encaixada sobre un doble pedestal. Per la seva ubicació en mig de la via de circulació, no presenten cap seient a la part baixa ja que quedaven fora del circuit lògic dels vianants. Per tot això, representen un contrapunt als bancs-fanal del passeig de Gràcia, amb forma d'“L” invertida i això contribueix a ressaltar aquest punt per damunt de la resta del recorregut del passeig. El veïnatge de les formes de tipus medieval amb el perfil Art Nouveau dels altres fanals no representa cap conflicte ja que tant la línia sinuosa com els motius gòtics formen part de les diverses opcions plàstiques del modernisme català. De fet, l’actual ubicació a l’avinguda Gaudí, fent de “pont” entre la Sagrada Família i l’Hospital de Sant Pau, escenifica un altre cop aquesta harmoniosa convivència."
Veure informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:ferro forjat i pedra calcària



















Autor
Escultor:Pere Falquès
Forja:Manuel Ballarín
Més informació:Wikipedia Pere Falquès i Urpí

Pere Falquès i Urpí, font:wikipedia
Més informació:viquipèdia Plaça Cinc d'Oros

Plaça Cinc d'Oros al passeig de Gracia amb Diagonal, font:wikipedia

Plaça Cinc d'Oros o plaça del llapis (obelisc), font:europapress.es


Medalló Antoni Gaudí

"Tot arribant a la Sagrada Família des de l'avinguda de Gaudí, si ens aturem al darrer fanal del carrer, trobarem una de les incorporacions curioses al concepte de monòlit urbà. A la part frontal d'aquest fanal modernista meravellós, barroc, sensual i imaginatiu com només els treballs d'aquesta època ho són, la que dóna a l'avinguda, s'hi ha incorporat un medalló de bronze amb el rostre de Gaudí. Quin podia ser el suport i l'indret més perfecte per fer una dedicatòria a aquest arquitecte? Doncs segurament el que se li va fer. No crear un suport artificial per al seu rostre, sinó aprofitar-ne un que ja li era propi, el fanal, per a la seva ubicació davant de l'edifici inacabat. El fanal i el rostre de Gaudí queden retallats per una Sagrada Família en segon terme que l'acompanyen meravellosament bé. Cal fer esment que, en un dels laterals del fanal, també s'hi va disposar una font.
El fanal, a més a més, pot resultar un element simbòlic de primer ordre ja que és la font de llum, el racó il·luminat dins una ciutat fosca amb necessitat de referents. Gaudí, el seu personatge, quedarà associat, doncs, a aquesta concepció energètica tan potent i evocadora."
Veure informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:bronze





 
 Més informació:Wikipedia Antoni Gaudí

Antoni Gaudí i Cornet, font:wikipedia
Autor
Escultor:Xavier Llobet
Més informació:enciclopedia.cat Xavier Llobet
Veure més Art Públic Eixample

diumenge, 15 de desembre del 2019

Llegenda El cavaller del Clot de l'infern

Il.lustració Xavier Piñas, font:Rondalles i Llegendes per abans d'anar a dormir

"En el terme de Falgars, als boscos de Cortielles, una nit de lluna nova, un vell cavaller avariciós va anar a amuntegar tantes monedes com havia amuntegat en vida, al costat de la tomba que es tenia preparada, no se'n volia separar ni en vida ni en mort, però la fredor humida de la nit al bosc, tenia ja noranta nou anys, el va emmalaltir i va morir al cap de pocs dies.
No tenia descendència, sinó la Bepa, filla del masover i fillola d'ell, a qui quan va complir quinze anys, el vell havia regalat una dobleta de cinc duros, ell que mai no havia donat res a ningú i escatimava la paga als jornalers!.
Il.lustració Xavier Piñas, font:Rondalles i Llegendes per abans d'anar a dormir
La Bepa va heretar el mas, però mai ningú va no saber on era el tresor del vell. Tanmateix, cada noviluni, a mitjanit, se sentia el remor de cadenes venint de sota terra i aparexia pel bosc un cavaller esqueletic muntant un esquelet de cavall; sorgia de la tomba del vell avar, que la gent ja anomenava el Clot de l'Infern. Un dia l'espectre va adreçar-se al mas i s'aparegué a la Bepa; gràcies a la dobleta que un dia havia regalat a ella no havia anat a parar a l'infern, però restaria com un ànima en pena fins que no fos desenterrat el seu tresor i fos repartit entre els pobres; la fillola ho va fer i el cavaller del Clot de l'Infern no va apareixer més."
Font de l'informació:Enciclopèdia de la fantasia popular catalana de Joan Soler i Amigó
El Cavaller del Clot de l'Infern, Edicions de la Magrana
Veure més LLEGENDES CATALANES

divendres, 13 de desembre del 2019

Llegenda del Gorg de la Llana



"Una llegenda que s’ha conservat, és la del Gorg de la Llana, també dit Gorg del Molí de la Riba. Aquest gorg està situat al sud – est de Sant Feliu Sasserra (al Bages), encara que també s’hi pot arribar des de La Torre d’Oristà. Actualment, aquest gorg està envoltat de camps de conreu, i la seva forma original ha quedat desdibuixada per una petita presa que s’hi va construir, per poder emmagatzemar més quantitat d’aigua. Tal i com indica el nom, aquest gorg va ser utilitzat, durant molt de temps, per a rentar-hi la llana de les ovelles, quan aquestes eren esquilades. A més a més, a l’estiu també era lloc de trobada per als mossos que utilitzaven aquest gorg per a poder refrescar-se després d’una jornada de treball dura.
Segons la llegenda, aquest gorg era habitat per les dones d’aigua. Aquestes eren unes dones tranquil·les, que no molestaven a ningú que uses el gorg durant el dia, però quan arribava la nit, la cosa canviava, ja que si un mosso es banyava ben passat la posta de sol, les dones d’aigua l’arrossegaven fins al fons del gorg per a jugar-hi, sexualment, durant tota la nit.
Sembla ser, que això li va passar a un mosso de Cal Serra. Es veu que després d’un llarg dia de sega, alguns mossos que treballaven als camps de Cal Serra, van anar a banyar-se al Gorg de la Llana per a poder refrescar-se una mica. Eren nois joves, i per no avorrir-se, van decidir fer una competició per veure qui era capaç d’aguantar més la respiració, i resulta que un dels nois no en va sortir. Com que ja era de nit, els seus companys van decidir tornar a casa i deixar, per l’endemà, la cerca del seu amic desaparegut.
L’endemà al matí, els mossos de Cal Serra van tornar al Gorg de la Llana per a buscar el seu amic desaparegut, i per sorpresa seva, se’l van trobar a la riba del Gorg, sa i estalvi, després d’haver estat utilitzat durant tota la nit per les dones d’aigua.
Dona de l'aigua
Aquest era un gorg enigmàtic per la gent de les rodalies. Tothom que hi anava, quedava encisat per la màgia que transmetia. Un dia, un pastor que hi pasturava les ovelles, va decidir esbrinar la fondària d’aquell gorg. El pastor va anar ajuntant diferents cordills per a tenir una corda llarga. Va lligar una roca en una punta, i va deixar anar el cordill a dins del gorg, però no va tocar el fons del gorg. Resulta que en aquell mateix instant, va sentir una veu que li deia que mai arribaria a tocar el fons."
Veure informació:Cooltur.org/llegendes catalanes el gorg de la llana/
Les dones d'aigua (també dites dones de fum i d'aigua, encantades, aloges, goges o paitides) són éssers de la mitologia catalana, figures femenines que habiten en indrets com estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs, deus i grutes humitoses amb degotalls de pedra, on hi ha corrents d'aigües i llacs subterranis.


L'origen d'aquest mite és anterior a la dominació de Catalunya per l'Imperi Romà i és desconegut en gran manera, arribant fins a l'actualitat influït per esdeveniments i creences posteriors.
Veure informació:ca.wikipedia.org Dones de Aigua
Veure més LLEGENDES CATALANES

dimecres, 11 de desembre del 2019

Bust a Pierre de Coubertin

"L'any dels Jocs Olímpics, el jove Museu de l'Esport va ser ampliat amb una planta baixa que dóna al carrer de Buenos Aires, i a la paret del pati que també hi dóna s'hi va col·locar un bust del baró Pierre de Coubertin (París, 1863 - Ginebra, 1937), pedagog inspirador dels Jocs Olímpics moderns. Va ser un obsequi del Comitè Olímpic Internacional, que aleshores presidia Juan Antonio Samaranch, ferm partidari del Museu de l'Esport, al qual ja havia fet algunes donacions. El bust és una de les moltes rèpliques distribuïdes per ciutats olímpiques d'una obra de Wilhelm Guttwillinger i representa un Coubertin de mitjana edat amb el seu bigoti característic. El Museu de l'Esport, obert el juny de 1986, ocupa la casa del doctor Melcior Colet, obra de l'arquitecte Josep Puig i Cadafalch (1911)."
Veure informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Més informació:monuments.iec.cat
Materials:Ferro forjat








Més informació:Wikipedia Pierre de Coubertin
Pierre de Coubertin, font:Wikidata
Autor
Escultor: Wilhem Guttwillinger
Wilhelm Gutwillinger. Escultor alemany. No es coneix cap dada sobre la seva vida, a part que és l'autor d'un bust de Pierre de Coubertin col·locat, probablement el 1938, en una columna davant de la Medienhaus de Baden-Baden. D'aquest bust s'han fet diverses rèpliques en bronze, una de les quals va ser donada a Barcelona; tres més són al Museu Olímpic de Lausana, i altres han estat donades a altres ciutats olímpiques. Les còpies es van fer en ocasió del segon Congrés Cultural Francoalemany a Baden Baden. Però ni els organismes culturals de Baden Baden ni els arxius del Museu Olímpic no saben res sobre l'autor ni en consta cap dada en les obres i bases de dades fonamentals sobre els escultors europeus del segle XX.

Escultura Món

"L’equip d’arquitectes Martorell, Bohigas i Mackay van encarregar a l’escultor Antoni Llena una peça destacada per la reforma que duien a terme en l’edifici dels magatzems d’El Corte Inglés que dóna als carrers Villarroel i Buenos Aires i també a la Diagonal. La peça, de dimensions molt notables (deu metres de llarg per vuit d’alt), està composada per tres grans pedres i tres miralls triangulars, i ocupa un rectangle a la paret de la illa interior, tot i que és perfectament visible des del carrer, especialment des del Buenos Aires. Va ser batejada pel seu autor com a Món perquè es va inspirar en un poema de Robert Walser que diu que hem de pedregar el món per a que en sorti un altre, la qual cosa no deixa de ser una contradicció trobant-se en el mur d’El Corte Inglés."
Veure informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic
Materials:Pedra i mirall




Més informació:Wikipedia Antoni Llena i Font
Antoni Llena i Font, font:wikipedia