TRESORS a BARCELONA: Plafons edifici Myrurgia

"Un nou edifici de 40 habitatges, amb una guarderia i un centre cívic als baixos, una residència esportiva i un spa comparteixen amb l’antiga fàbrica Myrurgia, un aparcament i una zona enjardinada, la mansana de l’Eixample delimitada pels carrers de Mallorca, Nàpols, Provença i Sicília, just al costat de la plaça de la Sagrada Família. La fàbrica ocupa una tercera part de la mansana. El Pla General Metropolità de 1976 ja establia que s’hauria de destinar a equipaments quan cessés l’ús industrial. En produir-se aquesta circumstància, els anys noranta; l’Ajuntament va aprovar un pla especial d’usos que va distribuir els equipaments privats i públics i els habitatges que l’ocupen des de l’any 2009. La fàbrica Myrurgia havia estat construïda entre 1928 i 1930 per iniciativa de l’artista Esteve Monegal Prat, que s’havia fet càrrec el 1916 de la direcció del negoci familiar de perfumeria i l’havia refundat amb el nou nom de Myrurgia, que combina els mots grecs “Myron”, essència, i “ergon”, treball, encara que alguns del qui el van conèixer han defensat que la segona part del mot està inspirat més aviat en la paraula orgia, o rites del culte dionisíac. En qualsevol cas, el mot era una mostra del gust de Monegal pel món clàssic, tan present en la seva obra artística i la de tots els seus col·legues noucentistes.

Monegal en va encarregar els plànols al seu amic arquitecte Antoni Puig Gairalt, format com ell a l’escola d’art de Francesc Galí. Els dos van aplegar al voltant seu un equip de tècnics i artesans molt competents, entre els que va ocupar un lloc destacat l’enginyer químic Lucien Maisonnier, que va decidir la distribució interior d’usos de l’edifici. Hi van participar també vidriers, serrallers, marbristes i altres artesans de l’època. Monegal deixà la seva empremta personal a la fàbrica amb una escultura que va situar en el vestíbul d’entrada i amb el disseny de flascons de perfums i d’anuncis publicitaris. Entre els primers han esdevingut cèlebres el de “Maderas de Oriente” i el de “Maja”, inspirat en l’actriu fincada a Barcelona Tórtola Valencia. Estranyament, va deixar sense cap decoració els tres rectangles situats sobre les portes d’entrada principal. El 1931 la fàbrica ja era en funcionament i les fotografies mostren completament buits aquells espais, que no eren previstos en els primers plànols d’Antoni Puig Gairalt, qui preveia inicialment unes portes amb arc superior i no rectangulars com van acabar essent, potser per suggeriment de Monegal, que ja pensava en els plafons que s’hi havien de posar a sobre.

Van passar els anys i no s’hi va posar res. Durant la guerra civil, el 1936-39, Monegal va seguir exercint la direcció de la fàbrica, però naturalment no estava la situació per a decoracions artístiques. Immediatament després de la guerra va fer amistat amb el dibuixant i ceramista Restituto Martín Gamo, que no tenia encara trenta anys. Se sap molt poc d’aquest artista i encara menys de com va travar amistat amb Monegal, que el doblava en edat quan es van conèixer. Sembla que li fou presentat a Madrid. Havia nascut el 1914 en un minúscul llogarret del nord de la província de Guadalajara, Condemios de Arriba, prop de Campisábalos, just en el límit amb les províncies de Sòria i Segòvia, una zona que tot i que actualment forma part de la comunitat autònoma de Castilla-La Mancha, en el seu extrem més septentrional, no ha estat considerada històricament com a manxega. És molt probable que es formés com a ceramista a Talavera i podria ser que hagués estat durant la guerra civil a Barcelona, ja que al MNAC es conserven un parell de dibuixos seus, sobre la mort i la guerra, del 1937. Potser fou aleshores que va conèixer Monegal. La seva obra més coneguda és la Fuente de Talavera, en un parc de Gijón, un treball de ceràmica molt acolorit. Signa tots els seus treballs amb l’hipocorístic “Resti”.

Sigui com sigui, Monegal li va encarregar tres plafons per omplir els buits que havien quedat sobre les portes d’entrada de la fàbrica. Alexandre Cirici va atribuir l’obra al mateix Monegal, mentre que Francesc Fontbona defensa l’autoria plena de Martín Gamo. Tot i que la participació d’aquest és indiscutible, perquè la seva signatura (“Resti”) apareix a la part baixa dreta del plafó més proper a la Sagrada Família i al costat de la data de realització (1948), la temàtica és clarament monegalesca i noucentista, i molt allunyada de l’estil habitual de Martín Gamo, que no té res a veure amb la sobrietat noucentista i és més aviat proper a la ceràmica popular castellana. El més probable és que Monegal donés les idees o fins i tot fes els dibuixos o esbossos del contingut i que Martín Gamo ho portés a la pràctica seguint les orientacions de Monegal. Per què ell va triar un ceramista de la Meseta i no un dels seus vells amics artistes sobrevivents de la guerra i l’exili és quelcom que difícilment mai es podrà saber.

Monegal sembla haver volgut representar en el plafó de més a l’esquerra el nom de l’empresa. S’hi veu una escena de verema o potser de recollida d’herbes aromàtiques per a fabricar perfums amb les essències (el mot “myron”), aplegades amb el treball (el mot “ergon” de la segona part del mot Myrurgia) de les set figures humanes, homes, dones i un nen, que hi són representats. El plafó del mig, amb set dones, una noia i un nen despullat, mostra una escena festiva, ja que una de les dones porta un instrument musical de corda, potser un llaüt. Segons Alexandre Cirici, que ho devia recollir de boca del mateix Monegal, és una al·legoria de Venus entre l’aigua, el foc i altres elements. El plafó de més a la dreta és una escena de caça, amb tres homes, tres dones, un cavall i el cérvol que cacen. Tot amb un aire indiscutiblement classicista. Van ser realitzats per Martín Gamo a Madrid i transportats el 1948 a Barcelona, per posar-los en el lloc que encara ocupen."