TRESORS a BARCELONA: Escultura Minerva

"Pocs monuments s'han vist més trossejats i escampats que la Font de l'Aurora, posada als Jardinets de Gràcia -avui de Salvador Espriu- el juliol de 1929 i retirada cinc anys més tard, entre altres coses, perquè desagradava els graciencs. Deien que havia estat posada sense consultar-los-hi, i a més de cul al barri, i tampoc els agradava estèticament aquest conjunt d'escultures de Joan Borrell i Nicolau. El carro amb els cavalls que conformava la peça principal de la font monumental va anar al Turó Parc; les àligues que la remataven van ser aprofitades pel director del Zoo, Antoni Jonch, als anys 50, que les va situar al peu de la ingènua reproducció de les muntanyes de Montserrat i allà hi segueixen. Finalment, la deessa Minerva, que conduïa el carro, va passar un temps al parc de la Ciutadella abans no fos retirada i conservada al magatzem municipal. El Centre Gestor de Montjuïc, que dirigeix actualment els destins de la muntanya, vol embellir el parc amb més estàtues i va saber de l'existència de la Minerva de Borrell i Nicolau. Total, que el 30 d'octubre del 2003 la deessa de la llibertat cívica va anar a raure a una fornícula buida situada al davant de l'actual seu de l'Institut Cartogràfic de Catalunya. La fornícula havia estat ocupada per una escultura del temps de l'Exposició de 1929, que va acabar trencada i va ser retirada finalment.

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"La figura de Minerva, divinitat itàlica que s'identifica amb la deessa grega Atenea que forma part de la Tríade capitolina juntament amb Júpiter i Juno, ornamenta el basament de l'accés a la façana principal de l'Institut Cartogràfic de Catalunya, antic Institut Nacional de Previsió, que durant l'Exposició Internacional de 1929 havia estat pavelló de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i Estalvis, projecte dels arquitectes Manuel M. Mayol i Josep M. Ribas. Per la unitat arquitectònica i escultòrica que mostra aquest espai sembla concebut originàriament com el veiem ara, però en realitat l'escultura ha estat incorporada el 2003. La Minerva era l'element més important d'un grup monumental que es va projectar per tal d'embellir la ciutat amb motiu de l'Exposició de 1929, esdeveniment que va comportar un canvi molt important en la imatge de la ciutat. Aquest grup monumental nomenat Font de l'Aurora donava acabament al passeig de Gràcia i servia de nexe entre l'Eixample i Gràcia; es tractava d'una composició equilibrada i escenogràfica realitzada en marbre i bronze per Joan Borrell Nicolau. L'obra que representava el despertar de l'Aurora constava de tres parts: la figura de Minerva col·locada al centre, i les figures d'Hèlios i Selene amb carros de bronze als costats; als laterals tenia quatre columnes que suportaven quatre àligues. El monument tenia un bon emplaçament, però degut al descontent dels graciencs -als quals donava l'esquena-, va ser desmuntada i concretament la figura de Minerva -tot i tractant-se d'una divinitat guerrera, protectora de les arts i tutora de la llibertat ciutadana- fou guardada juntament amb Selene als dipòsits municipals durant molts anys; el grup d'Hèlios es troba al Turó Parc i les àligues al Zoo. La Minerva ha passat de ser un element d'enllaç -i el més important i de més qualitat artística d'un desafortunat conjunt monumental situat enmig d'un passeig- a incorporar-se de manera molt adequada a un espai arquitectònic. Tot i que dins la fornícula rep un tractament molt diferent del que tenia en un principi, la nova ubicació li dóna prou categoria, i a més a més potencia el sòlid equilibri de l'edifici. El basament ens recorda un arc de triomf, marc que reforça el significat iconogràfic de la figura i dóna més relleu als jardins de davant.

Dins la sobrietat que caracteritza l'obra monumental de Borrell i Nicolau observem una figura de clara influència grega, elegant i abillada militarment; realitzada amb l'estil tan personal que distingeix a aquest escultor, contemplem en l'hàbil domini de les robes -que li donen expressió- un gran coneixement del nu femení. El rostre altiu de la figura va en consonància amb les seves qualitats psíquiques i físiques: expressió que harmonitza amb el que representa mitològicament, refermada per una indumentària que dóna a conèixer una robusta anatomia molt marcada en les extremitats inferiors. Figura majestuosa, equilibrada i serena com ho són totes les obres de Joan Borrell i Nicolau, trets que l'escultor considerava fonamentals en tota creació artística, en paraules que ell mateix expressava: "L'escultura requereix no solament vigor, sinó també una intensa concentració".