TRESORS a BARCELONA: Escultura l'Arquer Olímpic

"Per commemorar el vintè aniversari dels Jocs Olímpics de Barcelona 1992 es van organitzar tot un seguit d'actes que van tenir la seva culminació el dia de Sant Jaume (25 de juliol) del 2012. Un dels més destacats va ser la inauguració d'una escultura que la Unió de Federacions Esportives de Catalunya va donar al Museu Olímpic i de l'Esport, situat a Montjuïc. L'escultura es va posar davant l'entrada al museu i representa l'arquer paralímpic Antonio Rebollo que, en llançar una sageta de foc al pebeter de l'estadi, va donar la senyal inaugural dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 25 de juliol de 1992. En realitat, no va ser la sageta la que aleshores va encendre el pebeter, ja que ni tan sols va anar a parar a l'interior d'aquest, però es va fer creure així mitjançant l'angle des del que la càmera de televisió va enfocar el recorregut de la sageta. La sageta havia estat encesa pel veterà jugador de bàsquet Juan Antonio San Epifanio “Epi”, quan l'arquer ja la tenia posada a punt per disparar.

L'escultura fa dos metres i mig d’alçada i pesa 1.350 quilos. És obra de Rosa Serra, vigatana de naxement però olotina d'adopció, ja que hi viu des dels vuit anys. És autora de nombroses peces dedicades a l'esport, algunes de les quals es poden veure a l'interior del Museu Olímpic i ha treballat incansablement per al Comitè Olímpic Internacional. L'acte inaugural va comptar amb la presència de l’alcalde de Barcelona, Xavier Trías, el secretari general de l’Esport de la Generalitat de Catalunya, i el president de l'UFEC, David Moner.

Prèviament a la inauguració de l'Arquer olímpic va tenir lloc una cursa de relleus portant una torxa dissenyada per l'estudiant Marc Rocas, de l'Escola Universitària de Disseny Eina, triada després d'un concurs entre alumnes d'últim curs d'aquesta escola i Elisava. La cursa va començar a la plaça de Sant Jaume i va acabar a l'estadi de Montjuïc, on es va tornar a encendre el pebeter de l'Estadi Lluís Companys. En la marxa hi van participar 36 esportistes entre els quals Gervasio Deferr, Gemma Mengual i el mateix “Epi” que havia encès la sageta el 1992. A continuació les autoritats es van traslladar al Museu Olímpic, situat al costat, per descobrir l'escultura de l'arquer olímpic.

El Museu Olímpic i de l'Esport ocupa un edifici projectat pels arquitectes Toni Camps i Xavier Basiana que havia estat inaugurat el 21 de març del 2007 en presència dels reis Joan Carles i Sofia."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de 1992, la ciutat pateix una important transformació que en el terreny artístic es tradueix en la prolífica inserció d’obres escultòriques a l’espai urbà que comptaria amb la participació dels artistes més importants de la segona meitat dels segle XX. Dues dècades després, amb la commemoració de dita efemèride l’escultora Rosa Serra realitza les obres Tors olímpic, que es troba en front de l’edifici de l’INEF (Institut Nacional d’Educació Física) i Arquer olímpic, aquesta última com avantsala del Museu Olímpic i de l’Esport Joan Antoni Samaranch, rememorant l’històric llançament de sageta que l’arquer paralímpic Antonio Rebollo com un modern Apol·lo, va llençar per encendre el pebeter de l’estadi Lluís Companys i donar així començament simbòlic als Jocs.

Però la història de l’Arquer Olímpic es remunta al 13 de juny d’aquell any quan la Flama Olímpica, procedent d’Olímpia (Grècia) va arribar a bord d’un llaüt al Moll grec d’Empúries, ciutat fundada pels foceus cap el 580 aC que acull l’estàtua del Lampadofor, monument erigit aquell mateix any per la mateixa Rosa Serra, evocant el desembarcament del foc olímpic. Atresorant el record del Lampadofor, el nostre periple ens porta a Barcelona, concretament a la muntanya de Montjuïc, lloc on es troben els equipaments esportius. No hi ha major plaer al viatjar que quan una escena inusual irromp inesperadament a la vista seguida d’alguna eventualitat accidental de l’atmosfera que, harmonitzant amb l’entorn, intensifica el seu valor. Què és el que proporciona aquella noblesa de caràcter, aquella enèrgica intenció? Hom no es limita a examinar només la forma i la composició dels objectes que es troben al paisatge urbà, sinó que també tracta de vincular-los amb l’ambient, àvid d’impressions que apaivaguin els seus sentits excitats. Davant un paisatge dificultós, es necessari prendre referencies a l’indret. Hem d’ésser precisos ja que la idiosincràsia d’aquests tableaux vivantes depèn de la correcta observació que permetrà des de la nostra subjectivitat, ordenar a la “imaginació” diverses associacions i suscitar emocions més nobles. No ens trobem davant una “bufonada formal”, sinó davant una estàtua de la categoria de l’Arquer olímpic. Un cos humà amb línies i superfícies infinitament variades, llums i ombres exquisidament delicades, que, tanmateix, s’imprimeixen amb rotunditat. Certament, les representacions que habitualment trobem de la forma humana en acció es ressenten de la dificultat de modelar a partir d’una figura en ple moviment muscular que precisa ser captat d’immediat.

A diferencia d’anteriors models iconogràfics del mateix tema exemplificats per la sèrie Hèrcules Arquer (1909) d’Antoine Bourdelle que es troba a l’INSEP (Institut National du Sport er de l’Éducation Physique) de París o al Trammell Crow Center de Dallas, l’obra de Rosa Serra, sens dubte allunyada dels excessos literaris i simbòlics del deixeble d’Auguste Rodin, es caracteritza pel tractament de la curvatura del cos que corre paral·lela a l’el·lipse que dibuixa la tensió de l’arc limítrof, subratllada per la lleugera inclinació de la base sobre la qual s’assenta i que ens indica la direcció de lectura del conjunt format per l’escultura i el pebeter de l’estadi contigu al qual es dirigeix, que l’estiu de 2002 va tornar a cremar i que en aquesta ocasió va romandre apagat perpetuant la disfunció actual de l’objecte. No obstant això, davant un efecte d’acció enèrgica d’aquest tipus, la nostra admiració s’incrementa considerablement. En la seva part posterior l’estàtua modela uns braços cantelluts que substitueixen l’absència de sageta i contraresten les línies convexes del perfil davanter en una gradació de formes oposades que romanen perfectament equilibrades gràcies a la integració dels elements sòlids en l’espai a través del buit que perfila les cames de la figura, una solució que estilísticament i formalment ens remet a les obres orgàniques de l’escultora Barbara Hepworth i les de l’última època del seu col·lega, el reconegut escultor Henry Moore, que en aquest cas, interpretades de manera convincent, presenten una tensió en suspens que emfatitza l’efecte simultani de moviment i quietud. En definitiva, un instant cisellat en un indret que evoca un temps que de no haver estat esculpit hauria acabat per esvair-se en la memòria."