TRESORS a BARCELONA: Escultura Noia de l'aixa

"El somni del vell fuster és el nom genèric que va donar l'any 1998 l'escultor mataroní Manuel Cusachs a una sèrie d'obres dedicades a les velles eines de fuster, com homenatge al seu besavi matern, que tenia un taller de fusteria als baixos de la casa, i que, entre molts altres mobles, havia fet un voluminós armari blanc que va estar col·locat a l’entrada de la cambra on dormia Manuel Cusachs quan era un infant. Tothom el coneixia a casa seva com “L'armari blanc” i, segons ha explicat el mateix escultor, tenia motllures i ornaments al bastiment i disposava d’uns grans calaixos i unes portes altes rematades per una cornisa de vel·leïtats artístiques. “El meu besavi era un bon fuster”, explica, i per això va voler honorar la seva memòria amb la sèrie d'escultures formada per una sèrie de peces, foses totes en bronze, i que representen figures femenines sostenint alguna de les eines que feien servir els fusters abans de que es generalitzés la mecanització del treball de fusteria. Les eines són reals, incorporades a la figura realitzada per l'escultor. Són les següents, amb els noms que Cusachs els va donar:

Noia del ribot – El ribot és una eina que els fusters feien servir molt quan no hi havia polidores mecàniques i que ara fan servir només per a petits treballs d'acabat, amb la finalitat de rebaixar i allisar peces de fusta d'una certa llargada.

Dama del rosset – El rosset era una eina usada en fusteria, i també en ebenisteria i oficis artesans relacionats, per a marcar línies paral·leles envers una vora o superfície.

Dansa de la garlopa – La garlopa és una eina semblant al ribot, però més gran i amb un agafador per poder-la manejar. Les seves dimensions van fer que l'escultor optés per que fos la única eina que no és sustentada per una noia sola, sinó per una parella.

Serra la bella – La serra de fuster representada en aquesta escultura és de les anomenades de bastidor, la més tradicional en fusteria. Consisteix en una fulla llarga i estreta disposada en un bastidor en forma de lletra H aplanada. La fulla va muntada en la banda inferior entre els dos braços mitjançant uns suports. En els altres extrems dels braços hi ha una corda formant una baga tancada i cargolada que permet tensar la fulla i fixar-la en la posició adequada per l'acció d'un petit llistó insert al mig de la corda, un extrem del qual reposa sobre la part central del bastidor.

Noia d'aixa – L'aixa és una eina que empraven els fusters, els boters, els carreters i, molt especialment, els fusters de ribera o navals, coneguts per això amb el nom de mestres d'aixa.

Les escultures van ser adquirides per la Generalitat l'any 2003 i les ha anat repartint per diferents passadissos i patis del Palau de la plaça Sant Jaume i l'adjunta Casa dels Canonges, excepte la Noia d'aixa, que va quedar finalment col·locada al pati d'entrada de la sala d'actes del Palau Robert, al costat de les antigues cotxeres. Cal dir que totes estan posades sobre bases lleugeres no fixades a terra, el que fa pensar que existeix la possibilitat que vagin canviant d'emplaçament amb el pas dels anys. Aquesta facilitat de moviment permet, per exemple, que en ocasions la Noia d'aixa hagi estat desplaçada uns metres per fer lloc a les taules dels aperitius que es fan a vegades en el pati on es troba.

Les eines procedents del taller del seu besavi tenen per a l'escultor un significat especial pel fet que haguessin servit per a fer L'armari blanc de la seva cambra, un armari per a ell ple de misteris i que despertava la seva curiositat, una curiositat que ha mantingut després amb el pas dels anys i que, segons ha explicat, l’ha portat a estudiar la vida o tractar personalment persones admirades per ell. Per això va donar el títol genèric de “L'armari blanc” a la sèrie de 33 bustos de personalitats catalanes realitzat al llarg de diversos anys, i que formen part d'aquest imaginari de curiositat de l'escultor."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

"Entre altres amics escultors de Salvador Espriu destaca el mataroní Manuel Cusachs que li va il·lustrar el poemari El caminant i el mur, a part de fer-li un retrat ben reeixit. Les escultures d’El caminant i el mur, fetes entre 1979 i 1989, es poden comptar entre el millor de la producció de l’artista, i van donar peu a una exposició itinerant per tot Catalunya. El somni del vell fuster, tot i ser una sèrie posterior, estilísticament s’inscriu en la mateixa línia, amb figures allargassades d’una gran estilització, modelades a base de ditades –seguint Rodin, Bourdelle, Giacometti i Fenosa–, amb un especial èmfasi en els peus. L’any 1998, Cusachs va fer els guixos que conformen El somni del fuster i més tard els va fer fondre en bronze, segurament cap a l’any 2003, quan va fer-ne donació a la Generalitat de Catalunya. La sèrie consta de sis obres a escala humana, cadascuna dedicada a una eina concreta d’aquest ofici ancestral. En tota la sèrie la protagonista és la figura femenina, segurament en el sentit que la paraula eina és femenina, i no són homes sinó dones nues les que duen a les mans els estris essencials d’un fuster. En la dedicada a l’aixa la figura amaga l’objecte rere seu, de manera que la lectura no és evident, i per veure-la cal donar tota la volta a l’obra. L’aixa és l’eina principal dels boters i, també, dels constructors de barques de fusta, precisament a aquests darrers se’ls sol anomenar “mestres d’aixa”, és una eina tallant a mig camí entre una destral i una garlopa, i serveix per a devastar o rebaixar la fusta. L’obra va ser col·locada al jardí del Palau Robert, en un angle de l’entrada a l’auditori, just al costat del passatge que du al carrer de Rosselló, i omple amb encert un espai que sense cap element decoratiu resultaria bastant àrid. D’altra banda indica l’entrada a la sala d’actes i li dóna representativitat i calidesa.

L’any 1980 Espriu escrivia que: “ Cusachs domina com pocs el seu ofici i és alhora un artista molt sensible i un penetrant psicòleg. És un escultor complet, en absolut dintre la línia que travessa i transcorre per Maillol, Hugué, Rebull i Subirachs, sense remuntar-nos al Mestre Bartomeu o a Pere Joan.” Ben mirat, amb Arístides Maillol, Cusachs hi té ben poc a veure, però amb la resta bastant, sobretot amb Subirachs, i és que en la seva trajectòria sembla que hagi volgut fer, amb més o menys fortuna, un compendi de l’escultura figurativa del segle XX, del classicisme acadèmic a la modernitat més moderada. Potser per això, i per les seves bones relacions institucionals –l’any 2001 va rebre la Creu de Sant Jordi–, l’artista mataroní ha tingut molts encàrrecs rellevants tant en l’àmbit religiós, com els quatre sants monumentals de la façana de la Sagrada Família, Sant Josep de Calasanç, Sant Ignasi de Loiola, Sant Antoni Abad i Sant Benet de Núrsia;el de l’Abat Oliva a l’Abadia de Montserrat així com el segon misteri de goig del Rosari Monumental; la Marededéu del Santuari de Meritxell a Andorra; o alguns dels capitells del nou claustre de la Seu d’Urgell; com en encàrrecs de monuments de caràcter públic, entre d’altres el Monument a Josep Tarradellas a Cervelló; el de Josep Pla a Palafrugell; el de Vicenç Bou a Torroella de Montgrí; o el de Josep Puig i Cadafalch a Mataró, ciutat que hi té molts altres monuments realitzats, a part de la sèrie Dotze senyes de Catalunya, algunes de les quals han estat utilitzades per la Generalitat catalana per a representar al país a diferents indrets del món. La majoria de totes aquestes obres corresponen al període comprès entre els anys vuitanta i noranta, que és el moment de més activitat creativa de l’artista. En la majoria d’aquestes escultures, i també en les sèries El somni del vell fuster i El caminat i el mur, Cusachs fa una peculiar síntesi entre la sensualitat d’Apel·les Fenosa i la duresa de Josep M. Subirachs, dos dels autors que semblen haver-lo influenciat d’una forma més directa."