"15 de febrer de 1714. Las tropas de Felip V, sitian en Sant Pol als valents voluntaris catalans del regiment de Amill.
Pintura que recrea l'episodi del 15 de febrer del 1714 amb un Sant Pol envoltat per les flames ENS, font:elpuntavui.cat
La valerosa defensa que sostingueren los sanpolenchs contra las tropas francesas que Felip V de Castella portá per implantar l’absolutisme en nostra terra, fou motiu de la destrucció d’aquell poble. Apurant tots los recursos y devant de la superioritat de las del enemich, abandonant lo poble per las donas y’ls vells, se posessionaren los soldats del d’ Anjou, de can’N Reig y desde alli foren amos de la població.
Ermengol Amill del llibre Lliures o Morts, de Jaume Clotet i David de Montserrat (Columna, 2012), font:goal.blog.cat
Pero’ls valents voluntaris manats pel company y amich del general Moragas, En Villar de Sant Pol en numero de 50 homes escullits, se retiraren y’s feren forts en la torre de la Martina que encare avuy s’aixeca á cosa de mitx quart de la població, jurant morir avants que rendirse.
Desde allí vegeren aquells valents lo saqueig y crema de la vila, y ‘l cástich imposat á las campanas que tócaren á somatent que fossen destrossadas, lo mateix que’l rellotge públich. Lo venjatiu monarca prohibí la reedificació del poble; però passada la guerra tornáren á sas llars los sanpolenchs situantse en tendas formadas ab mantas y pals, vora la platja. Tendas que havian d’arrencar mes que depressa refugiantse en las barcas de pescar, cada vegada que’ls executors de la bárbaras ordres del rey butxí anavan pera fer efectiu lo seu cumpliment.
Torre Martina a Sant Pol, font:mundoparanormal-historiaoculta.blogspot.com
Aquells estats de cosas durá algun temps; lo santpolench, lo bergant per la causa del absolutisme, no tenia altre abrich ni sopluig que la manta, y la veu de las campanas del seu rellotge ja no l’avisava del perill de las llibertats de la terra.
Allavoras fou quan nasqué l’adagi que es sagell de la glòria pera Sant Pol de Mar:
”A Sant Pol la manta Y la gent berganta”D’allavors data també lo ¿quina hora es?, sátira que recordava i recorda encare aquella terrible hora de la pérdua de las llibertats de la terra catalana.
Los fills de Sant Pol s’enfadan al sentir l’infamant pregunta y tenen rahó. ¿Cuant será que ells y nosaltres, los de S. Pol y ‘ls de tot Catalunya podrém contestar als que ‘ns preguntin ¿quina hora es?
La hora de que Catalunya recobri lo perdut."
També hi ha un altra versió de la llegenda que diu així: "Conten les “males llengües” que a l’època dels rellotges de sol, a la població, se’n va restaurar un que havia quedat malmès a causa del sol i la pluja i que, per evitar que els tornés a passar el mateix una altra vegada, se’ls va ocórrer de cobrir-lo, la qual cosa provocà que perdés la seva utilitat, quedant la busca a l’ombra del tendal.
I, com acostuma a passar, la llegenda serví a les poblacions veïnes per fer-ne mofa i en passar pel poble, sobretot amb el tren, feien sempre la mateixa pregunta als santpolencs... San Pol quina hora és?"
Font de la informació:Santpol.cat D'on ve l'expressió Sant Pol quina hora és? La primera versió es de l'escrit íntegre publicat a la revista ’El Santpolench’, Març de 1890
Rellotge de sol sense vareta indicadora a Sant Pol, font:flickr Porschista
Història
"Durant la guerra de successió, els santpolencs d’aleshores, com la major part dels catalans, van donar suport a l’Arxiduc enfrontant-se a les tropes felipistes, les quals, s’encaminaven cap a Sant Pol dirigides pel General Bracamonte. Quan van entrar al poble el van trobar deshabitat ja que la gent havia marxat en sentir les campanes que anunciaven el perill. Com a càstig el general va ordenar cremar les cases i l’església amb la crema de la qual, les campanes que no només els donaven l’hora sino que els havíen salvat la vida van quedar destruïdes.
Assabentat de la situació, el General Amili, partidari de l’Arxiduc, va vindre desde Tordera per ajudar els santpolencs empenyent les tropes felipistes; primer fins Arenys de Mar per empaitar-los després fins a Caldes d’Estrac, Vilassar de Mar i Teià on els va acabar de destruir i dispersar fent fugir al General Bracamonte.
Quan les tropes van tornar victorioses els santpolencs van trobar el seu poble destruït sense cap altre lloc on aixoplugar-se que sota una manta fet que alguns van aprofitar per fer-ne burla amb l’expressió: “A Sant Pol la manta i la gent berganta”.
Tanmateix els veïns del voltant amb els que sempre hi havia hagut petites rivalitats van aprofitar la desgràcia soferta pel poble que havia quedat destruït i amb les campanes fetes malbé, per fer enfadar els santpolencs amb la pregunta: Sant pol: quina hora és? La qual responien tot dient: L’hora que Catalunya recuperi els drets perduts."
Font de la informació:Blocs.xtec.cat Santpausantpol Sant Pol de llegenda
"Sobre el significat de la paraula berganta a la frase "A Sant Pol la manta i la gent berganta", el diccionari de Joan Coromines estableix que és freqüent en català la transposició de er en re, com ‘bergant’ amb ‘bregant’.
També diuen BERGANT ‘pillet, murri, prové del sentit que tenia antigament de ‘home de baixa estofa que forma colla amb altres’, ‘jornaler que treballa en brigada en feines de baix nivell’. ‘Mal subjecte, persona de mala conducta moral’. En castellà diu que prové del català bergant ‘trabajador que trabaja en brigada, ‘bergante’, ‘soldado mercenario, hombre de mundo que va con gente alegre, hoy ‘malechor’.
Tot plegat, gairebé un insult que ha passat a la història popular pronunciat probablement pels soldats durant la guerra de Successió quan les terres de parla catalana anaven a la una contra Felip el Borbó i les seves tropes van cremar Sant Pol l’ hivern del 1714.
Joan Coromines, molt vinculat a Sant Pol, acaba dient: ‘En totes les llengües romàniques, el mot ‘bergant’ prové de l’italià, com totes les formacions de paraules acabades en – ante. Això fa pensar que ‘bergante’ en espanyol i bergant en català han de procedir d’aquesta llengua. No obstant això, hi ha a més en italià el verb ‘brigare’, treballar, esforçar-se i que en occità i català tenen també ‘bregar’ bregar, esforçar-se, lluitar. Per la qual cosa és probable que en els tres idiomes sigui un mot originari d’aquests països. Las transposició de er en re, és un fenomen freqüent en català’: bregant/bergant. I qui busca brega és un malfactor.
Però ¿per què encara avui molta gent nostra pensa que ‘gent berganta’ és un gran elogi, quan va ser dit con un insult?
Coromines és l’únic que apunta a una solució que ens deixa més satisfets, perquè quan es digui de Sant Pol que és gent berganta, no serà cap insult sinó un gran elogi, perquè és una gent bregada, que lluita, que s’esforça ‘fins que recobri ses llibertats’."
Font de la informació:Diarimaresme.com A Sant Pol som gent berganta - Lluís Cabruja i Garriga
Veure més LLEGENDES CATALANES
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada