TRESORS a BARCELONA: Escultures edifici ICS

"A la cantonada de la gran via de les Corts Catalanes amb el carrer de Balmes s’aixeca l’actual seu de l’Institut Català de la Salut que va substituir, en obtenir Catalunya l’autonomia i els traspassos de la sanitat pública, els organismes que gestionaven la Seguretat Social durant el franquisme i la transició. Aquest edifici va ser construït els últims anys de la dècada dels quaranta segons un projecte del 1946 de l’arquitecte Lluís Bonet Garí. L’estil de l’edifici, de cinc plantes, s’ajusta al monumentalisme imperant a l’època de la construcció, durant el primer franquisme.

Una de les característiques ineludibles d’aquesta mena d’edificis era la col·locació d’estàtues al·legòriques en fornícules situades als dos costats de la porta principal d’entrada (Gran via-Balmes). En aquest cas, les estàtues fan referència al treball agrícola i la maternitat. Van ser realitzades en el taller dels germans Oslé, i van signades per un d’ells, Miquel, que tenia aleshores setanta anys. El seu germà Llucià va morir poc després d’inaugurar-se l’edifici. La de l’esquerra, porta el títol Sembrador, escrit a la peanya i la de la dreta, Maternidad. A més, hi ha uns relleus situats en l’atri d’entrada, abans del vestíbul principal, un a cada costat, que no estan signats però que van sortir igualment del taller dels Oslé, aprofitant obres seves de joventut. El de l’esquerra representa un segador amb la falç a la mà i una segadora que amb la mà toca un ocell, i el de la dreta un pescador dintre d’una barca que des de la proa posa peixos en una cistella aguantada per una dona situada a fora de la barca.

Finalment, els Oslé, responent a l’encàrrec fet per l’arquitecte, van proporcionar dos altres relleus seus, també sense signatura, que queden situats sobre la porta d’entrada per Gran Via 599. El de l’esquerra representa cinc angelots jugant amb un peix i el de la dreta una parella jove situats davant d’un vell assegut amb un mall a la falda. El noi jove està agenollat amb les mans esteses i ella de peu al darrere. Les sis obres responen sense desviacions creatives el que n’esperava l’organisme oficial que els va pagar. Al·legories romàntiques del treball, en l’estil academicista i realista que volia l’estètica franquista de l’època: la pesca, l’agricultura, la indústria i el paper secundari de la dona. Els germans Oslé, juntament amb Frederic Marès, van ser els que van treballar més intensament a Barcelona aquells anys amb encàrrecs oficials.

L’arquitecte va preveure en el projecte un nombre més gran d’escultures per decorar l’exterior de l’edifici. En concret havien d’anar també tres relleus sobre la porta del carrer de Balmes, on hi hagué inicialment ambulatoris d’atenció sanitària, així com vuit figures en la balustrada de la primera terrassa i quatre voltant la base del templet octogonal coronat per obeliscs que a manera d’àtic hi ha a la part més alta de l’edifici. Però a l’hora de la veritat, el pressupost del Ministerio de Trabajo no ho va permetre i l’arquitecte Lluís Bonet Garí va derivar l’encàrrec que havia fet a diversos escultors cap al proper gratacels del Banco Vitalicio (al xamfrà del passeig de Gràcia amb la gran via de les Corts Catalanes), l’entitat promotora del qual va poder finançar sense problemes el cost de les figures que omplen les terrasses de l’edifici, previstes inicialment per al de l’INP. Cal recordar que Bonet Garí va dirigir alhora les obres de construcció dels dos edificis, d’estil monumentalista força semblant, i inaugurats amb pocs mesos de diferència. El del Banco Vitalicio va obrir al públic el gener de 1950, i el de l’INP l’any següent. Per cert que ho va fer de manera molt discreta, sense pompa inaugural, cosa poc habitual en el franquisme. Es volia que la seu central de l’INP a Madrid i la delegació barcelonina, construïdes simultàniament, estiguessin acabades alhora i s’inauguressin amb les sessions del I Congreso Iberoamericano de Seguridad Social, una de les primeres reunions internacionals fetes a Espanya durant aquells anys de bloqueig diplomàtic. Les sessions es van portar a terme del 23 de maig al 3 de juny del 1951. La sessió inaugural va servir d’inauguració de la nova seu de l’INP al carrer d’Alcalà, de Madrid, amb presència de Franco, cinc ministres del govern espanyol i representants de diversos països (Colòmbia, Perú, Xile, Bolívia, Argentina, República Dominicana, Brasil, Filipines i Irlanda). La cloenda s’havia de fer a la nova seu de l’INP a Barcelona, però l’estat de les obres no ho van permetre i es va haver de fer al Saló de Cent de l’Ajuntament, amb funcionaris de segona fila.

Quan Franco va venir a Barcelona del 28 de maig al 20 de juny del 1952, per assistir als actes del Congrés Eucarístic Internacional, no es va considerar convenient incloure en el seu programa d’activitats la inauguració d’aquest edifici, que ja era en servei, potser pel mal record que per als barcelonins tenia aquell indret. En el solar hi havia existit un edifici que va resultar destruït durant la guerra a causa d’una bomba de l’aviació franquista que va caure el 17 de març de 1938 sobre un camió de trilita que, circulava en aquell moment per la gran via, causant un gran nombre de víctimes mai quantificades amb precisió però que sumades als bombardeigs que va haver-hi el dia abans i el posterior, els pitjors de la guerra, van deixar un rastre de prop d’un miler de morts i molts més ferits.

Després d’aquestes dues obres, Lluís Bonet Garí, que havia treballat ja en altres encàrrecs oficials de la postguerra i en la reconstrucció de temples, va dedicar-se sobretot a la continuació de les obres de la Sagrada Família de les que, a la seva mort, es va fer càrrec el seu fill Jordi Bonet Armengol.

El primer organisme que va ocupar l’edifici fou l’Instituto Nacional de Previsión. Aquest organisme, creat el 1908 pel barceloní Josep Maluquer, esdevingué ja amb la monarquia i la República la primera institució encarregada de la seguretat social espanyola, que va anar evolucionant fins a prendre cos en el Seguro Obligatorio de Enfermedad implantat pel règim franquista el setembre de 1944 i la Seguridad Social, que el va substituir el 1964. Per a gestionar la recaptació de les contribucions al Seguro Obligatorio de Enfermedad i altres prestacions de l’Instituto Nacional de Previsión, i el pagament de les prestacions, es van anar construint a totes les capitals de província grans edificis como seus centrals de l’INP durant la segona meitat dels anys quaranta i la primera dels cinquanta.

Durant la crisi econòmica dels anys finals del franquisme i primers de la transició es formaven a la porta de l’edifici llargues cues d’aturats que hi anaven a segellar les targes del subsidi, ja que encara no existia l’INEM. En més d’una ocasió la policia va intervenir de manera contundent per dissoldre manifestacions sindicals de protesta. En passar de l’INP a l’INSS, l’edifici va ser sotmès a importants obres de rehabilitació. L’INP va quedar extingit el novembre de 1978 com una de les conseqüències dels Pactos de la Moncloa i va ser substituït per l’Instituto Nacional de Salud (INSALUD), pel que fa a les prestacions mèdiques; l’Instituto Nacional de la Seguridad Social (INSS), per a les prestacions econòmiques, i l’Instituto Nacional de Servicios Sociales (INSERSO), per a la gestió de serveis socials. Tots ells van quedar després absorbits pels organismes autonòmics que ara tenen la seu en aquest edifici. A més de la planta semisoterrani, l’edifici compta amb un refugi antiaeri, ja que un decret de novembre del 1944 obligava a fer-ne en tots els grans edificis oficials de nova construcció a la mateixa època que es construïa una gran xarxa de fortins al Pirineu. Eren uns anys que el franquisme temia un eventual atac dels països aliats contra el nazifeixisme en la Segona Guerra Mundial. El refugi no es pot visitar, per raons de seguretat."