TRESORS a BARCELONA: Llegenda Mare de Déu del Remei de Caldes de Montbui

Mare de Déu del Remei a l'ermita Caldes de Montbui, font:totsonpuntsdevista.blogspot.com

"A la sortida del portal de Vic, el camí que portava a la Timba, limitava a l’esquerre amb la riera i al llarg d’aquesta feixa s’estenien terres de cultiu. Vet aquí que un mes d’agost, quan un llaurador preparava els solcs per a la sembra de la patata, i en un descuit accidental, els bous van fugir de la xafogor. Es deslliuraren del jou que els unia a l’arada i quan el pagès se n’adonà, els bous ja no hi eren. No podien trobar-se gaire lluny, però ves per on havien aconseguit endinsar-se entre la fondalada estreta fins a la torrentera de l’Aiguafreda.

Amb penes i treballs el pagès aconseguí localitzar-los, i quina fou la seva sorpresa quan els trobà furgant el terra prop d’una cova natural tapada amb esbarzers. Era tant el desfici que mostraven que, astorat encara per la desaparició i ara per la contemplació dels moviment delerosos de la testa d’aquelles bèsties, restà dempeus, com un estaquirot, mirant-los. Morro i banyes, talment com pic i pala, removien i enlairaven el fang amb fruïció. I quina fou la sorpresa del llaurador quan de la terra remoguda apareixia la imatge d’una Verge, de terracota, d’un color blanquinós.

Els calderins volgueren preservar la troballa i erigiren allà mateix un reduït oratori per correspondre el favor que els havia fet el cel. Els precs i invocacions a la Verge trobada permetrien retornar la salut als malalts i hauria de portar remei al seus mals, per això la multitud de fidels l’anomenaren de seguida Nostra Senyora del Remei.

En èpoques de pesta i de guerra els calderins hi acudiren fidels a implorar auxili. I d’aquí el fervor a la Verge, a qui s’implora amb el nom de Mare de Déu del Remei."

Ermita del Remei, font:coneixercatalunya.blogspot.com

Font de la informació:Llegendes de Caldes de Montbui - Ajuntament de Caldes de Montbui - Comissió de Patrimoni

Història

"Diuen que fa molts anys, quan els habitants de Caldes i d’altres poblacions veïnes com Palau Solità, Plegamans, Santa Eulàlia de Ronçana, volien anar a Sant Feliu de Codines, Castellterçol, Moià, l’Estany, havien de travessar el poble, sortir pel portal de Vic i continuar per un camí de terra, el camí ral, fins arribar a un pont construït damunt d’un precipici que els calderins havien batejat amb el nom de la Timba, al fons del qual corria un rierol que provenia del torrent d’Aiguafreda.

Evidentment, si el recorregut era a l’inrevés, els que baixaven de muntanya per anar a Caldes o a algun poble de la rodalia, havien de fer el mateix recorregut, però a la inversa. Fos com fos, el pas per la Timba era obligat per tothom. El corrent de l’aigua variava segons el temps; després de fortes tempestes baixava rabent, i la fressa en el seu pas pels voltants de la Timba emetia uns udols que feien basarda.

La gent que hi havia passat contava que havia sentit veus estranyes i havia vist coses esgarrifoses; tant és així que després se la veia afligida, d’esma i el cor se’ls estrenyia quan rememoraven el pas pel temut indret. Es lamentaven de la persistent aparició de tristes visions en nits fosques, quan la negror ho embolcallava tot, i tothom era testimoni de veure com aquella gent que havia hagut de passar per un lloc tan desolat i feréstec no aixecava mai més el cap.

Vivia en aquell temps a Caldes un tal Nicolau Mercader, més conegut per “Fill d’Alemanya” que havia arribat, segons deien, escapant-se d’alguna de les persecucions que vivien els eclesiàstics. Poca cosa se sabia d’ell, però sorprenia per la seva conversió, el posterior compliment amb els preceptes cristians i sobretot per la seva vida piadosa i eremítica. És possible que s’instal·lés a les esplugues del torrent d’Aiguafreda, d’on havien sorgit les llegendes que escamparen temors a la rodalia, i les volgués dissipar. El que és cert és que va viure a la població des de l’any 1548 i que, ermità sense ermita, procurà un tros de terra per construir una capella en honor a la Mare de Déu.

Les gestions que Nicolau Mercader portà a terme tingueren com a resultat la donació gratuïta d’una peça de terra per part d’en Joan Cassanyes, ferrer de Caldes, el dia 3 de juliol de 1548. I el 10 de gener de l’any següent ja havia acudit a la cúria eclesiàstica de Barcelona i ja havia aconseguit el permís per erigir la capella que tenia en projecte. Tot fa pensar que el juny de 1553 ja era una realitat: una capella eremítica en un lloc desolat com era la raconada d’Aiguafreda, que encara que es trobava a un pas del camí ral de Vic no deixava de ser ben solitari; un edifici de reduïdes proporcions que fou erigit gràcies a aportacions de fidels.

Tanmateix l’ermità havia fet noves adquisicions, segons consta en la documentació del notari de Caldes del 16 de gener de 1553. Joan Bou, mercader de Barcelona, oferí uns diners per a la construcció de la casa i Anna Sentmenat i d’Oms cedí una nova parcel·la de terra que serví en part per a la construcció d’aquest habitacle. L’exemple d’aquestes famílies contribuí a uns inicis esplèndids per a la capella i en la posterior aportació d’altres fervents que hi acudien per aconseguir protecció de la Verge.

I fou així com Fra Mercader esdevingué el primer ermità de la capella fins el 1554, any en què morí i després, de manera intermitent fins el 1774, hi visqueren altres ermitans. Queda, però, per esbrinar l’origen de la Verge venerada, que com tantes altres es remet a la tradició popular de les Mare de Déu trobades. Per les seves característiques arqueològiques no es pot atribuir a èpoques anteriors al segle XVI, època en què es construí la primera capella.

Ermita de la Mare de Déu del Remei, Caldes de Montbui, font:guimera.info

És una figura de 89 centímetres que té el nadó Jesús assegut al braç dret i tot faria pensar en una figura influïda pel goticisme que podia haver arribat de terres forasteres per motius difícils d’esbrinar. El primer ermità procedia de terres alemanyes i podia haver estat el portador, però la creença popular li ha volgut atribuir un altre origen. "

Font de la informació: Llegendes de Caldes de Montbui - Ajuntament de Caldes de Montbui - Comissió de Patrimoni

Més informació:Viquipèdia Mare de Déu del Remei de Caldes de Montbui

La Llegenda i Caldes de Montbui

"La Festa Major de Caldes de Montbui no és com les altres. La seva singularitat rau en el fet que, una setmana després de celebrar-la, es fa l’acte central: la Capvuitada, terme que fa referència al dia que fa la setmana justa d'una festivitat, d'un esdeveniment.

A Caldes de Montbui no s’estan per romanços a l’hora de celebrar-la, sinó més aviat per sarsueles. I és que, com ja va sent tradició, durant la Capvuitada s’interpretarà la clàssica sarsuela “L’aplec del Remei”, d’Anselm Clavé. Aquest espectacle, que es porta a terme a la sala gran del Casino de Caldes.

La Capvuitada, però, no només gira al voltant de l’Aplec del Remei, sinó que també hi ha un seguit d’actes per a tota la família: Trobada de cotxes antics vila termal de Caldes, així com una trobada de puntaires, entre moltes altres activitats."