Llegenda de la Guerra dels Remences (1 de 2)

Castell de Montsoriu, font:twitter Castell de Montsoriu

"Un minyó vassall del senyor de Montsoliu va casar-se amb una de les noies més precioses de la rodalia. Per satisfer el vell tribut de vassallatge, celebrades les noces el nuvi va presentar la núvia al senyor. En clarejar, el nuvi va fer via al castell per recuperar lu seva esposa. Els guàrdies del castell reberen al minyó amb mals termes, li digueren que el senyor encara no s'havia llevat i que hi tornés l'endemà. Amb males raons el feren passar tres dies.

Dret de Cuixa - Ius primae noctis dibuixat a La Lecture Journal des Romans, any 1857, font:Viquipèdia

El dia que feia quatre, el jove, encès d'ira, pujà al castell disposat al que calgués. En caure el pont el propi senyor es presentà al portal i li lliurà la seva esposa amb paraules burletes i escarnidores. El jove es tragué la daga i travessa el cor del senyor de Montsoliu sense que els seus servents ho poguessin evitar. Mentre al castell regnava la major confusió i desordre davant del succeït, els nuvis van fugir muntanya avall. En arribar al poble tothom els esperarà disposat a tirar-se al carrer en defensa de la raó del jove matrimoni.  D'aquell moviment de poble va néixer la guerra dels remences, en què els vassalls van alçar-se contra el poder abusiu dels nobles i senyors."

Font de la informació:Les Cent millors llegendes populars de Joan Amades

Història: Antecedents de la Guerra dels remences

"La Guerra dels remences o Revolta del remences fou el conjunt de moviments revolucionaris que va protagonitzar la pagesia de la Catalunya Vella durant la segona meitat del segle xv per reivindicar l'abolició dels mals usos, un conjunt de gravàmens, servituds i subordinació humiliant cap al seu senyor.

Pagesos de Remença, font:Viquipèdia

Les fortes tensions que es manifesten entre senyors i remences, i la necessitat de la corona de limitar el poder dels nobles, aconsella el rei Alfons, des de Nàpols, a alterar la seva postura i a dictar el 1448 una reial provisió, en la qual permetia reunions de pagesos, per tractar de la supressió dels mals usos i recaptar fons per pagar al rei per la seva intervenció.

Amb aquesta finalitat, es constituí un gran sindicat remença, que durant el bienni 1448-1449 tingué més de quatre-centes reunions controlades per un oficial reial.

Llibre del Sindicat remença de 1448, font:agriculturadecatalunya.blogspot.com

El Sindicat Remença de 1448 que la UNESCO va incorporar al registre del programa Memòria del Món, font:llierca.wordpress.com

El 14 de gener del 1455, el rei Alfons publicà la sentència interlocutòria, que després d'una nova anul·lació, va ser confirmada el 1457, quan el rei va anunciar que renunciava definitivament a tornar a Catalunya i a rebre l'ajuda oferta per les Corts catalanes. El 15 de gener de 1458, el lloctinent de Catalunya Joan d'Aragó i d'Albuquerque va donar ordre de suspendre els mals usos, que fou suspesa per Alfons el Magnànim. El 27 de juny del 1458, mor sobtadament el rei Alfons a qui succeeix el seu germà Joan II.

El rei Joan II, font:blogs.ua.es

El nou rei Joan II tenia un enfrontament amb el seu fill, Carles de Viana, per la corona de Navarra. El 1460, va reinstaurar l'ordre de suspensió dels mals usos i fa empresonar Carles de Viana i les Corts catalanes de Lleida assumeixen la seva defensa enfrontant-se amb el rei. La mort el 1461 del príncep de Viana és la guspira que provoca l'inici de la Guerra civil catalana entre la Diputació del General i Joan el Gran, que s'exilià a l'Aragó, i resta a Catalunya l'infant Ferran, i de regent la reina Joana Enríquez. La reina, que s'havia mostrat favorable als remences mantenint la suspensió dels mals usos durant la seva regència, es refugia el 15 de març del 1462, amb Ferran, a la ciutat de Girona, on és assetjada."

Font de la informació:Viquipèdia Guerra dels Remences

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda La Mare de Déu de Montserrat

La Mare de Déu de Montserrat, font:algunsgoigs.blogspot.com

 

"Així que els jueus van clavar Nostre Senyor en creu, es va saber a Barcelona, i va haver-hi una gran consternació i disgust. De seguida van aplegar-se gents de totes menes, riques i pobres, i van tractar d'enviar una nau cap a terres de Palestina per tal de portar ajut a la pobra Mare de Déu i de consolar-la en la seva gran tribulació, i tal com van projectar-ho ho van fer. La Mare de Déu va agrair molt la finesa dels barcelonins i els digué que podien tornar-se'n descansats a llur terra, puix que ella havia restat rodejada d'un grup de deixebles del seu Fill que no l'abandonaven per res. Els va prometre de tornar-los la visita i enviar-los un dels deixebles del seu Fill més aprofitats per tal d'iniciar-los en la nova doctrina.

Passat un quant temps, no pas gaire, la Mare de Déu va enviar a Barcelona, sant Pere perquè hi prediqués la doctrina del seu Fill i li va donar un retrat seu obrat i tallat per sant Lluc. Aquest sant no era escultor ni entenia res en l'art del cisell, car, segons la veu popular, era marxant. Jesús se li va aparèixer en somnis i li va encarregar que obrés un retrat de la seva Mare, perquè les generacions venidores tinguessin coneixement de com era. Sant Lluc va anar a casa de la Mare de Déu i li va fer saber el manament. Li va exposar també la dificultat que trobaria per a complir l'encàrrec, perquè no era home d'ofici, no entenia en art ni tenia enginy per a manejar eines. Maria li digué que manejar un pinzell no era pas cosa gaire costosa. El sant li va respondré que no creia pas convenient de fer-li un retrat pintat, perquè la pintura s'esborra i al cap d'anys no en resta res. Perquè la seva fesomia restés per sempre, li digué què creia que hauria de fer una figura esculpida, i manejar el cisell era més difícil que pintar. El sant va demanar a la Mare de Déu que li deixés una eina de fuster qualsevol de les del seu difunt marit Josep, i, guiat per la gràcia de Déu, que l'inspirava, creia que sortiria bé de la seva comesa. Un estol d'angelets va baixar del cel i van posar en mans de l'evangelista les eines del sant Patriarca. I les eines van lliscar suaument per damunt de la fusta amb la més gran senzillesa i harmonia, sense que l'improvisat escultor hagués de fer sinó tocarles. I no va trigar gaire a definir-se i perfilar-se la figura divinal de la Mare de Déu.

Sant Lluc, Pintura del s. XVII a Ahus (Suècia), font:Viquipèdia

 

Puix que tota la gràcia li pervenia del seu Fill, Maria va demanar al seu retratista que junt amb ella obrés també la figura de Jesús. El desig de la bona mare fou cas d'embaràs per al novell artista. De la Verge, li era fàcil de prendre'n la fesomia, perquè la tenia al davant; del model de Jesús, no en disposava. Maria li va dir que s'inspirés en els angelets que la voltaven, que eren graciosos i subtils com el seu Fill quan era xic i que no el representés pas com un home, puix que li recordaria la seva trista, sinó com un infant que li tornés el goig i l'emoció de quan va ésser mare. La figuració de la Mare de Déu amb el seu Fill infant és deguda, per tant, a la voluntat de Maria. La imatge de què parlem és l'única que representa autènticament la Mare de Déu tal i com era amb exactitud, i va servir de model per a totes les altres imatges marianes de tot el món.

font:comicbookplus.com

 

Aleshores la ciutat de Barcelona estava formada per dos nuclis: la ciutat vella, assentada al cim del Montjuïc, que baixava muntanya avall pel costat del Llobregat, i al peu de la qual hi havia el port, on s'arreceraven les naus, si fa no fa vers l'indret on avui encara hi ha el barri de Port. L'altre nucli era on avui hi ha el cor de la ciutat vella als voltants de la plaça de Sant Jaume. Sant Pere va desembarcar al port d'enllà a Montjuïc i va anar a visitar un amic seu barceloní i jueu a qui va explicar que havia vingut a la nostra ciutat per predicar una religió novella. El seu amic li va dir que ja en sabien alguna cosa, que uns quants companys es reunien en un soterrani molt amagat per no ésser descoberts per l'altra gent i que allí feien el que bonament sabien per propagar i estendre aquella nova llei.

Per aquell temps hi havia un gran camí subterrani que comunicava les dues ciutats de Barcelona i que anava des del cim del Montjuïc fins a la plaça de Sant Jaume. Aquest camí molts diuen que encara existeix avui i que va des de les Drassanes al castell de Montjuïc, i diuen que és tan ample, què hi poden passar ben bé la cavalleria i els canons. Per aquest camí, sense ésser vistos, van anar sant Pere i el seu amic des de la Barcelona de Montjuïc a la Barcelona de baix i van fer cap a l'indret ou avui s'escau la plaça de Sant Just, que era on hi havia el gran soterrani on es reunien els primers cristians barcelonins, que, sense saber res ni haver estat iniciats per ningú professaven ja la llei de Crist. Sant Pere els va predicar l'Evangeli, els va iniciar en la celebració de la Santa Missa i va ensinistrar-los en les oracions i pràctiques religioses que havien de seguir per ben servir Déu. Enmig d'aquella mena de plaça de sota terra va fer com una pila de pedres i, al damunt, va posar-hi la imatge de la Mare de Déu que ella mateixa li havia donat perquè en fes ofrena i present als barcelonins. I, davant d'aquell altaret, rústic i senzill, ell mateix va celebrar la primera missa i va consagrar els primers cristians de tot Europa, puix que ell fou el primer apòstol que va deixar la Terra Santa per predicar i propagar la nova religió.

font:comicbookplus.com

 

Sant Pere va restar a Barcelona un quant temps. Durant la seva estada entre nosaltres, cada vespre es reunia rodejat d'adeptes, que cada dia creixien, puix que per la ciutat es va estendre tot seguit la llavor de la nova doctrina. Quan el sant se'n va anar va deixar als creients la imatge o més ben dit, el retrat, que la Mare de Déu li havia lliurat, i durant molts anys va ésser aquest l'únic que van tenir els barcelonins per a retre-li culte.

Mare de Déu de Montserrat, font:montserratvisita.com

 

Els cristians barcelonins van reunir-se en les catacumbes de sota la plaça de Sant Just durant anys i més anys, mentre el cristianisme fou perseguit, i allí mateix en van morir a milers, puix que damunt mateix de les catacumbes hi havia les arenes o circ romà on eren tirats a les feres els primitius fidels. I n'hi van morir tants i tants,  que quan, triomfant el cristianisme, els barcelonins van acudir a Roma a demanar relíquies per consagrar la primera església erigida a Barcelona, que fou la de Sant Just, el Sant Pare els va dir que no els calien pas relíquies; que agafessin sorra i terra de la plaça on projectaven erigir el temple, que l'espremessin i que encara en rajaria sang cristiana de la molta que al seu damunt s'havia vessat, i que aquella era la millor relíquia. I, en erigir el temple i poder professar el cristianisme a la llum del dia, l'altaret fet per sant Pere amb un pilot de pedres, que a través de totes les persecucions s'havia conservat amagat a les catacumbes, fou traslladat al temple, i amb ell el retrat imatge de Maria Santíssima, que va passar a presidir l'altar de l'església, on fou venerada i admirada per tot el poble de Barcelona.

Plaça Sant Just, font:Dolcecity.com

Passats anys i més anys, els moros van envair salvatgement la nostra ciutat amb l'intent d'arrasar esglésies i tot allò que fes referència a la religió, i els fidels, gelosos del retrat que sant Pere havia donat a la ciutat per encàrrec de la Mare de Déu, van agafar la imatge i van anar-se'n a amagar-la dintre d'una cova de la muntanya més abrupta i més ferrenya de tot Catalunya, on creien que mai els moros no podrien posar la petja. Un cop allí, van cercar una coveta ben amagada entre el boscatge, van amagar-hi la imatge i perquè ningú no la pogués trobar, van tapar-la amb una paret i al seu davant van plantar arbres, que amb el temps van créixer fins a formar un espès  boscatge davant de la cova i la van deixar completament amagada i impossible de descobrir.

La Santa Cova de Montserrat, font:visitarmontserrat.com

 

El poble de Barcelona va sentir una gran devoció per la imatge de Maria i l'anomenava la "Jerusalemitana" i la "Morena", nom que en aquells temps volia dir mora o sarraïna. Davant d'ella van fer les seves oracions i van intensificar llur fe, fins a arribar a assolir la palma del martiri, sant Sever, santa Eulàlia i sant Pacià, També diu la tradició que els qui van vetllar per amagar la imatge de la fúria sarraïna van ésser el senyor bisbe, el governador i el jutge.

Quan feia cent seixanta-dos anys que la imatge estava amagada, set pastorets de can Riusec, de Monistrol —altres diuen de can Lloberes — van veure set dissabtes seguits que per darrera de la muntanya sortia una gran resplendor com si hi hagués un sol més gran que set sols i van veure un estel molt gros i llampurnant que queia a la terra i sempre cap a un mateix costat. També van sentir com uns cants i unes músiques totes dolces i harmonioses que els van semblar cosa celestial.

Auca de Montserrat, Il·lustracions: Junceda · Edició: Nicolau Poncell, 1923, font:Auques.cat

 

Aquells sets pastorets no se'n sabien avenir i tot era parlar sempre del mateix, però no ho volien dir a ningú, per por que la gent no els voldria creure. Però tantes vegades van veure el mateix, i tant i tant en van parlar, que uns altres pastors ho van sentir i ho van contar a la gent del poble de Monistrol, que de seguida va córrer a explicar-ho al senyor bisbe de Manresa, el qual acompanyat dels canonges, del Capítol i de molta gent de Manresa, va formar com una processó. Tots amb atxes i ciris encesos, van anar fins a la porta de la cova a través de la paret de la qual sortia aquella gran resplendor i se sentien aquelles grans cantúries i musiques. Entre tots van tirar la paret a terra i van trobar la imatge de la Mare de Déu de Montserrat tota voltada d'angelets amb tot d'instruments que tocaven i cantaven i tota aureolada d'una claror que feia més resplendor que set vegades el sol.

Auca de Montserrat, Il·lustracions: Junceda · Edició: Nicolau Poncell, 1923, font:Auques.cat

 

En veure la imatge, tots van restar enlluernats, van caure a terra de genolls, li van fer grans oracions i tothom sentia un gran afany de tocar-la i de besar-la. El senyor bisbe la va prendre amb les seves mans i tots van convenir que una joia tan gran no podia estar sinó a la Seu de Barcelona, i van organitzar una processó per a portar-la.

Auca de Montserrat, Il·lustracions: Junceda · Edició: Nicolau Poncell, 1923, font:Auques.cat

 

Però heus ací que, quan van arribar a l'indret on avui s'escau el Monestir, es van sentir cansats i van reposar per emprendre la baixada de la muntanya amb més braó. Quan van tractar de reprendre el camí es van trobar que la imatge s'havia fet tan pesant que ningú no la va poder moure d'allí. Van acudir-hi els gremis de la gent més forçuda i més valenta, els bastaixos, els molers, els ferrers i d'altres, i entre tols no la van poder moure ni un gra del lloc on era. Davant d'això,  el senyor bisbe i els altres vau creure que era voluntat de la Mare de Déu no moure's d'aquell lloc i allí mateix li van aixecar una Capella, que amb el temps va convertir-se en església i més tard en monestir."

Auca de Montserrat, Il·lustracions: Junceda · Edició: Nicolau Poncell, 1923, font:Auques.cat

 Font de la informació:Les Cent millors llegendes populars de Joan Amades

Història

"La Mare de Déu de Montserrat, coneguda popularment com la Moreneta, éstà situada al monestir de Montserrat, és un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes.

Monestir de Montserrat, font:loneyplanet.com

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat fou trobada per uns xiquets pastors el 880. Després de veure una llum a la muntanya, els xiquets van trobar la imatge de la Mare de Déu a l'interior d'una cova. Quan el bisbe s'assabentà de la notícia, va intentar traslladar la imatge fins a la ciutat de Manresa, però el trasllat resultà impossible, ja que l'estàtua pesava massa. El bisbe ho interpretà com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc on se l'havia trobada i ordenà la construcció de l'ermita de Santa Maria, origen de l'actual monestir.

La imatge que es venera en l'actualitat al cambril de l'església de Montserrat és una talla romànica del segle xii realitzada en fusta d'àlber i de faig. Representa la Mare de Déu amb el Nenet Jesús assegut a la falda i mesura uns 95 centímetres d'alçada. A la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l'univers; el xiquet té la mà dreta alçada en senyal de benedicció mentre que a la mà esquerra sosté una esfera que recorda una pinya, signe de fecunditat i vida perenne. 

A excepció de la cara i de les mans de Maria i el petit Jesús, la imatge és daurada. La Mare de Déu, això no obstant, és de color negre, fet que li ha donat l'apel·latiu popular de "la Moreneta". L'origen d'aquest ennegriment de la talla es creu que es deu al fum de les espelmes que durant segles se li han col·locat als peus per venerar-la - i per l’oxidació de la pintura original.

Mare de Déu de Montserrat, font:informeinsolito.com

L'11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona oficial de Catalunya. Des de la festa de l'Entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947, cada 26 d'abril (vigília de la festivitat) se celebra la nocturna Vetlla de Santa Maria al monestir.

El 1808, durant la Guerra del Francès, la Moreneta va abandonar el Monestir per primera vegada en més de set-cents anys, per por a la poca religiositat de les tropes de Napoleó. Els monjos la van amagar per la comarca. Un any després, tornaria a sortir i el 1811 encara abandonaria el seu lloc, poc abans que els francesos destrossessin l'abadia. Maur Picanyol, un ermità de Sant Dimes va amagar la figura al buit de sota una escala i va aconseguir evitar que fos destruïda per l'incendi que van provocar els francesos. El 1812 i el 1822 tornaria a sortir del monestir per raons similars.

El 1835, amb motiu de la crema de convents, l'abat de Montserrat va confiar la figura a Pau Jorba, un pagès del Bruc que va guardar-la a casa seva durant nou anys, fins que es va reobrir el monestir. La figura estava tan ben amagada que el Bisbe de Barcelona va haver de contactar amb l'antic abat, llavors exiliat a Palerm per demanar-li on es trobava a Mare de Déu de Montserrat.

Durant el segle xx es va amagar els dies de la Setmana Tràgica de 1909. Durant tota la Guerra civil espanyola la figura real va ser substituïda per una còpia."

Estampa vuit-centista de la Mare de Déu de Montserrat acolorida a mà. (Col. Joan Amades), font:Costumari Català

 

 Font de la informació:Viquipèdia Mare de Déu de Montserrat

 Més informació:Montserratvisita.com

Veure més LLEGENDES CATALANES

Diada Mare de Déu de Montserrat

Mare de Déu de Montserrat, font:montserratvisita.com

Com una marededeu trobada més, la seva festa se celebrava el 8 de setembre. L’any 1881 fou coronada i proclamada patrona de Catalunya, amb diada pròpia el 27 d’abril, amb la concessió dels honors de basílica al seu temple.

"La Mare de Déu de Montserrat, coneguda popularment com la Moreneta, éstà situada al monestir de Montserrat, és un símbol per a Catalunya i s'ha convertit en un punt de pelegrinatge per a creients i de visita obligada per als turistes.

Monestir de Montserrat, font:lonelyplanet.com

Segons la llegenda, la primera imatge de la Mare de Déu de Montserrat fou trobada per uns xiquets pastors el 880. Després de veure una llum a la muntanya, els xiquets van trobar la imatge de la Mare de Déu a l'interior d'una cova. Quan el bisbe s'assabentà de la notícia, va intentar traslladar la imatge fins a la ciutat de Manresa, però el trasllat resultà impossible, ja que l'estàtua pesava massa. El bisbe ho interpretà com el desig de la Mare de Déu de romandre al lloc on se l'havia trobada i ordenà la construcció de l'ermita de Santa Maria, origen de l'actual monestir.

La imatge que es venera en l'actualitat al cambril de l'església de Montserrat és una talla romànica del segle xii realitzada en fusta d'àlber i de faig. Representa la Mare de Déu amb el Nenet Jesús assegut a la falda i mesura uns 95 centímetres d'alçada. A la mà dreta sosté una esfera que simbolitza l'univers; el xiquet té la mà dreta alçada en senyal de benedicció mentre que a la mà esquerra sosté una esfera que recorda una pinya, signe de fecunditat i vida perenne. 

A excepció de la cara i de les mans de Maria i el petit Jesús, la imatge és daurada. La Mare de Déu, això no obstant, és de color negre, fet que li ha donat l'apel·latiu popular de "la Moreneta". L'origen d'aquest ennegriment de la talla es creu que es deu al fum de les espelmes que durant segles se li han col·locat als peus per venerar-la - i per l’oxidació de la pintura original.

Mare de Déu de Montserrat, font:informeinsolito.com

L'11 de setembre de 1881, el papa Lleó XIII va declarar la Mare de Déu de Montserrat com a patrona oficial de Catalunya. Des de la festa de l'Entronització de la Mare de Déu de Montserrat de 1947, cada 26 d'abril (vigília de la festivitat) se celebra la nocturna Vetlla de Santa Maria al monestir.

El 1808, durant la Guerra del Francès, la Moreneta va abandonar el Monestir per primera vegada en més de set-cents anys, per por a la poca religiositat de les tropes de Napoleó. Els monjos la van amagar per la comarca. Un any després, tornaria a sortir i el 1811 encara abandonaria el seu lloc, poc abans que els francesos destrossessin l'abadia. Maur Picanyol, un ermità de Sant Dimes va amagar la figura al buit de sota una escala i va aconseguir evitar que fos destruïda per l'incendi que van provocar els francesos. El 1812 i el 1822 tornaria a sortir del monestir per raons similars.

El 1835, amb motiu de la crema de convents, l'abat de Montserrat va confiar la figura a Pau Jorba, un pagès del Bruc que va guardar-la a casa seva durant nou anys, fins que es va reobrir el monestir. La figura estava tan ben amagada que el Bisbe de Barcelona va haver de contactar amb l'antic abat, llavors exiliat a Palerm per demanar-li on es trobava a Mare de Déu de Montserrat.

Durant el segle xx es va amagar els dies de la Setmana Tràgica de 1909. Durant tota la Guerra civil espanyola la figura real va ser substituïda per una còpia."

Estampa vuit-centista de la Mare de Déu de Montserrat acolorida a mà. (Col. Joan Amades), font:Costumari Català

Font de la informació:Viquipèdia Mare de Déu de Montserrat

Més informació:Montserratvisita.com Mare de Déu 

Veure més Festes Populars

Llegenda del miracle de la nena muda

Salvador d'Horta, font:santoralpc.blogspot.com

"Hi havia un matrimoni castellà que feia molts anys que eren casats i no tenien encara cap fill. Després de moltes prometences a diferents imatges advocades per el cas, varen tenir una nena preciosa com una rosa; però fou el cas que quant es feu grandeta va resultar ésser muda. Els atribolats pares varen fer nombroses proves i prometences per veure d tornar-li la paraula, però tot fou debades.

Fins als pares atribolats arribà la gran fama de miracler de Sant Salvador d'Horta, i decidiren de fer un viatge a Barcelona portant la mudeta per veure si li podia donar el do de la paraula. El Sant, en veure la nena, es limità a beneir-la i aquesta al moment parlà clar, sonor i vibrant, que deixà meravellats de joia als pares, els quals no sabien què els passava i es desfeien en paraules d'agraïment al Sant.

Quan ja feia una estona que pares i filla se n'havien anat de la presència de Sant Salvador, hi tornaren a trobar-lo, tots enfadats i furiosos, dient que la nena parlava de manera que no l'entenien, ni sabien què els deia i que, per ho haver-la d'entendre, tant se valia que no hagués arribar a parlar.

El Sant els digué: La nena parla en català com va parlar Déu Nostre Senyor el seu pas per la terra, com parlo jo i com parla tota la gent de la terra on es trobeu; fins vosaltres mateixos mentre es trobeu a Catalunya deveu voler parlar en català, encara que no sigui més que per cortesia i agraïment. Tan bon punt com la vostre filla arribarà a terres de Castella parlarà com vosaltres i con es costum de parlar en aquella terra, mentre serà ací a Catalunya ho farà sempre com ho féu Déu mentre hi estigué, com ho faig jo i tota la gent que m'envolta.

En efecte en arribar la nena a Castella, espontàniament i sense ni que ella mateixa se n'adonés, parlà en castellà."

Font de la informació:samabui.webcindario.com

Més informació:Viquipèdia Salvador d'Horta Llegenda del miracle de la nena muda

Història

Salvador d'Horta (Santa Coloma de Farners, desembre de 1520 - Càller, 18 de març de 1567), religiós franciscà i miracler popular, és venerat com a sant de l'Església catòlica, que en celebra la memòria litúrgica el 18 de març.

El futur sant va néixer a Santa Coloma de Farners, a la comarca de la Selva.  El 1534 va quedar orfe de pares i es va traslladar a Barcelona, on va exercir diversos oficis. Després d'una estada al monestir benedictí de Montserrat, el 3 de maig de 1541 va entrar al convent franciscà barceloní de Santa Maria de Jesús com a germà llec, amb el nom de fra Salvador. El 1542 va fer la professió religiosa i fou enviat al convent de Tortosa.

Més endavant el destinarien a diversos convents més, entre els quals el de Bellpuig, Horta de Sant Joan (on es va estar dotze anys, de 1547 a 1559), Reus i Madrid, on el va rebre el rei Felip II, a qui està recollit documentalment que es va adreçar en català. 

Va exercir sempre les tasques més humils i fatigoses, com ara porter o cuiner. Mentrestant, però, el frare rebia visites contínues de gent, que tenia fama de taumaturg i es deia que podia fer miracles. Aquesta fama de Salvador incomodava els mateixos confrares i els seus superiors, per la qual cosa fou objecte de canvis continus d'un convent a un altre. Precisament fou processat per la Inquisició a Barcelona a causa dels seus miracles, però va ser absolt dels càrrecs i no fou castigat. 

La seva última destinació fou el convent de Santa Maria de Jesús a Càller (Sardenya), on va arribar el novembre del 1565. Hi va fer de cuiner i va continuar fent prodigis i miracles. En aquest convent va morir en olor de santedat arran d'una malaltia el 18 de març de 1567. 

Fra Salvador d'Horta fou beatificat, sota requesta de Felip III de Castella, el 15 de febrer de 1606 pel papa Pau V. El 17 d'abril de 1938 fou canonitzat per Pius XI.

Les relíquies del sant es van conservar inicialment al convent de Santa Maria de Jesús, a Càller, lloc on va morir. El 1607 en fou sostret el cor, que van portar al convent franciscà de Sant Pere de Silki, prop de Sàsser.

Reliquies Salvador d'Horta, font:google

El 1718, arran de la demolició de Santa Maria de Jesús, les despulles del sant foren traslladades primer a l'església de Sant Maur, al barri callerità de Vilanova (on encara se'n conserva una relíquia i el cofre de pedra que en contenia el cos) i, des d'allà, el 1758, a l'església de Santa Rosalia, al barri de la Marina. Santa Rosalia de Càller és el principal santuari de sant Salvador, on s'exposa el seu cos dins una caixa de vidre sota la taula de l'altar major, per a la veneració dels fidels."

Font de la informació:Viquipèdia Salvador d'Horta

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda del Castell de Mur

Castell de Mur, font:Viquipèdia

"Com moltes llegendes d'arreu del país, se situa en el temps dels moros. L'esplèndida fortalesa del castell de Mur era, fa anys i panys, el centre del domini dels moros a la Conca de Tremp. Els cristians havien assetjat la força un munt de vegades, sense sortir-se'n mai, de l'intent de conquerir-la: la muntanya és tan calba de vegetació, que, arribessin per on arribessin, els infidels del castell de Mur els veien venir d'una hora lluny.

Un bon dia, a un dels capitostos cristians -potser al mateix Arnau Mir de Tost, però això la llegenda no ho diu- se li va acudir un estratagema per poder sorprendre els ocupants de Mur: l'exèrcit cristià es va camuflar cobrint-se de branques d'arbre i d'arbusts, i, ben a poc a poc, van anar pujant muntanya amunt, atansant-se al castell.

La filla del rei moro va observar alguna cosa rara, i va demanar a son pare que com era que les mates caminaven; el rei moro, confiat, no li va donar cap mena d'importància, atribuint al vent de port, que quan bufa ho fa amb molta força, el que havia vist la seva filla. D'aquesta manera els cristians van poder conquerir el castell de Mur."

Font de la informació:Viquipèdia El Castell de Mur

Història

"El castell de Mur és un exemplar important de l'arquitectura civil del segle xi situat al municipi de Castell de Mur, al Pallars Jussà. 

Per la seva arquitectura i estat de conservació el Castell de Mur ha esdevingut l'emblema dels Castells de Frontera dels comtats catalans. Constitueix l'exemple de fortalesa romànica del segle XI més ben conservada de tot Catalunya.

Interior Castell de Mur, font:salillas.net

font:salillas.net

Documentat des del 969 en un document perdut, però citat pel Pare Villanueva en el seu Viaje literario a la Iglesias de España, fou un dels castells que estigué en possessió d'Arnau Mir de Tost. Aquest noble urgellenc va ser qui va prendre la iniciativa en la nova organització territorial de la frontera i a qui Ramon V de Pallars Jussà cedí en feu el castell com a dot quan el 1055 es casà amb Valença de Tost, filla del comte. A la mort d'Arnau Mir de Tost, la possessió del castell i territori retornà al comte pallarès en virtut del seu testament, atès que el següent comte de Pallars Jussà fou el seu nét.

Els anys successius, els seus dominis van créixer de tal manera que aviat s'hi van afegir més fortaleses com els castells de Guàrdia, Estorm, Moror, l'Alzina i Puigcercós.

Continuà en mans dels comtes de Pallars, fins que, més endavant, en la seva època més esplendorosa, pertangué als Mur, que hi tenien el centre de la seva baronia."

Font de la información:Viquipèdia Castell de Mur

Més informació:Salillas.net Castells medievals Mur

Veure més LLEGENDES CATALANES

Llegenda del Serpent de Manlleu

El Serpent de Manlleu, font:Auques.cat

"Explica la llegenda que, temps era temps, tota la població de Manlleu estava espaordida per un serpent molt gros, de llarga cabellera, que vivia en els terrenys situats enmig d’un pronunciat meandre del riu Ter anomenat la Devesa.

El serpent, per major fastuositat de la història, posseïa un ric diamant que sempre duia al damunt; només el deixava quan anava a beure al mateix riu o –segons alguna versió- a un pou. Aleshores el dipositava amorosament a terra i feia la xarrupada d’aigua fresca. Aquesta circumstància va ser advertida per un eixerit manlleuenc que va veure l’oportunitat de fer-se propietari de la joia.

Vet aquí, per tant, que un dia en què el serpent calmava la seva set, li va manllevar el seu tresor. L’animal, però, va veure, a la distància, aquesta usurpació i va iniciar persecució rere el lladre. Aquest, seguit per la fabulosa criatura, va passar pel pont sobre el riu i, a punt de perdre l’alè, va entrar a la primera casa que va trobar. El serpent, que ho va veure i dient-se ‘A Manlleu, cadascú lo seu’, es va disposar a recuperar el diamant començant a picar la porta amb la cua. Tanta força tenia que va estellar la post que tapava l’entrada. A dins, el pobre vailet, veient propera la finalització de la seva vida, va trobar un gros morter; en una acció desesperada va posar la pedra preciosa a terra i li va trabocar el morter al damunt. Delerós de recuperar allò que creia propi, el rèptil ofidi va enrotllar el seu llarg cos al voltant del recipient per trencar-lo. L’acció, però, va resultar infructuosa en el seu propòsit i, en canvi, els grans esforços el van baldar fins morir. Finalment, resol la llegenda, el noi agraït va lliurar la joia a la Mare de Déu per haver salvat la vida en tan arriscada missió."

Font de la informació:Joanarimanyjuventeny.cat

Història

"Aquest relat fantàstic, que va perdurar entre la gent de Manlleu en forma d’una bonica cançó –que el mateix mossèn Cinto Verdaguer va transcriure- i algunes versions orals, ha estat treballat degudament per Toni Donada. I des de fa uns anys, cada 14 d’agost, tota la ciutat reviu amb una gran festa la presència, certa o no certa, d’aquell monstre fabulós.

L’interès particular de la llegenda recau en el gest que el manlleuenc va fer en acabar la història. El lliurament del diamant del serpent a la Mare de Déu s’ha d’interpretar en forma d’exvot. El Diccionari català esmenta que exvot és un “do ofert a una imatge religiosa en compliment d’un vot o en recordança d’un benefici rebut, i que consisteix en un objecte que es penja a la paret o al sostre del temple o capella on es venera la dita imatge”. En el cas que ens ocupa hi ha, però, diversitat d’opinions sobre quina imatge mariana va rebre el donatiu: algunes versions esmenten que va ser l’anomenada Mare de Déu de Gràcia que, en forma d’escultura de reminiscències gòtiques, era al temple parroquial de Santa Maria fins al 1936; d’altres diuen que va ser la imatge venerada dins el temple de la font, anomenada, de la Mare de Déu; finalment, també consta que podia haver estat la Mare de Déu Assumpta, patrona manlleuenca o la del Roser, ambdues venerades a l’església principal.

Mare de Déu de Gràcia, font:joanarimanyjuventeny.cat

Domènec Torrent i Garriga, el 1893, apunta la primera de les propostes i afirma, de la Mare de Déu de Gràcia, que “antiguamente llevaba pendiente del cuello un rico brillante, regalo de una persona piadosa, á quien libró de una serpiente que la acosaba. Aquest autor finalitza la seva referència dient que “cuando los franceses entraron en Manlleu, durante la guerra con Napoleón I, se llevaron aquella joya”.

Sigui veritat o mentida, sigui una o altra imatge mariana, el cert és que del diamant res se’n sap de temps enllà."

Font de la informació:Joanarimanyjuventeny.cat Tradicions El serpent de Manlleu il'exvot la Mare de Déu

La cançó

Part damunt de Manlleu
n’hi ha una pollancreda;
n’hi ha un serpent molt gros,
esgarrifós de veure.

Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.

Tota la gent que hi va
si els pot haver se’ls menja;
s’ha menjat nou godalls,
la truja i la porquera.

Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.

S’ha menjat dos cavalls
una burra i una euga,
moltons a prop de cent
i nou-centes ovelles.

Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.

S’ha menjat un bover,
els bous i la carreta,
un piquet de soldats,
llances i baionetes.

Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.

Tota una processó,
gonfanons i banderes,
també el senyor Rector
que anava al seu darrera.

Si no ho creieu
diu que ho aneu a veure
i ho trobareu.

 Cançó del Serpent de Manlleu

Auca - Il·lustracions d'en Toni Donada -Font:diablesserpentsmanlleu.blogspot.com

La Llegenda i Manlleu

Cada 14 d 'agost, coincidint amb les dates de Festa Major, a Manlleu surt un Serpent de llegenda i la ciutat l'acull amb una gran festa, La Festa del Serpent!

Passeig per la devessa. És la primera activat de la festa del Serpent. Consisteix en una caminada per conèixer la Devesa i  on també es fa una lectura de la llegenda del Serpent de Manlleu.

El serpent dels Menuts és una festa que va començar al 2007 amb el motiu d’atraure el públic més petit.

L’espectacle comença quan és de nit, un cop apagats els llums i un focus il·lumina el narrador situat al riu, sobre una barca. És amb la mateixa embarcació en la qual el narrador guia els vailets a la banda de la Devesa. Allà, els vailets roben el diamant i tot seguit travessen el riu. Els diables fan un espectacle amb pirotècnia.

El Salt del Diamant és la celebració per part dels vilatans de Manlleu per haver aconseguit derrotar la bèstia i poder mostrar el diamant recuperat com a trofeu de la gran victòria.

Aquest acte esdevé una festa que combina diferents mostres de cultura popular catalana amb la presència de música, timbals, diables i pirotècnia, teatre i festa a peu de carrer, element present a la majoria de festes majors del nostre territori.

El Serpent de Manlleu, font:serpentmanlleu.cat

Font de la informació:Serpentmanlleu.cat

Més informació:Manlleu.cat Descobrir Festes i fires Festa major

El Serpent de Manlleu, il.lustració Toni Donada, text Pep Molist, font:Serpentmanlleu.cat

Veure més LLEGENDES CATALANES