TRESORS a BARCELONA: Llegenda Elisenda de Montcada

Elisenda de Montcada, font:sapiens.cat

"Un patge molt gentil i molt gallard va enamorar-se d'Elisenda de Montcada quan encara era nina com ell. Un dia el patge va dir a la seva graciosa i petita senyora que, si fossin grans, de molt bona gana s'hi casaria, puix que sentiu per ella un amor fervent. La nina li contestà que eren massa infants, que això de casar-se era cosa de gent gran i que quan fossin grans ja es casarien.

font:comicbookplus.com

Van passar anys i el patge i la gentil pubilla de Montcada van fer-se grans, i un dia el patge, en edat ja casadora, va repetir a la donzella el seu sentiment, i ella va dir-li que no li desagradava, però que el seu rang no li permetia casar amb un patge, sinó que comportava casar-se amb un noble cavaller. El patge replicà que, si no trobava altre impediment que aquest per a ésser la seva muller, ell cercaria honors i noblesa per a poder-se casar amb ella.

Aleshores hi havia una gran guerra amb els moros, i el patge se n'hi va anar. Va lluitar amb tanta ardidesa i amb tant coratge, que el rei li donà títols i honors suficients per a poder-se encarar amb la gentil dama de Montcada.

font:comicbookplus.com

El patge, coratjós i animat, torna a la seva terra i tot seguit es presentà a la donzella dels seus amors, i li contà les seves aventures en la guerra i els títols que havia guanyat guerrejant, que bé eren prou perquè pogués ésser la seva muller. La donzella li replica que bé era cert el que li deia, però que el rei havia demanat la seva mà i que bé comprendria que, si podia ésser muller del rei, no hi renunciaria per ésser la d'un cavaller.

Elisenda de Montcada, número 14 d'Història i Llegenda, font:comicbookplus.com

El patge, ferit del cor, tornà a la guerra dels moros i guerrejant va tractar d'apagar el foc de l'amor que l'abrasava, i guanyà altra vegada títols i honors a desdir, molts més que a la primera vegada que havia anat a guerrejar. Va passar molt temps, fins que un dia va rebre noves que el rei s'havia mort. Tot seguit feu altra vegada via cap a Barcelona i novament anà a trobar la gentil Elisenda, li explicà que el foc del seu amor no s'havia pas apagat i li digué que a les hores, vídua, res no la privaria de donar-li la mà, que per quarta vegada li demanava. La reina vídua li contestà que no pertocava a una reina tornar-se a casar, sinó fer-se monja, com així ho faria. La reina vídua va entrar al convent de Pedralbes.

font:comicbookplus.com

El cavaller, adolorit, cregué que només el claustre podría donar repòs al seu turment amorós i va fer-se frare. Va practicar la regla amb tota devoció, amb tot fervor i unció religiosa, per tal de poder arribar a ésser confessor, puix que, ja que no havia pogut ésser l'espòs de la gentil Montcada, aspirava almenys a ésser el seu confés.

I un bell matí el cavaller frare va trucar a la porta del convent de Pedralbes. La monja portera li va preguntar qui era i qué volia, i el frare contestà que venia per confessar la mare abadessa, l'ex-reina Elisenda. I la monja llagrimejant, va dir-li que si volia beneir-la bé podria fer ho, però confessar-la no, puix que estava de cos present."

font:comicbookplus.com

Font de la informació:Les cent millors llegendes populars, de Joan Amades

Història

Elisenda era filla del senescal Pere II de Montcada i de la seva segona esposa, Elisenda de Pinós. Pertanyia a una de les famílies més nobles de Catalunya, molt propera a la monarquia.

Quan el rei Jaume II va quedar vidu de la seva tercera dona, Maria de Xipre, es va afanyar a contreure un nou matrimoni. El casament amb Jaume el Just es va efectuar a Tarragona el dia de Nadal de l'any 1322. Ella tenia 30 anys. Es van instal·lar al palau reial de Barcelona i van tenir una vida relativament tranquil·la. Ella intervenia en els assumptes d'estat donant consell com havien fet altres reines. La reina era una dona madura, culta, bella i molt piadosa, el que feia que el dia a dia en la cort real fos cordial.

Gegants de Les Corts Jaume II i Elisenda de Montcada, font:Barcelona.cat

Quan Elisenda li va expressar el seu desig de fundar un monestir de religioses de Santa Clara al voltant de Barcelona, el rei es va afanyar a complaure-la. Es va optar per un lloc anomenat Pedralbes a causa de la quantitat de pedra blanca que s'extreia d'una pedrera allí existent. Les gestions i les obres van avançar amb celeritat. Potser Jaume II pressentia la seva mort i desitjava que la mística il·lusió de la seva dona es convertís en una realitat el més aviat possible. En 1326 Elisenda va fundar i dotar el monestir de monges clarisses de Pedralbes (Barcelona). El 3 de maig de 1327 van ingressar catorze monges al monestir i van triar la primera abadessa, Sobirana de Olzet.

Monestir de Pedralbes, font:viquipèdia

Aquest mateix any, al quedar vídua Elisenda, es va retirar durant 37 anys en un palau al costat del monestir, en el qual està enterrada. Tot i no ser mai monja, l'acte de la fundació la va dotar d'amplis poders sobre el funcionament intern del monestir, promocionant les arts, com per exemple amb les pintures de la cel·la de Sant Miquel, encarregades per l'abadessa Francesca Saportella, neboda de Elisenda. Malgrat el seu internament, participava d'alguns esdeveniments oficials, com el trasllat de les restes de Santa Eulàlia a la catedral de Barcelona, on va acompanyar a Maria de Navarra, esposa de Pere el Cerimoniós i Constanza, esposa de Jaume III de Mallorca. Va dictar testament l'11 d'abril de 1364 i va morir el 19 de juliol del mateix any.

Detall frontal dels murals de la capella de Sant Miquel, font:visitmuseum.gencat.cat

Va deixar com a hereu al monestir, excepte alguns béns destinats a institucions, familiars o coneguts d'ella. El sepulcre de la reina està situat al costat la paret que separa l'església de claustre, de manera que part del monument està dins de l'església i part en el claustre. La tomba és una magnífica obra d'el gòtic català, mostrant pel costat de l'església a Elisenda vestida de reina i pel costat del claustre com una penitent.