El Tormo de la Margarida, font:deandar.com “Quan jo tenia més o menys uns disset anys, tenia una gran amistat amb un home que ja era molt vellet; li tenia estimació, com si fos un familiar propi, i crec que a ell li devia passar el mateix. Em contava coses viscudes en la seva llarga vida; per exemple, aventures a la guerra de l'Àfrica, en la qual ell havia anat com a voluntari amb l'exèrcit del general Prim. Contava amb una gran satisfacció que, una vegada, ell i altres havien fumat de la petaca del general.
Un dia em digué: T'he de contar una història molt vella, que la gent ja fa molt que va oblidar. Aquesta història, només l'havem recordada entre família, cantant-la, o més, recordant-la de pares a fills, com si fos una mena de secret ben guardat. I, asseient-nos als graons de la vella creu del Portal, avui ja desapareguda, al sol tebi d'un matí d'abril, em va explicar aquesta contalla:
Ja fa unes centúries, quan el poble era molt més petit i estava emmurallat, aquí a Tivissa, si més no durant el dia, hi convivia una població de majoria cristiana i una bona part de mora. Quan arribava la nit, per càlculs de seguretat, la població mora havia de viure en els seus propis barris, una mica separats del poble, a la Marca de Dalt, i se suposa que n'existia algun altre que, amb els anys que han passat, s'ha oblidat on era.
En aquell temps, la majoria dels veïns ja treballaven a la terra i, encara que hi havia gent bastant pobra, no n'hi havia que, en excés, fossin rics. Algú es trobava en condicions de poder llogar, segons el temps, algun jornaler; però, normalment, es pot dir que els millors aposentats també treballaven les seves terres.
El que més es collia era sembra: blat, ordi i tota mena de llegums, que era el principal per a la manutenció de persones i bèsties; també es collia una mica d'oli i hortalisses, de les quals el regadiu sempre en fou abundant.
Llavors hi havia una família de les mitjanes que tenia un filla molt maca i treballadora que, si calia, anava al camp a fer tota mena de feina pròpia d'una dona. Es deia Margarida i era molt estimada dels seus pares.
En el poblat moro, o sigui a la Marca de Dalt, en una casa més aviat pobra, però de treballadors, tenien un fill ben plantat, com se sol dir, i també molt bon noi. Margarida i aquest noi, que es deia Ben-Alí, es veien molt sovint i, entre ells dos, nasqué un bell amor que van guardar en secret tant temps com van poder, perquè cal dir que en aquell temps cap família cristiana no comportava bonament d'emparentar-se amb una de mora, doncs eren capaços de fer qualsevol disbarat.
Aquest amor secret, a la fi, va deixar de ser-ho, í, quan l'ocasió ho permitia, tots dos feien alguna passejadeta cap al camí dels horts, que avui en diuen de l'Arc, on els pares de Margarida tenien un tros de regadiu, o bé cap a la Sèquia-el-camí i la Fotx, d'on sortia la font entre unes grosses pedres amb unes llosses que servien per anar-hi a rentar les dones.
Als pobles petits, de seguida se saben les coses, i els pares de Margarida no van trigar a assabentar-se d'aquests amors.
La varen renyar de fort i, durant molt de temps, no la deixaren anar sola quasi ni pel poble, ni menys a fora. A casa de Ben-Alí no donaren gaire importància als amors del seu noi; pensaven que això passaria i que se n'oblidaria; que també hi havia moltes noies mores que eren prou maques per a enamorar-se'n el seu fill.
Va passar temps, i els pares de la Margarida pensaren que aquell enamorament ja era finit, i ella tornà a tenir la llibertat d'abans.
Un dia, ocasionalment, Margarida i Ben-Alí es trobaren sols i es tornaren a parlar, i el caliu d'aquell amor, no prou ben apagat, brotà de nou en ells dos, amb la mateixa força. Un poc d'amagat, s'anaren veient i, a la fi, tornaren a fer aquelles passejades; no ho podien evitar, allò era més fort que tot.
Per segona vegada, Margarida estigué reclosa i més vigilada que abans; fins i tot li varen pegar, i hi hagué, en endavant, agres discussions. La noia es rebel·là, potser no prou justament, contra els seus pares. Amb la nerviositat de les disputes els digué que, si no es casava amb Ben-Alí, no es casaria amb ningú. Margarida, des d'aquell dia, ja no fou més la filla tan bona i tan obedient. Si tenia ocasió, feia per poder-se trobar amb el seu enamorat.
Aquelles cares llargues, el tracte amb els seus pares, no gens familiar, i aquell viure quasi impossible, crearen una situació insostenible per a tots. Ben-Alí també començà a perdre la serenitat. Intentà de parlar amb els pares de Margarida i no ho pogué aconseguir. AI final, ell també estigué a tot per l'amor que sentia per Margarida.
El meu vell amic em digué que, en aquells temps, aquestes qüestions eren molt difïcils, per no dir impossibles, d'arreglar bonament. I el que podia ésser un viure feliç es convertí en una tragèdia dolorosa que al món no ha passat gaires vegades.
Les portes del poble, quan es feia fosc, es tancaven i, si no era per un cas molt justificat, no es tornaven a obrir fins al matí a punta de dia. Margarida, un dia, cap al tard, no es presentà a casa i una gran inquietud s'apoderà dels seus pares. Què podia haver passat? Varen anar a casa d'una tia on ella trobava una mica de suport. Allí no l'havien vista en tot el dia. Anaren a casa de dues amigues, i tampoc, en tot el dia no havia estat amb elles. Davant una tal situació, no sabien què fer. Sacrificant el seu egoisme i la seva manera de pensar, pregaren a un amic que anés a la Marca de Dalt, a casa de Ben-Alí, suposant que, en últim extrem, s'hagués refugiat en la família d'ell. Allí també estaven intranquils, perquè, tard com era, el seu fill encara no havia arribat a casa.
En fer-se més tard i no aparèixer cap dels dos enamorats, sortiren, cada família pel seu compte, juntament amb amics i familiars, per veure els llocs on, amb més possibilitats, els podrien trobar, pels voltants del poble; però enlloc no hi havia cap senyal que els pogués orientar.
Ningú, durant el dia, no els havia vistos; com si la terra els hagués embolcallats tots dos en un afer misteriós.
EI grups d'homes, passada mitjanit, tornaren cap al poble, esperant que es fes de dia per cercar més àmpliament, ja que, víus o morts, els havien de trobar en algun lloc.
Els pares de Ben-Alí també tornaren pel seu compte a cercar pertot arreu, però com que, al vespre, la seva recerca continuava fallida, tot augurava un mal final.
De bon matinet, el grup dels pares de Margarida tornà a mirar en llocs més llunyans, per veure si tenien més sort que a la sortida anterior; però semblava tot inútil. Ja eren potser les deu del matí quan a una dona de la Marca de Dalt que repassava roba, arrecerada a l'escalfor del sol, li vingué la idea de mirar cap al Tormo, i, al peu del tossal, li semblà com si hi hagués una peça de roba que el vent s'emportés. Però, si aquells dies no havia fet cap ventada! Així que, a un noi que jugava per allí, casualment a prop d'ella, li ensenyà el lloc i li demanà que anés a veure què podia ésser. EI vailet marxà avall, travessà el Racó de la Senyora, que en diem avui, i aviat arribà al peu del Tormo, on aquella mora havia vist la peça de roba. Quan fou allí, el que veié fou una escena terrible: junts, lligats tots dos amb un gran mocador de seda, hi havia els cossos, ja morts, encara sagnants, de Ben-Alí i la Margarida. No obstant les nafres de la cara, els reconegué tots dos al moment.
Pres d'un tremolor, tornà cap a la Marca de Dalt, a contar-ho a aquella veïna, que, també, amb l'espant, no veia què calia fer. Al final es decidí; pregà al noi que baixés al poble i anés a l'Ajuntament. Allí hi deuria haver algun empleat i li podria contar el que acabava de veure.
Tres o quatre persones que hi havia a l'Ajuntament anaren a comprovar el cas; després en sortiren més a trobar-se amb els qui buscaven pel terme. Ja reunits tots, a la tarda, els familiars, juntament amb les autoritats, anaren a recollir els morts.
Margarida fou enterrada al fossar (que, flns fa pocs anys, era a la Baranova, tocant a les parets de l'església), sense cap cerimònia, com era costum, en aquell temps, amb els qui morien de desgràcia. Ben-Alí, el portaren a enterrar al cementiri que tenien els moros.
Quan em va contar aquesta història el meu bon amic, no se sabia on podia ser, perquè s’havia perdut la memòria del lloc, com t’he dit –continuà el vellet-, aquesta contalla, ens la sabem la família, de generació en generació.
Li vaig preguntar per quin motiu, i no m’ho volgué dir. Era descendents de la família de Ben-Alí? Ho era de la família de la Margarida? Això, jo també ho ignoro.
I continuà:
Com que jo no tinc descendents directes per a contar-los-ho, t’ho dic a tu. Potser seria bo que tu fessis el mateix. –I, pensant una mica, després digué-: Però potser ja s’ha guardat prou anys aquest secret i ja és hora que tothom sàpiga per quin motiu es diu Tormo de la Margarida al lloc que porta aquest nom.”
Font de la informació: Narració d’Isidre Jardí. Brull, Josep M. Tivissa: un poble antic de la Catalunya Nova. Biblioteca "Mestre Cabré," Tivissa, 1984
Llibre Tivissa Un poble antic de la Catalunya nova, font:todocoleccion
La Llegenda i Tivissa
Història d’un amor impossible
La llegenda de la parella de enamorats la cristiana Margarida i el sarraí Ben-Alí dona nom a la montanya de Tivissa que s'anomena el Tormo de Margarida.
Tivissa és terreny d’aventura, bressol de senders GR, grans serralades, crestalls i roca, una delícia per als senderistes, corredors i escaladors.
Una de les experiències més divertides per descobrir racons impactants són les vies ferrades, camins equipats per pujar per les parets de roca amb seguretat.
Les vies ferrades de Tivissa, fa més de 10 anys que estan construïdes. Aquestes tenen diferents graus de dificultat, pensades per poder iniciar-se en aquesta tècnica i per als experts poder combinar totes les vies i passar una jornada inoblidable.
Via ferrada el Tormo de la Margarida amb las sevas vistes impactants i el Barranc de la Foig.
Font de la informació:Turismetivissa.com Vies ferrades
Cim del Tormo de la Margarida amb Tivissa al fons, font:turismetivissa.com
Veure més LLEGENDES CATALANES
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada