TRESORS a BARCELONA: Escultures Vestíbul de la Universitat

"Cronològicament cal encapçalar aquesta sèrie d’escultures del vestíbul de la Universitat de Barcelona amb la que correspon a Sant Isidor. Tant pel que fa a aquestes escultures com el que pertany als quadres del Paranimf, al pis superior, la decisió era presa als cercles acadèmics de Madrid. Segons aquests criteris, sant Isidor representava l’inici de la formació d’una consciència hispànica, amb una personalitat definida dins del conjunt d’entitats polítiques que foren el resultat de la disgregació de l’Imperi romà. Dins la península Ibèrica fou molt lògic que Sevilla, capital d’una Bètica intensament romanitzada, fos el punt de partida d’una recuperació del pensament i de la ciència del món grecollatí. D’aquest procés fou figura destacada l’hispanoromà sant Isidor (560-636), bisbe de Sevilla, com a compilador hàbil i sistematitzador de la ciència antiga. Fou autor de nombroses obres, com les Etymologiae, molt llegides durant l'edat mitjana i fonament d’un prestigi que el portà a presidir diferents concilis de Sevilla i de Toledo.

Ja el 1865 els escultors barcelonins Venanci (1826-1919) i Agapit (1830-1905) Vallmitjana, van ser encarregats de realitzar aquesta sèrie, de la qual el 1871 ja estaven fets els models en guix, i el 1876 eren col·locades al vestíbul les versions definitives en pedra.

En aquest cas concret, sant Isidor està representat amb els corresponents atributs episcopals, com el bàcul, l’anell a la mà esquerra, que també porta un llibre com a referència a les seves activitats literàries, i la mitra, d’alçada reduïda, que és semblant a la romànica de sant Oleguer, a la catedral de Barcelona. Vesteix túnica amb mànigues amples, casulla i, com en qualsevol de les altres escultures, els plecs permeten establir la disposició de les diferents parts del cos."

Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic - San Isidor

Materials: pedra calcària

"La incorporació de la figura de l’escriptor, filòsof, místic i missioner mallorquí Ramon Llull (1232/33-1315/16) a aquesta sèrie d’escultures, potser fou deguda a la influència conjunta d’A. Rubió i Lluch, que impulsà la recuperació dels estudis sobre el seu pensament filosòfic, i del també mallorquí Marià Aguiló i Fuster, a Barcelona des del 1861, que estigué molt vinculat a la Universitat i gaudia d’un gran prestigi als ambients culturals de la ciutat. Cal recordar que Ramon Llull havia portat la llengua catalana a un alt nivell, convertint-la en la primera llengua entre les neollatines que substituí al llatí en els escrits filosòfics. Era molt lògic, doncs, que la recuperació dels estudis sobre el seu pensament estigués molt connectat amb el moviment de la Renaixença, una de les moltes derivacions del qual fou el retorn de la Universitat a Barcelona.

Eren molt limitades les possibilitats de l’escultor per trobar uns atributs adients per a aquest personatge de vida inquieta, que fou ermità a Randa i estudiant i professor a París i a Montpeller i que, amb esperit missioner, anà a Tunis i a altres terres musulmanes. Els trets que el caracteritzen són un rosari amb la creu, pendent de la cintura, i el gest d’escriure un llibre que suporta amb la mà esquerra. Les seves mans demostren energia, i una decisió que també traspua del seu rostre, serè i amb l’esguard llunyà, que està emmarcat per un cabells llargs i una barba cuidada. La indumentària és senzilla, sense cap element que l’enriqueixi, i es limita a una túnica cenyida per un cinturó, i una sobrevesta amb mànigues que està subjecta per un botó al coll. La cama dreta s’avança lleugerament i permet veure el peu, calçat amb sandàlies molt aptes per caminar. Les dues peces determinen un conjunt de plecs, tan hàbils i tan perfectament demostratius d’una anatomia com els dels altres escultures d’aquest conjunt universitari."

Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Ramón LLull

"L’humanista i filòsof valencià Joan Lluís Vives i Marc (1492-1540) estudià filosofia a París des del 1509 al 1512, data del seu trasllat a la ciutat flamenca de Bruges, on residí quasi de manera permanent, fora d’una estada a Lovaina entre els anys 1519 i 1522, que foren bàsics per completar la seva formació humanística, i el temps que passà com a professor a Oxford. Relacionat amb Erasme i destacat representant del pensament neoplatònic, portà a terme una àmplia activitat pedagògica i en altres vessants intel·lectuals, cosa que el convertí en una destacada figura de l’humanisme europeu del segle XVI. Per decidir incloure’l en aquesta representativa sèrie escultòrica del món universitari barceloní, potser fou un factor de pes considerable la seva projecció, més enllà dels que podien ésser els seus ambients locals. Podríem veure-hi un preludi del camí d’aproximació cultural de Catalunya cap a Europa, una tendència que s’intensifica en aquesta segona meitat del segle XIX en què es construïa la nova Universitat.

L’escultor procurà reflectir la categoria intel·lectual de Lluís Vives en la seva indumentària i en l’elegància del gest, mentre que el seu rostre correspon al d’una persona encara jove, serena i reposada, però de criteri ben madur. Cobreix el cap amb una mena de casquet que també protegeix les orelles, i vesteix una túnica que li arriba fins als peus i tanca les mànigues al canell amb botons. Per sobre porta una altra peça, a manera de capa i sense mànigues, que està vorejada per una aplicació de pells que s’engruixeixen a l’entorn del coll. A la mà dreta porta un paper parcialment enrotllat i avança la cama d’aquest costat fins a deixar a la vista el calçat del peu corresponent. És una actitud que determina uns plecs força expressius que combinen verticals i obliqüitats, en uns esquemes que resulten els més dinàmics del conjunt d’aquestes escultures, en què prevalen disposicions més aplomades."

Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic - LLuis Vives

"Alfons X (1221-1284), rei de Castella i de Lleó, anomenat el Savi, pot considerar-se com el prototipus de l’home de ciència medieval que, enmig de la complexa situació política que visqué, troba el temps per dirigir i supervisar la tasca d’un nombrós equip de traductors, de compiladors i d’autors, que li permeteren convertir-se en un enllaç força positiu, entre l’Europa medieval i la cultura aràbiga com a transmissora dels coneixements de l’antiguitat grecollatina. El resultat fou la redacció d’obres jurídiques i altres de caràcter científic, històric o literari, que van ser d’importància fonamental per a la cultura de l’Occident europeu.

La caracterització del personatge fou més fàcil per a l’escultor perquè podia representar-lo amb la corona reial com a atribut que el singularitzava, la qual es presenta com una peça d’orfebreria que es procura transcriure amb els detalls imprescindibles per a la correcta apreciació de l’observador. Es complementa amb altres detalls propis de la seva jerarquia, com el punyal d’orelles a la manera dels nassarites, que penja al seu costat, o les peces de la seva indumentària. Porta un mantell que, per una fíbula, queda subjecte a l’espatlla esquerre i penja cobrint l’esquena fins a arribar al terra darrere dels peus, amb la qual cosa constitueix una excel·lent base de sustentació per a tota la figura. Deixa veure una rica túnica amb relleus que deuen al·ludir als brodats que devien decorar-la a l’alçada del pit i a la vora baixa. També queda a la vista un sector de la cama, cosa que permet apreciar la riquesa del calçat. L’esquema compositiu situa l’eix de suport del cos a la cama esquerra, mentre que la cama dreta queda més lliure i s’avança, permetent que el peu sobresurti de la plataforma del pedestal. La flexió del braç esquerre combinada amb la del braç dret componen el gest de presentar el llibre, que és un altre atribut bàsic de la figura. La seva composició resulta més dinàmica amb el reflex consegüent als plecs que estan perfectament ajustats a l’expressió corporal que en cada cas era necessària."

Veure informació Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Alfons X

"Amb el nom d’Averrois fou conegut als Països Catalans l’àrab andalusí Abu-l-Walid Myhammad Ibs Rusd (1126-1198), filòsof, jurista, metge i astrònom que assolí una gran anomenada, tant en el món musulmà com en el cristià. Els comentaris que féu sobre els escrits d’Aristòtil són superiors als que altres autors havien fet fins aleshores, i els seus treballs entorn de la medicina influïren sobre el pensament mèdic dels centres d’Itàlia en els darrers segles medievals, fins al punt que el seu ressò es mantingué fins al segle XVII. Aquesta vessant de la seva activitat científica fou la que adoptà l’escultor Venanci Vallmitjana per donar-nos un retrat idealitzat de la seva persona. El representà com un home en plena maduresa física, amb un rostre barbat, d’aspecte intel·ligent, amb l’esguard d’un atent observador del que està contingut en una ampolla que porta a la mà esquerra, la qual fa referència a la seva activitat com a metge, un atribut que és habitual dels sants Cosme i Damià. Amb la mà dreta subjecta un pergamí enrotllat, que al·ludeix al seu caràcter d’escriptor. Cobreix el cap amb una peça de roba, a manera d’un turbant, que enllaça amb la que porta sobre les espatlles, la qual és independent de la sobretúnica, oberta lleugerament pel davant, encara que pot tancar-se per uns botons. Arriba fins a mitja cama i permet veure un tros de la túnica que s’allarga fins als peus. En sobresurt lleugerament el peu esquerre, presentant-se com una referència suficient perquè puguem situar la resta del cos, afegint-s’hi la lleugera sortida del genoll dret. En qualsevol d’aquestes peces de la indumentària, cal observar la diversa solució dels seus plecs, que són una ajustada referència als membres del cos que cobreixen, així com el tractament de la barba o dels cabells, detalls que ens demostren l’atenció posada per transcriure’ls amb fidelitat. "