TRESORS a BARCELONA: Escultura Ofèlia ofegada

divendres, 16 d’octubre del 2020

Escultura Ofèlia ofegada

"Els arquitectes Elías Torres i José Antonio Martínez Lapeña van demanar a l'escultor Francisco López una de les seves escultures realistes per als jardins de Vil·la Cecília, en Sarrià. Així va ser com en el canal que envolta els jardins es troba la Ofèlia ofegada. Vora de la porta els arquitectes van dissenyar uns arbres de tipus tropical, fets de metall, que s'emparren cap al canal. La mateixa porta presenta un estil especial, esbiaixat, en forma d'heterodox paravent de color verd. Els jardins i l'escultura van ser inaugurats en plena festa major de Sarrià, el dia 11 d'octubre de 1986."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"Amb aquesta estàtua, Paco López presenta, a escala 1:1, la figura d'una dona d'esquenes, estirada damunt una base rectangular i amb els braços creuats en els que reposa la seva cara. Una cara que no podem contemplar des de cap angle, en una posició hàbilment estudiada per l'escultor per tal d'evitar la seva expressió. L'estàtua representa a Ofèlia ofegada, la figura teatral que William Shakespeare va presentar com l'amor impossible i fatal d'Hamlet. L'amor per un príncep que acaba per embogir-la abocant-la cap el seu suïcidi.

Aquesta història va recuperar-se amb el romanticisme, quan la mort i els suïcidis es van enaltir esdevenint un tema molt recorrent, del que el pintor John Everett Millais donaria la seva visió entre 1851 i 1852, dades en què va pintar Ofèlia (Tate Gallery, Londres), la seva obra més coneguda i una de les més representatives del grup de prerafaelites britànics. Millais va basar la seva composició en l'escena VII de l'acte VI d'Hamlet, quan la reina Gertrude descriu com Ofèlia cau al riu, envoltada de flors, i es va ofegant poc a poc sense deixar de cantar. El rerefons de Millais és un paisatge que mostra la fascinació que els prerafaelites sentien envers el món natural però que Millais transforma gairebé en un paradís carregat de simbolisme.

Amb els canvis de mentalitat i l'evolució de tendències artístiques, podem comprovar al llarg de tres segles i en tres obres com evoluciona la representació d'Ofèlia. Shakespeare la presenta vulnerable, immersa en una bogeria que la condueix al suïcidi; segle i mig més tard, Millais la pinta en un embolcall de flors, en un paradís preciosista; finalment, Francisco López la mostra descansant tranquil·lament sota el sol, fent-nos preguntar si el paradís s'ha perdut, parafrasejant Milton, o senzillament estem davant d'un altre concepte.

L'estàtua de López està estratègicament col·locada en una cantonada, dintre d'un petit rectangle on els arquitectes autors del projecte dels jardins de Vil·la Cecília van disposar una estreta i allargada làmina d'aigua, al bell mig de la qual es va col·locar l'escultura. És l'entorn adequat per a la figura d'Ofèlia, parcialment amagada per una bardissa de xiprers, l'arbre de presència sempiterna en els cementiris, dels que n'ha esdevingut un element simbòlic, i que projecta una ombra tan estreta i allargada com la mateixa làmina d'aigua en la que flota el cos mort d'Ofèlia.

Francisco López ens presenta una figura tan figurativa com hiperrealista, en la que es palesa el seu bon fer escultòric, el seu coneixement de la tècnica i de l'ofici en totes les seves vessants, i sobretot pel domini del seu acabat, quelcom que podem comprovar a Barcelona en el monument a Companys com també en el monument a la Constitució de 1978 de Girona, dos treballs que, com el d'Ofèlia, queden significats per les figures femenines que els composen, dintre d'una nova lectura de les tradicionals al·legories, tan real i propera com properes i quotidianes són aquestes escultures destinades als espais públics, que com una persona més s'integren sense dificultat en el paisatge urbà."