TRESORS a BARCELONA: Escultura Alba

"L’escultor noucentista Martí Llauradó Mariscot va viure els últims dotze anys de la seva vida en una casa-estudi que s’havia fet els anys 1944-45 a la cruïlla del carrer de Vergós amb el de les Escoles Pies. Per aquest motiu es va donar el seu nom a la plaça que es va urbanitzar l’any 2001 al costat de la Clínica Corachán, en el mateix barri de les Tres Torres. Una dècada més tard es va posar a la plaça una obra seva, titulada Alba, un nu fet amb la que durant molts anys va ser la seva model, una adolescent que l’ajudava també en les feines domèstiques. Segons va explicar en l’acte inaugural el seu fill, Martí Llauradó Torné, la model l’anava a buscar a escola i jugava amb ell.

Quan es va fer, la plaça Martí Llauradó va marcar una fita en la història urbana de la ciutat en tractar-se d’un espai públic remodelat a partir d’algunes idees aportades pels alumnes de primària de dues escoles del districte, Orlandai i Nausica, sobretot pel que fa al mobiliari urbà i l’espai de jocs per infants. La inauguració es va fer el 21 de febrer del 2002, amb una festa on van participar els alumnes de les escoles.

Quasi deu anys més tard, el 13 de desembre del 2010, els alumnes de les escoles Nausica i Orlandai van tornar a participar en una altra festa d’inauguració a la plaça, el dia que s’hi va posar, en el costat del carrer Castellnou, un nu femení en bronze d’aproximadament un metre d’alçada, sobre una base d’un metre i mig, que l’autor havia titulat Alba i del que la família en conservava el guix. En l’acte hi va parlar la regidora del Districte de Sarrià-Sant Gervasi, Sara Jaurrieta, i el fill de l’escultor, Martí Llauradó Torné, que als anys 1960 va pertànyer al grup de cançó dels Setze Jutges, amb el número 10.

Un altre nu femení semblant a aquest i basat segurament en la mateixa model adolescent havia estat posat el 1960 a la Rambla del Poblenou. La relació de l’escultor amb aquest altre barri rau en el fet que a la postguerra havia estat pres a la fàbrica d’El Cànem, convertida en camp de concentració de presos republicans."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre

"Si en una primera etapa els escultors pertanyents al noucentisme prengueren com a model les figures hel·lèniques i l’estatuària romana, infonent a les formes arcaiques una vitalitat popular, els membres de la generació postnoucentista temperaren l’idealisme dels models clàssics, prescindint dels patrons o cànons en les seves composicions, a les que confereixen d’una vibració que transmet humanitat i emoció. Precisament Martí Llauradó (Barcelona, 1903-1957) és un representant destacat d’aquesta generació. Format en els tallers de Joan Borrell i Nicolau i de Joan Rebull, partí d’un noucentisme classicitzant, del que anà eliminant allò que considerava sobrer per donar així a les seves obres una espontaneïtat i dolcesa més gran, fet que li va reportar que en els anys trenta i cinquanta del segle passat rebés molts encàrrecs, guanyés diversos guardons, participés en dues biennals de Venècia i que la seva obra es conservi en el Museu Nacional d’Art de Catalunya (MNAC).

L’escultura en bronze Alba és un bon exponent de l’obra de Llauradó, que treballà preeminentment la figura femenina i en particular el nu, tant en escultura com en relleu. Alba és la fosa en bronze d’un guix que conserva la família, en la que es posa de manifest la voluntat de l’escultor d’enaltir el cos humà, d’assuavir les formes, d’harmonitzar els volums, buscant un equilibri entre totes les parts de la figura. La posició que fa adoptar a la model, especialment el gest de les mans entrecreuades i enlairades, li dóna esveltesa i li permet realçar els elements més específics de la seva feminitat.

És interessant confrontar aquesta peça de Sarrià amb L’adolescent, del mateix autor, situada a la Rambla del Poblenou amb Ramon Turró. Si en aquesta remarca els elements volumètrics amb un accent expressionista, a Alba elimina qualsevol desproporció corporal i tot tipus de vestimenta per atorgar al cos humà una expressivitat natural dominada per la finesa dels seus perfils.

Malauradament, però, l’obra no llueix com deuria perquè per les seves proporcions, és una peça que s’ha de contemplar des de la intimitat, i passa desapercebuda en la plaça on se la va emplaçar el 2010 (que porta, precisament el nom del seu autor), perduda entre l’arbrat i els molts elements del mobiliari urbà i les diverses instal·lacions que hi ha a l’indret."