TRESORS a BARCELONA: Escultura Dríade

dilluns, 19 d’octubre del 2020

Escultura Dríade

"Aquesta obra d'una adolescent nua, considerada una de les millors de l'escultor Ricard Sala, va ser adquirida per l'Ajuntament de Barcelona el 1970, per decorar els jardins de la Quinta Amèlia. La iniciativa va ser de l'arquitecte Joaquim Maria Casamor, que dirigia el Servei Municipal de Parcs i Jardins. Els jardins van ser inaugurats el 23 de novembre d'aquell mateix any, un any molt prolífic pel que fa a l'obertura de zones verdes després del període de sequera en nous parcs que havia caracteritzat l'època de l'alcalde Porcioles. A més dels de la Vil·la Amèlia, aquell any es van inaugurar el parc del Putget i tres jardins a Montjuïc, amb els noms de Joan Maragall, Costa i Llobera i Mossèn Cinto. Els jardins de l'antiga finca privada coneguda com la Quinta Amèlia van incorporar-se al patrimoni públic en cedir-los els propietaris a canvi d'edificabilitat en una altra part dels terrenys.

L'autor de l'obra la va batejar amb el nom de Dríada, que en la mitologia clàssica era una nimfa protectora dels boscos."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

"Aquesta és una escultura de petit format. La peça, de l'escultor barceloní Ricard Sala i Olivella, constitueix un bon exponent de l'art tridimensional de caràcter figuratiu. Està feta en bronze i té una pàtina amb la tonalitat verdosa tan comuna en les escultures foses en aquest material etern.

Tot i no ser de la grandària natural, l'escultura a la qual ens referim s'integra perfectament en el marc on se situa. Es tracta d'una peça regida per una tècnica molt bona que aconsegueix un ple moviment combinant sàviament el buit amb el ple o, dit d'una altra manera, l'espai ocupat amb l'absència.

Concebuda com una espiral continguda que es projecta cap endavant, està sostinguda per un sol peu que, recolzat en la part davantera de la seva planta, sembla no tocar terra, com si fos una forma ingràvida. L'escultura, en realitat, se suporta en la seva peanya també de bronze i formada per dos graons de secció quadrada i un pern cobert del mateix material que reforça el gruix del peu, tot donant consistència estructural al conjunt escultòric. L'escultura descansa sobre un dau de pedra de secció més ampla que la peanya, que atorga a la part no figurativa de la peça un aspecte de piràmide truncada de base quadrada. Aquesta centra una petita illa de perímetre circular –encara que irregular– coberta de vegetació que creix entre roques de mides, formes i textures irregulars. La totalitat del conjunt que regeix l'estanc funciona com el cim d'una muntanya coronada per la dríada, que sembla estar a punt de fer un salt a l'aire.

L'escultura i l'aigua tenen una relació de convivència de gran tradició. Moltes vegades, la primera ha estat un pretext per fer una font en un lloc determinat; d'altres, senzillament han tingut una relació de proximitat i se les ha col·locat a tocar de l'aigua, emmarcant un espai, i també n'hi ha que han participat de l'aigua essent totes dues indissociables. En aquest cas, la Dríada corona un disseny construït, en bona part, per donar-li relleu i embellir l'entorn qualificant-lo. Igual que moltes peces que tenen relació amb l'aigua, aquesta escultura està pensada per projectar la seva imatge, emmirallant-se en el marc que l'envolta.

Els braços tenen una marcada projecció cap endarrere i dibuixen una línia a la manera d'un arc que enllaça amb les extremitats inferiors a través del tronc, contraposant-se a aquestes, de manera que aconsegueix crear una pauta rítmica alhora que harmònica. Així doncs, estem davant d'un joc de tensions on les forces es contraposen. La important flexió del braç dret queda compensada amb la no menys poderosa flexió de la cama esquerra, la qual cosa crea un ventall de forces molt equilibrades visualment, mitjançant una diagonal de doble recorregut. La reducció geomètrica de la peça s'explica clarament per dos grans rombes que tenen el seu vèrtex comú just a la zona del baix ventre."