Font de Can Sabaté

 

"Durant el primer mandat democràtic, el moviment veïnal va influir notablement en les accions urbanístiques. Els veïns del barri de Port van lluitar perquè l'antiga fàbrica Indústries Mecàniques no esdevingués només un conjunt de pisos. Van aprofitar que en un terreny del costat s'havien aixecat uns pisos coneguts com a Estrellas Altas que excedien del volum permès per demanar una compensació en forma de zona verda, una cosa gairebé inexistent al seu barri. El propietari de la fàbrica, Gerard Sabaté, va acabar cedint, i el 28 de gener de 1980 se signava un pacte de cavallers entre l'Ajuntament, ell i el president de l'Associació de Veïns de Port, Basilio González. El parc, que conté una piràmide de la qual raja aigua i un mural a l'entrada, es va inaugurar el 23 de setembre de 1984 i té 1,7 hectàrees de superfície. En són autors els arquitectes Daniel Navas, Imma Jansana i Neus Solé, que primer treballaven amb un pressupost molt reduït, 230.000 euros (38 milions de pessetes), que es va més que triplicar a 840.000 euros (139 milions de pessetes), potser perquè està encabit a l'illa de pisos més gran de Barcelona. Els joves arquitectes es van deixar aconsellar pel veterà Nicolau Maria Rubió i Tudurí per realitzar aquest bonic i gran jardí interior. També s'hi va obrir una biblioteca dedicada a Francesc Candel, l'escriptor que és veí del barri. Durant la inauguració, el tinent d'alcalde Jordi Parpal va agrair als veïns la seva col·laboració i va justificar el nom del parc per la bona disposició de l'amo de la fàbrica transformada en pisos i jardins.

Quan es va enderrocar la fàbrica, que havia estat propietat de l'industrial Josep Antoni Barret, es van descobrir una desena de passadissos subterranis i petroli que havia quedat petrificat. Barret va ser assassinat el gener de 1918 per un escamot pagat pels alemanys, que volien acabar amb qui subministrava armes als francesos durant la Primera Guerra Mundial."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

 

"Estem parlant d'un petit parc en l'interior d'una mansana, el parc de Can Sabaté, construït en una zona abans deprimida, d'habitatges socials amb deficient urbanització y mancança d'equipaments. “El Jardí de les Estrelles” es va fer amb la clara intenció de millorar la qualitat de l'espai urbà, a l'igual que succeís amb d'altres encàrrecs, que es justificaven en aquesta mateixa finalitat regeneracionista. És, doncs, un exemple més d'intervenció en l'espai públic, coherent amb els corrents de pensament social i artístic pròpies de la transició democràtica i en conseqüència amb una arquitectura que sondejava un nou acord entre el Moviment Modern i la Història. En aquesta intervenció se'ns manifesten amb tota claredat tant els encerts -si és que els va haver-hi- com els excessos -molts i evidents- de la Postmodernitat.

Al centrar la nostra atenció en el projecte, descobrim a posteriori el seu caràcter exemplar (no per modèlic, sinó per exemplificador) en atenció tant a les seves virtuts com als seus defectes. La proposta que els seus autors ens fan consisteix en combinar una promenade sinuosa amb una plaça monumental sembrada d'elements simbòlics (piràmide, sortidor, sèquia, columnata…) i un conjunt d'espais complementaris, que alberguen diverses funcions lúdiques (gronxadors, petanca…). Aquesta amalgama de tipus, símbols i usos se'ns presenta amb una desmesurada promiscuïtat formal, amb un atreviment, una audàcia, un divertimento, que molts ens permetíem llavors. Era una aproximació ingènuament amorosa a un codi formal, a una memòria, a una reconciliació –avui ho veiem amb claredat– no tant amb la història com amb la historiografia, entesa com a repertori formal sempre disponible. Era una reconciliació quelcom miserable, superficial i hilarant, que evidenciava el conflicte latent entre una educació moderna i una recuperació exultant no tant de la Història –insisteixo– quant de l'Acadèmia.

A la vista del repertori formal que ens proposen els autors, caldria preguntar-se com i de quina manera succeeix que certes formes –la piràmide, la columna, la sèquia, la simetria…– encarnen i assumeixen en el subconscient col·lectiu sabers, regles i ritus hermètics. Convindrem que hi ha poques coses més fascinants que la intuïció d'una saviesa secreta, la promesa d'un secret a desvetllar ocult en combinacions numèriques, traçats reguladors i formes simbòliques. Sabem que la història de l'Arquitectura està prenyada d'hermetismes, d'utopies i d'una interminable successió de fracassos. Però, qui ha dit que la història d'una successió de fracassos sigui una història fracassada?

“El Jardí de les Estrelles” és un compte més enfilada en la història d'una INVENCIBLE OBSTINACIÓ per aconseguir un SOMNI IMPOSSIBLE: EL PARADÍS, L'ARCÀDIA; del qual el que més ens interessa és conèixer els seus orígens i els motius que l'han mantingut viu a través dels segles."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Ventura Valcarce

Materials:Marbre verd, llautó i aigua

 

Autor

Disseny:Daniel Navas, Inma Jansana i Neus Solé

Més informació:Wikipedia.org/Imma Jansana

Daniel Navas i Lorenzo (Barcelona, 1953). Arquitecte graduat el 1979, el mateix any que la seva sòcia Neus Solé, amb la qual ha dut a terme quasi tota la seva obra. Ja als anys 70 van publicar una sèrie de llibrets sobre el futur urbanístic del Poble Sec, barri en què van urbanitzar la plaça de Navas.

Neus Solé (Lleida, 1953). Arquitecta. Coautora, amb Daniel Navas i Imma Jansana, de la plaça de Navas, al Poble Sec, i dels Jardins de Can Sabaté, al barri de Port, també a Barcelona. Els tres van formar part del Taller d'Urbanisme del barri barceloní del Poble Sec l'any 1979.

Veure més Art Públic Sants Montjuïc