TRESORS a BARCELONA: Llegenda El Mariner de Sant Pau

El Mariner de Sant Pau, font:El Tinter dels clássics - Publicacions de l'Abadia de Montserrat

"Quin nom aqueix per un pagès, i per un pagès d’un racó lo més arraconat del Pirineu! Si era mariner lo fundador d’aqueixa gran masia, com s’establí a Sant Pau de Segúries? I si era un llaurador o un terratinent de Santa Pau, ¨com i per què prendria aqueix nom? Aqueixes raons me feia jo a mi mateix al veure per primera vegada, ja fa trenta anys, aquella pagesia grossa i superba entre les superbes i grosses de la muntanya. Desitjós de saber-ne quelcom, si no el cap del fil, demaní el seu parer a tres o quatre vellets del poble, i un de gollut, que tenia una memòria tan llarga com sa barretina vermella que li penjava esquena avall, me contà a glops a glops la següent història.

Déu fer molts anys d’això, tal vegada centúries, puix lo meu avi (que al cel sia), quan jo era petit, m’ho contava ja com a cosa molt vella. Lo mariner de Sant Pau era un veritable mariner nadiu d’un dels pobles de la Maresma de l’Empordà, que ell (segons diuen) mai volgué anomenar de tristor que li donava. Com tenia bons braços per remar i bon cap per aprendre la carta de navegar, la barca se li havia tornat un bastiment i anava sempre de viatge de Barcelona a Mallorca, plena sempre de taronges, fruites i marxandisa. Dels nòlits que li donava la nau se n’havia fet una caseta a la vora de la mar, a on tenia sa cara esposa i sos fills, que volien ésser mariners com son pare. Lo vent, sempre que sortia, li anava en popa, i la fortuna li ballava davant dels ulls, dient-li a tota hora: boca què vols, cor què desitges.

Mes la fortuna és una roda que dóna voltes, i els qui van lligats en ella poden exclamar, com l’ànima del Pelegrí:

Clavat estic en un gran torn
per mon defalt
ara som baix, ara som dalt.

Al capdamunt de tota pujada hi ha una baixada, i quan la pujada ha sigut molt gran, de vegades la baixada és una cinglera tallada damunt de l’abim. Los mariners tenen l’abim més a prop que els demés mortals, i tampoc los costa tant d’anar a fons. Un hivern, los núvols s’arrastellaren en lo cel i vingué un gran mal temps i una forta llevantada féu estelles del seu bastiment en les costes de Provença. Ell invocà a santa Maria del Socors i en sortí viu; mes, pobre com ella, havent de tornar a l’Empordà amb sols la roba de l’esquena i demanant caritat pel camí. La pèrdua era grossa per ell, la mar amb mà de lladre li havia pres tota sa fortuna; mes, al costat de sa esposa i entremig de sos fills, se refarà de forces i de sort i comprarà un altre vaixell que li tornarà la riquesa perduda. Mes, ai! de sos infortunis ell no en sabia més que la primera part. La mar, la mar terrible que amb una mà havia estellat son bastiment, amb l’altra havia socavada i arrencada sa casa de soca-rel i s’havia ajagut en son mateix llit.

A l’arribar-hi, lo mariner frisós i amb lo cor ferit, cercà sa esposa i sos fills i no en trobà rastre; cercà, desesperat, sa casa, i no trobà ni els fonaments; cercà el lloc on s’aixecava entre arbres i flors, i no hi era: la mar dormia en ell reposada i tranquil·la com un lleó adormit. Allavors, amb los cabells eriçats i sense esma, aquell fill de la mar la maleí i la tornà a maleir, fins que, vençut per la violència del dolor, caigué sobre un banc de sorra desvariejant i fora de si.

Quan se revingué un xic, plorà tres dies i tres nits, sense menjar ni beure, com altre Job; mirà la mar per última vegada, la tornà a maleir, i jurà fugir-ne ben lluny, a on no l’hagués de veure mai més ni de lluny ni d’a prop.

Se posà a l’espatlla un rem, única cosa que trobà de sa perduda i enfonsada hisenda, i sense despedir-se de ningú ni de res, prengué el primer camí que l’allunyà de la mar, anés allí on anés, amb tal que el conduís ben lluny del monstre devorador de sos béns i de sa família.

Al cap d’una estona de caminar per uns aiguamolls i joncars que mai se li acabaven, arribà a un dels estanys del baix Empordà, que els pescadors del país anomenen llaunes. “Aqueixes llaunes -digué- són les filles del mar, i per cert són tan res de bo com son pare”. I deixant lo camí en sec, se girà cap a l’altra banda, baldament no hi hagués camí ni carrera: sabia bé prou de què fugia, mes no sabia a on anava, caminant i caminant a la perduda com un boig. Per no trobar-se de nou amb les llaunes ni amb los aiguamoixos de la maresma, deixà la terra plana, enfilant-se a poc a poc per la Garrotxa amunt.

Arribant a Banyoles s’adonà que la gent no era la mateixa de son país: ja no marinejava, sinó que terrejava, i fins i tot li venien ganes de quedar-s’hi, quan de trascantó, per entremig d’uns roures veié lluentejar l’estany.

Creient tot plegat que era una gaia de mar que el perseguia en sa fugida, li tirà un raig de maledicció i arrencà a córrer pel camí morraler de Besalú.

Besalú és ja lluny del mar: dos dies ha que en fuig, desitja ja reposar del fadic, i sobretot de la pena; mes abans vol fer la prova: se’n va al mig de la plaça, se descarrega el rem, i ensenyant-lo a la gent que el rodeja:

— Què és això?

— Això és un rem

— li respongueren uns traginers de marina que descarregaven peix

— Doncs, adéu-siau

— respongué ell secament, no donant-li una pipada de tabac que el tinguessin per boig o bé per savi.

Se carregà de nou lo rem, i per la ribera del Fluvià s’encaminà cap al cor de la muntanya. No trigà a deixar a mà esquerra Argelaguer, la mare de sant Damàs; veu a l’altra banda del riu Castellfollit, poble encinglat al cim d’una immensa muralla de columnes basàltiques; veu després eixamplar-se lo Congost i desplegar-se en plana oberta, i enmig d’ella, com un camp de fajol en lo mes d’octubre, blanqueja l’hermosa ciutat d’Olot. Tost, entrant-se’n per sos carrers, s’anava dient a si mateix:

“Aquesta ciutat és ben arraconada entre les muntanyes i ben llunya del mar, i sos habitants no sabran res de la meva enemiga mortal”.
Quan arriba al mig de la plaça, pren lo rem en sa mà dreta i pregunta als molt curiosos que l’envolten:

— Sabríeu dir-me què és això?

— És una pala de forn

— respongué un noiet que no s’aixecava dos pams de terra

— Què saps tu?

— li digué son pare, qui havia estat a marina

— Això no és una pala de forner, que és una pala de barca.

Espolsa les espardenyes, i muntanya amunt falta gent. Deixa la plana per la vall de Bianya, vorejant sempre lo torrent que l’ha formada. Part damunt s’enfila per la pujada de Capsacosta i darrera la serralada se troba tot seguit dintre el poblet de Sant Pau de Segúries. Coneixent que arriba, ja era hora!, al terme del seu viatge, entra amb ulls escorcolladors per sos carrerons fins a arribar a la placeta de l’església. Allí abaixa el rem, l’ensenya a aquells pastors i pagesos i els diu:

— Bona gent: sabríeu dir-me què és això?

— Ai, ai! Quina cosa de preguntar!

— li respongué el més vell, i, per lo tant, lo més autoritzat de la rodona

— Això és un culler

— Què dieu que és?

— preguntà el mariner, no entenent la paraula

— Un culler

— replicà el vell

— Mes, què és un culler?

— preguntà l’empordanès

— Una cullera grossa o una pala per remenar lo blat de moro dins sa bolla

— Doncs, aquí em quedo

— respongué el mariner. I tal dit, tal fet.

Se posà a conreuar un tros de terrer verge d’arada i d’eina de pagès, i després de passar l’aprenentatge, demostrà ser tan bo per llaurador com ho fou en altre temps mariner.

Se tornà a casar, i Déu Nostre Senyor, a qui s’encomanava de debò, beneí son nou matrimoni i li donà tants fills i tan bons i hermosos com li havia pres, i un d’ells fou qui, per indicació de son pare, ja vell, plantà els fonaments d’aqueixa superba masia que s’ha anomenat sempre lo Mariner de Sant Pau i té per divisa un bastiment gravat en lo llindar de l’entrada."

Font de la informació:Jacint Verdaguer, Detroiaaitaca.wordpress.com

Conte La Llegenda del mariner de Sant Pau, de Joan Soler i Amigó

Historia

Aquesta llegenda la va transmetre Jacint Verdaguer inspirant-se probablement en l’Odissea d’Homer (segle VIII AC), específicament en el retorn d'Odisseu a Ítaca, Un retorn ple d’obstacles fins que rep un missatge de Posidó que l’obliga a abandonar la seva nau:

«Aleshores agafa un rem amanós i camina,
fins que arribessis a uns homes que no coneguin el mar,
ni mengin la vianda adobada amb sal, i no sàpiguen
què cosa són vaixells de la galta pintada amb sanguina,
ni amanosos rems que fan d’ales talment a les naus…
El dia en què et topis un altre pelegrí per ta via,
que et digui que al muscle lluït hi duus una pala de batre
llavors tu planta en terra el rem amanós…» (Cant XI)

D'altre banda El Mariner de Sant Pau és un edifici del municipi de Camprodon, a prop del poble de Sant Pau de Seguries (Ripollès) inclosa en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.

El Mariner de Sant Pau, font:Wikipedia

L'edifici és obra del segle XVI o XVII, però la documentació és anterior, del segle XIV com a mínim. Té prop seu una capella barroca dedicada a Sant Jaume. És de destacar la pallissa allargassada amb una singular combinació d'arcs i encavallades de fusta. Té prop seu una capella barroca dedicada a Sant Jaume.