TRESORS a BARCELONA: Escultura Noia dels Lliris

"En una de les vessants de la muntanya de Montjuïc de Barcelona, sobre una antiga pedrera a peu del castell, s’inaugurà, l’estiu de 1970, un dels parcs de més interès natural de la ciutat, els Jardins de Mossèn Cinto Verdaguer. En homenatge al príncep dels poetes catalans, el qual havia sigut enterrat al cementiri de la muntanya seixanta-vuit anys en anterioritat, l’arquitecte Joaquim Casamor i el jardiner Joan Pañella dissenyaren un entorn exuberant de 4,3 hectàrees especialitzat en el gènere de plantes aquàtiques (nenúfars, nelumbo, lliris aquàtics…) i bulboses (jacints, narcisos, tulipes). Per acabar d’estrènyer el lligam entre el parc i la memòria del poeta, s’encarregà a l’escultor Ramon Sabí un monument al·legòric dedicat a un fragment del poema La Nadala de Verdaguer, inclòs en el recull de poemes Flors de Maria, de 1902: “Bonica és la rosa / més ho és el ram / més ho és el lliri / que floreix tot l’any”.

El monument s’alçà en un dels extrems del parc, vorejant el petit estany que descansa a la terrassa superior. És un entorn pensat a l’anglesa, seguidor dels principis de sobrietat natural que “Capability” Brown havia difós durant el romanticisme: el llac serpentilini, unes poques agrupacions vegetals ben distingides i la gespa unificadora, ben segada per a realçar les ondulacions del territori. En aquest conjunt el monument de Sabí encaixà a la perfecció i demostrà la bona comprensió de l’artista dels principis clàssics del decòrum. Modelà una dona jove i saludable que amb un pom de lliris sota el braç dirigeix el seu caminar cap als frondosos jardins. És una figura gràcil però robusta, afí a les proporcions que Eugeni d’Ors havia identificat amb la Ben Plantada: alta, de genolls molsuts i amples malucs, però de posat harmònic i serè. Un tipus de bellesa mediterrània, tal i com havien sabut interpretar Maillol i els seus seguidors, que corregia la bellesa pura i homogènia que fins a principis de segle s’havia imposat arreu d’Europa. Sabí proposà una composició essencial i volumètrica, sense més atributs que els pertinents per entendre l’escena. Les cames, els malucs, el tors, la cua de la cabellera, Sabí modela les parts del cos donant prioritat a la claredat estructural del conjunt, conjuntant masses trapezoïdals, rectangulars, ovals, que ha moldejat buscant la irregularitat i la vaguetat en el detall.

La trajectòria artística de Ramon Sabí és molt desconeguda. No existeix cap monografia dedicada a l’artista i el diccionari Ràfols a dures penes li dedica unes ratlles. Tanmateix, la poca bibliografia localitzada ens descobreix un escultor allunyat dels postulats clàssics en els que l’adscriuríem considerant el monument dels Jardins de Verdaguer. Si bé és cert que Ramon Sabí es formà sota les directrius de Frederic Marès, a l’escola de Belles Arts de Sant Jordi, ben aviat emprengué el propi recorregut escultòric i, a París i Itàlia, pogué aprendre les bases d’una escultura expressionista i d’ànim experimental. Ens ho explica el crític d’art Joan Cortés, en l’únic article complert signat per un tractadista d’art de prestigi que hem sabut localitzar dedicat al nostre escultor. En la ressenya de 1963, poc temps en anterioritat per tant a l’execució del monument, Cortés ens presenta les obres d’un escultor continuador dels interessos informalistes de Subirachs o de Henry Moore. Malgrat que no perdia mai de referència la figura humana, es tractava d’una obra escultòrica molt alliberada formalment, interessada abans per la biomorfologia del cos abans que l’estilització o les proporcions clàssiques. De totes maneres, sí que identifiquem en la seva obra contemporània alguns trets estilístics que retrobem al monument de Montjuic. Tal i com observava Cortés, les escultures de Sabí mostraven un clar interès per la concepció arquitectònica del cos humà: “Se descubría en elles una grandíssima gana de atacar a fondo el problema de la forma en su sentido más grave, el de la arquitecturización del volumen, absorvido en él toda la morfología natural.” [Es descobria en elles una grandíssima esma d’atacar a fons el problema de la forma en el seu sentit més greu, el de l’arquitecturització del volum, rebegut en ell tota la morfologia natural].

De la mateixa manera que en l’altre gran encàrrec en el que intervingué Ramon Sabí durant els anys seixanta, els relleus de la façana del Casal de Cultura de Mollet del Vallès (1964), l’escultor renuncia en els seus monuments públics a l’experimentació de tall expressionista i, sense perdre tots els trets diferencials de la seva obra, asserena el seu impuls creatiu. Tal vegada l’escultor tenia present aquella màxima expressada pel seu mestre segons qui l’art oficial, afirmava Marès, “no ha de ser una cosa egocèntrica, sinó que ha de contribuir també a l’educació del poble, essent la forma intel·ligible”. Paraules sens dubte d’un dels darrers mestres noucentistes. Encara que també no és menys cert que, en l’estètica mediterrània, es refugiaren molts escultors durant la postguerra, els quals, com en el nostre escultor, es nodriren del ric llegat que havia deixat tota l’escola clàssica catalana dels anys vint i trenta, reservant l'hàlit més subversiu per a la intimitat de la creació."