TRESORS a BARCELONA: Escultura a l'aviador Duran

"Juan Manuel Durán (Jerez de la Frontera, 1900 - Barcelona, 1926) va ser un dels tres aviadors que va protagonitzar la gesta de l'hidroavió Plus Ultra, que va creuar per primera vegada a la història en un vol sense escales l'oceà Atlàntic des d'Europa fins a Amèrica. El 19 de juliol de 1926, pocs mesos després de la gesta aeronàutica, fent uns exercicis sobre el mar a Barcelona, es va estavellar amb el seu aparell contra la muntanya de Montjuïc. El seguici del cadàver de Durán, el dia de l'enterrament, va ser acompanyat per nombroses persones mentre dos dirigibles llançaven des de l'aire flors al seu pas. Enterrat primerament al cementiri de Montjuïc, va ser traslladat després a la seva vila natal.

El periodista Domingo Navarro va convèncer l'Ajuntament per promoure, d'acord amb les autoritats militars, un monument que representa la Fama, obra de l'escultor Jaume Duran. També se'l va conèixer en un primer moment com El dolor i la glòria. Es va inaugurar dos anys després, el 7 de juliol de 1928 en un camí d'accés al castell. El 1968 va ser traslladat més cap al nou Mirador de l'Alcalde i es va reinaugurar el 13 d'octubre, dia de la Marina.

El nom del Plus Ultra ha estat conservat a la memòria en el nom d'un barri situat precisament als peus de Montjuïc i en el d'un bar situat davant de l'entrada principal a l'Hospital de Sant Pau."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"El gener de 1926, el comandant Franco, el capità Ruiz de Alda, el tinent Durán i el mecànic Rada a bord de l'avió espanyol "Plus Ultra" van fer el primer vol transatlàntic entre Espanya i Amèrica. Aquest fet va ser considerat una autèntica proesa. A més, el vol es va dur a terme sense sofrir cap mena d'incidència. Potser per això el vol senzill i sense importància que va estavellar l'avió del jove tinent Duran uns mesos més tard contra Montjuïc mentre sobrevolava la ciutat de Barcelona va causar un fort impacte emocional.

El jove aviador Durán va merèixer un monument, no com a colofó i recordatori dels seus mèrits, sinó per la seva mort prematura, que va impressionar molt els barcelonins ja que només tenia 26 anys quan l'atzar va triar la muntanya de Montjuïc per estroncar-li la vida un dia del mes de juliol de 1926.

La decisió de dedicar-li un monument fou la resposta immediata a la commoció popular i, gairebé al mateix lloc on va caure, a prop de la muralla del castell i de cara al cel i al mar, el dia 7 de juliol de 1928, les autoritats i el cap de l'Aeronàutica Naval de Barcelona que representava el rei d'Espanya van inaugurar el monument amb tota solemnitat davant un públic nombrós. Deien les cròniques de la inauguració del monument que la nostra ciutat, que no havia tingut cap participació en la gesta dels aviadors, va tenir, en canvi, el privilegi de ser la tomba del primer que va morir.

Tot i que, ja entrat el segle XX, hom disposava de moderns recursos per conservar la memòria històrica, encara els monuments no havien perdut el seu caràcter simbòlic; havien abandonat el to vuitcentista i didàctic i havien optat per l'ús d'un únic element, una figura genèrica, normalment de dona jove i nua o vestida amb una túnica clàssica que assumia la representació de tots els ideals, els fets i els sentiments col·lectius.

El record del tinent Duran va merèixer una fama o victòria alada, una figura femenina jove vestida amb llarga túnica, que sembla voler enlairar-se en l'espai aeri que abasta amb el seu mantell estès i cobert com un signe de victòria de la memòria sobre la mort. Tanmateix, aquesta escultura té un cert aire mortuori; hom hi podria veure suggeriments d'impotència i desesperació en el gest que enlaira els braços de la figura i el decantament i l'ocultació del rostre. L'autor evita caure en la imitació d'allò clàssic simplificant els plecs del vel i de la túnica, reduint-los a plans lineals i ordenant-los rítmicament en una clara expressió de dinamisme. L'escultor Jaume Duran i Castellanos va saber resoldre formalment la simbiosi de fets i sentiments que havien provocat el monument i, al mateix temps, fidel a l'esperit del seu temps, no va caure en descripcions puntuals sinó que va emprar una figura única amb poder d'evocació perdurable, una figura femenina hereva de la tradició escultòrica clàssica resolta en llenguatge modern ben propera al bon moment que l'escultura catalana va viure en el primer terç del segle XX, animat per la direcció cultural dels noucentistes."