TRESORS a BARCELONA: Plaça dels Països Catalans

dijous, 29 de setembre del 2022

Plaça dels Països Catalans

"Només havia passat un mes des del triomf electoral de Pasqual Maragall quan va inaugurar, el 7 de juny de 1983, la plaça dels Països Catalans, una de les realitzacions urbanístiques més valorades dels primers temps democràtics a Barcelona, tot i que en va tenir forts detractors, potser perquè era un urbanisme novedós. Els autors, els arquitectes Helio Piñón i Albert Viaplana, van escriure a la memòria del seu projecte: "Al principi ens vam sentir desolats. Qui conegui el lloc on havíem de treballar ho comprendrà. Però no ens vam queixar gaire; de fet, ni tan sols ens vam queixar". Van realitzar un espai guiats per l'avantguardisme i la recerca de nous llenguatges per resoldre un lloc degradat, situat al costat d'una estació i d'una fàbrica abandonada que havia d'esdevenir parc, el de l'Espanya Industrial. Una pèrgola amb un gat, un rellotge, unes fonts i un pal·li monumental componen el nou paisatge creat per Piñón i Viaplana, amb la col·laboració d'un aleshores jove Enric Miralles. Per poder-la acabar van comptar amb tot el suport del delegat d'Urbanisme, Oriol Bohigas, que va manllevar fons d'altres partides econòmiques, com ara de la reconstrucció del monument al doctor Robert, que anava endarrerida. La plaça va ser guardonada amb el premi FAD d'arquitectura 1983."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"En aquest projecte, autèntica referència del nou urbanisme de la Barcelona democràtica, emblema de les anomenades places dures, van confluir en una ocasió privilegiada i irrepetible dos de les posicions arquitectòniques més qualificades de l'avantguarda radical de l'arquitectura catalana. Per una banda, la nova via oberta per Albert Viaplana i Helio Piñón d'una arquitectura a l'hora gestual i cerebral, que es basa en mecanismes repetitius i en deixar rastres tipològics. I per altra banda, la presència d'Enric Miralles, que començava a desplegar la seva manera de fer, exuberant i caòtica, expressiva i gestual. Per tant, un punt feliç de confluència de dos arquitectes la trajectòria dels quals va coincidir més intensament i fructífer just en aquest punt. Després, Viaplana tendiria a una línia de simplificació, gestualitat continguda i repetició. I Miralles desenvoluparia una línia pròpia, primer amb Carme Pinós i després amb Benedetta Tagliabue, que fugia de la repetició i de tota tipologia establerta, i que desenvolupava les formes amb la màxima llibertat, expressivitat i intensitat. I es convertiria en una força de l'arquitectura només equiparable a l'energia d'Antoni Gaudí.

La plaça dels Països Catalans posava en funcionament una nova metodologia per projectar l'espai públic. Partint de la posició abstracta i conceptual dels Five Architects de Nova York, el projecte es planteja com estratègia de creació que va deixant sobre la realitat els rastres que procedeixen del dibuix sobre la taula. Lluny del minimalisme, la plaça ha creat un propi llenguatge i topografia, resolent els detalls amb la lògica fragmentària i sumatòria dels patterns de Christopher Alexander."