"Per commemorar el vintè aniversari dels Jocs Olímpics
de Barcelona 1992 es van organitzar tot un seguit d'actes que van tenir
la seva culminació el dia de Sant Jaume (25 de juliol) del 2012. Un
dels més destacats va ser la inauguració d'una escultura que la Unió de
Federacions Esportives de Catalunya va donar al Museu Olímpic i de
l'Esport, situat a Montjuïc. L'escultura es va posar davant l'entrada al
museu i representa l'arquer paralímpic Antonio Rebollo que, en llançar
una sageta de foc al pebeter de l'estadi, va donar la senyal inaugural
dels Jocs Olímpics de Barcelona, el 25 de juliol de 1992. En realitat,
no va ser la sageta la que aleshores va encendre el pebeter, ja que ni
tan sols va anar a parar a l'interior d'aquest, però es va fer creure
així mitjançant l'angle des del que la càmera de televisió va enfocar el
recorregut de la sageta. La sageta havia estat encesa pel veterà
jugador de bàsquet Juan Antonio San Epifanio “Epi”, quan l'arquer ja la
tenia posada a punt per disparar.
L'escultura fa dos metres i mig d’alçada i pesa 1.350
quilos. És obra de Rosa Serra, vigatana de naxement però olotina
d'adopció, ja que hi viu des dels vuit anys. És autora de nombroses
peces dedicades a l'esport, algunes de les quals es poden veure a
l'interior del Museu Olímpic i ha treballat incansablement per al Comitè
Olímpic Internacional. L'acte inaugural va comptar amb la presència de
l’alcalde de Barcelona, Xavier Trías, el secretari general de l’Esport
de la Generalitat de Catalunya, i el president de l'UFEC, David Moner.
Prèviament a la inauguració de l'Arquer olímpic
va tenir lloc una cursa de relleus portant una torxa dissenyada per
l'estudiant Marc Rocas, de l'Escola Universitària de Disseny Eina,
triada després d'un concurs entre alumnes d'últim curs d'aquesta escola i
Elisava. La cursa va començar a la plaça de Sant Jaume i va acabar a
l'estadi de Montjuïc, on es va tornar a encendre el pebeter de l'Estadi
Lluís Companys. En la marxa hi van participar 36 esportistes entre els
quals Gervasio Deferr, Gemma Mengual i el mateix “Epi” que havia encès
la sageta el 1992. A continuació les autoritats es van traslladar al
Museu Olímpic, situat al costat, per descobrir l'escultura de l'arquer
olímpic.
El Museu Olímpic i de l'Esport ocupa un edifici
projectat pels arquitectes Toni Camps i Xavier Basiana que havia estat
inaugurat el 21 de març del 2007 en presència dels reis Joan Carles i
Sofia."
"Amb motiu de la celebració dels Jocs Olímpics de
1992, la ciutat pateix una important transformació que en el terreny
artístic es tradueix en la prolífica inserció d’obres escultòriques a
l’espai urbà que comptaria amb la participació dels artistes més
importants de la segona meitat dels segle XX. Dues dècades després, amb
la commemoració de dita efemèride l’escultora Rosa Serra realitza les
obres Tors olímpic, que es troba en front de l’edifici de l’INEF (Institut Nacional d’Educació Física) i Arquer olímpic,
aquesta última com avantsala del Museu Olímpic i de l’Esport Joan
Antoni Samaranch, rememorant l’històric llançament de sageta que
l’arquer paralímpic Antonio Rebollo com un modern Apol·lo, va llençar
per encendre el pebeter de l’estadi Lluís Companys i donar així
començament simbòlic als Jocs.
Però la història de l’Arquer Olímpic es
remunta al 13 de juny d’aquell any quan la Flama Olímpica, procedent
d’Olímpia (Grècia) va arribar a bord d’un llaüt al Moll grec d’Empúries,
ciutat fundada pels foceus cap el 580 aC que acull l’estàtua del Lampadofor,
monument erigit aquell mateix any per la mateixa Rosa Serra, evocant el
desembarcament del foc olímpic. Atresorant el record del Lampadofor,
el nostre periple ens porta a Barcelona, concretament a la muntanya de
Montjuïc, lloc on es troben els equipaments esportius. No hi ha major
plaer al viatjar que quan una escena inusual irromp inesperadament a la
vista seguida d’alguna eventualitat accidental de l’atmosfera que,
harmonitzant amb l’entorn, intensifica el seu valor. Què és el que
proporciona aquella noblesa de caràcter, aquella enèrgica intenció? Hom
no es limita a examinar només la forma i la composició dels objectes que
es troben al paisatge urbà, sinó que també tracta de vincular-los amb
l’ambient, àvid d’impressions que apaivaguin els seus sentits excitats.
Davant un paisatge dificultós, es necessari prendre referencies a
l’indret. Hem d’ésser precisos ja que la idiosincràsia d’aquests tableaux vivantes
depèn de la correcta observació que permetrà des de la nostra
subjectivitat, ordenar a la “imaginació” diverses associacions i
suscitar emocions més nobles. No ens trobem davant una “bufonada
formal”, sinó davant una estàtua de la categoria de l’Arquer olímpic.
Un cos humà amb línies i superfícies infinitament variades, llums i
ombres exquisidament delicades, que, tanmateix, s’imprimeixen amb
rotunditat. Certament, les representacions que habitualment trobem de la
forma humana en acció es ressenten de la dificultat de modelar a partir
d’una figura en ple moviment muscular que precisa ser captat
d’immediat.
A diferencia d’anteriors models iconogràfics del mateix tema exemplificats per la sèrie Hèrcules Arquer
(1909) d’Antoine Bourdelle que es troba a l’INSEP (Institut National du
Sport er de l’Éducation Physique) de París o al Trammell Crow Center de
Dallas, l’obra de Rosa Serra, sens dubte allunyada dels excessos
literaris i simbòlics del deixeble d’Auguste Rodin, es caracteritza pel
tractament de la curvatura del cos que corre paral·lela a l’el·lipse que
dibuixa la tensió de l’arc limítrof, subratllada per la lleugera
inclinació de la base sobre la qual s’assenta i que ens indica la
direcció de lectura del conjunt format per l’escultura i el pebeter de
l’estadi contigu al qual es dirigeix, que l’estiu de 2002 va tornar a
cremar i que en aquesta ocasió va romandre apagat perpetuant la
disfunció actual de l’objecte. No obstant això, davant un efecte d’acció
enèrgica d’aquest tipus, la nostra admiració s’incrementa
considerablement. En la seva part posterior l’estàtua modela uns braços
cantelluts que substitueixen l’absència de sageta i contraresten les
línies convexes del perfil davanter en una gradació de formes oposades
que romanen perfectament equilibrades gràcies a la integració dels
elements sòlids en l’espai a través del buit que perfila les cames de la
figura, una solució que estilísticament i formalment ens remet a les
obres orgàniques de l’escultora Barbara Hepworth i les de l’última època
del seu col·lega, el reconegut escultor Henry Moore, que en aquest cas,
interpretades de manera convincent, presenten una tensió en suspens que
emfatitza l’efecte simultani de moviment i quietud. En definitiva, un
instant cisellat en un indret que evoca un temps que de no haver estat
esculpit hauria acabat per esvair-se en la memòria."
Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Albert Costa
Materials:Bronze
Més informació:Viquipèdia Antonio Rebollo
|
Antoni Rebollo, font:Olimpic.org
|
Autor
Escultora:Rosa Serra i Puigvert
Més informació:Viquipèdia Rosa Serra i Puigvert
|
Rosa Serra, font:olimpicocol.co
|
Veure més Art Públic Sants Montjuïc