TRESORS a BARCELONA: Escultura Montcada Jazz

dissabte, 12 de març del 2022

Escultura Montcada Jazz

"La Sala Montcada, situada al carrer Montcada, 20, a la planta baixa del palau Dalmases, va organitzar una exposició de l'artista nord-americà Rodger Mack, que es va interessar per conèixer els canvis que veia en un barri que havia conegut anys enrere. Així, va entrar en contacte amb la Plataforma d'Entitats de la Ribera, que defensa els interessos del barri. Mack va decidir donar-los una de les escultures que exposava i, fins i tot, li va canviar el nom per rebatejar-la com a Montcada Jazz. L'escultura va ser inaugurada pel regidor de Ciutat Vella, Xavier Casas, durant la Festa Major de la Ribera, el setembre de 1994. Durant uns mesos del 2001, mentre es reformava el passeig del Born i la placeta de Montcada, va ser retirada, però es va tornar a instal·lar al començament de 2002."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Dues palmeres Fènix de Canàries i dues pilones de recollida de brossa d’última generació fan companyia, en aquest agradable racó de Barcelona, a la graciosa escultura de Rodger Mack Montcada Jazz. L’autor avui desaparegut havia treballat i residit a la ciutat i coneixia bé els avatars de l’antiquíssim carrer de Montcada, i va voler que la seva obra s’hi afegís per fer-hi un petit homenatge, com ho fa de tant en tant aquell sol d’hivern que es filtra pels carrers gòtics de la Ribera.

La placeta de Montcada és com un saló allargassat, avantsala dels palaus nobles que trobem carrer endins i està envoltada d’edificis del segle XVIII, amb els típics balcons que miren al carrer. Allí, l’escultura s’erigeix esvelta entre els vianants que vaguen pel Born i s’aventuren per aquest antic carrer senyorial on avui s’hi congreguen una munió de museus, sales d’exposicions, botigues de souvenirs i comerços de barri.

Montcada Jazz reïx a integrar-se en el conjunt i sintetitza diverses formes típicament locals, com ara la filigrana típica de la forja del modernisme o l’esperit cubista de Picasso, del qual sembla prendre la verticalitat formal de les seves Demoiselles d’Avignon. Amb una volta, a mode de pòrtic, realça l’espai sense imposar-se en ell, talment com aquell músic de carrer que s’inspira a l’instant en allò que l’envolta. Els nusos que fa l’acer semblen evocar alhora la forja dels balcons i els trinos d’un saxofonista imaginari.

Amb el seu plantejament desenfadat, l’escultura es distancia de la robusta i evocadora obra de Jaume Plensa Born, situada ostensiblement al bell mig passeig adjacent, i de la monumentalitat gòtica de la vetusta església de Santa Maria del Mar –cal recordar el llarg degoteig de morts que va envoltar la seva construcció al segle XIV i que traspúa tot el seu perímetre. L’altre fita omnipresent la marca el pebeter que Helio Piñón i Albert Viaplana varen idear en temps recents per homenatjar amb una flama, al Fossar de les Moreres, els caiguts per la defensa de les llibertats de Catalunya al 1714.

El cert és que al voltant de l’escultura hi passen coses ben mundanes i intranscendents que li donen l’aire viu d’allò quotidià, des dels ciclistes que la utilitzen per lligar-hi amb candaus les seves bicicletes, de vegades veritables relíquies de les màquines amb dues rodes, i que donen un aire de solidesa a la metàl·lica escultura, fins als papers que voleiant s’hi enganxen i que contenen fragments d’insospitades literatures: comuns opuscles turístics, menús extravagants que anuncien “what we can do with a duck”, programes d’exposicions de rabiosa contemporaneïtat o l’ocasional invitació per a un xarrup al local de moda de la vida nocturna del barri. L’escultura també serveix per penjar-hi la bossa del veí que fa una pausa mentre fulleja el diari.

Una petita carcassa de fusta de vells taulons ferroviaris eleva l’escultura un parell de pams per sobre del nivell del sòl i la salva de la freda humitat del terra on fins fa poc temps s’hi trobaven unes arrodonides i lluents llambordes, i alhora amaga, dessota, el pòsit de la pols."