TRESORS a BARCELONA: Memorial de la SIDA

"El Projecte dels Noms, organisme que lluita conta la malaltia de la sida des del 1993, va proposar a Parcs i Jardins col·locar un memorial en record de tots aquells que l'haguessin patida. L'arquitecta Patrizia Falcone i l'expert en jardins Lluís Abad van dissenyar un racó del Jardí d'aclimatació, dins de Montjuïc, per a que acollís la idea. Una olivera, símbol de pau i d'eternitat, i unes lloses de pedra amb el text d'un poema de Miquel Martí i Pol conformen el memorial proposat per Projecte dels Noms. La inauguració va tenir lloc el dissabte 11 d'abril del 2003 en un acte conduït per l'actor Jordi Boixaderas, en presència de la regidora Imma Mayol, aleshores presidenta de Parcs i Jardins."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

"Durant el darrer terç del segle passat l'art públic es va qüestionar intensament com commemorar personatges i esdeveniments en les societats democràtiques: Qui està legitimat per a commemorar? Quins valors i fets se celebren en una democràcia? Amb quines formes i símbols respresenta-los...? La lògica del monument convencional, això és, l'escultura pública monumental, va entrar en crisi. L' expresió pública del record va començar a associar-se a noves fòrmules, llur manifestació més emblemàtica pot xifrar-se a The Vietnam Veterans Memorial, construït per Maya Lin a Washington, el 1981. Modes, en general, vinculats al concepte d'“escultura en el campo expandido” que categoritzara Rosalind Krauss, en el que es fonen arquitectura, paisatge i escultura. Les pràctiques col·laboracionistes van començar a extendre's progressivament i la commemoració es democratitza, fent-se més horitzontal que jeràrquica, a més de diversificar-se els valors susceptibles d'homenatge, compatible amb societats cada cop més plurals i complexes.

El Memorial de la SIDA, projectat per l'arquitecta Patrizia Falcone amb la col·laboració de Lluís Abad, respon a aquest comportament en l'espai públic, a la vegada que pren com a referència un drama social sensible del nostre temps. En els anys 80 la SIDA va polititzar el mon de l'art tant como havia succeït en els 70 amb el feminisme. Les pràctiques d'art públic activista, que van incorporar al seu discurs funcions crítiques i socials, van tenir en aquest tema un centre d'interés abordat amb recurrència, tal i com ho acrediten les investigacions de Douglas Crimp i Adam Rolston. Però, també, l'art en l'espai públic ha prestat atenció a la malaltia com ho atestigüen memorials ubicats a San Francisco i Vancouver, entre d'altres.

Inaugurat el 2003 i ubicat al Jardí d’aclimatació del Parc de Montjuïc, per tant en ple cor d'una zona verde, el Memorial de la SIDA ocupa un petit tros de sòl dintre d'un entorn enjardinat, un tant recollit. Sobre una franja del parc en forma de piràmide truncada, es combinen tres elements constructivo-commemoratius, que deixen la seva personalitat al micro-jardí públic: una olivera que s'hi ha plantat, una roca emplaçada en les rodalies de l'arbre, i un camí que creua la peça enjardinada, formada per 23 lloses de pedra. Damunt d'elles s'han inscrit versos elegíacs del poeta Miquel Martí i Pol -extrets del seu Llibre d’absències-, el poeta del poble, de manifest compromís cívic i social, ell mateix malalt, des de 1973 fins la seva mort el 2003, d'esclerosi múltiple.

El pathos del lloc está dominat per l'austeritat i la serena emoció. Es fa honor a la memòria dels desapareguts per la SIDA, una de les pandèmies de la nostra època, mitjançant un espai públic que convoca la participació dels ciutadans, convidats a viure-ho i, per tant, a reviure el record de les víctimes. Un paisatge públic que tradueix una emoció col·lectiva, sense imposicions, sense monumentalitat, a través d'un lloc i una experiència en els que resona la tensió entre la funció cívica-urbana -el jardí- i el simbólico-literari: el poema de Martí y Pol, intensament próper al sufriment i la memòria dels recordats; l'olivera, al·lusió universal a la pau; i la roca, trop de l'eternitat. Una sucinta iconografia, en fí, que dota d'identitat simbòlica al lloc, en el context d'un espai de relació, en el que caben la trobada i la rememoració; però que, per damunt de tot, projecta personalitat simbòlica a la pròpia reivindicació de dignitat per a les víctimes de la malaltia, a través d'una geografia afectiva, lírica i íntima, d'abast social."