TRESORS a BARCELONA: Llegenda de la mort del Cap d'Estopa

Ramon Berenguer II, el dit Cap d'Estopes (el seu sobrenom era degut a tenir una gran i espessa cabellera rossa), i el seu germà, Berenguer Ramon II; van rebre el comtat de Barcelona conjuntament a la mort del seu pare, ja que aquell no havia dividit l'herència. Aquest règim de govern simultani, va ocasionar tensions, gelosies i picabaralles entre els dos. Tots governaven, mig any tenia el poder un dels germans i l’altre mig l’altre. El que gobernava vivía al Palau comtal de Barcelona, mentre el que esperaba el torn passava a viure al Castell del Port, situal al cim de Montjüic, al vessant que mira al Llobregat.

Retrat imaginari de Ramon Berenguer II per Filippo Ariosto, font:wikipedia

L’any 1082, per celebrar el traspàs del govern de l'un a l'altre, decidiren fer una gran cacera. El Cap d'Estopa tingué un somni terrible: somnià la seva reial capa d'ermini tacada de sang i com si li prenguessin la corona. En emprendre la marxa i deixar el castell, damunt d'aquest i pel costat habitat pel Cap d'Estopa, hi havia una forta nuvolada, mentre que el sol més brillant tocava a l'altra banda. Tot això fou tingut com un mal averany, que mig induí el comte a abandonar la cacera; però, decidit, tirà endavant. Durant tota la marxa, el astor que portava lligat a la sella del cavall no parava de saltar-li a terra, com volent assenyalar-li un perill.

font:tebeosfera.com

Arribats al lloc de la cacera, prop d'Hostalric, tothom va tirar pel seu cantó. Quan feia poc que havien començat la correguda, Berenguer Ramon féu dir al seu germà que ja havia caçat dues boniques aus i que les anava a portar a la seva muller a Girona. El Cap d'Estopa es va trobar sol entre uns canyars, prop d'un estany, tenint sempre a la vora el seu astor, que no parava de voletejar i fer coses estranyes, que augmentaven el mal humor del comte i li feien témer quelcom desagradós. De sobte, li semblà veure passar una figura prop d'ell, mig amagada entre les canyes. El seu astor se li abraonà de potes al cor i el tapà amb les seves ales. Quan menys s'ho pensava, el comte se sentí ferit per una mà misteriosa armada d'un punyal. La capa del comte es tacà de sang i també l'ala del pobre i fidel astor, que de seguida es posà a xisclar i voletejant, fugí cap on es trobaven els altres cavallers caçant; no parà de cridar-los fins a aconseguir que el seguissin i els menà cap a la vora de l'estany, on trobaren mort el comte Ramon Berenguer. Aquest, durant el camí cap a la cacera, com pres d'un estrany pressentiment, havia donat la seva espasa al vescomte Folch de Cardona encarregant-li que amb ella el defensés si li passava quelcom.

El grup enfilà el camí de Girona en comitiva fúnebre. En arribar als carrers de la ciutat, la gent va sortir a rebre la comitiva amb tristesa i també amb un bri de desconfiança. Tothom coneixia la rivalitat entre els dos germans i en aquell moment, sota els xiscles i el vol atent de l’astor, tothom va veure en les llàgrimes de Berenguer la culpa d’un assassí.

Figura de l'astor del Cap d'Estopes, esculpit en una arquivolta exterior de la porta de Sant Miquel, a la Catedral de Girona, font:pedresdegirona.com

El poble va estar sempre convençut que el culpable de l'assassinat va ser el seu germà bessó, que va ser anomenat "el fratricida". I diuen que, el día dels solemnes funerals a la catedral de Girona, els capellans que havien de cantar l'Ofici de Difunts, erraven contínuament els seus càntics, i, en comptes de les paraules corresponents, els sortia, una i altra vegada, una mateixa frase: Ubi est Abel, frater tuus?, és a dir: On és Abel, el teu germà?. Les veus dels clergues, ressonant per la volta de la catedral, acusaven de Caín el comte de Barcelona.

A la sala del Tinell del castell de Port de Barcelona es celebrà el judici del fet estant assegut al seu tron el comte Berenguer Ramon, presents tots els altres magnats i nobles de la terra. El vescomte Folch de Cardona va fer de jutge, atenent la demanda del Cap d'Estopa. Entre moltes altres coses, va remarcar que el seu senyor havia estat mort per mà de punyal, arma que cap cavaller dels de la cacera no duia, sinó els dos comtes; que el punyal no havia pogut ésser pas el del mort, car aquest el portava al cint, ben net de tota taca, i que a més era ferit per l'esquena, ferida que ell mateix no s'hauria pogut fer; que, en canvi, el comte Berenguer, allí present, no portava el seu reial punyal, puix que, tacat en sang del seu germà, li havia caigut a terra al lloc del crim. En efecte, el germà, pàl.lid, es posà la mà al cint i no es trobà l'arma. Digué també que creia que vindria un altre acusador més eloqüent que ell.

Acabada l'acusació, ningú no havia dit res més en contra del comte; aleshores el de Cardona demanà que fossin obertes les finestres, puix que del Cel esperava un nou acusador. Obertes aquestes, comparegué el falcó del difunt comte, que, entrant per la sala, donà diverses voltes i acabà per posar-se damunt la testa del comte Berenguer, li prengué amb les seves urpes la corona i la llençà a terra. Tothom cregué el falcó com a enviat pel Cel, representant la divina justícia. El vescomte de Cardona reptà i desafià el comte Berenguer davant de la cort del rei de Castella per demanar-li comptes de la mort del seu germà.

Segons els costums d'aquells temps, quan un cavaller demanava a un rei un judici contra un altre, aquest no podia negar-se a acceptar-lo, car, altrament, es feia ell mateix culpable del delicte atribuït. Havia d'acceptar el duel, i si perdia era tingut com a culpable i atreia damunt seu tot el pes de la culpa i tot el rigor de la justícia, car era creença que la cosa prenia un caràcter sagrat i que Déu ajudava i protegia el bo i abandonava o castigava el dolent fent-lo perdre en la brega. Berenguer, per força, hagué d'acceptar el repte que li havia llançat Folch de Cardona. Després del primer atac, va caure a terra vençut; aleshores el vescomte li apuntà al cor l'espasa del seu germà i li féu confessar que ell era l'autor de la seva mort. Després de tal afront i tal deshonra, el comte va renunciar la corona a favor del seu nebot, fill de Cap d'Estopa, i se n'anà a lluitar a les croades i guerrejà com un senzill cavaller.

Font d'informació Les Cent millors llegendes populars de Joan Amades

Historia

Ramon Berenguer II, dit el Cap d'Estopes (?, 1053 - Gorg de Perxistor, Sant Feliu de Buixalleu, 1082), fou comte de Barcelona, Girona, Osona, Carcassona i Rasès (1076-1082).

Era fill de Ramon Berenguer I de Barcelona i d'Almodis de la Marca i germà, probablement bessó, de Berenguer Ramon II. El 1076, a la mort del seu pare, va rebre el comtat de Barcelona juntament amb el seu germà, ja que aquell no havia dividit l'herència. El seu sobrenom és deu a tenir una gran i espessa cabellera rossa. Les relacions amb el seu germà foren sempre tibants, i intentà disputar-li l'herència. Segons el testament del pare, els dos germans havien de regnar en igualtat de condicions, la situació real però, era d'una certa preeminència del Cap d'Estopes.

Berenguer Ramon II, el Fraticida, font:lascruzadasweb.wordpress.com

En una avinentesa, potser quan estava a punt de partir en una expedició vers Múrcia, es veié obligat a fer promesa solemne de repartiment amb el seu germà davant els bisbes de Barcelona i Girona, els vescomtes d'aquests comtats així com el de Cardona. Al seu retorn el comte donà al seu germà part de l'herència contreta del seu pare, rebent la paria de l'Emirat de Larida.

Vers la fi del 1077 el Papa Gregori VII envià a Girona el seu legat Amat d'Oloron per donar impuls a les seves idees de reforma de l'Església. És possible que aquest aprofités la seva estada per a intentar d'avenir els dos germans, que havien estat encomanats al Papa per llur pare en el seu testament. El pontífex escriví el 1079 al bisbe de Girona demanant-li d'actuar, juntament amb els abats de Ripoll, Sant Cugat i Sant Ponç de Tomeres, per posar fi a les discòrdies comtals.

Gregori VII, font:wikipedia

A causa d'això el mateix any els dos germans es repartiren la ciutat de Barcelona amb les terres, castells i cases de la rodalia, del Llobregat al Besòs, Castellvell i la seva marca, Olèrdola, Vilafranca del Penedès, Vallmoll i els seus alous, Eramprunyà, Benviure, Gavà, Pallejà, Garrosa, les Franqueses del Llobregat i altres dominis; i convingueren que residirien alternativament, durant sis mesos, en el palau comtal o a les cases de Bernat Ramon. Un complement sense data feia divisió també de la residència al castell de Port, i dels de Santa Perpètua, Montagut, Pontons, Vilademàger, Tamarit, Cubelles, Vilafranca del Penedès (torre Dela) i Vallmoll. Les funcions sobiranes restaven indivises, així com les rendes dels judicis, lleudes, mercats, moneda i uns patis a Barcelona. Però Berenguer continuà reclamant, i el 1080 obtingué del seu germà la definició de la meitat del castell de Barberà, de la Bleda (Olèrdola) i dels comtats de Carcassona i Rasès. Ramon llavors prometé de dividir totes les adquisicions futures, comprenent-hi les naus que es construïssin i les que s'adquirissin. Restarien en indivís les naus que llavors tenien, però es repartirien per meitat les preses que fessin.

El 5 de desembre del 1082, anant el Cap d'Estopes de Barcelona a Girona, en passar per un lloc boscós i solitari, conegut després per la Perxa de l'Astor (Sant Feliu de Buixalleu), fou mort per uns desconeguts, que potser foren els seus mateixos acompanyants. El cadàver fou llançat al, després anomenat, Gorg del Comte, de la Perxa de l'Astor o Gorg d'en Perxistor, i allà fou descobert per l'astor que duia la víctima, que hauria guiat els qui el cercaven.

Monument que recorda la mort de Ramon Berenguer II es troba a Gaserans (Sant Feliu de Buixalleu), sota la masia de la Perxa d’Astor, actualment Can Perxistor, font:elpuntavui.cat

La veu popular acusà en aquell moment el seu germà com a instigador de la seva mort, motiu pel qual Berenguer Ramon II és conegut com el Fratricida.

El cos de l'assassinat fou dut a Girona i sepultat a la catedral d'aquesta ciutat.

Sepulcre del Cap d'Estopes, a la nau de la Catedral de Girona, construït per Guillem Morei per encàrrec del rei Pere el Cerimoniós, font:wikipedia

El 1083 es formà el partit antifratricida encapçalat per Ramon Folc I de Cardona i Bernat Guillem de Queralt, als quals s'uní el bisbe de Vic Berenguer Sunifred de Lluçà, els quals encomanaren durant 10 anys la tutoria del petit fill del mort, Ramon Berenguer III, al comte Guillem I de Cerdanya, oncle del menut.

El 1086 però, aquest front antifratricida es trencà i un nou partit, encapçalat pels Montcada, Cabrera, Guerau Alemany II de Cervelló i Berenguer Sunifred de Lluçà acordà que Berenguer Ramon II participés en la tutoria del menut onze anys, prometent que no es casaria i que per tant l'herència recauria directament en el petit fill del Cap d'Estopes. En arribar Ramon Berenguer III a la majoria d'edat, el seu oncle li deixà el govern dels comtats.