Escultura Dime, dime, querido

 

"Situada a prop dels "Mistos" de Claes Oldenburg i Coosje van Bruggen, a l'àrea olímpica de la Vall d'Hebron, forma part del mateix lot d'encàrrecs municipals fets amb motiu dels Jocs de 1992. Amb els "Mistos", va servir per donar un toc d'art a un espai força inhòspit en el moment que acabava de ser urbanitzat. Tanmateix, la popularitat se la va endur l'obra d'Oldenburg, molt més acolorida i lluminosa que aquesta tan austera de Susana Solano. Un dels trets més atractius de l'escultura és la diversitat de formes que ofereix als ulls del vianant segons l'angle d'observació que adopti. L'obra va costar 14 milions de pessetes incloent-hi l'execució i els honoraris de l'artista.

Es va concebre inicialment per a la plaça Llucmajor per al lloc que havia de ser el vestíbul d'entrada al parc de la Guineueta, però finalment va anar a parar a un dels espais olímpics, el de la Vall d'Hebron."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Una complexa trama d'aspectes conflueix en aquesta obra de Susana Solano, una de les primeres que concep per a l'espai públic l'any 1986 i que no va poder ser duta a terme fins sis anys després. Un poderós recipient arquitectònic elevat entra en fricció amb una inquietant modulació d'aigua que cau vertiginosament en picat des de dalt, dominat tot aquest sistema de relacions per una fosca memòria sensorial femenina.

L'obra empra, com és habitual en la seva escultura, el doble joc alhora de construcció tancada i oberta com a metàfora de la idea de trànsit i d'irrevocable flux que marca l'existència humana. I recolza particularment en l'efecte aquós, orgànic i en cascada, com moltes obres seves de finals dels anys vuitanta, amb què tendia a manifestar la imatge brutalista del nostre esdevenir.

L'artista connecta amb una memòria col·lectiva de l'ésser que fa emergir plaers i conflictes, exaltacions i col·lisions emmagatzemats en el nostre interior. Aquesta obra, acollidora en el seu espai baix, al mateix temps que impenetrable en la seva part alta, hermètica i a la vegada comunicant, que d'un costat es replega sobre si mateixa i de l'altra s'obre generosa al camí on està ubicada, expressa amb rotunditat i des de la seva total dissimetria de plans i significats estructurals, els desequilibris i desassossecs, les plenituds i les carències, de la condició humana de tots els temps."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Teresa Blanch

Materials:Acer corten

Autor

Escultora:Susana Solano

Més informació:Viquipèdia Susana Solano

Susana Solano, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Horta Guinardó

Font del World Trade Center

 

"Una de les primeres fonts de caire cibernètic instal·lada a Barcelona. Va ser encarregada per l'empresa Pei, Cobb, Freed and Partners, que construïa el World Trade Center per encàrrec de Port de Barcelona a l'empresa californiana Wet Design, creada per Mark Fuller, que va excel·lir en unir els jocs d'aigua amb la tecnologia més avançada. La font funciona simplement quan es trepitja el seu territori, creant així una complicitat entre el visitant del recinte i els inspiradors de la idea. Va ser inaugurada amb el World Trade Center el 22 de juliol de 1999."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Font del WTC, font:Oldbcn.com

"Font situada a l'interior de l'edifici Trade Center del Moll d'Espanya al Port de Barcelona. L'esmentada font va ser dissenyada per la firma nord-americana Wet Design. Representa el perfecte equilibri entre bellesa i tecnologia, en què la visió del joc aquàtic es complementa amb el so, produït tant pels dispositius del sistema hidràulic com per l'aigua mateixa en rajar cap al terra, cosa que provoca una sensació de plaer en l'espectador i reclama la seva atenció pels diferents canvis en el registre sonor.

La font té forma de creu, està formada per dues fileres de deu orificis per braç alineats al terra, combina una coreografia d'aigua il·luminada que canvia contínuament, que va d'una sensible caiguda a un esclat de fluids, sempre verticals, com si es tractés d'una competició entre ells per saber quin és el que arriba més alt, per desembocar en una simfonia de moviments i sons i oferir, en definitiva, un espectacle que pot contemplar-se en un magnífic espai circular alhora que permet gaudir d'un refresc en qualsevol terrassa adjacent de la plaça. La bellesa d'aquesta obra consisteix en el fet que convida l'espectador a interrelacionar-se amb ella en tots els sentits quan està activa, mentre que perd tot el seu caràcter de font per convertir-se en una zona de pas quan està apagada."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - José Antonio Asensio Fernández

Materials:Aigua

 

 

Més informació:Oldbcn.com/ca/turisme/art-public/fuente-del-wtc

Més informació:Viquipèdia World Trade Center Barcelona

Més informació:WTCBarcelona.com/ca/benvinguda/

 

World Trade Center Barcelona, font:Viquipèdia

Autor

Disseny:Wet Design

Més informació:Hmong.es/wiki/WET_(Water_Entertainment_Technologies)

Logotip Wet, font:Hmong.es

 

Veure més Art Públic Ciutat Vella Oest   

 

Escultura al Pare Benito Menni

 

"Única obra pública a Barcelona de l'escultor gironí Domènec Fita, especialitzat durant una bona etapa de la seva vida en imatgeria religiosa. Fou posat en el nou edifici de l'Hospital de Sant Rafael a la Vall d'Hebron l'any en què aquest s'inaugurà, 1967. En aquest mateix any es complia el centenari de l'obertura a Barcelona del primer centre hospitalari de l'orde de Sant Joan de Déu, fundat al segle XVI per Juan Cidade Duarte per a l'atenció dels infants. Aquest orde va ser restaurat, al segle XIX, després de la quasi extinció arran de les exclaustracions de 1835, pel religiós milanès Angelo Ercole Menni Figini, conegut com el pare Benito Menni. Aquest centenari (1867-1967) és recordat en la inscripció que figura en el monument.

L'hospital infantil de Sant Joan de Déu estigué des del 1867 fins al 1877 a Muntaner-Rosselló i després a Les Corts on va funcionar fins al seu trasllat a Finestrelles, on és ara, l'any 1971. A l'espai que ocupà aquell hospital a Les Corts hi ha ara la zona comercial Illa Diagonal i l'edifici de Muntaner-Rosselló és l'actual col·legi de Sant Miquel, on es conserven tres ales del claustre gòtic del convent de clarisses del carrer Jerusalem enderrocat durant la revolució de 1868 i reconstruït sota la direcció de Francesc de Paula Villar per iniciativa dels germans de Sant Joan de Déu durant els anys que van ser-hi.

El pare Menni fundà també, el 1881, l'orde hospitalari femení del Sagrat Cor, al qual encomanà la gestió de l'Asil de Sant Rafael per a noies escrofuloses i cegues que creà el 1889 a Les Corts. Posteriorment aquest asil es traslladà a Sant Genís dels Agudells i finalment, dintre del mateix barri, va anar al seu actual emplaçament de la Vall d'Hebron. Va ser aleshores quan s'hi va posar l'escultura de Domènec Fita, en acer retallat.

El pare Menni impulsà també a Catalunya la creació del manicomi de Sant Boi i diversos centres hospitalaris per la resta de l'Estat. Va morir el 1914 a la ciutat francesa de Dinan, desterrat i oblidat, després d'uns últims anys de la seva vida envoltats per la polèmica. El 1985 el papa Joan Pau II el va beatificar."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"A l'entrada de l'Hospital de Sant Rafael, gairebé tocant la cruïlla del passeig de la Vall d'Hebron i l'avinguda del Jordà, la imatge del pare Benito Menni sembla guaitar qui s'endinsa en el recinte, per mostrar-li una rebuda entre seriosa i mística. Aquesta peculiar hospitalitat també remet a d'altres possibles interpretacions en la qüestió de traspassar llindars. I és que a partir de la composició del conjunt de l'obra s'hi podria veure una barreja entre el recordatori de qui fou el pare Menni en vida i el seu pas a una altra "existència", a més d'altres significats religiosos.

En aquesta possible interpretació, la mena de trànsit de cos a ànima, sembla reforçar-se quan s'observa la imatge des de la base fins a capdamunt. En la base de l'obra es veu el perfil del pare Benito Menni, per sobre d'una llosa de marbre, talment una làpida en un cementiri, completada amb unes flors plantades just al davant. Damunt d'aquesta, i suportada per una estructura metàl·lica fosca, hi ha una figura més etèria que sembla voler-se escapar i fugir cap amunt, d'aquí allò de l'ascens de l'ànima, insinuat a partir de les prolongacions que surten del darrere d'aquesta figura més elevada.

Però ben segur que qui passi pel davant d'aquest record al pare Menni i l'observi, pot trobar altres interpretacions d'aquesta obra situada dintre del recinte de l'hospital, entremig de dos camins, un que porta a l'entrada principal i l'altre a l'església, un aparcament i el tanatori, com indiquen els rètols de la vora. L'escultura es troba situada dintre d'un parterre de gespa amb plantes de flor, arbustos i més enrere, arbres, a més d'un petit estanc.

Com els visitants o residents de l'hospital que guaiten des d'una de les terrasses de l'edifici, situat al seu darrere, la imatge també "mira" cap a la ciutat, enmig d'alguna palmera i tres magnòlies que en l'horabaixa d'estiu deixen el seu aroma escampat. D'esquenes ens queda un tros del perfil de la serra de Collserola, on es pot veure la parròquia del Sagrat Cor de Jesús del Tibidabo, com si confirmés de forma visual el vincle amb l'orde hospitalari femení del mateix nom, a qui s'encomanà la gestió de l'Hospital, en la seva fundació."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Bertomeu Vidal

Materials:Bronze sobre placa de marbre i plaxa d'acer retallada

PADRE / BENITO / MENNI / 1867 / 1967

Més informació:Viquipèdia Benedetto Menni

Pare Benedetto Menni, fundador de la congregació de les Germanes Hospitalàries del Sagrat Cor de Jesús, font:Viquipèdia

Autor

Escultor:Domènec Fita

Més informació:Viquipèdia Domènec Fita i Molat

Domènec Fita, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Horta Guinardó

 

Escultura Ritme i Projecció

 

"Una de les primeres escultures abstractes posades en parcs públics a Barcelona. Les primeres van ser dues obres de Subirachs, Forma 212, posada per la Diputació a les Llars Mundet el 1957, i Evocació marinera, posada per l'Ajuntament a la Barceloneta el 1960.

Ritme i projecció de Marcel Martí, va ser la tercera. El lloc escollit, l'estany del nou polígon de Montbau, responia a la voluntat municipal de donar a aquell grup d'habitatges de promoció pública un caràcter d'operació de prestigi que fes perdonar tots els disbarats portats a terme fins aquell moment en política de promoció d'habitatges.

Montbau, començat el 1956, volia ser una operació innovadora, en la línia de la Interbau de Berlín, exponent dels corrents avançats sobre planificació de nous barris, que representants municipals havien anat a visitar l'any anterior. El nou barri va ser projectat pels arquitectes Xavier Subías, Pedro López Iñigo i Guillermo Giráldez. Fins i tot es va intentar convèncer Le Corbusier perquè acceptés l'encàrrec de fer l'església, però aquest va declinar l'oferiment a causa de la seva edat (tenia ja 75 anys quan li ho van demanar). La col·locació d'una obra de Marcel Martí quan es va acabar la primera fase de construcció va ser una manera de posar l'èmfasi sobre la voluntat rupturista de Montbau.

Marcel Martí havia intervingut el 1959, juntament amb d'altres artistes, en l'exposició Cero Figura a la Sala Gaspar. L'escultor hi havia aportat una petita figura de coure que va agradar a Santiago de Cruylles i a Santiago Udina Martorell, regidors de l'Ajuntament els dos i president, a més, el primer, del Patronat Municipal de l'Habitatge, que era el promotor del barri. Udina Martorell coneixia Marcel Martí perquè el pare de l'escultor va estar empresonat amb ell durant la guerra, a causa de la seva militància a Acció Catòlica. Al cap de dos anys de l'exposició, acabada la primera fase de Montbau, Marcel Martí va rebre l'encàrrec perquè una ampliació d'aquella obra servís per decorar l'estany del barri. Martí va haver de fer l'ampliació en només disset dies. La inauguració va fer-se el 27 d'abril, dia de la Mare de Déu de Montserrat, de l'any 1961, amb una certa discreció, a causa del clima contrari a l'art abstracte que es vivia en aquells anys als ambients oficials."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Quan s'estructurà el barri de Montbau, enmig de la vegetació començaren a sorgir les cases d'habitatge, més que d'estil racionalista -que aquesta era la intenció a la segona meitat dels anys 60-, d'estructures de cost mínim per fer front a l'allau d'immigració vers les ciutats. Al Pla de Montbau i al bell mig d'un llac rectangular, s'instal·là, el 1961 -segons el projecte de Parcs i Jardins de l'Ajuntament de Barcelona- l'escultura de Marcel Martí (Alvear, Argentina, 1921), feta amb planxa i tirants de ferro, que l'artista premonitòriament havia titulat Ritme i projecció, atès que aquesta era la voluntat de la intenció que s'observava a l'indret en què s'estava desenvolupant.

L'escultura és una conjunció de dues el·lipses desiguals, amb elements radials i irregulars que les travessen, i tres formes deltoides de planxa de ferro d'una certa ondulació, que es troben i s'interrelacionen determinant un estel espacial -o també una rosa dels vents, que suggeriria un cert art de navegar- que atreu i crida l'atenció de qui es troba al seu entorn. Com totes les obres de Marcel Martí, és inevitable percebre-hi una certa vida, una vivència que no deixa indiferent l'observador. Aquesta hauria de ser, sens dubte, una de les funcions de l'escultura i no pas una simple fita per donar una informació o per assabentar-nos que cal recordar algú o un determinat fet. Aquesta obra de Marcel Martí, Ritme i projecció, és més aviat geomètrica, tot i que té el cantó càlid de la comunicació íntima. Les sinuositats dels plans, les corbes dels el·lipsoides i, fins i tot, els puntals que ho entrellacen tot, en cap moment no són elements percebuts com d'estricta estructura sense, però, que es deixin de veure's com suports i plans. Seria com una indicació que en el racionalisme funcional s'hi posa una intenció i si el guia una espiritualitat, les formes més pensades poden ser, també, formes de la sensibilitat. Cal mirar i remirar i hom acaba per percebre l'esperit que ho ha guiat. Una funció de l'escultura, però que necessita la sensibilitat d'un artista."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Arnau Puig

Materials:Bronze

Més informació:Viquipèdia Barri de Montbau

Pla de Montbau, nivel superior, font:Viquipèdia

 

Autor

Escultor:Marcel Martí

Més informació:Viquipèdia Marcel Martí i Badenes

Marcel Martí, font:Viquipèdia

Veure més Art Públic Horta Guinardó

 

 

Escultura Maternitat de Vall d'Hebrón

 

"El 17 de juliol del 1966 Franco va inaugurar el gratacels destinat a obstetrícia en el complex hospitalari que aleshores s'anomenava Residencia Francisco Franco, a la Vall d'Hebron. L'Institut Nacional de Previsió, del qual depenia, va encarregar una obra per decorar el jardí exterior a l'escultor madrileny Carlos Ferreira de la Torre, pioner de l'art abstracte a l'Estat espanyol, els anys cinquanta, del qual Camilo José Cela va escriure que "es un niestzcheano, un hombre de cuerpo y alma fuertes y saludables; por eso trabaja el hierro y la piedra como los trabaja: a golpes y con sabiduría".

Ferreira de la Torre, que té obres monumentals escampades per tot l'Estat espanyol, en té una altra a Barcelona: un relleu de pedra fet el 1959 per a una sucursal de l'aleshores Banco Guipuzcoano. A part de l'abstracte, ha conreat també el figuratiu (ha fet bustos d'allò més clàssics) i la gegantesca Maternitat de la Vall d'Hebron és més pròxima a aquest que no pas a l'abstracte, tot i la simplificació de formes.

L'escultura quedava inicialment al mig d'un aparcament, envoltada de cotxes. Ara es troba en una situació una mica més digna, a tocar del carrer de l'Arquitectura, abraçat per un gran llorer en una petita zona de gespa, al costat dels barracots de l'aire condicionat. És costum que algunes mares, en abandonar l'hospital, i si el part ha anat bé, hi deixin un ram de flors que, per això, sempre cobreixen l'estàtua."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"El vigor de l'obra de l'escultor Ferreira de la Torre es reflecteix una vegada més en aquesta escultura que representa un concepte universal de l'home amb gran poder d'evocació: la maternitat. Si bé la seva tipologia és tradicional, una mare asseguda amb el fill a la falda (protecció sense constriccions) en un moment quotidià en què ambdós miren abstrets cap a un punt no concret, no ho és pas la realització formal.

Les dues figures sedents i hieràtiques, a tall d'escultura de l'antiguitat remota (egípcia i persa) i clàssica arcaica (kuroi) reflecteixen, amb vocació monumental i formes simplificades i enèrgiques, una actitud natural caracteritzada per l'absència d'acció mitjançant una composició vertical i equilibrada, tan sols alterada per la inclinació de la cama esquerra. L'efecte visual és de rotunditat i pesadesa. L'abstracció formal i les proporcions fora de cànon d'aquesta obra l'aparten de l'escultura academicista realitzada a Espanya en aquells mateixos anys i la insereixen en la tradició escultòrica d'artistes com Julio González, Gargallo, Picasso, Alberto Sánchez o Ferrant, que al seu torn està inscrita en les propostes d'escultura que pertanyen al panorama internacional del moment (amb figures com Epstein, Moore, Arp, Brancusi o Gaudier). És a dir, en la interpretació lliure del territori de l'art plàstic primitiu i l'expressió essencial i vitalista del món personal de l'artista, no sufocada per l'ornament ni per la virtuositat tècnica. Finalment, és ineludible fer referència a la seva relació amb el context. L'escultura es troba en un entorn enjardinat, ubicada en el lateral d'un camí i integrada cromàticament en aquest per la pàtina verdosa del bronze. El pedestal, a penes perceptible, és el banc en què s'asseu. Aquests dos aspectes, l'emplaçament a l'aire lliure i l'absència de pedestal, també ens aporten dades molt significatives de la seva ruptura amb l'estatuària clàssica."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Blanca Fernández

Materials:Bronze

 

Autor

Escultor:Carlos Ferreira de la Torre

Més informació:Viquipèdia Carlos Ferreira de la Torre

Carlos Ferreira de la Torre, font:ateneodecordoba.com

 

Veure més Art Públic Horta Guinardó