TRESORS a BARCELONA

divendres, 10 de gener del 2020

Llegenda La Cadira d'or del Castell de Burriac

Conta la llegenda que un personatge molt famós va ser l'agressiu bandoler capità dels lladres anomenat Còrsec, i era el terror de tota la rodalia. Vivia bé amb els seus veïns perquè li pagaven diners per estar tranquils, però el Còrsec robava tots els viatgers dels camins prop de Burriac. Gràcies a tot el que robava, va fer una gran fortuna, i guardava en el castell els seus tresors, entre ells una cadira d'or. Però vet aquí que el Rei ho va saber, i va enviar el seu exèrcit a capturar-lo.

El Castell de Burriac, font:parqueaparque.wordpress.com

Quan menys s'ho esperava, en Còrsec es va trobar al castell tot voltat de soldats. Com que va veure que més tard o més d'hora s'hauria de rendir, per una llarga mina sota la muntanya anava traient els tresors i entrava menjar, fins que els soldats van sospitar-ho i van trobar la mina. Els soldats van haver de tirar a terra quatre pesades portes. El Còrsec va amagar la cadira d'or i els tresors que hi quedaven, després va apilar tota la llenya que tenia i va calar foc al castell. Va haver un combat i molts van morir, i una vegada apagat el foc, van remoure totes les runes per tal de trobar-hi els tresors, però mai més n'ha aparegut cap rastre. Des de llavors, són molts els qui intenten trobar-los, i aquell que els arribi a trobar, ben ric es farà.

Font de la informació:issuu.com/joseluis.paraiso/docs/llegendes

Més informació:Wikipedia El Castell de Burriac

El Castell de Burriac, font:Wikipedia

La Llegenda a Cabrera de Mar

El castell de Burriac i la seva muntanya no només són interessants des del punt de vista històric, també des de l'etnografia, es recullen moltes llegendes de tresors amagats, cavallers, reis, bruixes... Algunes de les quals es comenten a les visites teatralitzades: Els secrets del Castell de Burriac!.

Font de la informació:Gaudeixcabrera.cat activitat els secrets del castell de Burriac

Veure més LLEGENDES CATALANES

Leyenda El Santo Cristo de la Galera

Santo Cristo de Lepanto

"Cuenta la tradición que durante la batalla de Lepanto la imagen del Cristo en la galera de Juan de Austria era el blanco de todos los disparos de los turcos y que una bomba le rozó, pero que la imagen, para que no la tocara, se decantó un poco y adoptó la posición girada que aún hoy conserva.

Otra leyenda dice que una flecha turca se le clavó en medio del pecho y que Juan de Austria hizo trepar un mono que llevaba a bordo para arrancar la saeta de la imagen. Para que no la volvieran a herir, el capitán hizo sacar la imagen de la proa y la hizo conducir a la bodega, donde pudo estar a cubierto de todo daño. Terminada la batalla, el capitán mandó que fuera otra vez puesta la imagen en la proa, pero al ir a buscarla la encontraron decantada a un lado de la nave y en la posición forzada que aún hoy conserva. Al tratar de sacarla notaron que estaba fuertemente aferrada a un lado y que se hacía difícil poder arrancarla. Por fin la sacaron, y así que fue separada de la madera entró un gran chorro de agua dentro de la bodega y que puso en peligro la galera. Los turcos, con una bomba, habían hecho un agujero muy grande en la nave y la imagen, con el fin de evitar el estrago y que la galera capitana con todo el estado mayor se fuera al fondo y comprometiera el éxito de la batalla quiso con su cuerpo tapar la via de agua y salvar la nave."

Fuente de la información:Les cent millors llegendes populars de Joan Amades

Historia

Según la tradición, la imagen del Santo Cristo de Lepanto estuvo en la Real galera de don Juan de Austria durante la batalla de ese nombre que tuvo lugar el 7 de octubre de 1571 y que supuso parar el expansionismo turco hacia Europa.

Réplica de La Real Galera de Don Juan de Austria en la Batalla de Lepanto en el Museo Marítimo de Barcelona, fuente:wikipedia

Más información:Wikipedia La Real

El Cristo junto a otros trofeos del combate fueron trasladados a la catedral de Barcelona como agradecimiento al cielo por la victoria cristiana.

Postal del Santo Cristo de Lepanto, con una representación de la galera de Don Juan de Austria al fondo, fuente:antiguascofradias.blogspot.com

El Santo Cristo de Lepanto de la Catedral de Barcelona se encuentra el la capilla del Santísimo, justo encima del sepulcro de San Olegario. Tiene una pátina que lo hace ennegrecer.

Santo Cristo de Lepanto en la Catedral de Barcelona, fuente:catedralbcn.org

En cuanto a la forma curvada de la imagen, los menos crédulos afirman que este hecho se debió a causa de que la talla del cristo estaba hecha de madera joven y tomó esa forma volteada con el tiempo al secarse.

Fuente de la información: todoababor.es

Más información: Wikipedia La Batalla de Lepanto

La Batalla de Lepanto de Paolo Veronese, fuente:wikipedia

Veure més LLEGENDES CATALANES

divendres, 20 de desembre del 2019

Festa Mare de Déu del Carme

"La Mare de Déu del Carme és una de les diverses advocacions de la Mare de Déu. La seva denominació procedeix del Mont Carmel, a Israel, un nom que deriva de la paraula Karmel o Al-Karem i que es podria traduir com 'jardí'. Hi ha avui en actiu ordes religiosos carmelites repartits per tot el món –masculins i femenins–, els quals giren entorn d'aquesta figura mariana.

Mare de Déu del Carme a Mataró, font:setmanasantamataro.blogspot.com

Aquesta advocació dóna nom a totes les persones que es diuen Carme o Carmel, que celebren la seva onomàstica el dia de la festa d'aquesta Mare de Déu: 16 de juliol. És patrona de la mar, dels pescadors i de l'Armada.

La Mare de Déu del Carme és la patrona de moltes poblacions del litoral mediterrani. Anualment se celebren festivitats, molt sovint amb processons marineres. En aquestes, hi ha embarcacions de tota classe que s'arrenglen darrere la barca principal. Aquesta porta mar endins la imatge de la Mare de Déu del Carme, o "Stella Maris". Arribat a un punt de la processó, totes les barques fan sonar reiteradament les sirenes en homenatge a la verge.

Festa de la Mare de Déu del Carme a Palamós, font:viulafesta.cat

A la majoria de les processons marineres es fa una ofrena floral, llençant rams a l’aigua, en memòria de tots aquells que varen trobar la mort a la mar. De tornada a port, la imatge de la verge és portada al davant d'una processó. Els portadors canten la Salve marinera quan la imatge es torna al seu altar de l'església."

Festivitat de la Mare de Déu del Carme a la Barceloneta, font:barcelona.cat/culturapopular

Veure informació:Wikipedia Mare de Déu del Carme

Més informació:barcelona.cat/culturapopular/festa de la Mare de Déu del Carme

La Llegenda

"L’origen de la festivitat del Carme com a patrona dels navegants es troba en la llegenda que explica que la Mare de Déu va salvar un vaixell anglès a la deriva enmig d’una tempesta terrible. L’almirall mallorquí Antoni Barceló Pont de la Terra va promoure aquesta festivitat i de seguida els mariners la van fer patrona i van passar a anomenar-la ‘Stella Maris’. El culte a la Mare de Déu del Carme va substituir l’antic culte a sant Elm, patró dels navegants catalans, i és, juntament amb Sant Pere i Sant Andreu, una de les patrones de la gent de mar."

Veure informació:Ajuntament.barcelona.cat/ciutatvella/la barceloneta

Mare de Déu del Carme, font:algunsgoigs.blogspot.com

Veure més Festes Populars

Llegenda Ferriol de Besalú

Sant Ferriol, font:algunsgoigs.blogspot.com

Tradicionalment, s'explica la història d'en Ferriol com a cap d'una colla de bandolers de la vila de Besalú, a la Garrotxa. Ferriol tenia el costum d'anar a la taverna després de robar, on s'apostava qui podia mantenir l'equilibri havent begut força vi. Com que en Ferriol era molt creient també anava a confessar-se després de delinquir; un sacerdot li digué: "El que no vulguis per tu, no ho vulguis per ningú".

El lladre va reflexionar i va decidir deixar de robar; en dir-ho, els seus companys lladres el prengueren per traïdor, es barallaren i el mataren. Aleshores, l'enterraren al celler de la taverna sota una bóta de vi. Miraculosament, el vi d'aquella bóta mai deixava de rajar, fins que un dia el taverner el va descobrir enterrat i es va adonar que en Ferriol tocava amb la punta del dit la misteriosa bóta. Des d'aquell moment en Ferriol es convertí en sant i diu la llegenda que els companys de la taverna li dedicaren un ball per agrair-li el vi que mai no s'acabava, el conegut ball de Sant Ferriol.

Bota de Sant Ferriol, font:http://bandaiescolademusicadesapobla.blogspot.com

La dita ésser com la bóta de Sant Ferriol es basa en aquesta llegenda, referint-se a qualsevol cosa que dura molt, que dóna molt de si o que sembla que no s'acabi mai.

A set kilòmetres de Besalú hi ha el lloc de Sant Ferriol, on s'originà la llegenda. Hi ha una ermita dedicada al sant on hi ha una relíquia que se li atribueix. Se'n tenen notícies des del segle XIII, tot i que l'edifici actual és del XV. El tercer diumenge de setembre s'hi fa un aplec.

Església de Falgons, font:escapadarural.com

Existeix una tradició que assegura que la ciutat gallega del Ferrol es diu així perquè el sant hi va anar a evangelitzar.

Font de la informació:Wikipedia Ferriol de Viena

Llibre Sant Ferriol, soldat de Déu de Àngel Rodríguez Vilagran

Historia

Ferriol de Viena (Gàl·lia, segona meitat del segle III - Viena del Delfinat, ca. 250 o 304) fou un militar romà, mort màrtir per la fe cristiana. És venerat com a sant per diverses confessions cristianes.

Va ser un tribú militar de l'exèrcit romà, a la guarnició de Vienna Allobrogorum (actual Viena del Delfinat), prop de la ciutat de Lió. Durant la persecució de l'emperador Deci, a mitjan segle III (altres fonts parlen de Dioclecià, cap al 303 o 304), el governador Crispí ordenà que tothom fes sacrificis als déus. Quan Ferriol va negar-s'hi, fou detingut com a cristià i torturat. Empresonat, va escapar del calabós i fugí; fou detingut, però, quan anava a travessar el riu Ger i fou decapitat al mateix lloc on fou trobat.

Els cristians de la zona l'enterraren en aquell lloc, a la confluència del Roine i el Ger. Les seves relíquies es troben avui a l'església edificada en aquell, lloc, Saint-Férreol, al lloc de Saint-Romain-en-Gal.

Amb sant Dimes, és considerat el patró dels lladres: es deia que per celebrar-ho el dia 18 de setembre, dia de la seva festa, no feien cap robatori.

Plafó de rajoles amb Sant Ferriol, font:wikipedia

Aplec de Sant Ferriol

Coincidint amb el tercer diumenge del mes de setembre es celebra a Falgons l’Aplec de Sant Ferriol.

Els actes comencen amb la Cavalcada Històrica que parteix des del Castell de Falgons fins a l’església, on una comitiva (caracteritzats) del cavaller Guillem Galceran ofereix les reliquies de Sant Ferriol. A l’ofici es beneix el romaní que porten la mainada vestits de pagesos. Mentrestant, en els paratges de Falgons hi han les parades que artesans de Sant Miquel han muntat, així com la tradicional parada del conill. Al migdia, veïns i amics mengen de l’arrossada popular i havent dinat, en els darrers anys, en el tranquil racó de la font de St. Vicens s’hi celebra un concert.

Veure informació:santmiqueldecampmajor.cat

Cavalcada històrica, font:santmiqueldecampmajor.cat

El Ball de Sant Ferriol

El Ball de Sant Ferriol és una dansa coneguda arreu de Catalunya i que és cantada i ballada des de molt antic, sobretot en ambients agrícoles. Va unida a una llegenda de sant Ferriol.

Font de la informació:Wikipedia El Ball de Sant Ferriol

Més informació:Festafesta.net ball de Sant Ferriol

Lletra de la cançó

Era un pastor que en tenia tres ovelles,
era un pastor que tenia un penelló.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol; el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.

Jo i el pastor, que vivíem d'amoretes;
jo i el pastor, que vivíem de l'amor.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol; el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.

Tots en tenim, de picor i de pessigolles;
tots en tenim, si som vius i no ens morim.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol; el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.

Bé pots ballar si no tens pa i botifarra,
bé pots ballar si no tens per manducar.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol; el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.

No en tastaràs, des del nas fins a la boca;
no en tastaràs, de la boca fins al nas.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol; el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol.

Quantes n'hi ha, que a mi em donen desfici;
quantes n'hi ha, que m'hi voldria casar.
Ara ve sant Ferriol, ballarem si Déu ho vol; el qui toca el tamborino ha perdut el flabiol

Veure més LLEGENDES CATALANES

dimecres, 18 de desembre del 2019

Fanals de l'Avinguda Gaudí

"Aquest conjunt de sis fanals són els que el mateix arquitecte va dissenyar per al passeig de Gràcia, ja que van ser instal·lats al a l’encreuament del passeig amb l'avinguda Diagonal. El lloc era sensiblement diferent a com és en l’actualitat: al centre no hi havia res més que una rotonda amb sis fanals de gas que atorgava el caràcter de “plaça” al que avui és només una cruïlla, i al voltant de la rotonda, aproximadament en l’encreuament de les andanes de les dues avingudes hi havia cinc illes de trànsit en les que se situaren aquests fanals.

Per tant els fanals tenien la funció, a mes d’il·luminar, de reforçar la idea de “plaça” delimitant un espai circular al voltant de la rotonda central. Una de les moltes crítiques al Pla d'Eixample de Cerdà era que preveia molt poques places, de manera que cruïlles com aquesta eren aprofitades per suplir aquesta mancança. L’evolució del trànsit rodat, però, va fer que desapareguessin tant la rotonda central com els fanals que ens ocupen.

Formalment, són uns elements acusadament verticals que recorden un pinacle o una agulla gòtica encaixada sobre un doble pedestal. Per la seva ubicació en mig de la via de circulació, no presenten cap seient a la part baixa ja que quedaven fora del circuit lògic dels vianants. Per tot això, representen un contrapunt als bancs-fanal del passeig de Gràcia, amb forma d'“L” invertida i això contribueix a ressaltar aquest punt per damunt de la resta del recorregut del passeig. El veïnatge de les formes de tipus medieval amb el perfil Art Nouveau dels altres fanals no representa cap conflicte ja que tant la línia sinuosa com els motius gòtics formen part de les diverses opcions plàstiques del modernisme català. De fet, l’actual ubicació a l’avinguda Gaudí, fent de “pont” entre la Sagrada Família i l’Hospital de Sant Pau, escenifica un altre cop aquesta harmoniosa convivència."