"Patrona i filla de Barcelona - Se celebra el dotze de febrer -. La
tradició més general és que era filla de Sarrià, d'una gran casa senyorial que
s'aixecava en l'indret conegut pel desert, on hi ha una capella
construïda damunt de les restes de la casa
de la santa.
 |
| Santa Eulàlia de Ricardo Bellver |
Una altra tradició, però diu que
era filla i veïna de la ciutat i que els seus pares, per tal de sostreure-la a
la persecució cristiana, portada a cap pel ferotge Decià van dur-la a la casa
de camp que tenien a Sarrià, que era una casa d'esbarjo i no pas la residència
habitual de la familia.
Santa Eulàlia és distingia per
la seva gran caritat. Els pobres trucaven tothora a la porta de casa seva i mai
no se'n tornaven sense una almoina. Tanta prodigalitat va arribar a molestar els
pares de la donzella, que diverses vegades l'havien renyada. Un dia que la santeta portava tota una faldada
de pa per a una pobra, el seu pare va deturar-la i amb aire imperiós li preguntà
què portava. La donzella, esporuguida, contestà que duia flors, i obrí sense
temença la faldada als ulls del seu pare, qui va veure que efectivament, eren
flors, com li deia la seva filla.
Vora de la casa de santa Eulàlia
hi havia un pou d'aigua molt bona i fresca on anava a poar el veïnat d'aquella
rodalia. Un dia van anar-hi dues noietes i van trobar que el pou s'havia
eixugat. Temeroses les nenes del càstig que el seu pare que era molt rigorós, els infligiria en veure
que no li portaven aigua, es van posar a plorar desesperadament. La donzella
Eulàlia les va sentir, va arribar fins al pou va estendre el seu mantell per
sobre del brocal i l'aigua va revenir tan fortament que brollà per damunt del
pou; així aquelles noietes van poder omplir llurs cantirets sense gens d'esforç
i van estalviar-se el càstig del seu pare.
L'aigua subterrània va sentir-se
tan sotmesa a la voluntat de santa Eulàlia i revingué amb tanta força, que va
arribar a formar un riu, que encara avui subsisteix i alimenta tots els pous de
la nostra ciutat. Els pescadors i la gent de mar de la nostra platja el
coneixen molt bé i l'anomenen el riu de sota i el riu de santa
Eulàlia. Hi ha temporades de l'any que porta un corrent tan fort, que
han d'anar en compte a navegar, puix que podria perjudicar-los. Els nostres
avis que se servien molt de l'aigua dels pous, aleshores que les fonts escassejaven,
quan el pou se'ls eixugava invocaven sanla Eulàlia perquè els fes revenir
l'aigua: i els poataires o escurapous tenien per advocades santa Eulàlia.
Prop de la casa de santa Eulàlia
hi havia un gran bosc de xiprers. Un dia que Eulàlia s'hi passejava, se li va
aparèixer un àngel que li pronosticà que seria santa i patrona de Barcelona.
Per tal que sempre més hi hagués record d'aquell prodigi, l'àngel va fer tornar
palmeres els xiprers. Aleshores no hi havia en tota aquesta terra cap palmera; aquelles foren les primeres que hi hagué,
i totes les que hi ha avui descendeixen d'aquelles. Amb els anys aquell bosc de
palmeres es va perdre, i avui hi ha uns arbres moll grans i ufanosos que donen
molt de caràcter a aquell paratge conegui pel desert de Sarrià.
Quan l'emperador Dioclecià
decretà la persecució sense treva dels cristians, santa Eulàlia tenia tretze
anys. Amb tota valentia es presentà ella mateixa al cònsol Decià i li digué que
ella era cristiana i l'increpà durament per la seva fúria contra els cristians.
Decià la féu tancar a la presó del seu palau, que estava al capdavall del Call,
al final del carrer de la Boqueria. La presó donava a l'indret de la Volta de
Santa Eulàlia i del Remei, i diuen que el sol, avergonyit per haver servit
aquell punt de presó de la nostra santa patrona, mai més no hi ha volgut
entrar: per això mai no toca el sol en els dos carrerons indicats.
La donzella fou requerida perquè
abandonés la fe cristiana, i en veure que no desdeia, va ésser condemnada a
patir tretze martiris com tretze eren els seus anys.
 |
| Martiris de Santa Eulàlia, Bernat Martorell Museu Episcopal de Vic |
En vista que santa Eulàlia no
volia abdicar la seva fe fou sotmesa a una tanda d'assots; després, amb uns
garfis i uns arpions, li van estripar la carn.
En veure que no defallia, li van posar els peus dintre d'un braser
ardent de foc, i perquè ni així no renunciava, van posar-li foc als pits. Fou
manat que li freguessin les nafres i les ferides amb pedra tosca, després
ruixades amb oli bullent i finalment regades amb plom fos. Cap d'aquests
martiris no va pertorbar la seva fe i aleshores fou ordenat que la tiressin
dintre d'una bassa de calç viva.
Un altre dels martiris consistí
a posar-la tota nua dintre d'una bóta en la qual hi havia gran quantitat de bocins
de vidre trencat, pedres cantelludes i claus de punxes eriçades; un cop ella a
dintre, van tirar la bóta per tretze vegades costa avall de la Baixada de Santa
Eulàlia, que per això va prendre el nom que porta, i, en record del martiri, al
cim de la pujada hi ha una capelleta amb una imatge de la santa que té al
costat una bóta.
Un altre dels martiris consistí
a tancar-la tota nua dintre d'un corral ple de puces que la van picar com a
feres i van nafrar i llatzerar les seves carns fines i delicades. Per això, en
aquest temps de l'any, diuen que les puces són més grosses que durant la resta
i piquen més fort i amb major fúria: la gent diu que són les puces de santa Eulàlia que
volen recordar als bons cristians el martiri de la santa.
Un altre dels martiris fou
portar-la al suplici nua damunt d'una
carreta de bous que amb gran calma és
passejà per tota la ciutat per tal de fer passar una forta
vergonya a la pobra donzella. El cel, però va compadir-se d'ella, i tol i estar ben serè i fer un bon sol
es va posar a nevar copiosament i ben aviat va cobrir la nuesa de la pobra
santa un vestit fet de borrallons de neu blanca i pura.
Santa Eulàlia s'escapà de la
presó guiada per un àngel que va acompanyar-la. Els homes de Decià la van
cercar pertot fins a trobar-la i la tornaren a la presó, però per por que
s'escapés de nou fou decidit matar-la.
El sacrifici consistí a
clavar-la en una creu en forma de X per tal que passés més vergonya. La
tradició assenyala tres punts diferents de la ciutat on santa Eulàlia fou
clavada en eren. l.a tradició més arrelada i persistent és que fou al Pla de la
Boqueria, i diu que per això el carrer dit avui de la Boqueria i el portal que
va obrir-se al seu començament havien dut el nom de Santa Eulàlia, tradició que
explica una làpida, avui mig esborrada, que es pot veure a l'alçada del balcó
de la casa que fa cantonada al Pla i al carrer de la Boqueria. Així mateix es
diu que va sofrir el darrer martiri a la plaça del Pedró i que per això li fou
dedicat el monument que tots hem vist. Finalment hom diu també que fou clavada en creu a la
plaça de l'Àngel.
 |
| Detall del sarcòfag de Santa Eulàlia |
Segons conta una tradició, així
que la santa va tancar els ulls, va sortir-li de la boca l'animeta en forma de
colom que va volar cap al cel. Hom diu també que va baixar un estol d'àngels que
s'emportaren el cos de la santa vers el cel.
Una altra tradició diu que, tan bon punt la santa va finar va fer una
nevada de les més grans que mai s’hagin vist i que la tropa que guardava el cos
de la màrtir, empesa pel fred, va fugir, i així els pares d'ella van poder fer-se'n
càrrec i enterrar-la. Quan els soldats van adonar-se que els havien pres el cos
de la santa van assassinar els seus parents, perquè es vau negar a dir on li
havien portat. Una altra tradició, encara, afegeix que desencadenar-se una grau
tempestat que féu escampar els soldats i permeté als pares de la santeta escapar-se
i salvar-se. A fi de guardar el record del martiri de la santa mai no neva el
dia de la seva festa a la ciutat de Barcelona.
Una tradició pot coneguda
explica de manera completament distinta el sacrifici dc santa Eulàlia. Per a
instigar la gent a denunciar els cristians, l'Estat romà donava una part de la
riquesa del denunciat a qui feia la denúncia. Santa Eulàlia era molt rica i un sacerdot
pagà, en observar que no acudia al temple a complir amb les cerimònies de la
religió dels falsos déus, va denunciar-la per cristiana, portat per la
cobejança de percebre una part de la gran fortuna dels seus pares. Decià va fer
agafar la donzella, i ella va mantenir davant d'ell la seva fe. Un fill de Decià
va enamorar-se de la noieta en veure la seva fermesa i decisió i demanà al seu
pare que no la fes martiritzar de seguida, puix que potser renunciaria al seu credo.
Decià va fer tancar la donzella a la presó en espera de si es decidiria. A la
cambra on va ésser tancada es guardaven totes les eines i instruments del
martiri, la vista del quals va impressionar tant la minyoneta, que va morir.
L'endemà, quan el carcellei va anar a portar-li el menjar, va trobar-la morta.
Adolorit i irritat el fill de Decià, va matar el sacerdot que l'havia denunciada.
Diu una altra tradició que la
nit següent, uns cristians induïts per llur fervor, desclavaren el cos de la
santa d'amagat i van donar-li sepultura cristiana en lloc secret i desconegut
durant molts segles, fins que en temps relativament moderns va trobar-se el
sepulcre a l'església de Santa Maria. Tota la ciutat va creure que el cos sant
de la seva patrona enlloc no podia estar millor que a la Catedral, motiu pel
qual fou organitzada una processó per traslladar l'esmentat cos de Santa Maria
a la Seu. Quan passava això es pot dir que la ciutat de Barcelona arribava fins
a la plaça de l'Àngel, que aleshores s'anomenava del Forment o del Blat perquè
s'hi feia el mercat. Enllà d'aquest punt no hi havia sinó ravals i, entre ells l'església
de les Arenes o de Santa Maria, tocant a la mar.
Així que l'urna que conduïa el
cos de sanla Eulàlia va arribar al peu del portal que hi havia avall de la
Baixada de la Presó, al nivell del carrer de la Tapineria, és a dir, així que
el cos sant va arribar al peu de l'entrada de la ciutat, va fer-se tan i tan
pesat, que els qui el conduïen es veieren impossibilitats no solament de
poder-lo sostenir, sinó àdhuc bellugar. Van fer-se esforços a desdir, però tot
va ésser debades : el cos de cap manera no volia seguir endavant. Les dotzenes
de bisbes i grans magnats que acompanyaven el cos de la santa van demanar a la inmensa
gentada vinguda d'arreu del món per tal de prendre part en aquella processó, que
va durar hores i més hores, que fes oració ben devota ment per demanar al cel
que els volgués treure d'aquell mal pas. Mentre tothom, de genolls en terra,
clamava la misericòrdia i l'ajut del cel, es veié baixar un àngel que amb un
dit estès, va assenyalar de manera molt insistent i porfidiosa un dels canonges
de la Seu que havien intervingut en el trasllat. Aquell canonge, cap cot i avergonyit, va
confessar que ell havia pres un dit del peu de la santa per tal de tenir-ne una
relíquia. Amb gran cerimònia fou oberta l'urna que contenia el cos sant i hom
aplicà al lloc degut el dit que li mancava; al moment l'urna va fer-se lleugera
com una palla i la processó pogué seguir el seu curs fins a la Catedral. Santa
Eulàlia no va voler entrar a la seva ciutat sense ésser tota sencera. Més tard,
en el punt on va passar aquest miracle, va aixecar-se una columna a tall de
monument al cim de la qual va posar-se la figura de l'àngel amb el braç estès i
assenyalant amb el dit i aquell lloc va perdre el seu nom antic i va prendre el
de Placa de l'Àngel, que
encara avui porta.
 |
| Escultura del Àngel dedicada a Santa Eulàlia |
Els barcelonins d'altre temps anaven el dia d'avui Sarrià a
visitar la dita casa i a beure aigua de la font per tal de cobrar salut i
ventura. Aquest costum estava tan arrelat, que deia:
Per Santa Eulàlia,
a Sarrià
i no és bon
barceloní
el qui no hi va
El barri barceloní del Pedró havia
fet festa, doncs que havia pres santa Eulàlia per patrona per raó d'haver
col·locat una imatge d'aquesta santa al cim de la columna que s'erigia damunt
de la font monumental que embellia aquella part del Raval. Durant uns anys una
nota típica d'aquesta festa fou la representació del Ball de Sanla Eulàlia. El Ball
de Santa Eulàlia figurava el martiri de la patrona de la nostra ciutat segons
ens conta la tradició. Estava inspirat
en els textos de literatura de canya i cordill descriptius de la vida de la
santa i en les auques del mateix tema.
 |
| Font de Santa Eulàlia a la plaça del Pedró |
Barcelona conserva records
tradicionals de santa Eulàlia. En el jardí del palau dels marquesos de Barberà,
situat a la plaça de Santa Anna cantonada al carrer de la Canuda, hom
conservava una pedra que, segons tradició, era el descavalcador de què se
servia la santa per baixar del ruc quan venia a la ciutat. Els vells frares caputxins del convent del
desert de Sarrià, dins del clos del qual hi havia les restes de la casa de la
santa, quan venien a Barcelona anaven a pregar agenollats davant aquesta pedra, que no gosaven tocar perquè la
consideraven sagrada. Antigament, el dia d'avui, els marquesos deixaven entrar la
gent al jardí perquè pogués admirar la pedra de què parlem, i la gent
s'agenollava al seu davant i s'encomanava a la santa."
Font:Costumari Català de Joan Amades
Altre tradició diu que la presència i
el nombre de 13 oques al claustre de Barcelona s'atribueix
a que la quantitat d'aus, tretze, es deu a
Santa Eulàlia, que era l'encarregada de cuidar les oques a casa. Les
restes del qual reposen a la cripta
de la Catedral. Les tretze
oques, que sempre han estat
presents en aquest nombre des de fa segles, s'hauria
precisament als 13 martiris
i 13 anys de la màrtir. Corre
una llegenda, entre els més vells del lloc, que si
algun dia faltessin 13 oques al claustre, aquest dia s'esfondraria la
Catadral. El cas
és que mai han faltat.
 |
| Oques al claustre de la Catedral de Barcelona |
Veure més LLEGENDES CATALANES
