Escultures al Pavelló de la Ciutat de Barcelona

 

"El Pavelló de la Ciutat de Barcelona per a l‘Exposició Internacional de 1929 va ser projectat per l’arquitecte municipal Josep Goday. Es va inaugurar, com totes les instal·lacions de l’Exposició, el 19 de maig de 1929, en presència d’Alfons XIII i el dictador Primo de Rivera.

Les escultures que decoren la façana són obra d’Eusebi Arnau, ajudat per Frederic Marès. El Pavelló de la Ciutat de Barcelona i el Pavelló d’Alemanya, de Mies van der Rohe, tancaven la plaça en el centre de la qual hi ha la Font Màgica de Carles Buigas. Però el pavelló alemany va ser enderrocat un cop acabada l’Exposició, com la major part dels que representaven països. En lloc seu s’hi va construir anys més tard el pavelló de l’Institut Nacional d’Indústria (INI) a la Fira de Mostres, una interessant mostra d’arquitectura del formigó, material amb el que estava fet enterament. Va ser inaugurat a la Fira de l’any 1973 i es va mantenir obert de manera permanent amb exposicions de la indústria espanyola, fins al seu enderrocament el 1983 per a deixar pas a la reconstrucció del pavelló alemany en el lloc més aproximat possible al seu emplaçament original. Aquesta reconstrucció, promoguda per Oriol Bohigas, es va inaugurar el 1986. El Pavelló de la Ciutat de Barcelona, a l’altre extrem de la plaça, es va conservar i va servir com a seu de la direcció provincial de trànsit fins al 1976, en que va quedar desocupat. Actualment es troba amagat darrera d’un horrorós hangar metàl·lic que serveix per a fires i que en tapa completament la façana. És impossible fotografiar-lo des de davant. Només pot fer-se des d’un costat. Per aquesta façana, Josep Goday va encarregar a Eusebi Arnau diverses escultures, que ell, que ja era molt gran (va morir quatre anys més tard) va realitzar amb l’ajuda del jove Frederic Marès. La idea que hi ha al darrera de les al·legories triades és molt interessant: a la planta baixa, àngels guardians, al primer pis, referències històriques, i al terrat, el corn de l’abundància. Tot plegat configura una imatge de Barcelona plena de ressonàncies. Vist en detall, a la planta baixa, sobre quatre columnes repartides dos a cada costat de la porta hi ha els guardians de l’edifici, i se suposa que de la ciutat. A les més pròximes a la porta hi ha, a l’esquerra, l’arcàngel sant Gabriel, representat amb el bàcul o bastó de missatger característic de la iconografia, i a la dreta l’arcàngel sant Miquel matant el drac. A les més allunyades de la porta, als extrems de la façana hi ha, a cadascuna, un guardià amb llança, també alat, però amb les ales plegades, a diferència de Gabriel i Miquel que les porten esteses. Al primer pis, a cada costat dels tres arcs que són l’obertura del porxo, hi ha, a l’esquerra, Jaume I i a la dreta Fiveller, seguint la mateixa idea de la façana de l’Ajuntament. Sobre cadascun d’ells, una caravel·la, símbol del domini català del Mediterrani a l’edat mitjana. Als carcanyols dels arcs del primer pis hi ha medallons de personatges històrics, ara inidentificables. Dalt de la balustrada del terrat, que ocupa només l’espai dels arcs que hi ha al pis de sota, hi ha unes donzelles amb el corn de l’abundància. Finalment, sobre la porta d’entrada, un gran escut de Barcelona, flanquejat per dos lleons."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Es diu que l’Ajuntament de Barcelona encapçalat pel segon baró de Viver, Darius Romeu i Freixa, en plena dictadura de Primo de Rivera, es va adonar que en tot el projecte de l’Exposició Internacional de 1929 s’havien oblidat de projectar un pavelló dedicat a la ciutat de Barcelona. L’encàrrec es va fer a l’arquitecte municipal Josep Goday i Casals, aleshores menystingut a l’Ajuntament per la seva activa i profunda participació en la construcció dels grups escolars dels ajuntaments anteriors. És una edifici projectat en una setmana, a corre-cuita, construït pels contractistes Pujades i Llobet entre febrer i març de 1929.

Amb una planta rectangular de gairebé 2.200 metres quadrats, el pavelló de Barcelona, actualment una de les seus de la Guàrdia Urbana, situada al costat esquerre de la font lluminosa de Carles Buigas, la façana actualment està tapada per una mena de garatge o hangar monumental de la Fira de Barcelona de volta basada en l’arc catenari, metàl·lic, que impossibilita la visió clara de la façana del pavelló de la ciutat que respon a una simetria precisa, plana, que té un cos central i dos cossos laterals idèntics, sempre en el mateix pla de façana. És un edifici de planta baixa i dos pisos. La part inferior, la planta baixa, sigui per la façana posterior (carrer de la Guàrdia Urbana), sigui la que donava al certamen de 1929, és de pedra de Montjuïc, de la mateixa muntanya on està situat. La resta de l’edifici és d’obra vista de maó massís disposat en aparell diatònic. L’edifici es remata per una contundent cornisa continua de terracota dentellada i decorada per fulles d’acant que en la part que sobreïx els cossos laterals de l’edifici agafa un sortint cassetonat també de terra cuita. Corona l’edifici una barana que es converteix en una balustrada en el cos central de la façana on dues escultures, a banda i banda de la balustrada, en pedra clara, representen una dona nua de cintura cap amunt que agafa un corn de l’abundància i un gotim de raïm; al costat un llebrer juga saltant amb el personatge; ambdues tenen un floró a l’alçada dels peus. En general, l’edifici pren un evident aire italianitzant. A la façana principal, el cos central d’entrada està constituït per una portalada d’accés a l’edifici amb un entaulament on, amb lletra romana, es pot llegir CIUDAD DE BARCELONA, inscrit a l’entaulament: un escut en bronze de la ciutat Comtal sostingut per dos lleons i reposat damunt d’una garba de blat i d’un ceps de raïm. Aquest escut fou dissenyat i executat per l’escultor Pere Jou (1891-1964) amb una heràldica actualment poc precisa. A banda i banda de la portalada, dues finestres rectangulars. Un finestral de tres obertures en arc de mig punt, a manera de galeria o de llotja, ocupa la part de les plantes superior, de pedra de Montjuïc, acullen uns finestrals de grans dimensions. A banda i banda de la llotja i damunt de l’ampit, una fornícula en pedra on s’encabeix unes estàtues de bronze, a l’esquerra la d’un guerrer medieval obra de l’escultor Frederic Marès amb espasa i escut i unes petites branques de llorer a la mà, aquest personatge medieval mostra un posat hieràtic, vigilant. Al costat dret de la llotja una altra fornícula rep un bronze també de Frederic Marès que representa un ancià amb barba, revestit a la romana, que sosté un pergamí enrotllat a la seva mà dreta. Damunt de cada fornícula, una caravel·la amb les veles, amb una creu de Malta, inflades pel vent. Una en rumb cap a babord i l’altra en direcció contrària. Aquesta mena de relleus en bronze, un punt art-déco, són obra de l’escultor Pere Jou. Al pla de façana, en els espais entre els tres arcs de punt de la llotja, hom pot veure dos medallons en relleu, de pedra, encerclats per una sanefa circular, en el de la dreta hom pot veure inscrit en un triangle de Releaux un cap de perfil d’un home que mira cap a l’esquerra, és un home jove, tocat per un barret que sembla tard medieval. Igualment en el medalló de l’esquerra el personatge mira cap a la dreta, és un personatge de perfil d’edat provecta, barbut. Potser són les imatges a les que es refereix David Jou en parlar de l’obra del seu pare citant unes imatges de sant Sever i sant Oleguer que va esculpir per al Pavelló de la Ciutat de Barcelona. Els dos cossos laterals de l’edifici tenen la mateixa disposició: una arcuació cega de sis arcs de totxo. Inscrits, unes finestres rectangulars i uns medallons, també cecs, a l’arc. La decoració de l’arc i de tota l’arcuació és en base a l’aparell de sardinell. La part superior de cada cos un seguit de sis finestres rectangulars unides per l’ampit, damunt d’elles un joc de rectangles decoratius en obra vista que ajuden a ritmar l’edifici. A banda i banda de cada arcuació una columna adossada fins al naixement de l’arc de totxo on damunt un capitell molt discret es col·loquen unes escultures de bronze que d’esquerra a dreta són: Un guerrer medieval amb una llança a la mà dreta, escut i espasa, i abillat com un soldat medieval amb capa; l’aspecte del personatge és la d’un jove. La següent escultura és la d’un personatge alat i nimbat, amb aspecte juvenil, vestit amb roba caiguda, potser romana, amb una gaiata a la seva mà dreta i un pergamí rutllat a l’esquerra. L’escultura va signada, a la base, per Eusebi Arnau. Després de la porta d’accés a l’edifici trobem una tercera escultura sobre una columna adossada, també és un personatge jove bellíssim alat i nimbat, en aquesta ocasió porta una espasa a la seva mà dreta i sosté un escut amb una creu amb l’altra. Darrera dels peus sobresurt el cap un drac; és un sant Jordi també signat per Eusebi Arnau, un dels poquíssims artistes que haurien treballat en ambdós exposicions internacionals (la de 1888 i la de 1929). La darrera escultura és la d’un altre guerrer medieval amb una llança a la mà dreta i un escut a l’esquerra; l’espasa penja del cinyell. La façana posterior de l’edifici segueix el mateix ritme que l’anterior només que no hi ha escultura i la part central podem trobar-hi un ressalt vuitavat que el centralitza. No hi ha cap rastre de decoració escultòrica potser els jocs amb l’obra vista i la cornisa amb la mateixa configuració que en la façana principal."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona -Art Públic - Sebastià Goday

Materials:Pedra de Montjuic, bronze

Més informació:Viquipèdia Exposició Internacional de Barcelona

Palau i font de Montjuïc 1929, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Pavelló de la Ciutat de Barcelona Exposició Internacional 1929

Pavelló de la Ciutat de Barcelona, font Viquipèdia

 

Autor

Escultor:Eusebi Arnau, Frederic Marès

Arquitecte:Josep Goday

Més informació:Viquipèdia Eusebi Arnau i Mascort

Eusebi Arnau, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Frederic Marès i Deulovol

Frederic Marès, font:Viquipèdia

Més informació:Viquipèdia Josep Goday i Casals

Josep Goday, font:capgros.com

 

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc

Mural de les Olles

 

"El pintor Frederic Amat, fidel al seu neguit per dedicar-se a altres arts -és l'autor del curtmetratge Viatge a la lluna, sobre una idea de Federico García Lorca- va acceptar l'encàrrec de fer un gran mural per a la inauguració del nou Institut del Teatre, depenent de la Diputació de Barcelona, en el recinte de la Ciutat del Teatre. Es va inspirar veient un mercat durant un viatge a l'Índia. Va agafar 1.500 olles i les va manipular abans de coure-les al taller de la Fundació Llorens Artigas, i després va fer el muntatge del mural sobre la paret del darrere del Mercat de les Flors amb l'ajut de l'escultor Pere Casanovas. La inauguració va tenir lloc el mateix dia que ho feia l'Institut del Teatre, el 21 de novembre del 2001."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M. Huertas

 

"Els ulls sobre la ciutat tenen en la modernitat una doble mirada: la que mira enfora i la que mira endins. Des de la primera, arquitectura i urbanisme construeixen el lloc on habita el públic. L'art, en canvi, celebra la festivitat i l'enigma, entremig del buit i la paraula.

En un racó de la ciutat, a la paret del darrere del Teatre Mercat de les Flors i just al davant de la paret de vidre de l'Institut del Teatre, hi trobem el Mural de les Olles de Frederic Amat. La paret és el mur o el llenç per a la il·lusió de les representacions plàstiques i, alhora, l'escenari per a les representacions dramàtiques. El públic, que era absent de l'espai teatral clàssic i que ha estat desterrat de les figuracions pictòriques de l'avantguarda, serà aquí el protagonista.

Una obra pictòricament abstracta i dramàticament èpica. Sense perspectiva, aixafada entre edificis, plana com la pintura mural romànica i com l'art de Miró i de Tàpies, i sense subjecte ni metàfora com la peça teatral El público de F. G. Lorca. Una multitud d'olles, agrupades en l'ordre caòtic de les relacions interhumanes, supuren del mur, com grumolls, textures i veus d'un espai que parla des de les màscares tragicòmiques. Mireu com cada olla té un rostre particular vivificat a través de l'expressió que l'artista li ha donat amb el seu diàleg, a ditades, cops de puny, mossegades. Així és la intersecció entre el teatre i l'art, entre el col·lectiu anònim i la individualitat singular, i entre la paraula i la taca.

Partint de la màxima que tot gest anònim és universal, Amat posa un objecte avui en desús, mancat de sentit, que és ple de significats sobre els costums i el sagrat. A la vegada, en l'època de la fabricació industrial en sèrie d'objectes i individus, reprèn les velles formes que foren enterrades en pro d'una arqueologia de l'ànima. Les dues portes -o díptic o paravent- són unes magnífiques escultures de fang fetes de ferro amb la força del foc, que donen pas de la formació al teatre. Encenent els forns de la memòria per tal de treure del buit les interjeccions del cant i el lament, l'art dóna la paraula al teatre."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Vicenç Altaio

Materials:Ceràmica

Autor

Escultor:Frederic Amat

Ceràmica:Joan Artigas

Més informació:Viquipèdia Joan Gardy Artigas

Més informació:Viquipèdia Frederic Amat i Noguera

Frederic Amat, font:gelonchviladegut.com

 Veure més Art Públic Sants Montjuïc 

 

Font de Can Sabaté

 

"Durant el primer mandat democràtic, el moviment veïnal va influir notablement en les accions urbanístiques. Els veïns del barri de Port van lluitar perquè l'antiga fàbrica Indústries Mecàniques no esdevingués només un conjunt de pisos. Van aprofitar que en un terreny del costat s'havien aixecat uns pisos coneguts com a Estrellas Altas que excedien del volum permès per demanar una compensació en forma de zona verda, una cosa gairebé inexistent al seu barri. El propietari de la fàbrica, Gerard Sabaté, va acabar cedint, i el 28 de gener de 1980 se signava un pacte de cavallers entre l'Ajuntament, ell i el president de l'Associació de Veïns de Port, Basilio González. El parc, que conté una piràmide de la qual raja aigua i un mural a l'entrada, es va inaugurar el 23 de setembre de 1984 i té 1,7 hectàrees de superfície. En són autors els arquitectes Daniel Navas, Imma Jansana i Neus Solé, que primer treballaven amb un pressupost molt reduït, 230.000 euros (38 milions de pessetes), que es va més que triplicar a 840.000 euros (139 milions de pessetes), potser perquè està encabit a l'illa de pisos més gran de Barcelona. Els joves arquitectes es van deixar aconsellar pel veterà Nicolau Maria Rubió i Tudurí per realitzar aquest bonic i gran jardí interior. També s'hi va obrir una biblioteca dedicada a Francesc Candel, l'escriptor que és veí del barri. Durant la inauguració, el tinent d'alcalde Jordi Parpal va agrair als veïns la seva col·laboració i va justificar el nom del parc per la bona disposició de l'amo de la fàbrica transformada en pisos i jardins.

Quan es va enderrocar la fàbrica, que havia estat propietat de l'industrial Josep Antoni Barret, es van descobrir una desena de passadissos subterranis i petroli que havia quedat petrificat. Barret va ser assassinat el gener de 1918 per un escamot pagat pels alemanys, que volien acabar amb qui subministrava armes als francesos durant la Primera Guerra Mundial."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

 

"Estem parlant d'un petit parc en l'interior d'una mansana, el parc de Can Sabaté, construït en una zona abans deprimida, d'habitatges socials amb deficient urbanització y mancança d'equipaments. “El Jardí de les Estrelles” es va fer amb la clara intenció de millorar la qualitat de l'espai urbà, a l'igual que succeís amb d'altres encàrrecs, que es justificaven en aquesta mateixa finalitat regeneracionista. És, doncs, un exemple més d'intervenció en l'espai públic, coherent amb els corrents de pensament social i artístic pròpies de la transició democràtica i en conseqüència amb una arquitectura que sondejava un nou acord entre el Moviment Modern i la Història. En aquesta intervenció se'ns manifesten amb tota claredat tant els encerts -si és que els va haver-hi- com els excessos -molts i evidents- de la Postmodernitat.

Al centrar la nostra atenció en el projecte, descobrim a posteriori el seu caràcter exemplar (no per modèlic, sinó per exemplificador) en atenció tant a les seves virtuts com als seus defectes. La proposta que els seus autors ens fan consisteix en combinar una promenade sinuosa amb una plaça monumental sembrada d'elements simbòlics (piràmide, sortidor, sèquia, columnata…) i un conjunt d'espais complementaris, que alberguen diverses funcions lúdiques (gronxadors, petanca…). Aquesta amalgama de tipus, símbols i usos se'ns presenta amb una desmesurada promiscuïtat formal, amb un atreviment, una audàcia, un divertimento, que molts ens permetíem llavors. Era una aproximació ingènuament amorosa a un codi formal, a una memòria, a una reconciliació –avui ho veiem amb claredat– no tant amb la història com amb la historiografia, entesa com a repertori formal sempre disponible. Era una reconciliació quelcom miserable, superficial i hilarant, que evidenciava el conflicte latent entre una educació moderna i una recuperació exultant no tant de la Història –insisteixo– quant de l'Acadèmia.

A la vista del repertori formal que ens proposen els autors, caldria preguntar-se com i de quina manera succeeix que certes formes –la piràmide, la columna, la sèquia, la simetria…– encarnen i assumeixen en el subconscient col·lectiu sabers, regles i ritus hermètics. Convindrem que hi ha poques coses més fascinants que la intuïció d'una saviesa secreta, la promesa d'un secret a desvetllar ocult en combinacions numèriques, traçats reguladors i formes simbòliques. Sabem que la història de l'Arquitectura està prenyada d'hermetismes, d'utopies i d'una interminable successió de fracassos. Però, qui ha dit que la història d'una successió de fracassos sigui una història fracassada?

“El Jardí de les Estrelles” és un compte més enfilada en la història d'una INVENCIBLE OBSTINACIÓ per aconseguir un SOMNI IMPOSSIBLE: EL PARADÍS, L'ARCÀDIA; del qual el que més ens interessa és conèixer els seus orígens i els motius que l'han mantingut viu a través dels segles."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Ventura Valcarce

Materials:Marbre verd, llautó i aigua

 

Autor

Disseny:Daniel Navas, Inma Jansana i Neus Solé

Més informació:Wikipedia.org/Imma Jansana

Daniel Navas i Lorenzo (Barcelona, 1953). Arquitecte graduat el 1979, el mateix any que la seva sòcia Neus Solé, amb la qual ha dut a terme quasi tota la seva obra. Ja als anys 70 van publicar una sèrie de llibrets sobre el futur urbanístic del Poble Sec, barri en què van urbanitzar la plaça de Navas.

Neus Solé (Lleida, 1953). Arquitecta. Coautora, amb Daniel Navas i Imma Jansana, de la plaça de Navas, al Poble Sec, i dels Jardins de Can Sabaté, al barri de Port, també a Barcelona. Els tres van formar part del Taller d'Urbanisme del barri barceloní del Poble Sec l'any 1979.

Veure més Art Públic Sants Montjuïc 

Escultura Dique seco

 

"La personalitat de l'artista José Antonio Asensio va determinar dues performances als barris de la Marina de Sants. A la presentació de la primera, que va tenir lloc el juliol de 1991, l'escriptor Francesc Candel, que hi viu, va sentenciar el fet que fos paradoxal "que, tot i l'antiguitat de la zona, no tinguem monuments", i es mostrava satisfet que el primer fos Dic sec, que definia com "la terra en forma d'esperó de proa que avança sobre aquest mar absent". La referència al mar absent recordava el barri de Can Tunis, un barri mariner desaparegut el 1970 per donar pas al moll d'inflamables o dels Prínceps d'Espanya. El Dic sec va ser inaugurat el juliol de 1991 als jardins de Sant Cristòfor, inaugurats el 17 de març anterior, al barri d'Habitatges SEAT, i era obra de l'esmentat José Antonio Asensio, amb qui van intervenir altres artistes: els pintors Javier Puértolas, Neus Higuera i Alfredo Sánchez, els experts en murals Josep Maria Avilés i Juan Guillén, el cineasta Rafael Gimeno, el fotògraf Francesc Candel -fill de l'escriptor-, l'actor Óscar Molina i el músic José García Román, tots ells participants del moviment Accions Integrades de Zona Franca. El patrocini va ser portat pel Districte de Sants-Montjuïc i l'empresa Base 2."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

 

"Els Jardins de l'Arbreda o de Sant Cristòfor inclouen una plaça allargassada dividida en tres zones. Les dues primeres contenen elements de joc infantil i gespa; després d'un passatge que travessa la plaça, una tercera zona tanca el jardí. En aquest tercer espai, una mica enlairat per un petit promontori amb gespa, s'ubica l'escultura Dic Sec. Vista des del passatge, l'obra és d'una simplicitat de formes extrema. La descoberta, com si d'un joc es tractés, es troba a l'altra banda. La combinació de materials diversos incrustats en un bloc de formigó configuren unes restes suposadament envellides pel vent i la sal que evoquen el mar i imposen un cert respecte al vianant que ho contempla. Certament la peça està molt poc vandalitzada.

Però, pel damunt de qualsevol altra consideració, Dic Sec és una escultura per ser tocada. La presència dels diferents materials que hi conflueixen és tota una invitació a l'exploració tàctil: la rugositat càlida de l'acer corten, la fredor irregular del formigó, la calidesa de la fusta, la robustesa de la corda, la relativa duresa de les bandes de cautxú; tot convida a ser palpat aconseguint el conjunt una de les principals característiques que destaca la psicologia de la percepció: la capacitat que té un entorn per despertar la nostra curiositat perceptiva i la necessitat d'exploració sensorial i cognitiva. Efectivament, la constatació arriba mentre estic contemplant la peça. Un grup de nens, jugant, passen corrent per la zona i s'enfilen cap a l'escultura; s'aturen i mentre parlen entre ells, inevitablement, la toquen, s'hi ajupen per mirar per sota, la volten i, finalment, sense ni adonar-se com qui diu de què estan fent, arrenquen a córrer cap a una altra banda. Així, doncs, si mai no passeu per allà, aneu a veure Dic Sec, mireu, volteu i, sobre tot, toqueu. Tothom ho fa... els nens, clar."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Sergi Varela

Materials:Formigó amb encofrat de textures marineres, fusta i ferro

 

Autor

Escultor:José Antonio Asensio amb la col·laboració d'Alfredo Sánchez, Josep Maria Avilés, Paco Candel, José García Román, Rafael Gimeno, Juan Guillén, Neus Higuera, Òscar Molina, Javier Puértolas

Més informació:Toniasensio.es/

 

Toni Asensio, font:Toniasensio.es

 

Veure més Art Públic Sants Montjuïc

 

Escultura Escorpiano Procés evolutiu

 

"Tres anys després del Dic sec, José Antonio Asensio va emprendre una altra performance on també intervenien alguns dels artistes que havien fet possible l'anterior monument. La raó, expressada pel seu principal creador, l'esmentat Asensio, era agrair els esforços del centre cívic Casa del Rellotge, del barri de Port, per ajudar els artistes. La performance, anomenada Procés evolutiu, volia celebrar el desè aniversari de la Casa del Rellotge. Representa un escorpí que punxa amb el seu fibló un piano, raó per la qual alguns coneixen el monument com Escorpiano. Hi van participar, a més d'Asensio, l'actor Óscar Molina, el músic José García Román i el cineasta Rafael Gimeno. Novament en van sufragar les despeses el districte de Sants-Montjuïc i l'empresa Base 2. Va ser inaugurada per l'alcalde Pasqual Maragall i el regidor de Sants, Enric Truñó, l'octubre de 1994."

Font de la informació:Ajuntament de Barcelona - Art Públic - Jaume Fabre i Josep M.Huertas

Materials:Planxes de ferro, vidre, resina i llautó

 

Autor

Escultor:José Antonio Asensio

Més informació:Toniasensio.es/

Toni Asensio, font:Toniasensio.es

Veure més Art Públic Sants Montjuïc